Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

El país dels xiuladors purs (apunt post-Diada)

2

¿Com farem lligar els ‘morts en combat’ i tot aquest llenguatge bel·licista amb la generació del No a la guerra? ¿Com entendran la retòrica de les ‘úniques alternatives’ i les ‘legitimitats indiscutibles’ la gent que s’instal·la programari lliure i que treballa col·laborativament editant un document amb el Google Docs? ¿Com es pot cantar a l’heroisme de la bandera en l’època del flyers d’instantània caducitat? ¿Com podem riure’ns dels ciutadans del món quan ens agrada tant viatjar? ¿Com podem criticar l’accent del nostre president mentre aplaudim el deix exòtic del català del nostre veí, en Mohammed? És perquè té la pell més fosca? O és perquè en Mohammed abaixa la mirada quan parla amb nosaltres i això ens agrada secretament, perquè ens fa sentir poderosos? ¿No és una mica estrany que reclamem amb grandiloqüència el dret d’autodeterminar-nos mentre acceptem amb el cap cot les arengues dels repartidors dels carnets de puresa? ¿No us deixa perplexa tota aquesta gent que exigeix unitat, esgargamellant-se des de la societat civil unipersonal? ¿Podem explicar qui som, avui, servint-nos del llenguatge dels nostres pares o avis? Convencerem algú de venir amb nosaltres amb paraules desesperançades? ¿Si no som ni molt guapos ni molt forts, ens podrem endur la millor presa de la festa fent aquesta cara de pomes agres? Benvinguts al país dels xiuladors purs. Si tens alguna idea nova, crea un partit polític o, millor, un corrent crític. La màquina del soroll no pot parar. No fos cas que ens en sortíssim.

Roger Mas, contrasentits

1

“El millor llibre d’aquest Sant Jordi en realitat és un disc: es diu Les cançons tel·lúriques, i és obra de Roger Mas.” Això ho escrivia en aquest mateix àlbum de retalls el 23 d’abril passat. Torno a Roger Mas, després de quasi cinc mesos i després de moltes, moltíssimes, escoltes plaents. Doncs bé: el millor espectacle musical que es pot veure avui al nostre país té els dies comptats. La traducció en directe de l’esplèndid àlbum del cantautor de Solsona requereix 12 músics dalt de l’escenari, fet que deu encarir força els costos o deu tenir no sé quines complicacions. Que sé jo! Aquesta nit, tanmateix, he tingut l’enorme privilegi de disfrutar de l’estrena de l’espectacle en versió gran format, en l’obertura de l’Altaveu 2008. Avui i demà hi haurà una altra oportunitat a Solsona. I després? A Barcelona, l’estrena de les Cançons Tel·lúriques en el seu format apropiat encara no té data. Hi ha moltes maneres de mirar la nostra ‘anormalitat’ com a país. Aquesta és especialment coent. 

El concert d’aquest vespre… la qualitat del vídeo (disculpes!) és pèssima, però per escoltar la cançó i fer-vos-en una idea..

El primer article comença així…

0

… com una salutació. Una salutació prudent, però també il·lusionada. No et conec, lector, o potser si. Potser quan llegeixis aquestes línies jo passaré pel teu costat i tu em saludaràs: “què, no sabia que escrivies al Tot?” Mira, doncs si. El Tot Badalona té aquestes coses. No hi ha molts mitjans, com aquest. Hi ha gent que espera el Tot, cada setmana, que va a la fleca a agafar-lo, i que si no el tenen, torna. Jo al quiosc, si un dia no ha arribat el meu diari n’agafo un altre. El Tot és la connexió amb el dissabte al matí, és l’exemplar rebregat en el cistell d’anar a plaça, és el retolador amb el qual encerclem les ofertes del pis, és l’àvia que sap moure’s amb agilitat prodigiosa quan a la botiga no hi cap ni una agulla i que ens diu “oi que em deixaràs passar, noi?”. (…)

