Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

La recepta de la bona música

0

M’agrada el que diu Howe Gelb, líder de Giant Sand (d’on van sortir Calexico, per cert), en l’entrevista que li fa Ignacio Juliá al Ruta 66 d’aquest mes. “Salir a escena cada noche es mucho más fuerte que apostar: no hay set-list, no sé que tocaremos, espero recordar los mejores temas… sólo si vienen a mi.” (…) “El riesgo de apostar no puede ni compararse al riesgo de hacer música. Supongo que hay una extraña conexión entre ambas cosas: se trata de hacer lo correcto, saber cuando entrar y cuando salir; mantenerte alerta”.

És per això que Déu va fer les pel·lícules

0

En Paul Simon (a la dreta de la imatge) té una cançó molt maca que diu ‘That’s why God made the movies’ i en Loudon Wainright III (el pare d’en Rufus, pels indies despistats) una altra que fa ‘The Movies ara a mother to me’. Els dos intèprets afinen bons versos quasi sempre, però en aquest cas coincideixen, a més, en una mirada molt similar. Les pel·lícules com a salvació. És més que una declaració d’amor al cinema, això. És una confessió. I fa posar els pels de punta, almenys a mi. Potser perquè jo també he pensat moltes vegades això de que ‘Déu’ va fer les pel·lícules o que en alguna ocasió també m’he sentit consolat i tranquilitzat per una mare intangible, projectada a 35mm. La sublimació del cinema pot portar-nos a la bogeria, com aquella Mia Farrow que veu aparèixer en Jeff Daniels de la pantalla, a la Rosa Porpra del Cairo. Però bé, la insensatesa és una de les eines de les ens dotem per anar fent a la vida. I a vegades aquell moment, just després de tancar els llums de la sala, és el més semblant que podem tenir a ‘viure una altra vida dins la nostra vida’. I no és poca cosa. Sigui cosa de Déus, sigui cosa de mares.

Perdent intimitat en favor del bé comú

2
Potser un dia caldrà que obri una categoria en aquest bloc que digui Facebook, perquè resulta que aquest gegant amb peus de fang; seductor i enigmàtic en totes les seves formes, impossibles de comptar, de seguir; em genera, dia si, dia també, pensaments i idees que em ve de gust consignar. Avui prenc prestada una curta reflexió d’una amiga, la Clara Forn. Diu en el seu estatus de Facebook, visible ara mateix per als seus amics i contactes: “perdent la intimitat en favor del bé comú, o el progrés, o per la pèrdua del valor de la vida privada”. M’agrada això de perdre la intimitat pel bé comú, és una idea interessant, un bon titular. Però no hi estic gaire d’acord. Al Facebook tothom perd la intimitat que vol perdre, i la vida privada… es veu clarament envigorida. Però vaja, ja sé per on va la Clara: el Facebook, en efecte, implica un canvi en la manera com gestionem la intimitat i això genera disfuncions i malsentesos varis, bé que també algunes troballes i felices coincidències.

Facebook i l’accent extraviat: les claus de l’èxit

0

El nou centre comercial de Badalona va néixer amb un accent extraviat: els creatius que van idear-ne el nom van pensar que l’ambigüetat lingüística els afavoria, es pensaven ben moderns, ells. El Màgic Badalona naixia amb mal peu, convertit en Magic Badalona. Unes poques setmanes després de la inauguració ja hi ha damunt la taula el compromís d’esmenar el (voluntari) error. Una campanya telemàtica, a través de Facebook, i impulsada per Jaume Lleal, el qual ha donat tota una lliçó de ciberactivisme, ha aconseguit la mobilització de polítics locals i de les parts implicades. Lleal explica les claus de l’èxit d’aquesta campanya avui a Vilaweb Badalona

Última nit a la ‘vella’ Sargantana

1

Aquest apunt és, en realitat, un llarg peu de foto. A la imatge veiem l’Anna Abellán i l’Ignasi Niubó, les dues cares del Restaurant la Sargantana de Badalona, dissabte passat a la nit. Era l’última nit del local del carrer del carrer Sant Francesc d’Assís. En unes poques setmanes, la nova Sargantana obrirà les portes uns metres més amunt, a Dalt de la Vila. L’aventura d’oferir un espai on combinar gastronomia i cultura continua, per tant, ampliada i reforçada. Dissabte, però, es tancava un capítol i crec que valia la pena consignar-ho i crec també, modestament, que aquesta foto ho consigna amb eloquent alegria. Per això no volia dir gaire res més que aquestes quatre línies en forma de (llarg) peu de foto.

