Connexions des de #Badalona

Badalona serà la Capital de la Cultura Catalana el 2010. Aquesta és la notícia del dia a la meva ciutat, per ara més celebrada als despatxos de la peixera (el nou edifici d’oficines municipals) que a les seus de les associacions i entitats. Ja hi haurà temps, suposo. Vaig signar l’adhesió a la proposta presentada per la regidoria amb algunes reticències, que vaig decidir comunicar a les persones responsables i no estirar més el fil, no fos cas que la qüestió de la capitalitat es convertís en un enverinat camp de batalla, que aquesta sembla ser l’especialitat badalonina després de la democràcia recuperada. (… continua …)

“A Buenos Aires retrobem els cafès que, segons Steiner, defineixen la nostra Europa: cafès on escriure, xerrar una tarda sencera, o bé distreure’s amb les gotes de la pluja. Una tassa de porcel·lana: hi fumeja el preciós líquid negre, ben acompanyat per les delicades bombolles d’una aigua amb gas, ben fresca, servida amb elegància en un got petit, petit. Els cafès són plens de paraules, aquí, i els cambrers, ben peixats, llueixen uns cabells blancs, pacients, savis. És un paisatge que enyoràvem. Argentina és un tros d’Europa? Així ens ho sembla, asseguts entre aquestes parets folrades de fusta. Però aquest és un nou continent, un nou país. Potser cal sortir de Buenos Aires, per entendre Argentina.” Més apunts, aquí.

Burn after reading és la millor pel·lícula dels Coen des de Fargo. És ràpida, divertida i té molt mala òstia. Pur screwball comedy per a la fi de la història, slapstick de la postmodernitat. Ara que sembla que tots els cineastes nordamericans han de fer el seu preceptiu apunt contra Bush, ells s’apunten al carro, però ho fan a la seva manera, gens previsiblement. Respirem tranquils, perquè els Coen havien demostrat darrerament que no eren infalibles. L’apunt polític dels autors de ‘Sangre facil’ supera la conjuntura, sortosament, i la broma interna. ‘Burn after reading’ ha estat venuda com una sàtira a les pel·lícules d’espies. És això, si, d’acord. Només que aquest és el punt de partida d’un plantejament de fina intel·ligència. Podrien ser espies, podrien ser banquers. La política es mou convulsa en l’àgora del caos. Amb un pam de nas davant els titulars del matí. La perplexitat és el nostre estat natural, tan si ens fem dir catalans com nordamericans. “Què és el que hem après de tot aquest embolic? Vet aquí: que no hauríem de tornar-ho a fer. Això no obstant, exclama el cap de la CIA en una de les últimes seqüències del film: si aconseguíssim saber què és exactament ‘el que no hauríem de tornar a fer!'” La moral d’aquesta història no és que no hi ha moral, que això ja s’ha vist. Sinó que som incapaços de destriar-la. 

El millor moment de les polítiques públiques és el de l’anunci. Vegem el cas de les ‘ecociutats’. Aquesta mena d’urbanitzacions han viscut un bon moment com a ‘idea’, almenys fins l’arribada de les vaques magres: combinaven innovació i necessitat amb un accent de novetat especialment atractiu. Al capdavall, al polític li agradava poder-ne parlar perquè encara no havia començat la molesta fase de les pliques i les complicades revisions d’obres. Anunciar el projecte per construir una ecociutat, un ecobarri o un ecoedifici permet fer rodes de premsa ben reeixides, en les quals es pot tallar una cinta i contemplar una maqueta pulcra i prometedora… o millor encara, es pot prémer el play i fer aparèixer una presentació virtual lluminosa i… sí, encara més prometedora. Tot plegat, però, era tan llaminer com vulnerable. La crisi ha ensenyat la poteta… i al Regne Unit, explica el Guardian, ja es comença a discutir l’ambiciós pla del govern de Gordon Brown per construir diferents assentaments amb criteris sostenibles. Les discussions sempre són bones, si saben polsar les preguntes correctes: Dermont Finch, director de Centre for Cities, es pregunta en un article al rotatiu britànic si no seria millor optar per l’eficiència i la reforma del parc d’habitatges existents, també amb criteris de sostenibilitat, s’entén. És el camí que va del món de color de rosa de certes projeccions virtuals a la realitat del blanc i negre. Només que en aquest cas podem ser, a més, una mica més eficients! Incidir en la rehabilitació i l’aprofitament de les trames urbanes ja existents redueix impactes i millora economies d’escala. Resultarà que la crisi ens pot ajudar a plantejar una mica millor les polítiques urbanístiques. [PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

