Connexions des de #Badalona

Demà posats a taula oblidarem els pobres, -i tan pobres com som!-, Jesús ja serà nat. Ens mirarà un moment a l’hora dels postres i després de mirar-nos arrencarà a plorar. Joan Salvat-Papasseit va fer en el seu poema una precisa definició de la pobresa. La pobresa és una realitat, i a la vegada un mirall. La nostra alegria és fugaç i inconsistent si l’endemà no es converteix en decisions concretes. El poeta va ser lúcid, en el seu poema: sempre hi ha un ‘demà’ en el qual tendim a aprimar tots els abrandats compromisos. Segurament també els que corresponen a aquest Blog Action Day 2008 dedicat a denunciar la pobresa al món.

Em fixo en una espremidora, un portamines i una petita tasseta per prendre el cafè, ben curt, de mitja tarda. Tinc les tres coses a la vista, ara que escric aquest apunt, en la mitjanit serena, que m’ofereix aquest dilluns, a casa, sol. M’agraden les tasses Illy i les tassetes Bodum -amb especial predilecció per les de doble càmera-, i m’agraden els llapissos japonesos de plàstic, amb les petites gomes d’esborrar, tan pràctiques. M’agraden, els portamines… i m’agraden també els staedler grocs i negres, amb el breu capell vermell. M’agraden uns i altres, equànim i contradictori com dec ser, perquè resulta que servo amb diligència un llapis Faber Castell –el tercer en discòrdia en el meu escriptori–. Vet aquí un portamines aristocràtic, d’un valent blau elèctric, ben compensat per uns elegants acabats de plata. Sempre he pensat que podria servir per signar alguna cosa important, si no fos perquè les coses importants no es signen amb llapis! Bé, arribats a aquest punt haurà quedat clar que m’agraden les coses ben fetes, i que hi ha moltes coses ben fetes. I que me n’agraden moltes, de coses ben fetes: Illy, Bodum, Muji, Pilot o Faber Castell. El que potser no ha quedat clar és perquè començava l’article parlant d’una esprimidora. Tot va començar (o recomençar) dissabte passat a la tarda. Vaig entrar en una botiga d’electrodomèstics del Masnou: “m’interessa una esprimidora Braun Citromatic, si li plau”. “No m’estranya que no n’hagi volgut veure cap altra… és la millor del mercat, sens dubte” –em va respondre una greu dependenta, amb l’aplom de dues dècades de servei al maresmenc de baix i al petit electrodomèstic. Tinc tasses de tota mena, a casa. I llapissos, com ve s’ha vist. Però només podria tenir una espremedora. La Braun Citromatic, model ‘deluxe’.

El públic aplaudeix amb força, s’escolten un parell de bravos, i una cop d’ull ràpid em permet mig descobrir una mirada agraïda, goludament satisfeta, en les cares dels meus acompanyants de filera. Una mirada que només vol dir una cosa: ens ho hem passat bé, gràcies! La sala Tallers encara resta mig a les fosques mentre l’actor, en Sergi López, saluda somrient i tranquil. Despres de quasi dues hores d’espectacle s’endevina la seva camisa suada, tot regalant una metàfora innecessària per si qui calgués prendre-la. No cal. Tot plegat és d’una literalitat honradíssima. Jo aplaudeixo amb ganes, també. Però em pregunto: on són la resta? ¿On són tots els actors que han acompanyat el de Vilanova en l’espectacle Non Solum, dirigit per Jorge Picó, que es pot veure durant uns pocs dies al Teatre Nacional? Resulta que, en obrir-se, les llums de la sala han esborrat el misteri en l’escenari. Aquí hi havia una multitud, ara només queda l’actor. Inici i final. I em sembla tan remarcable! Naturalment: la tècnica i la passió que regala Sergi López en l’escenari són inoblidables. Però a mi m’admira principalment l’audaç narrativa que hi ha rera totes aquelles veus multiplicades, totes les cares d’un mateix. Aquesta multitud conforma un fals orgue de gats i, finalment, una elocuent declaració de principis, exemplar comèdia existencial. Un de sol, ell, i a la vegada, tots nosaltres. Non solum.

Flickr és la principal xarxa social per compartir fotografies a la xarxa. Milions d’usuaris la fan servir cada dia, molts d’ells hi publiquen fotos de la nostra ciutat. A més de Flickr, però, n’hi ha d’altres que també són molt actives. Quina és la imatge que hi surt de Badalona? Preparats per una cerca addictiva? Vilaweb Badalona publica avui un entretingut article, molt apropiat per aquest diumenge rúfol.