 

Postdata: Tinc pendent, esperant el seu moment en la meva palpitant agenda de posts per escriure, un apunt sobre la Sargantana i el que ha significat (i significarà) a Badalona.

Fedora, pel·lícula sense resoldre

0

“Lo que me atrae de Fedora, confesaría Wilder en una entrevista, es en definitiva el hecho de que no haya podido resolverla.’ Esta tranquila audacia, una audacia que se plantea desafíos y los resuelve no por gusto gratuito de la dificultad, sinó por fidelidada una visión es infinitmente digna de admiración”. La cita és del cineasta Bartrand Tavernier, i està inclosa en el seu imprescindible diccionari (dos inacabables volums de 1.500 pàgines cada un) “50 años de de Cine Norteamericano” (AKAL) i que va escriure amb el crític Jean-Pierre Coursodon. Aquests darrers dies he resolt un deute pendent amb l’última gran pel·lícula de Billy Wilder. Fedora es un film dur, sec, brutal. És, com reconeixia el mateix director, un film sense resoldre… però trenta anys després de la seva estrena, aquesta reflexió sobre la dictadura de la imatge, en la pell d’una llegenda de Hollywood addicta a la cirugia plàstica, és molt colpidora.

Per cert, que quan vam fundar el Cine Club Babilònia, l’any 1993 (?), a Badalona, finalista dels premis de cinematografia de la Generalitat… un dels noms que teníem damunt la taula era, precisament, el de Cine Club Fedora. Oi Carles

Alícia al país de Murakami

2

M’agrada que la nit, en les novel·les d’Haruki Murakami, tingui tants neons i que la ciutat es mostri en la foscor, com el lloc on es trenquen totes les normes. L’escriptor japonès em fa sentir com l’Alícia de Lewis Carroll, quan s’endinsa al país de les meravelles. Com en la novel·la de l’anglès, les meravelles tenen, a After Dark, l’última de Murakami, una bellesa estranya, torbadora, i conciten tantes preguntes que, al capdavall, no paga ni la pena mirar de respondre-les. Apunt al marge: potser la vida és això, acceptar les preguntes que no podrem respondre. 

Més que una ‘proposta refrescant’

0

“El grup mallorquí Antònia Font actua aquesta nit a la Carpa de les Arts dins el programa de les Festes de Maig. Aquesta és una de les propostes més refrescants que han sorgit darrerament dins el panorama pop-rock català.” Així obria Vilaweb Badalona la seva notícia el dimarts sis de maig de 2003. Era la primera vegada que el conjunt capitanejat per Joan Miquel Oliver actuava a la ciutat. Ho feia davant de no més de 40 persones, entre les quals em comptava. Moltes d’aquestes quaranta persones -jo també- van ser (vam ser) ahir al Teatre Zorrilla en la presentació a Badalona de l’últim disc de la formació, Coser i Cantar. Sold out. Es va quedar gent a fora. En aquests cinc anys Antònia Font s’ha convertit en un fenòmen potentíssim i fa una certa gràcia veure’ls descrits com una novetat, una ‘proposta refrescant’. El cas és que Antònia Font continua defensant com ningú un pop personalíssim, que ha madurat musicalment, i que no ha deixat de crèixer en ambició. Impressionant la intensitat amb la qual van abordar la que per mi és la seva millor cançó, l’Astronauta Rimador; la poètica vulnerabilitat que van saber preservar rera Bambú; i l’explosiva saviesa rítmica que van imprimir a Wah Yeah, amb la qual van tancar el concert. 

Foto: Pau Dabón va posar les coses al límit amb Wah Yeah, moment que intenta reproduir aquesta foto.