Alguns dels meus amics esperen El Tot amb una veneració que no m’ha deixat mai de sorprendre. Els meus amics… i mitja Badalona. Un dia em van fer una entrevista, al Tot… i diria que la setmana de la seva publicació va ser, literalment, el més a prop que he estat mai de la ‘fama’. Bé, ja ens entenem, la fama… parlem de Badalona i de les seves coses. Sempre va bé posar les coses en quarentena, per si de cas. No us sembla? El Tot parla de la ciutat i ho fa al marge de les anàlisis polítiques, passant de puntetetes per les grans qüestions sociològiques. I no ens hi posem gaire de mal humor. No és poc, això. La fórmula? Una mescla singularíssima entre els fets més concrets (quan medeix un pis, quant val la moto que es ven, quin telèfon té un restaurant, quin dia és el pregó de Festes de Maig) amb la boja elecció dels temes de farciment: horòscops, curiositats, consells. Suposo que aquesta barreja –com un zàping a peu dret– és letalment eficaç mentre hom fa temps en una cua, o espera que arribi l’ascensor. Tanmateix, lector habitual de la revista, ja hauràs observat alguns canvis. És interessant –i audaç– el to que està agafant la publicació en els darrers temps. Hi ha un equip de gent compromesa amb la ciutat, que en parlen amb coneixement de causa. El Tot continua sent el Tot, però ara, a més, hi ha informació escrita i plantejada amb criteris periodístics. A mi m’han convidat a participar-hi com a articulista convidat. Cada quinze dies. Ens anirem veient. Començava i acabo de la mateixa manera: una salutació de dissabte al matí. Que tots sabem que són sempre les millors salutacions.
[ARTICLE PUBLICAT AL GRATUÏT ‘EL TOT BADALONA’]

Desodorants per als abocadors

0

Hi ha notícies que són el somni de tot articulista. El municipi de Bombay, a la Índia, ha adquirit 42.000 litres de desodorant per fer front a la persistent pudor que emana de dos dels principals abocadors amb que compta. Ho diu el Times Online, en una peça signada pel corresponsal de la publicació britànica, Rhys Blakely. Tens un problema amb els residus? El capitalisme et convida a visitar el passadís pertinent al centre comercial. Escombres? Draps per treure la pols? Productes multi usos? Bé, això potser s’hi aproparia. Però no. Ara, aquí. Desodorants. Això és. Faci-me’n una comanda. En vull 42.000. Això per començar. La notícia serveix una metàfora tan òbvia, que fa cosa fins i tot escriure-la. La política com a maquillatge, la política com a pedaç. Tu tira-hi el desodorant, qui dia passa… any empeny. [Article publicat a SOSTENIBLE]

Que deixin el vell Clint en pau!

1

El tren de las 3:10, de James Mangold, és un remake d’una pel·lícula que no he vist. No puc dir si la nova versió era necessària o si aporta res de nou. Si que em veig amb cor de dir, però, que és una pel·lícula estimable, bé que un pèl llarga, amb un Russell Crowe que demostra la seva grandesa dotant d’una fonda humanitat -no pas ambiguitat- el cruel malvat que interpreta, aquest Ben Wade conduït al tren que l’ha de portar a la presó de Yuma i que passa a Conviction, si, ho heu endevinat, a les 3:10 en punt. Algú l’ha comparada –per variar!– a Sin Perdón, el gran clàssic de Clint Eastwood; però a mi em recorda més als spaguettis cuinats per Sergio Leone. Això no és pas cap problema, és més aviat una floreta: Leone era un director bàsic, però honrat, que sabia com pocs moure’s entre les regles d’or del gènere. Tanmateix, si que em veig obligat a intercedir des de la modèstia (i invisibilitat) d’aquest bloc: que deixin el vell Clint en pau.

El rei de la casa

1
Un dia qualsevol. Entre setmana, passada la mitja nit. Tinc el Facebook obert i veig que en aquest moment tinc ’16 amics connectats’. Aquest indicador resumeix, com si calgués!, i amb indiscutible eloqüència, que la televisió ja no és el ‘rei de la casa’. Que el rei de la casa, el que ja ha canviat per sempre més tot un model d’oci, és l’ordinador personal. Però es tracta només d’un model d’oci? És només això, el que ha canviat? No. És molt més que això. És una forma de pensar, una forma d’actuar, una forma de crear. Setze cercles verds indiquen que, en aquest precis moment, setze persones naveguen, fan el xafarder, pengen fotos, escriuen als seus blogs, repassen notícies o miren alguna sèrie. La llumeta també indica que estan disponibles per xatejar. Però això és el menys important. El que és important és que la seva actitud davant del petit electrodomèstic -això és l’ordinador, al capdavall, no?- no és passiva, sinó activa. Potser també frívola, efímera, hedonista o egoista… però sobretot activa. I això no és poc, ni és qualsevol cosa.