L’última novel·la de Martin Amis, Casa de Trobades, sembla un ajust de comptes. L’àcid escriptor britànic retrata el gulag amb una prosa brutal, que ben sovint posa el lector en un compromís. El novel·lista ens recorda que Stalin va ser un dels grans criminals del segle passat i ho fa amb una contundència que admet pocs matisos. Amis és un gran escriptor i sap convertir el que d’altra manera podria ser un relat morbós, quasi pornogràfic i fins i tot potser pamfletari, en una narració que troba el seu lloc, bé que de forma dolorosa i incòmoda, en el cor del lector. La història d’aquests dos germans empresonats per Stalin va més enllà d’un retrat dels horrors del comunisme –tot i que també és això, amb tota justícia–. Què és aquest ‘més enllà’? Tractant-se d’un escriptor tan notable com Martin Amis és un més enllà que enllaça la gran història –l’èpica d’aquesta tortura d’estat que retrata la novel·la– amb la petita història dels seus protagonistes. Els personatges estan tan ben dibuixats com és habitual i com també és habitual surten d’entre les pàgines els obscurs temes de la narrativa de l’anglès: l’amor, la vellesa, la violència, les dones.

La Batalla de Seattle explica el naixement del moviment antiglobalització tal i com el coneixem avui. S’aproxima a la impressionant mobilització que l’any 1999 va paralitzar la ciutat del nordoest dels Estats Units, on s’havia de celebrar una trobada de l’Organització Mundial del Comerç i ho fa servint-se de dues tècniques habituals en el cinema americà. Per començar, tenim un punt de vista coral, mitjançant el qual ens aproximem als fets des de diferents punts de vista. Hi surt l’impotent alcalde, els abnegats activistes, un polícia antidisturbis amb problemes, un representant bosni de Metges sense Fronteres, una noia embarassada… Finalment, tenim una història de superació, d’heroïcitat, d’entossudit compromís davant la dificultat. Són els ingredients perfectes per una d’aquelles pel·lícules gremials sobre bombers, policies, metges o pilots d’avió en les quals el país més seductor del món –ai, volia dir poderós– ens explica la història de sempre, que és una història que té noms i cognoms. Una història que, al capdavall no és gens gremial, sinó que té una evident clau nacional, de construcció de país. Bé, en aquest cas cal substituir el bomber o el policia per un pelut ecologista que s’encadena davant la policia i que llança proclames contra l’abolició del deute extern. La Batalla de Seattle explica una història nova amb sintaxi vella, i això la fa tan xocant com interessant. Llàstima que el director té poca traça: Stuart Townsend ha estat valent en l’elecció del tema i deu haver hagut de ‘sortejar’ moltes dificultats. Però el film se li desinfla en un muntatge sense nervi i el seu benintencionat argumentari perd grapa en un final massa grandiloqüent.

Llegeixo al diari que l’Ajuntament de Badalona vol anar més enllà de la faixa i l’espardenya en el programa de la Capital Cultural de Catalunya, a la qual opta. Està bé, això, però em pregunto a que es refereix exactament el regidor quan expressa aquestes paraules que ens remeten a una vestimenta extingida de fa temps en la quotidianitat del país, més pròpia de l’antropologia històrica que del treball de camp. Potser està dient que hi ha una cultura catalana que està en aquest nivell pintoresc i caduc? No crec que la cosa vagi per aquí, almenys conscientment. O potser si. Al capdavall, resulta que alguns s’han acabat creient que són la faixa i l’espardenya (per cert, què ha passat amb la barretina?) els elements que ens caracteritzen, tot oblidant que el nostre país, i per tant la nostra cultura, ha tingut -i té- un paper indiscutible en la innovació i la vanguarda de les lletres, la pintura, les arts escèniques. És com si ens tiréssim unes pedres a la teulada que ni tant sols ens tiren els nostres més reacis veïns. Antoni Tàpies, Miquel Barceló, Carles Santos, Roger Mas, Quim Monzó, Enric Casasses, José Luis Guerín, Marc Recha, Àlex Rigola, Sol Picó… no són pas gent de la faixa i l’espardenya, no? I són reconeguts i admirats arreu. Buf… és evident que Badalona, si finalment obté la capitalitat el 2010, farà una programació que va més enllà de la faixa i l’espardenya! El que seria difícil, en realitat, és fer una programació de faixa i espardenya. Fa tant de temps que la nostra cultura ha superat aquest debat, que em sobta que el missatge sorgint de la roda de premsa sigui precisament aquest. Una altra cosa és si en els actes de la capitalitat de la cultura catalana s’ha d’incloure el flamenc, tan present i tan viu a Badalona. Jo crec que si, perquè és absurd ‘ignorar’ una expressió cultural que a Badalona és tan potent i  que té tanta qualitat. Fa temps que Òmnium, l’entitat que presideixo a Badalona, en parla, d’això, i no ens hem acabat de posar d’acord, tot sigui dit. Aquest, però, és un tema que, si convé, ja serà desenvolupat en un apunt posterior.
Foto: Badalona en graffiti, al parc Serentill. Més informació, aquí.