Un fals dogma

0

A mi el que m’agrada de la Rachel getting married (La boda de Rachel), l’última de Jonathan Demme, és el retrat de la boda, per bé que aquest ha estat menystingut per una part de la crítica. Una pel·lícula sobre casaments? Una altra? Tanmateix, la boda de la pel·lícula és intensa i bulliciosa, hilarant, i a voltes evocadora. Traspua una alegria que fa posar una mica trist, o revela una tristesa que fa estar alegre, no ho sé. Una eufòria nostàlgica. Aquella eufòria nostàlgica, que només trobem en les bodes. La traumàtica història que el director i la guionista (la filla del gran Sidney Lumet) situen rera el casament és interessant però, en el fons, ja l’hem vista massa vegades. L’acció té lloc a Connecticut, a l’est ric i progressista dels EUA, dins una família bohèmia (i també benesant) desfeta per la mort d’un nen petit. Tot comença amb l’arribada de la filla addicta a mil-i-una substàncies, convidada per la seva germana, la Rachel, la que es casa. Hi ha una pila de gent, a la casa: una finca gran i acollidora, plena de detalls, un veritable indret de somni. Un grup de músics va tocant, mentre la gent entra i surt parlant de música, llibres i psicologia, com en un vodevil intel·lectual. També veiem, i això no és gens secundari, una Amèrica amb moltes races, diversa, profundament multicultural… l’Amèrica de l’Obama, ha dit algú. Demme filma amb una calidesa remarcable, i un fals aire improvisat (gens Dogma, per cert, i sortosament). El director excel·leix en el retrat impressionista però no acaba d’arrencar en el traç més íntim. Tanmateix, la Boda de Rachel és una de les pel·lícules més interessants que es poden veure avui a la ciutat.

Obama a Barcelona, amb la motxilla a l’esquena

3

El fragment que reprodueixo a continuació, i que he traduït expressament amb més il·lusió que ofici, està extret de les pàgines 301 i 303 de l’edició de ‘Dreams from my father’, publicada per  Canongate i publicada per Barack Obama l’any 1995. El 44è president dels Estats Units explica el seu viatge a Europa, l’any 1988, previ a la seva estada a l’Àfrica, cercant les arrels del seu pare kenià. Dins el seu itinerari europeu va fer una curta estada a Barcelona. Segons explica en el llibre, va ser unes hores a la capital de Catalunya, amb la motxilla a l’esquena, acompanyant un jove temporer senegalès que havia conegut en el viatge en autocar, provinent de Madrid. El record de la seva caminada cap a les Rambles serveix a Obama per reflexionar sobre la identitat i la emigració. (continua)

“Durant tres setmanes, vaig viatjar sol, d’una banda i a l’altra d’Europa. Vaig fer servir l’autobús i el tren, principalment; sempre amb la guia a les mans. (…) Al cap de la primera setmana, però, vaig adonar-me que m’havia equivocat. No era que Europa no fos un continent bonic… de fet, tot era una mica com m’ho havia imaginat. Només que no era ‘meu’. Em vaig sentir com si estés visquent una aventura romàntica per compte d’altri. La meva història inacabada es va interposar entre la meva mirada i els llocs que vaig visitar, com si fos una gran vidriera. Vaig començar a sospitar que la meva parada a Europa era en realitat un més dels ajornaments que jo mateix m’havia anat posant al camí abans d’enfrontarme al meu vell pare. (…) Seria aquest viatge a Kenia allò que ompliria la meva buidor? Els meus amics de Chicago així ho creien. Seria com a Roots (Raíces), un pelegrinatge. Per a ells, també per a mi, Àfrica era una idea més que un lloc real, una nova terra promesa, plena de tradicions ancestrals i paisatges increïbles, lluites nobles i tambors llunyans. Amb el benefici de la distància, ens miràvem Àfrica amb una emoció selectiva, el mateix tipus d’emoció que jo potser deparava al meu pare. Què podia passar un cop superada la distància que ens separava d’aquella idea? M’agradava pensar que la llibertat em faria lliure, però… i si m’equivocava? Què passaria si la veritat em decepcionava i la mort del meu pare no significava res? I si l’únic que em lligava a ell o a l’Àfrica era un nom, un tipus de sang, el menyspreu d’un home blanc?