Sessions d’acollida per a nouvinguts

1

Pocs temps després de la formació de l’equip de govern de la meva ciutat, Badalona, el regidor de Ciutadania i Convivència, en Josep Pera, va sol·licitar una reunió amb la junta d’Òmnium, entitat que presideixo al municipi. Era un dia entre setmana, sobre les vuit del vespre. El regidor va venir al nostre fosc i inòspit local  amb un bloc de notes i un bolígraf per demanar-nos la nostra opinió sobre un seguit de qüestions, principalment sobre la nova immigració i els reptes que suposa. Ens va escoltar amb atenció i després nosaltres vam seguir, prudentment interessats, les seves línies de treball, que tot just tenia dibuixades. El regidor havia vingut a escoltar, no a exposar res. Però, malgrat tot, ens va agradar el que va dir-nos. També la forma i el moment en què ens ho va dir: a l’inici de mandat, just al moment en que es decideix la feina a fer, just quan és més interessant incorporar idees i pensades dels altres. Algunes de les coses que li vam suggerir, les ha incorporades després en la seva agenda. Les paraules de Pera denotaven una ambició realista, ancorada en el coneixement de la ciutat i les seves necessitats, amparada en la certesa que per fer avançar les coses cal la participació d’administradors i d’administrats, cadascú segons les seves possibilitats, cadascú segons les seves habilitats. Des d’aquella trobada, ens hem vist en moltes més ocasions i hem parlat al voltant de taules diverses, acompanyats de gent també diversa. Dijous es va presentar el programa de les sessions d’acollida per a nouvinguts, en les quals ha treballat una bona colla de gent. És un primer pas. En vindran d’altres.

Les coses que guardem en capses

1

Les capses són importants, en aquesta pel·lícula. Guarden històries tristes, retalls de vida fallida, els tresors que hom no voldria trobar mai. I menys damunt l’armari, espatllant cruelment la pròpia existència. ‘Una palabra tuya’; l’adaptació de la novel·la homònima d’Elvira Lindo, dirigida per Ángeles González Sinde, parla de l’ombra del passat -allargada, com diu el lloc comú-, però principalment terrorífica. Tant que els protagonistes del film ja han llençat un terç de la seva vida intentant no pensar en les capses  i el que aquestes serven secretament callades. Al film trobem unes sabates vermelles que acaben en una paperera de carrer, i un bressol inmòbil, que conté tot el dolor del món. Podríem dir que la pel·lícula; trista i brutal, malgrat l’enganyós to de comèdia constumista de la primera meitat de metratge; explica la història d’aquestes sabates i explica igualment el perquè del petit moisès sense moviment. Brillen Malena Alterio i Esperanza Pedreño, les dues protagonistes. Però Antonio de la Torre fa una autèntica creació del Morsa. Jo li donaria un Goya avui mateix.

Algú recorda els ‘pijames’?

5
L’amanida variada ha esdevingut tèbia; el mar i muntanya, fusió; els entremesos, entreteniments; l’arrebossat, tempura; el pastís l’hem deconstruït i el pà em tomàquet el servim en got de xupito. M’encanta això que encara n’hi diem nova cuina, tot i que de nova no en té res, a hores d’ara i diria que d’original, cada vegada menys. Però jo encara trobo que és divertida i espectacular, ideal per una persona com jo que li agrada tan el cinema com menjar.

Que m’agradin els tastets, les gelatines, els cruixents, el wasabi i la cúrcuma no em fa disfrutar menys d’un bon arròs a la cassola o d’una bona escudella i carn d’olla, per citar dos plats nostrats sortosament irrepetibles. Per això, i sense voler caure en un tronat xovinisme culinari, em sobta i m’entristeix una mica que a Barcelona, avui, sigui més fàcil menjar un humus que unes faves a la catalana, un sushi abans que pollastre amb escamarlans… Arreu trobes brownie i tiramisú, mentre la crema i el flam de la casa sembla que facin nosa en els menús amb la tipografia més cuidada.

