PENSAMENTS I CIRCUMSTÀNCIES: JO

IMATGE DEL BLOGG DEL CENTRE DE MITJANS INDEPENDENTS
D’ALACANT I LES COMARQUES DEL SUD

Em metroscopia-dona-el-mateix
llegir-les una, dos, tres o mil milions de vegades. Cada una d’elles
em rebolica l’estómac com fins fa poc només aconseguien fer les
escenes de dolor dels xiquets en qualsevol conflicte, el conéixer la
injustícia que recau, indefectiblement, sobre el més dèbil i menys
culpable (malgrat que algú molt pròxim em va dir, fa poc, que la
paraula culpable ja no hi estava del seu
diccionari personal i, en el seu lloc, apareixia, des de feia molt,
el terme responsable) i la discriminació
dels que no tenen poble a què arrelar-se, per que les àguiles
podrides no ho permeten, llija’s palestins, sahrauís…

Em rebolica l’estómac i em toca el poc d’ànima que
“el moment actual de la societat de  els nostres
dies”, així s’encaboten a denominar al caos i la
humiliació a què la classe política, vassalls d’un Senyor més
poderós, els DINERS, em condemnen, o ho intenten, des que òbric els
ulls i lluite per a amanéixer, com ho
intenta el dia, sobreviure, ensopint un poc la meua ment quan em
pregunta “qui, i en nom de què, t’ha portat a esta situació?”

Em rebolica el sentiment llegir les “previsions” sobre
els resultats de les fins-el-infinit anomenades
eleccions del 20 N, llegir que segons els Mitjans de comunicació,
fins i tot els que haurien de donar la cara i exposar part de la
veritat, de la verdadera “opinió pública”, veuen en “este
moment crucial una ocasió que acreixerà el bipartidisme”

Podríem deixar de mentir, mentir-nos, almenys una vegada?

Seríem capaços de balbucejar, almenys, la veritat?

En els últims anys NO HA EXISTIT BIPARTIDISME, sinó 
dos estils d’enfilar, que  han
aconseguit mimetitzar-se fins a arribar quasi a la clonació, pels
nostres caps per a sobreeixir i arrancar, amb una au d’ales obertes
o un puny tancat i una rosa podrida, el nostre futur, robar-nos el
demà, per a construir amb ell el seu PRESENT DE CORRUPCIÓ I FORTUNA
IMMENSA, beneficis econòmics, com ells els
anomenen.

Per una sola vegada: siguem seriosos. Parlem a la cara i
diguem el que MOLTS sentim: Com ens poden fer creure, els líders
polítics que no tenen vergonya, que el 20 N ens juguem TOT? Com, si
no ens queda ni una mica d’eixe tot i és el no-res el barri
fantasmal en què, per ells habitem?

Continuem sense voler mirar al nostre front, sense
desitjar deixar de fingir una miopia social
tan tremenda que ens impedix veure la realitat de l’ací i de
l’ara: és el hui a què ens han abocat el que no podem ja
jugar-nos el 20 N, un hui que no acabem de creure.

Ens costa pensar que hi ha persones majors de 45 anys
sentint-se draps usats al demanar un lloc de treball; fills a qui
deixem, amb irresponsabilitat inconscient,
en col·legis-barracons on se’ls parla de “previndre els
conflictes, de la importància de llegir i conéixer la història.
Quina història? ¿ La del poderós afonant el peu sobre la panxa
famèlica de l’humil? Sobre quina prevenció de conflictes els
podem parlar a xiquets que escoltaran, més tard o més enjorn, que
el poble palestí no té “poble” a pesar que una tal Organització
de Nacions Unides ha acceptat la seua veritat, encara a mitges, però
que el tio Sam la desplegat
totes les seues barres totes i totes les
seues estreles, amb brillantor de dòlar, i ha aconseguit, per a
refermar el seu suborn amb el ric i usurer Israel,
 que l’ONU i el món retiren el SÍ i afirmen la seua falta de
vergonya amb un “NO?

Algú s’atrevix a dir-me que “els pronòstics del 20 N
tiren unes previsions que dibuixen  panorama…”? Algú arriba
fins a eixe punt de burla social
que li fa creure que la meua dignitat és la mateixa que les meues
possessions i els meus drets, ara, per ells, RES?

Que no em parlen de previsions quan veig, diàriament, a
hòmens i dones arrissant el ris per a malviure i donar un poc
d’esperança als fills adolescents, anestesiats in
eternum, per a postergar el seu bufetada amb la crua
veritat de la realitat, en una universitat pública que costa el que
no hauria de costar eixa “cultura” amb què tant els hem
insistit, hipòcrites de nosaltres, des que van nàixer.

Que no prevegen un duo d’opcions en un moment sense
temps, sense cap opció. En realitat, és un “O no, o no”.

O no, perquè no ens deixen eixir d’este pou en què els
que sabien i van fer previsions, però de lucre, NO ENS VAN ADVERTIR.

NO, perquè no som importants, i menys ara, quan ja no els
donem fins al nostre fetge al no poder ser el consumistes que ELLS
desitjarien.

O no, o no.

Em rebolica l’estómac que sensats analistes,
estadístics conscienciosos, caps pensants a què jo cantaria allò
de la cançó de Manolo García “d’on estaves llavors, quan més
et vaig necessitar?”, em diguen que em jugue quelcom, primera
mentida, i que una opció s’imposarà a l’altra. NO HI HA DOS
OPCIONS: Suraria el fem sobre un oceà d’immundícia?

I això, encara sent un intent de burla gloriós sobre EL
NOSALTRES SOCIAL, no és el pitjor. Encara hi ha més. Encara hi ha
una altra cosa que m’indigna infinitament més: eixe “ja vos
assabentareu, ja, els rojos, quan els nostres guanyen les eleccions.
Se vos va acabar la ganga?

Senyors fabricants de riquesa a costa de la meua vida, la
meua il·lusió, les meues forces, els estudis del meu fill, la seua
esperança en el “pot ser”, el seu somni, xicotet, de viure, un
dia, un lloc que puga anomenar-se món i no IN-MÓND-ÍCIA…Senyors
que m’extorquixen i m’amenacen JA ABANS DE DEIXAR LES PAPERETES
EN UNA URNA…Senyors que veuen en mi, com el lladre, la qual cosa
vostés han fet i faran….Senyors, amb minúscula, em quede amb la
frase eixa de “ja vos assabentareu, ja” i ho faig, senyors,
perquè vostés es quedaran amb el meu plat de menjar i el meu lloc
de treball, però no aconseguiran que caiga en l’estat de zombie
a què, amb gran tenacitat, volen emportar-me.

Com diu el GRAN WYOMING en l’article TEMPS
DE REGRESSIÓ, no m’amagaré, no m’amague.

Vinguen, abans, durant i després del 20 N a llevar-me
“eixa ganga” que pressuposen.

NO m’amague.

Vinguen.

 

 

 

CONNEXIÓ: LA MOSCA ROJA

 

CONNEXIÓ: LA MOSCA ROJA