“(…) Em va venir al cap el record d’un africà que vaig conèixer mentre viatjava per Espanya… vet aquí un altre home a la carretera, com jo. Esperava l’autobús de nit en un bar de carretera, entre Madrid i Barcelona. Mentre jo acabava de jugar una partida de billar, que havia començat mentre feia temps abans no vingués el vehicle, aquell africà va  apropar-se’m abillat amb un jersei prim de llana. És com si hagués sortit d’enlloc. Em va preguntar si em podia convidar a un cafè. No parlava anglès i el seu espanyol no era molt millor que el meu, però tenia el somriure sol·licit i la urgència d’algú que necessitava companya. Al bar mateix em va explicar que venia de Senegal, i que estava atravessant el país buscant feina de temporer. (…) Vam acabar viatjant cap Barcelona plegats: cap dels dos va parlar gaire, i recordo que ell intentava explicar-mes els acudits en espanyol del programa de de televisió que es podia seguir en l’aparell de l’autocar. Abans de l’alba, vam arribar a la ciutat, depositats en una vella estació d’autobusos. (…)

“El seu nom? No puc ni recordar-lo, només que era un altre home afamat lluny de casa, un altre dels molts infants de les antigues colònies –algerians, indis, paquistanesos…- que recorria les barricades dels seus antics amos, protagonitzant una atropellada i arriscada invasió. Però mentre caminavem direcció a Les Rambles, em vaig sentir com si el conegués tan bé com, de fet, podia conèixer qualsevol home. Encara que proveníem de dos llocs oposats, estavem fent un viatge similar. Quan finalment ens vam separar, em vaig quedar parat al carrer una bona estona, mentre em mirava la seva imatge desgarbada que s’anava fent petita fins desaparèixer. Una part de mi desitjava poder anar amb ell i viure una vida de carreteres obertes i matinades blaves; una altra part assumia que aquest desig era també una aventura romàntica, una idea, tan parcial com la imatge del meu vell pare o de l’Àfrica. Em vaig adonar, finalment, que aquest home de Senegal que m’havia convidat a cafè i m’havia ofert aigua era ben real, i que, de fet, potser representava com ningú tot allò que tots, d’alguna manera, tenim dret a esperar: una trobada casual, una història compartida, un gest amable. “

 

 

 


Foto: Vint anys després de la seva primera visita a Europa, Barack Obama va fer el seu mulitudinari míting al parc de Tiergarten a Berlín el 24 de juliol. 

 

Sobren 140 minuts!

2

He de dir que a mi m’agraden els epílegs a les pel·lícules, per bé que és un clixè ben clàssic dir-ne pestes. Ja sabeu: després d’una fosa en negra una veu en off o, millor, uns subtítols, van explicant que s’ha fet dels personatges que hem acompanyat durant 90 minuts o més: tal o qual són ara empresaris d’èxit, aquest i l’altra s’han casat, aquell va viure fins als 90 anys i va redactar les seves memòries en tres volums, va escalar no sé quina muntanya a partir de la via més desconeguda, més difícil, més perillosa o es va podrir a la presó. M’agrada saber què s’ha fet dels personatges amb els quals m’he fet, ni que sigui per uns minuts, ni que sigui en universos llunyans. Segurament això és el que distingeix un cinèfil d’un crític de cinema. El cinèfil queda atrapat en la història, el crític o l’expert queda seduït per l’artifici que amaga la història. L’un resta ben assegut a la butaca amb la boca oberta, l’altre té l’ànsia de saber què s’amaga rera la pantalla. Un aplaudeix el truc de màgia, l’altra malda per descobrir els secrets dels mags. Però, és clar, tot cinèfil és en el fons un crític de cinema… Sex in the City, la pel·lícula, és un d’aquests epílegs convertit en pel·lícula. I no funciona. No funciona. I ho diu el cinèfil, i ho diu, ja em permetreu, el ‘crític’. Com a molt, s’ha dit no sé si encertadament, el film de Michael Patrick King és com un capítol dolent de la sèrie produïda, com la pel·lícula, per Sarah Jessica Parker. No sé si encertadament, deia, perquè tots sabem que no hi ha capítols dolents a la sèrie. El projecte televisiu va acabar de forma agredolça i un pèl sobtada. D’acord, d’acord. Faltava un epíleg, si! Però no calia una pel·lícula. N’hi havia prou amb un cinc minuts, a tot estirar. En sobren 140.

