Connexions des de #Badalona

En Paul Krugman, articulista del New York Times, revela en el seu últim article que ha vist el futur, i que aquest funciona. El futur, explica Krugman, no està ni a la Xina ni a l’Índia, “que és on se suposa que l’has de veure, aquests dies”, sinó a la vella Europa. La vella Europa, quina forma tan americana de referir-se al nostre tan divers, convuls i complex continent! Bé, el cas és que en un article amable, i que crec que és només aparentment ingenu, el reputat opinador subratlla les virtuts de la ciutat compacta front a la ciutat extesa. Treballar, comprar i divertir-se sense haver d’agafar el cotxe, a un cop de metro, a un cop de bici. Un autèntic privilegi, als seus ulls “atrapats en la subúrbia”. Una suburbia que ja no és aquell món assèptic i segur idealitzat per l’Amèrica optimista sinó el reducte ineficient i poc pràctic dels embussos quilomètrics i el bidó de benzina trencant preus a cada moment. [VERSIÓ COMPLETA DE L’ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE]

Pompeu Fabra és el badaloní més important del segle XX i no té cap espai públic rellevant a la nostra ciutat, ni tant sols un monument o escultura, més enllà d’un modest monòlit impulsat per, entre d’altres, l’entitat que presideixo de fa un temps a Badalona. El ‘mestre’ va viure a la ciuatat trenta anys de la seva vida, els més fructífers, els de la seva maduresa, els que van regalar al nostre país el Diccionari que va donar ales a la nostra llengua. Si en va marxar, Fabra, va ser forçat per l’exili . Potser encara algú dubta de designar Fabra com a badaloní. Jo no. Jo ho tinc claríssim. És per això que la nova plaça central de Badalona -que està cridada a ser el nou centre neuràlgic de la ciutat- hauria de dur el seu nom. I també la nova estació de metro que hi haurà al subsòl. Em sembla que és una bona forma de passar comptes amb la nostra memòria recent. Hi ha alguna ciutat a Catalunya que pugui fer això amb més justificació que la nostra? Des d’aquesta setmana, una iniciativa ciutadana, amb la qual col·laboro, mira d’aplegar suports per aquesta idea. Al web pompeufabrabadalona.cat s’hi pot trobar el llistat d’adhesions. Impressiona, la veritat. De moment hi ha institucions com la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Catalana d’Estiu… o l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. I persones (de Badalona i d’arreu) tan reconegudes com l’exalcalde Màrius Diaz; els actors Jordi Dauder i Oriol Genís; els cantants Raimon i Teresa Rebull; els periodistes Toni Soler, Sílvia Soler, Iu Forn i Oriol Soler; els poetes Joan Argenté, Màrius Sampere, Carles Duarte, Coloma Lleal, Odile Arqué, Paco Fanés i Valentí Soler; els crítics Joaquim Molas i Albert Manent; els historiadors Josep Maria Ainaud de Lasarte i Jordi Monés i Pujol-Busquets; el meteoroleg Tomàs Molina; els escriptors Julià de Jòdar, Pep Coll i Joan Soler i Amigó; l’exregidor Marcel Riera; els llibreters Gerard Remendo i Isidre Sala.

Llegeixo el diari de l’última pàgina a la primera, saltant-me, religiosament, la secció d’esports i fent una parada cada cop menys distreta per la d’economia. M’agrada començar la lectura amb les notícies del cinema, el rock i l’art. És una forma més prudent i en general més satisfactòria d’apropar-se a l’actualitat del dia. El costum ve per via familiar i, per bé que darrerament, i per causes que desconec -i que no deuen tenir gaire importància- me’l salto amb una certa regularitat, continua amb un cert vigor. Una excentricitat que, em consta, és compartida per moltes persones. Sóc, igualment, dels que dobleguen -maltracten?- les pàgines del diari, dels que escriuren al marge i n’estripen un bocí. Acabo amb els dits bruts de tinta i acumulo diaris vells a la bossa mentre em pregunto: perquè pesa tant?
Al meu davant, al tren, hi ha una noia molt jove que assaja una cara tota seriosa –vol semblar més gran–. Du una maleta de rodetes, d’aquestes que no cal embarcar. Intenta llegir el diari que li han donat a l’aeroport i que ha agafat una mica temerosa: i si s’ha de pagar? Se’n surt malament. Se li desmunta, no sap com posar-se, comença a llegir una notícia però els ulls li salten a la següent, i així anar fent. Arriba a un quadernet central, i no se’l deixa per després. Error. Continua llegint, saltant-se la narrativa oculta del diari del dia. Em fa pensar en una d’aquelles parelles noves que es fan petons sense saber-ne. No han practicat prou. Les ulleres xoquen, també el nas: l’acte de tocar-se és un gran gest equívoc. No diré que llegir el diari és un acte d’amor. Però suposo que si que l’és, d’alguna manera. He dit que no ho diria. I ja ho he dit.
[Foto de Marcel Germain]

Ho havia de fer. Veure, en pantalla gran, l’última aparició al cinema de Sidney Pollack. El vehicle d’aquesta aparició és la penosa comèdia ‘La boda de mi novia’ (Made of honor), de Paul Weiland, l’enèssima i exasperant comèdia romàntica del Hollywood de perfil baix, baixíssim. Pollack és el millor de la pel·lícula, tot i que surt poc, poquíssim. Patrick Dempsey fa el que pot, i no se’n surt malament, especialment quan el guió li regala algun moment de refrescant slapstick: les caigudes al restaurant brillen merescudament! Va sobrat d’ego, el tal Dempsey, i això sempre funciona bé en una comèdia. Per la resta, la pel·lícula avança amb una certa gràcia i un ritme ben sostingut fins l’arribada a l’ensucrada Escòcia, on naufraga en un mar d’esterotips persentats sense gota d’ironia. Un dels úlitms plans és per al Pollack, que fa el paper de l’irresponsable i hedonista pare del protagonista: els seus ulls, humits i tranquils, transmeten, malgrat la malaltia que ja el devia corsecar, una ‘joie de vivre’ que impressiona.