“La poesia no és parlar de… la poesia és trobar. És una forma de coneixement, no dir allò que ja és conegut, parlar de… sinó arribar. S’arriba tot caminant, cada passa és un vers.” Amb aquest poema de Joan Argenté, Martí Serra obria el seu esperat concert dins el Festival de Jazz de Barcelona, dissabte a la nit [vídeos a YouTube]. Les paraules del poeta badaloní van funcionar com un pròleg perfecte d’un concert intens i elegant en el qual el Martí Serra Trio; format per Serra al saxo Tenor, Rai Ferrer al contrabaix i Xavi Maureta a la bateria; va desplegar el seu còmplice talent. A la sortida, bona part del públic feia cua per comprar el cedé ‘Alguns moments bons’, editat per Fresh Sound i que, de fet, es presentava en el concert. El disc és molt recomanable. Hi ha un bonus track -que a mi em té el cor robat- descarregable gratuïtament al web de Martí Serra. Cada passa és un vers, deia el poeta. O una nota. Escolteu, disfruteu, trobeu.

Poques hores després de la inauguració oficial del nou complex lúdic
i comercial Magic Badalona rebo per correu electrònic una invitació a
afegir-me a un grup de Facebook que du per lema: ‘Exigim l’accent a
Magic Badalona (Màgic)’.
[PUBLICAT A EL TOT BADALONA]
No sé si queden gaires persones que no hagin
sentit a parlar del Facebook a aquestes altures, però per prudència
diré que el facebook és una aplicació que permet que amics i contactes
s’intercanviïn informació, fotografies i es posin al dia a través
d’internet.

És un dels fenòmens més importants del moment a la xarxa, que no es
dir poca cosa, i a Badalona viu un moment de dolç dinamisme. Molts
polítics hi comencen a treure el nas i entitats diverses el fan servir
d’eina per difondre les activitats. També hi ha molts ciutadans (al
nostre país ja són centenars de milers) que el fan servir
quotidianament. Doncs bé, la campanya virtual en qüestió denuncia que
el complex es presenta com a Magic Badalona… així, sense accent. I ho
fa de la forma àgil i dispersa que és pròpia de la societat 2.0.

Aquest Magic Badalona desnaturalitzat ven la seva feliç ignorància
des dels anunics publicitaris, des de la pròpia web i des d’un notable
rètol de benvinguda, amb vistes privilegiades des de l’autopista. Però
l’accent ‘oblidat’ no és una qüestió anecdòtica. Els experts en
màrqueting argumentaran, segur, que es busca la fusió amb la paraula
anglesa, potser recordant el ‘màgic’ jugador de l’NBA. No és cap oblit,
no. És tota una declaració d’intencions, l’accent omès. Indica de forma
flagrant que l’estratègia guanya la pertinença, que l’eufemisme es
situa per damunt la claredat, que l’oportunisme s’imposa al compromís…
L’ambigüetat lingüística fa patir l’ortografia. Però més que això,
l’accent perdut denota un provincialisme caduc i passat de moda, la
falta d’ambició d’una nova realitat urbana.

El centre es presenta com a lúdic-comercial, però l’oferta lúdica és
clarament comercial. Vet aquí un altre convenient joc de llengua! També
alguns dels petits comerciants que s’han queixat del nou parc comercial
ho han fet amb alguns oblits interessats: han aixecat la bandera del
petit comerç venent els productes i reproduint les estratègies de grans
marques… Les ciutats s’expliquen a través de les seves botigues. És per
això que aquest accent perdut és important, és per això que el debat
que ha obert parcialment aquest Magic Badalona hauria de tenir
continutïtat. Potser el debat no és entre petits i grans, sinó entre si
som singulars o si som un més.