Cap de setmana sota la pluja

0

Segurament els creatius de publicitat han abusat d’aquella imatge en què una noia discretament maquillada i amb el cabell ros recollit en una cua s’apropa als llavis una tassa fumejant mentre els seus ulls es perden enllà de la finestra. A fora plou, naturalment. Emblicada amb una manteta de tons terrosos, la noia escolta distreta una música de fons, que no diu res, però que ho diu tot. Una cantant que podria ser la Norah Jones va xiuxiuejant promeses, en preceptiva veu baixa, gràcies a una calefacció que escalfa com cap altra o a un capuccino ben fals que, amb tot, sembla genuí i és ben fàcil de preparar. Hem vist molts anuncis com aquest, n’hem vist tants que la nostra memòria publicitària ens fa engegar algun mecanisme ocult al nostre cap quan la pluja ens enganxa a casa, fa fred a fora i tenim a mà una tassa. Cap de setmana passat per aigua… i jo em preguntava diumenge al matí si la publicitat no ha esdevingut, de fet, una forma de viure la nostra vida. Ho feia embolicat amb una manteta i amb la mirada perduda finestra enllà. De fons sonava una cantant que podia ser la Norah Jones, però que era la Shelby Lynne amb el seu excel·lent tribut a Dusty Springfield, Just a little lovin’.
Foto: El meu badiu, ahir a mig matí.

Addicta a la vida dels altres

0

La protagonista d’‘En la jaula’ de Henry James és addicta a la vida dels altres. La novel·la de l’escriptor nordamericà narra l’entretinguda existència d’una funcionaria de correus -de qui no sabrem ni el nom!-, convertida en privilegiat testimoni de la vida social del selecte barri de Mayfair, al Londres de finals del segle XIX. La gàbia a la qual aludeix el títol de la novel·la és l’oficina on la jove treballa i en la qual despatxa segells i telegrames. Espigolant entre les comunicacions dels seus elegants clients, la jove practica una mena de ‘zapping’ previ a la televisió –la novel·la es va publicar l’any 1898! La cosa va tirant fins que la pren una d’aquestes històries d’altri, apuntada crípticament en els telegrames que un client habitual es creua amb una misteriosa dama. Amb una sensibilitat extraordinàira, James ens explica una història escandalosa sense a penes revelar-nos detalls… què va passar entre el capità Everard i Lady Bradeen? Importa ben poc, això. És més, ens quedarem amb les ganes de saber-ho! L’escriptor nordamericà es fascina –i ens fascina– amb la mirada de la treballadora, prudent espia rera la reixa del taulell. Potser aquesta mateixa mirada no és gaire diferent de la de les persones que, amb un clic de ratolí, repassen àvides vides fragmentades en aquesta gran gàbia d’avui, anomenada ‘facebook.com’.

La política ambiental del pròxim president dels Estats Units

0

El canvi climàtic no ha estat un dels protagonistes de l’actual campanya per a les eleccions a la presidència dels Estats Units. Barack Obama ha revolucionat moltes coses, en els últims temps, però ‘sa santedat’ sembla que encara ostenta algunes flaqueses… Les qüestions ambientals, però, han estat més que uns rígids convidats de pedra i, per sort, sembla que han pogut superar la marginalitat on semblaven confinats en l’agenda política. Els valors i, finalment, els efectes de la crisi han jugat les millors mans de la partida, és innegable. Però les idees sostenibilistes s’han infiltrat, imparables, en d’altres debats. En parlar d’innovació, d’economia mutada, d’independència energètica, de llocs de treball… s’ha parlat, també, del repte energètic… del canvi climàtic: l’aspecte que articula una part significativa de l’anomenat repte ambiental. (..continua..) [PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