¿Han de tornar els fricandós, el còcktail de gambes, el meló amb pernil i els espàrrecs amb maionesa? Aquests eren els plats estrella dels restaurants de quan jo començava a anar a restaurants. ¿Algú recorda el ‘pijama’ i la veneració amb la que en parlàven els nostres avis? Bé, tampoc es tracta de tornar al sis-cents, ara que tenim els Toyota híbrids! El cas és que, tan si parlem de sofregits, com de carpaccios, cada vegada és més difícil destriar el grà de la franquícia, a la nostra ciutat. Potser n’hem fet un gra massa.  

Foto: Detall al carrer Sant Carles de la Barceloneta. ORIOL LLADÓ.

Perplexos? Tant de bo!

1

Catalunya està perplexa, conclou l’Associació Catalana de Sociologia (ACS), ens dependent de l’Institut d’Estudis Catalans. L’associació en qüestió, presidida pel sociòleg Oriol Homs, ha presentat aquesta setmana l’anuari Societat catalana 2008. Llegeixo la notícia al web del 3/24, mentre penso que, mira, veus?, algú, finalment, ha decidit buscat les raons científiques a la tertúlia de cafè. Obre la peça informativa una definició de la paraula perplex, imitant la dels diccionaris del segle passat (això és, el segle XX). Diu: “Perplex-a: (adj) Dit de la persona que, en plena confusió, no sap què decidir, quin partit prendre, què pensar.” Els sociòlegs de l’IEC comparen els catalans amb un adolescent: el jove s’adona que ha canviat –explica Homs– però està desorientat, no sap què fer, ni a on anar. Bé, potser si. Però no ho sé. Un adolescent? L’adolescent, al capdavall, no sap què fer amb l’energia que el corseca per dins, es menjaria el món amb quatre mossos, té pressa, li crema el rellotge al canell. Som així, els catalans? O som aquells avis del ‘si no fos’ que, palplantats al banc de la placeta passen de la suïcida queixa a la megalomania més hiperbòlica. La perplexitat és el gest de contrarietat que fa la persona que va a alguna banda quan s’entrebanca amb un imprevist. El badoc i el mesell no exercita la perplexitat, sinó la resignació. Perplexos, els catalans? Tant de bo! Però, ben pensat, hi ha una cosa pitjor que la perplexitat o la resignació: el pessimisme. Per això paga la pena llegir la crida a l’ambició feta per en Saül Gordillo al seu bloc aquest mateix vespre.

I no és soldat, i no és desconegut

1
El cap de rescursos humans d’una important panificadora d’Israel rep un encàrrec inusual: ha de descobrir perquè una de les víctimes mortals de l’últim atemptat suïcida a Jerusalem duia un full mig estripat de nòmina signat per ell a la bossa. El cos sense identificar de la dona; han passat més de 10 dies de l’explosió!; desperta la curiositat d’un tenaç periodista local, que pretén denunciar la indiferència de l’empresa amb els seus treballadors, car cap representant de la panificadora s’ha interessat per la noia, una immigrant d’un llunyà país de l’est. L’amenaçant idea del periodista arriba a l’amo de la fàbrica. Aquest home, –alt, resolut i temoròs, cabells blancs, de la vella escola–, decideix actuar. Vet aquí la feina que encarrega al cap de recursos humans: un home desdibuixat i adolorit, ombra incerta de l’impassible soldat que va ser: rescabalar l’honor de l’empresa, que és com dir rescabalar l’honor del propietari, el vell amo. ¿Però és només de l’honor tacat de l’empresa i del seu propietari, el que està en joc? La darrera novel·la de l’escriptor israelià A.B. Yehoshua, Una dona a Jerusalem, no és una novel·la de misteri, és una novel·la moral, diria, fins i tot, que és una novel·la patriòtica. Al capdavall, Yehoshua reflexiona sobre l’honor i el deure, el país i la comunitat, i la manera com aquests s’entrecreuen. Hi ha un dolor somort, en les pàgines d’aquest llibre, una mena de cerca a l’inversa que deixa petja i que fa pensar. L’únic personatge a qui Yehoshua dóna un nom -Iúlia Ragaiev- és l’única de qui no sabem res, mentre que del cap de recursos humans, de qui ho sabem tot!, no en coneixem el nom. L’escriptor israelià ens ve a dir que el soldat desconegut avui no és ni soldat, ni desconegut. Potser al segle XIX els països s’aixecaven amb el sacrifici anònim. Al segle XXI cal alguna cosa més. Cal una història. Un país sense històries és un país sense història, sense futur. No és només l’honor de l’empresa i del seu amo, els que estan en joc! Per això la lluita per saber qui és Iúlia Ragaiev –i quina és la seva història– és tan important.