Crec que el meu ipod m’amaga coses. Bé, no estic dient que l’inimitable artilugi d’Apple m’amagui cançons o àlbums. És ben contrastat que el sistema de categorització de l’itunes és infalible. No, no, el que passa és que el meu ipod m’amaga la seva pròpia intel·ligència. I crec que és molt savi, i potser una mica tímid. Diria que m’espia des del seu gran ull quadrat, finestra pretesament cega i indiscutiblement lluminosa, fent veure que és l’objecte inert que vaig comprar a la botiga. Però a mi no m’enganya. L’altre dia, camí de Vic, l’Ipod es conjurava amb el paisatge emboirat de la Plana per convertir el pas del tren on jo viatjava en un quadre bellíssim. Feia sonar els Fleet Foxes i el seu folk lissèrgic i tardoral. Tenia en marxa el sistema aleatori de tria de cançons i no em podia imaginar una millor elecció musical. És com si un poeta em xiuxiuegés “tot és possible, incrèdul” des de la butxaca de l’americana! Això no és tot: a vegades em sembla que se’n riu de mi, l’ipod aquest: uns dies abans, el juganer cervell del petit aparell situava, una rera l’altra, el Roll Over Beethoven de Chuck Berry amb una sonata per cello del compositor alemany. Com va acabar el xoc de Beethovens? Bé, gràcies. Vam riure una bona estona: el Ludwig, en Chuck i jo mateix. L’Ipode ronronejava satisfet al fons de la bossa.

El rock’n’roll. Vegeu: la més frívola mostra de la indústria cultural, oda percutiva de la gran cadena de producció artística, enèssima mutació capitalista, la píndola dorada. Això pensa Thomas Murrow, el catedràtic comunista que pontifica des de l’excel·lsa Cambridge, fidel als ideals del 1917, malgrat els horrors d’Stalin, malgrat el cinisme dels soviètics a Txecoslovàquia i Hongria. Murrow és un dels protagonistes de Rock’n’roll la rodona i vibrant lectura del text de Tom Stoppard que Àlex Rigola ofereix per unes poques setmanes a la sala gran del Teatre Lliure. Està clar que el rock’n’roll és molt més que la reduccionista versió marxista del vell catedràtic. D’això va, precisament, l’obra. Stoppard reivindica el paper transformador del rock -sense obviar la seva capacitat d’autodestrucció, el seu autisme- i el contraposa a la fi del vell -i caduc- debat de les ideologies del segle XX. Hi ha qui diu que l’obra explica la fi del comunisme a través de la història recent del rock’n’roll. D’altres defensen que és un gran fresc polític de la segona meitat del segle passat. Si, és clar. L’obra és, principalment, això mateix. Però a mi, m’ha semblat trobar-hi algunes coses més: Stoppard situa el rock, en la seva versió més contracultural dels setanta, com una ideologia més. El rock, desafiament hedonista, compormís desafiant amb el món en plena transformació. El rock no és la teoria d’un món en procés de canvi, és la pràctica d’aquest canvi. Ara, aquí. És l’ideologia sense ideologia. Agredolça, dura, humana i finalment esperançada, Rock’n’roll, l’obra, discuteix la tesi stoneiana. És només rock’n’roll?