Una amiga que m’estima molt però que a vegades m’observa de lluny amb una acidesa descreguda –que em dec ben merèixer– es referia a mi com a ‘relíquia’. Ho feia deixant un escuet comentari en un dels meus darrers posts –en el qual jo explicava, tot orgullós, els discos que compro sense ni tan sols mirar el preu–. Sé que ella no pretenia que em justifiqués, i tampoc és que jo en tingui ganes. Però m’agradaria deixar constància dels nervis passats el dilluns passat per aconseguir una entrada per anar a veure Tom Waits a l’auditori del Fòrum, el 14 de juliol vinent. Les entrades es posaven a la venda exclusivament a través del servei telefònic del Telentrada. Un servei que es va col·lapsar fins ben entrat el migdia del mateix dia, i que va arribar a generar una notícia d’urgència a l’edició digital de l’AVUI. El meu telèfon treia fum: trucava, amb percutiva insitència a l’indiferent 902 10 12 12. Però entremig, correus electrònics, sms i més de mitja dotzena de trucades entre amics: ho has aconseguit? saps d’algun truc? Em consta que un parell de coneguts van decidir curar-se en salut i comprar les entrades per veure el gran geni californià a París i Praga. Jo aconseguia l’entrada per un auditori més proper, el de Barcelona, quan faltaven pocs minuts per les tres de la tarda. Suposo que si, que sóc, que som, relíquies. De les bones. Com aquell piano, que bevia d’amagat, o com el tren dels baixos fons, la polka del vell cementiri o aquells gossos que perden tot el rastre quan volen tornar a casa… després de la pluja.

L’N11 és el meu autobús nocturn. El puc agafar davant de l’FNAC, a plaça de Catalunya i davant del jutjat de Menors, al capdavall del passeig del Lluís Companys, convenientment situat al costat del barri de la Ribera. Em deixa davant de casa. Només una escassa desena de metres impedeixen que faci servir l’expressió ‘literalment davant de casa’. Dalt de l’esforçat vehicle; i entre la llum somorta i cansada dels precaris fluorescents, amb el ritme de la marxa trencat per parades, frenades i badades; em deixo portar per un tic-tac que no domino. Faig en una hora el trajecte que en cotxe privat o en taxi resoldria en 15 minuts. Però no m’importa gaire. No m’importa gens. Dalt de l’N11 de poc serveix el rellotge. No és temps que perdo, és temps que guanyo.
[Foto: la meva cosina Sara i jo, dissabte passat, passades les tres de la matinada. Escoltàvem la mar de feliços La Casa Azul, oportunament envoltats d’un cridaner grup d’adolescents en zel]

Als seus vuitanta quatre anys, Sidney Lumet serveix amb “Antes que el diablo sepa que hayas muerto” un film rotund i desesperat, que sobta per la força del seu plantejament, per la radicalitat del seu desenllaç. És una tragèdia disfressada de thriller. I és, sobretot, una lliçó de cinema, que brilla pel seu vigor i en el regnen actors en estat de gràcia -sempre s’ha dit que Lumet era un director d’actors!-. Ethan Hawke, Philip Seymour Hoffman… però també Albert Finney i una sempre reivindicable Marisa Tomei. El pols narratiu és esplèndid, enlluernador. Podria ser el d’un director amb cinquanta anys menys. I en faríem grans titulars amb les paraules ‘revelació’ i ‘novetat’.

L’editorial, potser per aprofitar la tirada de l’última pel·lícula d’Isabel Coixet, Elegy, ha decidit canviar el títol de l’última novel·la de Philip Roth, l’autor del llibre en el qual es basa el film de la directora catalana. D’Everyman, que és com es diu en la seva versió original, a Elegia, l’opció escollida en les traduccions de la versió castellana i catalana, a càrrec de Mondadori i la Magrana. D’Elegy a Elegia… l’equívoc està servit, a la desesperada búsqueda del lector despistat. ‘Elegia’, aquest ‘Everyman’ furtat, comença en aquell moment ‘on tan sols pensar és estar ple de dolor’. Així ho diu el vers de John Keats que obre, encertadament, aquesta novel·la curta. Roth dibuixa amb una prosa elegant i lúcida la història d’un home qualsevol al final de la seva vida. L’home qualsevol és, naturalment, un home concret. Concret en la ficció, s’entén. Però universal en el significat, enorme en la petja que deixa en el cor del lector sensible. El protagonista és un publicista d’èxit, ja a la setantena, al final de la seva tortuosa vida. Mira enrera, amb ulls adolorits i cansats, però encara vius. El foc de les preguntes sense respondre encara brilla en els ulls del nostre ‘everyman’ a les portes de la mort. La pèrdua, el dolor físic, la degradació del cos, les decepcions, la paternitat, el compromís amb la feina, el batec de les vocacions somortes… tot això és expressat amb delicadesa i rigor, en aquesta obra d’una intimitat trasbalsadora.