‘No em compraré tants discos’

1
Fa anys que prometo no comprar-me tants discos, com si aquest fos un vici reprobable! Però ho prometo, si, davant de qui calgui, quan calgui, com calgui: potser una mica avergonyit, o potser per no haver-me de justificar. O potser per totes dues raons… però ho prometo: no em compraré tants discos. Les caixes dels cedés s’acumulen en piles al menjador de casa, fent un mapa hermètic i misteriós a ulls profans i que jo no em canso de recordar a qui calgui, quan calgui i com calgui que és ple de tresors per a la gent amb gana de coses noves. De tant en tant, d’imprevist, jo també hi trobo algun tresor. Aquestes últimes setmanes em passa que no puc parar d’escoltar Revelation, d’AJ Roach, un disc introbable al nostre país, però que és una de les meravelles d’aquest any. Fa uns mesos, l’amic David Prat, el va convidar a casa seva i el Roach en qüestió va aprofitar per fer una actuació als Genis, un petit bar musical de Badalona, a quatre passes de casa. L’altre dia en Jordi Pujol me’l va deixar amb un gest confiat, ple de les millors voluntats. Sabia que em fondria aquesta sàvia i crua barreja de folk i elegant pop –impagables, per cert, els metalls del tema que dóna títol al disc–. Ara una còpia d’aquest disc vola cap a Badalona des dels Estats Units. Me’l vaig haver de comprar, volatilitzant, de nou, la promesa -no em compraré tants discos- que, us podeu imaginar, a aquestes altures ja ningú es creu.

Els antirestaurants, de moda

1

A Nova York, on, sinó?, ja parlen dels ‘anti-restaurants’, la nova sensació. Són locals quasi furtius, amb un tracte familiar i despreocupat, on es busca disfrutar amb una nova cuina. Una nova cuina? És que toca reinventar-nos l’etiqueta? Una altra vegada? Tic-tac. La màquina de titulars és insaciable. Nova York té aquestes coses! El públic d’aquests establiments situats en granges o pisos particulars està a la trentena i forma una mena de nova bohèmia: busca l’autenticitat més enllà de les pàgines de paper couché del dominical de torn, on, d’altra banda, potser escriuen de dilluns a divendres. Les xiruques són benvingudes, sempre que siguin North Face o Timberland. Però cal saber a quina porta trucar. La informació val més que els diners, al segle XXI! Exclusiva informalitat, la d’aquests antirestaurants. 
Foto: Jennifer May for The New York Times.

Els apunts més visitats aquest agost

0
Publicat el 31 d'agost de 2008

Aquests són els apunts més clicats aquest mes d’agost, el primer mes de la nova versió de l’Àlbum de retalls. Per consultar la resta de posts, més de trescents, heu de dirigir-vos a l’anterior versió, a blogger: albumderetalls.blogspot.com.

Giraffes, l’altre Israel

0
Publicat el 31 d'agost de 2008

Desconec perquè s’ha estrenat aquest estiu una producció isreliana del 2001 i perquè s’ha estrenat en dvd en un cèntric cinema de la ciutat, els Renoir del carrer Floridablanca, sense ni tan sols avisar els espectadors que no veurien la versió en 35 mm per la qual havien pagat! La pel·lícula, en tot cas, es diu Giraffes i és un thriller que juga a les nines russes: res gaire nou, d’acord, però, al capdavall, és prou interessant. Ho deu fer el fet que mostra un Israel ‘en pau’, absort en ell mateix, ben lluny del país que dia si, dia també omple titulars als nostres diaris. El film d’Itshak Grad és un puzzle d’identitats enganyoses on cal posar en dubte totes les evidències. Identitats enganyoses, evidències en dubte… potser aquest Israel no és, al capdavall, tan diferent de l’Israel en guerra que surt, dia si, dia també als nostres diaris i als de mig món.