Connexions des de #Badalona

El públic aplaudeix amb força, s’escolten un parell de bravos, i una cop d’ull ràpid em permet mig descobrir una mirada agraïda, goludament satisfeta, en les cares dels meus acompanyants de filera. Una mirada que només vol dir una cosa: ens ho hem passat bé, gràcies! La sala Tallers encara resta mig a les fosques mentre l’actor, en Sergi López, saluda somrient i tranquil. Despres de quasi dues hores d’espectacle s’endevina la seva camisa suada, tot regalant una metàfora innecessària per si qui calgués prendre-la. No cal. Tot plegat és d’una literalitat honradíssima. Jo aplaudeixo amb ganes, també. Però em pregunto: on són la resta? ¿On són tots els actors que han acompanyat el de Vilanova en l’espectacle Non Solum, dirigit per Jorge Picó, que es pot veure durant uns pocs dies al Teatre Nacional? Resulta que, en obrir-se, les llums de la sala han esborrat el misteri en l’escenari. Aquí hi havia una multitud, ara només queda l’actor. Inici i final. I em sembla tan remarcable! Naturalment: la tècnica i la passió que regala Sergi López en l’escenari són inoblidables. Però a mi m’admira principalment l’audaç narrativa que hi ha rera totes aquelles veus multiplicades, totes les cares d’un mateix. Aquesta multitud conforma un fals orgue de gats i, finalment, una elocuent declaració de principis, exemplar comèdia existencial. Un de sol, ell, i a la vegada, tots nosaltres. Non solum.