“La meitat de la Harriet volia romandre infant; l’altra meitat volia créixer. Sovint es demanava: ‘Què faré quan sigui gran? Com seré?’. I solia preguntar als altres: ‘Què seràs quan siguis gran?’ Sempre era ella qui començava aquestes converses que no agradaven a ningú més, llevat de la Victòria, que era massa petita per saber qui era, fins i tot ara”. Aquest deliciós fragment retrata molt bé el pas de la infància a la joventut i es pot trobar a ‘El riu’, de Rumer Godden, un llibre evocador i sensible, però gens tou, gens caduc. En català, l’ha editat esplèndidament el Cercle de Viena, amb una musical traducció de Marcel Riera. ‘El riu’, publicat l’any 1946, és la primera obra que es tradueix de Godden a la nostra llengua. Les reflexions de la Harriett em desperten unes preguntes que, de fet, no he deixat mai de fer-me: ‘Què faré quan sigui gran? Com seré?’. No estic segur que fer-me aquestes preguntes als 37 anys sigui una mala senyal.

Els
camins de la nostra vida cada vegada conflueixen més en els petits
dispositius electrònics que portem amunt i avall, a la butxaca o a la
bossa: els diguem mòbil, PDA, BlackBerry o iPhone. Una nova companyia
anglesa ha presentat un software que permet calcular la nostra petjada en emissions de carboni
allà on estem… i a temps real! Un programa no apte per a gent amb mal
de consciència. El software fa servir el GPS que ja duen alguns
d’aquests aparells per mesurar la velocitat de l’usuari. Amb aquesta
dada, s’infereix si el ciutadà en qüestió va en cotxe, metro o avió i
associa les emissions de CO2 relacionades. Hi ha limitacions
evidents: per començar, només es mesura el vector emissions relacionat
amb l’ús del transport. Però fins i tot en aquest cas hi ha algunes
llacunes: i si la persona en qüestió viatja en autobús? El programa ho
pot confondre l’altruisme i l’egoisme perquè la velocitat d’un autobús
o d’un cotxe en una ciutat és similar. D’altra banda, en l’hora punta
potser un pot arribar a anar més ràpid que el riu inmòbil de vehicles
de la calçada motoritzada. I aleshores? Tindrà en compte el complicat
algoritme que fa anar aquest programa l’esforç del vianant caminador?
Bé, diguem que en aquest cas un cert marge d’error és inevitable, i
tampoc ens n’hauríem de lamentar tant. L’important és la tendència
general, i en això sembla que aquest software ofereix resultats prou
justos, sobretot a mesura que es va acumulant informació. El nom del
programa és Carbon Diem, no sé si una referència irònica a
aquell tan celebrat Carpe Diem, ara en rigorosa revisió. Viu, sí, però
vigila la teva petjada. T’estem vigilant. [PUBLICAT A SOSTENIBLE]

“Josep Pla diu en el seu llibre: jo de tal ciutat o del pasiatge he vist això i això… i les coses que ell veu són personalíssimes; de vegades vol ser objectiu, tan impersonal com pot, però es traeix cada dos per tres, i aquestes traïcions són la gràcia i la força que aguanten les seves planes”. Josep Maria de Sagarra sobre Josep Pla. Vet aquí dos monstres de la nostra llengua. Aquesta cita és de l’article ‘El Baedecker i Josep Pla’, inclòs en el llibre ‘Cafè, copa i puro’, en una edició de l’any 1965 de l’editorial A.C. que corria per casa els pares.

La d’associar la felicitat i la imbecilitat és, potser, una de les calúmnies més enverinades de les orquestrades pels membres de la internacional del cinisme. Mike Leigh planta cara a aquesta mentida en el seu últim film, la imprescindible Happy-go-lucky. La pel·lícula descriu la vida d’una mestra de primària –inoblidable Sally Hawkins en el paper de Poppy–, una dona que irradia una encomanadíssa felicitat i que el director subratlla més enllà de les convencions. Lluny de la normalitat, doncs, Poppy recorre la porosa frontera entre el seny i la rauxa, entre la intel·ligència i l’estupidesa. L’accent que Leigh posa en la història és molt interessant:  el director ens parla de la felicitat, si, però no la que és el refugi dels beneïts, sinó la que és un instrument. L’ instrument que els valents tenen per canviar el món. Poppy no és una inconscient: hi ha un dolor fondíssim en la seva mirada –està esplèndidament filmada la seva torbadora relació amb el homless de la fàbrica abandonada–, un sòlid compromís en els seus actes, talment fos una mena de santedat del segle XXI. Que no us enganyin el tràiler i el material de difusió del film a l’estat espanyol, els quals semblen entestats a presentar-nos una càndida comèdia sense gaire suc ni bruc. Happy-go-lucky és tota una declaració de principis que s’aixeca, elegant i sòlida, sobre el que podia haver estat un barat empatx d’humanisme new-age.