Dissabte, a l’Ateneu Barcelonès, va tenir lloc una trobada de blocaires, la qual, sembla que no pugui ser d’una altra manera, es fa conèixer com a Ateneuesfera. Malgrat que la tertúlia va desenvolupar-se en l’ambient cordial i assenyat que és propi a la institució que l’acollia i al tarannà dels seus membres, vam sortir de la trobada sense un posicionament clar: escrivim Ateneuesfera o Ateneusfera? Vam parlar de coses més importants que aquesta ‘e’ desamparada, però crec que la pregunta exemplifica bé el to de la reunió, entre irònic i entranyable, al capdavall, ben proper. Era la primera vegada, que hi treia el nas, i ho feia convidat per en Guillem Carbonell, autor del millor pols de Barcelona a la xarxa, citat pel mateix Quim Monzó. Em va agradar conèixer personalment bloggers que segueixo, com en Miquel Saumell, el Ràdar de Sarrià; la Sílvia Cobo, la Lolacomomola; en Marc Roca, en Marcús veí de can Vilaweb; i la Núria Masdeu. I també descobrir-ne d’altres, com en Janquim, en Toni Bernat o en David Rodríguez. Tot un plaer, això de confessar-se públicament al voltant de les addiccions 2.0. Tot un consol això de poder deixar anar ‘a tu també et passa?’ amb la tranquil·litat que no seràs mirat com un extraterrestre. Al sortir de la trobada, el corrent imparable de compradors en el qual es converteix aquesta part de Barcelona el dissabte a la tarda em va prendre sense que hi pogués fer res. L’Ateneuesfera és, com l’Ateneu, un oasi privilegiat, pensava, camí de Portaferrissa, entre centenars d’àvids compradors…

FOTO: Guillem Carbonell.

Torna l’ecologista escèptic. Fa uns dies, el Guardian publicava un nou article de Björn Lomborg, el pretès conservacionista, convertit en un dels flageladors més coneguts del pensament més benintencionat. Com sempre, trobem coses interessants en el discurs de Lomborg. D’acord, hi ha moltes incongruences en les polítiques públiques per fer front al canvi climàtic i és evident que la lluita contra el sobreescalfament de la terra requereix -i requerirà encara més- un finançament de tamany monstruós. El danès ho denuncia amb el seu estil directe i hàbilment informat en les mitges veritats. Però es queda a mitges. Com sempre. Lomborg, al capdavall, fa un plantejament reactiu. El seu discurs no pretèn fer-nos pensar, sinó que busca que no pensem més: potser és millor no fer res, –ve a dir el danès–, que tot va bé, en el fons; i que aquella mà invisible de l’Adam Smith continua tenint cura de nosaltres. Conservacionista? Conservador! Lomborg denuncia només les vergonyes d’una de les parts, i ho fa aprofitant el rebuig –la por!–que els canvis culturals provoquen en el ciutadà de peu plà. Es queixa de les inversions per aturar el canvi climàtic, tot reclamant inversions concretes en, per exemple, la millora de la captació de l’aigua, vist que l’augment de la temperatura portarà l’aridització en moltes parts del planeta. El que no diu és que en aquestes inversions de les quals es queixa tant, també es preveuen moltes actuacions d’adaptació a la nova realitat. No és cap error, però. En Lomborg ho sap perfectament. Tots els vells règims -i Lomborg n’és un espavilat portaveu- intenten sembrar la desconfiança i el recel per les transformacions requerides. [PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

Ha mort el bisbe Joan Carrera, nascut a Cornellà però badaloní d’adopció, ja que en aquesta ciutat va viure una part molt significativa de la seva vida. Amb ell perdem un referent importantíssim del compromís de molts religiosos del país per la democràcia i la justícia social. No sé si, estrictament, Carrera va ser un d’aquells ‘curas rojos’, tot i que s’hi va relacionar força i va compartir alguns dels seus objectius. Era home de poques paraules, i les que deia venien acompanyades d’una múrria ambigüetat que a voltes podia ser una mica frustrant a l’oient passavolant, però que, en canvi, revelaven una altíssima sensibilitat, més a prop de la glossa que del míting. Però la sensibilitat, en les persones compromeses amb la seva gent, pren sovint la forma de l’acció. I el bisbe Carrera en va fer molta, d’acció: acció pels nouvinguts de fa quaranta anys i pels de fa quatre dies. Recordo una taula rodona que vaig compartir amb ell l’any 1999. Parlàvem de nova immigració quan aquest fenòmen a mi em semblava més entretingut que urgent. Però per ell era una realitat ben propera. Sabia de què parlava. Les seves paraules van situar-me a lloc, amb aquella elegància distant que hom espera trobar en un religiós d’alt rang. Va refredar, plè de raó, les meves argumentacions que de tant políticament correctes havien perdut tot sentit: no serveix de res negar els problemes, –deia el bisbe–, hem de saber donar respostes a les persones que, avui, estan convisquent amb els nous veïns de les nostres ciutats, no hem de riure’ns de les seves preocupacions, ni menystenir-les. L’escapisme de l’esquerra, que d’alguna manera apuntava Carrera, va donar corda al PP i els seus vídeos-denúncia. Ara ens en lamentem. El nostre país ha fet molta sort de tenir persones com el bisbe Carrera, bé que ens hàgim permès el suïcida luxe de no escoltar-los prou. Bona feina, bisbe.
Algunes reaccions:

• Al bloc de Jordi Llisterri: Que parli Carrera, el bisbe del diàleg
• Al bloc de Ferran Falcó: Ha mort Joan Carrera
• Al bloc de Jordi Casadevall: Joan Carrera 1930-2008
• Al bloc de Carme Laura Gil: Amb Déu Siau, bisbe Carrera
• Al bloc d’Antoni Vives: El meu bisbe Carrera
• Article de Jordi Pujol a l’Avui: Ens deixa feina per fer
• Article de Josep Maria Soler, abat de Montserrat, a l’Avui: Pastor de l’església, servidor del poble
• Article de Jaume Oliveras a El Punt: Un home de Déu
• Article de Josep Lluís López-Bulla a El Punt: Un home de fe compromesa
• Entrevista a La Vanguardia, el 1997 (és una mica enverinada…), però val la pena: Accediu al pdf aquí.

La seguent definició obre la novel·la de Robertson Davies, el Cinquè en Joc, editada amb amor i ofici per la gent de Libros del Acantilado: “La figura del cinquè en joc s’aplica a aquells personatges que sense ser l’heroi o l’heroïna, però tampoc el confident o el malvat, són igualment importants per al desenllaç de la trama. Aquesta denominació es va començar a utilitzar en les antigues companyies de teatre i d’òpera per referir-se a l’actor que encarnava aquests personatges”. La vida és plena d’aquests personatges, tots i totes hem estat un ‘cinquè en joc’ en algun moment o altre. Qui sap si potser ara mateix som aquesta figura distant i diligent que convenç el príncep per reclamar la corona, que dóna refugi als amants perseguits, que desvetlla el secret que fa caminar la trama però que es manté prudent, rera la cortina. A la novel·la de Robertson Davies, el gran escriptor canadenc nascut el 1913, res és tan clar –així són les bones novel·les–, i ben aviat un es troba davant d’un joc de miralls. Qui és l’heroi? I l’heroïna? Qui és en realitat el cinquè en joc? Dubtes de gruix per una lectura que és un vertader plaer. Sort que el llibre és la primera part d’una triologia, la Triologia de Deptford, que espero amb ganes anar desgranant.

Sospeso si agafar el bus: tancar els ulls, mentre el vehicle recorre la ciutat il·luminada, desfent un camí fàcil, d’esma: el camí de casa. I mentrestant, a les fosques i sense moure’m del seient, transito mil-i-una dreceres sense tenir idea d’on menen. Penso també: i si agafo un taxi? Aixecar el braç amb el gest greu de l’home elegant que fa tard a una cita però que amaga les cartes rera una mirada indesxifrable. Deixar-se caure al seient de darrera i afluixar-se el nus de la corbata, potser per trobar la mirada còmplice i aprovadora del taxista. És tard, és fosc, estic lluny de casa. Aquest matí a les set m’he deixat una cosa: la corbata. Agafo el bus.

Així ho ha dit el jutjat de Midstone. El jutge ha absolt sis membres de Greenpeace que l’any passat van danyar, per valor de 35.000 lliures esterlines, una planta d’energia alimentada amb carbó, a Kingsnorth, Kent. La decisió s’ampara en una llei de 1971 que justifica l’ús de la força contra una propietat privada en el cas que això pugui prevenir d’un dany major. Els autors de la llei pensàven en el cas d’haver de trencar una porta en cas d’incendi… però resulta que una interpretació posterior del text legal valora que entrar il·legalment en una instal·lació privada per pintar el nom del primer ministre Gordon Brown en una de les xemeneies està justificat perquè el potencial dany del canvi climàtic sobre el planeta és immensament més gran que les 35.000 lliures que va costar repintar la xemeneia! Els polítics i empresaris britànics es deuen haver quedat amb un bon pam de nas, diu l’Independent en aquesta notícia, tot movent-se incomodament en les seves poltrones. Si l’acció directa està justificada, quin serà el pròxim objectiu? Ja posats, però, ¿per què no fer alguna cosa més útil que un graffit gegant amb el nom d’un impopular primer ministre? [ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]