El canvi climàtic no ha estat un dels protagonistes de l’actual campanya per a les eleccions a la presidència dels Estats Units. Barack Obama ha revolucionat moltes coses, en els últims temps, però ‘sa santedat’ sembla que encara ostenta algunes flaqueses… Les qüestions ambientals, però, han estat més que uns rígids convidats de pedra i, per sort, sembla que han pogut superar la marginalitat on semblaven confinats en l’agenda política. Els valors i, finalment, els efectes de la crisi han jugat les millors mans de la partida, és innegable. Però les idees sostenibilistes s’han infiltrat, imparables, en d’altres debats. En parlar d’innovació, d’economia mutada, d’independència energètica, de llocs de treball… s’ha parlat, també, del repte energètic… del canvi climàtic: l’aspecte que articula una part significativa de l’anomenat repte ambiental.

Hi ha diferències evidents entre John McCain, el candidat republicà; i Barack Obama, el candidat demòcrata. Sembla, tanmateix, que el ‘negacionisme’ ha desaparegut de l’agenda política estatudinenca, malgrat l’efecte Palin, convertida, finalment, en mera anècdota. Les energies alternatives han estat presentades en clau d’innovació, de lideratge… en clau de solució? Potser això és agosarat, d’acord, perquè Obama s’ha mostrat molt prudent, massa; i McCain ha parlat de nuclears com la inconsistent solució al repte. Però en tot cas, les energies renovables o alternatives (que no és exactament el mateix, bé que això donaria per un altre article) no s’han mostrat com cap somni boig, ni com a concessió a l’electorat més conscienciat.

‘Sembla que el ‘negacionisme’ ha desaparegut de l’agenda política estatudinenca’
El repte ambiental té, als Estats Units, uns matisos singulars. S’articula a partir d’uns conceptes que, enllà de l’oceà, tenen un pes importantíssim, però que tenen difícil traducció en clau europea: els nord-americans estan molt preocupats per la dependència energètica (els EUA és un país en guerra i en bona part és per aquest tema) i comencen a tenir clara la percepció que el somni americà ha de mutar una altra vegada si vol sobreviure. Són, els Estats Units d’Amèrica, un país que encara creu en la capacitat de reinventar-se!

Obama, en els seu publicitadíssim infocomercial de fa uns dies –l’anunci més car de la història!– ‘ven’ la inversió de les renovables com una economia que no es pot deslocalitzar! També parla d’eficiència i de responsabilitat, ben lluny de l’hedonisme de la reaganomics. Obama passa per davant dels polítics europeus que s’han escudat en la crisi per alentir les reformes ambientals. Pel candidat demòcrata aquestes reformes poden ser… ‘la solució’!

Obama i McCain comparteixen que el canvi climàtic requerirà una política més decidida i valenta per part de la presidència del país més poderós del món. Els dos candidats coincideixen que el canvi climàtic és causat per l’home i els dos es mostren a favor d’una legislació que limiti les emissions dels gasos que provoquen l’efecte d’hivernacle per a l’any 2050. Aquest acord és genèric, però no per això és menys important. 

La política, però, és el que passa després de les grans declaracions. Com concretaran aquest compromís per les accions? El New York Times dedica un interessantíssim article, signat per Andrew C. Revkin, en el qual es repassa, amb la lupa a la mà, el que hi ha més enllà de les paraules boniques. 

Obama prefereix un esquema que impliqui de forma més decidida les indústries, similar al que s’ha aplicat amb el mercat d’emissions a la UE; mentre que McCain deixa massa portes obertes… i ja és batejat per alguns com un abanderat dels anomenats ‘dirty greens’. Ja no neguen el canvi climàtic i estan a favor de l’energia eòlica i solar però també de les perforacions a Alaska o d’invertir en noves nuclears.

La llei que ha de permetre l’aplicació del mercat d’emissions ha de ser aprovada també pel poder legislatiu i això la situa més enllà de les bones intencions esgrimides per Obama, si és que Obama, és clar, és el pròxim president dels Estats Units.

El primer interrogant es resoldrà en uns pocs dies, l’altre trigarà una mica més.


Il·lustració: TRUTHDIG / Mike Luckovich