El mateix dia que els mitjans informaven del suport de Colin Powell a Barack Obama, la cantautora de folk-core, Ani DiFranco deixava clara la seva adhesió al candidat demòcrata en un breu speech davant d’un públic rendit, a l’Auditori de Barcelona. La de Buffalo és una de les principals activistes del rock i sempre ha fet bandera de les seves adscripcions ideològiques situades en la indesxifrable etiqueta de les esquerres estatudinenques. Les paraules de DiFranco tenen un interès periodístic del tot relatiu. Amb tot, crec que són interessants per dues raons. Per una banda, DiFranco va referir-se a l’endemà de la victòria d’Obama amb un irònic ‘els ocells cantaran i tots serem feliços’, revelant una continguda autocrítica, no pas, crec, una encesa defensa de la política-naïf, com ve a dir Roger Palà al seu bloc. Apunt al marge: inicialment, la nordamericana no va donar suport al d’Illinois, tot defensant activament al ‘silenciat’ candidat Dennis Kucinich. Dues coses interessants, deia unes línies més amunt. L’altra: DiFranco va introduir la paraula “por” al seu discurs. Por de la derrota i de la presidència de McCain? És clar! Por de la victòria i de la presidència d’Obama? Diria que també. Almenys a mi em va semblar notar-ho en el subtext del seu discurs, com si volgués respondre a aquesta cantarella tan previsible i poc original: “ja veureu, tots aquests fans de l’Obama, l’òstia que us fotreu, tan si perd… com si guanya.” En cada paradigma, hi ha una paradoxa, cantava sàviament realista la DiFranco en un dels seus temes més bonics. 

Des del primer pis de l’Auditori, diumenge a la nit. Foto: O.L.

“Sigui quin sigui el vostre problema… em sembla que he trobat la resposta. Tot el que heu de fer, gent, és anar cap a casa vostra, posar aigua a bullir i fer-vos una bona tassa de te. Estireu-vos al sofà després… i poseu un disc dels Four Tops: ja veureu com tot comença a arreglar-se”. En els fòrums dedicats a Billy Bragg es pot trobar aquesta cita recollida a Malmö, Suècia, l’any 1986, i en la qual el pioner dels cantautors elèctrics intenta donar una explicació a una críptica, però bellíssima cançó seva. ‘Levi Stubbs Tears’ és una cançó sobre el trencament d’una parella?, sobre un maltractament?, o és l’enèssima cançó dedicada al poder curador del rock’n’roll? Billy Bragg lliga com ningú la descripció íntima i la denúncia social, la petita història i la gran declaració. Levi Stubbs Tears és en realitat dues, tres i quatre cançons. Pensava tot això en llegir al diari, avui, la mort de Levi Stubbs, el cantant dels Four Tops. Uau, dir-vos només que en els pròxims minuts em trobareu a casa, estirat al sofà, davant d’una bona tassa de te, escoltant Reach Out, el gran disc que els Four Tops van enregistrar per a la Motown, l’any 1966, mentre penso que, en efecte, tot comença a arreglar-se d’alguna màgica i poderosa manera. Levi Stubbs, en pau descansis al cel dels ‘soulman’. Bona feina, germà.

Inventat en català, escrit per la periodista Maria Josep Picó, és el segon volum de la col·lecció ‘Els llibres de l’Òmnium’, que publica l’editorial Mina. És una aproximació clarament divulgativa, tot i que també molt incencionada -molt ben intencionada, s’entén- a les vides i a les consecucions d’alguns científics i científiques dels Països Catalans. Hi veiem present la gran història protagonitzada per aquestes figures, però també les seves vides concretes, allò que queda fora del cercle del focus: les petites i les grans renúncies, els riscos aventurats, els fracassos patits, les incomprensions escupides, les alegries viscudes… i algun secret. En el llibre hi ha una mirada molt interessant ja que l’autora se sent còmoda aproximant-se als personatges des de la complexitat que ofereixen totes les vides quotidianes. La Picó ha sabut traslladar al text la passió que acostuma a dipositar a la seva feina. Els científics del llibre, tan compromesos amb el país!, allarguen l’ombra en el present. Picó ens explica coses del passat que no sabíem i ens les presenta de forma amena i rigorosa; però també ens vol fer pensar, com qui no vol la cosa, tot divertint-nos: quin és el paper del científic en la societat? Ha d’estar compromès amb el moment? Com pot participar en els mitjans? El llibre no respon a aquestes preguntes, però d’alguna manera fa més ben informat el debat.  El necessari debat. És per això que és un llibre (ben)intencionat. Benintencionat a fer-nos pensar.

El millor del film israelià “Los limoneros” (Etz Limon) és que no és el que sembla. El cartell mostra els dos primers plans de dues dones guapíssimes i hom espera trobar-hi l’habitual història de solidaritat i superació a la qual té tanta tirada una certa oferta de l’univers ‘Verdi-Renoir’. Però no. No és aquell tipus de pel·lícula. “Los limoneros” descriu la història d’una pagesa àrab, que veu com el seu modest camp de llimoners està amenaçat pel propi ministre de defensa israelià, que hi viu a tocar. La dona del ministre, una arquitecta israeliana vol i dol, veu i no veu, tot convertint-se, no sé si de forma buscada o no, en el reflex d’una part del públic europeu que es mira el conflicte des del sofà de casa… o des de la butaca del cine. El joc de mirades entre la pagesa i l’arquitecta és molt potent, però va més enllà del tòpic tou: revela cares noves, més ambivalents, més incòmodes. L’obra de d’Eran Riklis conté un discurs dur, profundament agredolç. És un film molt interessant per aproximar-se al conflicte àrab-israelià, amb una perspectiva molt equilibrada, que pot molestar per igual a propalestins que a proisraelians, la qual cosa és, clarament, una molt bona senyal.

Dalt de la B25, camí de casa, són les nou tocades. Em fixo en el rètol del Bar Matews d’Artigas, i penso: quina agosarada estratègia de màrqueting s’amaga rera aquesta singular utilització de la lletra ‘w’? Potser se m’escapa alguna història interessant. La ciutat és sempre plena d’històries interessants, com la d’aquest altre home que apunta no sé que en una petita llibreta i que es mira alguna cosa que la marxa de l’autobús ja m’impedeix veure. Als que ens agrada el cine ens agrada viatjar en bús: el carrer prèn la forma d’un gran traveling. A continuació em fixo en una parella d’adolescents. Assagen maldestrement el ball de l’amor al portal de casa els pares i sembla com si pogués escoltar l’olor de la truita, senyal inequívoca que és hora de pujar a casa, a sopar. Els botiguers tardans, una mica més enllà, van abaixant les persianes amb muda estridència. Les cares cansades i un comentari amable per a la noia que s’ha esperat a l’última volta de clau. Va començar a fer unes hores a l’estiu i ara, si la crisi ho atorga, potser entrarà a mitja jornada.

Badalona, aquest vespre, entre Artigues i Can Claris semblaria una postal suspesa en el temps, sinó fos per aquestes dones amb un mocador al cap que passen mirant de reüll el barroquisme dels bolsos que penjen com ombres horribles en l’aparador del magatzem xinès, encara obert. Un grup de joves paquistanesos es passegen, com si el director del film, amagat en alguna banda, hagués fet un gest amb la mà tot cridant: acció! Nets i planxats, l’espatlla ben recta, parlen en veu baixa. Deuen pensar, els joves d’aquest grupet, en llicències i permisos municipals.

L’autobús arriba a l’Olímpic, finalment. El Palau de la Penya està més fosc de l’habitual, avui. La llum i un llunyà brogit roba totes les mirades entre els presents al llarg vehicle en el qual viatjo. Aquesta tarda s’ha inaugurat el Magic Badalona, el nou centre lúdico-comercial de Badalona, que és com, prudentment, li diuen els periodistes. Una dona asseguda al meu costat interromp la conversa amb la seva companya de viatge i li espeta: ‘això? això és un nou centre comercial’. La seva intervenció és com una veu en off fora de lloc. M’enfadaria, sinó fos perquè en la seva brutal sinceritat trobo finalment un bon final per la meva particular pel·lícula a 30 km/h, per cortesia de la companyia concessionària del transport públic de superfície, la mai prou glossada Tusgsal.