Segon mes de l’Àlbum de Retalls a Can Vilaweb (si voleu veure l’anterior versió a blogger, feu click aquí). A continuació teniu els apunts més llegits aquest mes de setembre:
Woody Allen va començar a les clavegueres de la cultura. Va fer de guionista a tant la peça i va treballar en horaris del tot intempestius, fent ‘stand ups’ davant de públics autistes. Només amb el temps, i gràcies al seu talent (i a algun cop de sort, segur) ha arribat on és ara, a l’olímp dels creadors incontestats. A mi, però, em dóna la sensació que ell encara continua veient-se una mica així: aquell obrer que mirava d’obrir-se camí en el Nova York artístic dels setanta; una mica com si encara portés la granota de fer feina, com si tota la música aduladora que l’acompanya en les seves passejades europees fos només un brogit llunyà al taller. Roda una pel·lícula cada any com aquell que va a la feina el dilluns. Ep, però això no és pas dolent, i més quan ha sabut mantenir una alta qualitat en totes les seves produccions, però és el que és. Woody Allen no s’hi pensa gaire, per fer segons quines pel·lícules. Les fa, i llestos. A vegades ens fa tocar el cel, d’altres ens diverteix i ens commou només (només?) com aquells cantants de blues que van fent discos, sense gaire solta, només per no desengreixar la màquina. Són discos per disfrutar, en els quals descobrim alguna joia, entre una mica de palla, això si, que perdonem perquè hi ha cançons que bé valen un disc!
D’acord, l’última pel·lícula de Woody Allen, la tan comentada Vicky Cristina Barcelona, és un artefacte d’encàrrec… però té l’honradesa de no voler amagar-ho. Té, a més, una frescor envejable. Té, igualment, el ritme atropellat de les seves últimes produccions; la murrieria d’un vell que ja no creu res, i que continua contemplant meravellat aquesta criatura tan esquiva i capritxosa, la moral. Té, finalment, alguna cosa diferent, situada en algun punt de la sinuosa carretera que separa Rohmer i Almodovar (com assenyala encertadíssim Carles Armengol en aquest post). És una altra història començada un dilluns i enllestida un divendres? Un capítol més? Ja hi ha una altra pel·lícula de Woody Allen pendent d’estrenar. Benvinguda sigui. I per molts anys, què voleu que us digui!
Sempre que vaig a veure un espectacle de dansa ho faig mig per accident. Procuro asseurem davant l’escenari amb reverencial prudència… i un lleu temor en el judici, que em costa d’evitar. D’alguna manera, dec pensar que la subtilesa dels ballarins evidenciarà vergonyosament la meva poca traça en aquest art escènic: vaja, que em falten referents, que no en sé res, d’això… que bla, bla, bla. Al capdavall, ¿sabré dir perquè m’agrada, l’espectacle? És veritat que això no és l’important, que l’important és saber si t’agrada o no una cosa, i no pas saber explicar el perquè. Però quan caminem insegurs en un camp tendim a voler-nos explicar massa, preferim passar-nos de crítics que d’entusiastes. Ens cal dir alguna cosa més. Per si de cas.
Pensava en tot això amb un somriure als llavis, el divendres passat, i en totes les paraules que s’amagaven rera aquell somriure. Paraules que no calia dir. Sortia del Teatre Nacional de Catalunya, on una amiga m’havia convidat d’improvist a veure ‘Sombreros’, un espectacle de la companyia francesa DCA, dirigida per Philippe Decouflé. L’espectacle, tan recomanable com és, només ha fet escala tres dies al nostre país. Avui és l’últim dia.
Aquest mes d’agost he tingut la sensació que només m’ha faltat anar de tapes amb en Solbes i en Castells. Ministre i conseller han estat, dia si, dia també, portada de tots els diaris. Hi ha hagut moments en que semblava més emocionant seguir els estira-i-arronses de la negociació que no pas contemplar els atletes suant la cansalada a la contaminada i llunyana Beijing. Tot plegat ha estat divertit, almenys fins que ha deixat de fer gràcia. És possible que una cosa continui sent divertida quan ha deixat de fer gràcia? Pse… Diguem que continua sent força entretinguda, a vegades també un pèl grotesca, tota aquesta feramalla de declaracions i contradeclaracions a veure qui aconsegueix dissimular millor les ganes d’endur-se el peix al cove. Però ha deixat de fer gràcia, almenys a mi. (…)
Amb el finançament ens hi juguem els calers, que és una mica com dir el país… I bé, és com si de sobte fossis conscient que t’has jugat totes les fitxes a una carta, i que el crupier se li comença a escapar el riure des de l’altra punta de la taula.
Estem d’acord: ha estat un agost ben actiu políticament. Ho pensava fa uns dies, fent la cua patriòtica de cada any a la Plana. L’ofrena institucional, de nou. Desenes d’entitats algunes amb les quatre barres sota el braç -com aquell qui du una baguette-, d’altres amb el ram de flors. Nosaltres, la gent d’Òmnium, amb una corona de Llaurers, que el dia 11 és dia de dol. Calor, soroll i poques ganes… o més aviat les ganes de ser en un altre lloc. Ja deu ser això, una celebració d’aquesta mena. El sentiment i la convicció potser l’haurem de buscar unes hores abans. La nit del 10, de fet, van coincidir convocatòries diverses: Convergència omplia la plaça del Sol; Esquerra degustava vins de la terra a la Plana; la CUP feia un sopar pels patriotes morts en combat, expressió desafortunada que ha portat força polèmica a la xarxa; i Iniciativa feia un dels seus ‘sí, però no’ amb un sopar fora de la Badalona amb prioritat per als vianants. Òmnium, per la seva banda, convocava més d’un centenar de persones a un passeig per la història a Dalt de la Vila. L’historiador Joan Rosàs va tornar a demostrar el seu poder de convocatòria. Un encert, perquè aquesta vegada, a més, Rosàs va ensenyar les dents. “Si tots fem una petita cosa”, va dir l’historiador, convidant els catalans a revoltar-se pacíficament. Les paraules de Rosàs coincidien amb les de Vicent Sanchis, director de continguts de Cultura 03, autor de la conferència de la Diada, organitzada per l’Ajuntament i Òmnium. Sanchis va fer una crida a l’acció. L’acció, avui, és anar més enllà de la corona de flors, pensar que cada dia és la Diada. I l’any vinent, a la Plana… parlem-ne. Entre tots hem de trobar la manera de creure’ns-ho. No us sembla?
[PUBLICAT A EL TOT BADALONA]
El Facebook ha revolucionat el món d’internet. Aquest lloc web per a usuaris registrats (és gratuït) aplega més de 100 milions de persones i permet l’intercanvi de fotografies, vídeos i informació diversa. Badalona i algunes de les seves entitats i col·lectius més actius l’han començat a utilitzar amb intensitat aquestes darreres setmanes. Un nou exemple de la societat civil 2.0, que anem perfilant entre tots. De moment, els grans absents són els partits polítics de la ciutat, bé que alguns regidors (Ferran Falcó, Josep Pera, Àlex Mañas, Carles Sagués, etc) tenen presència a l’immensa xarxa. Avui ho explica Vilaweb Badalona. Al meu delicious trobareu una petita selecció de les pàgines citades en l’article.
El meu apunt de dissabte passat, El país dels xiuladors purs, ha despertat una petita, bé que interessant polèmica. En Wu Ming en va parlar de seguida al seu bloc: “si hi ha dues formes ràpides i fulminants perquè la CUP, tot repetint errors grossos, s’autodestrueixi tota soleta i se’n vagi a can Pistraus, són: vindicar o declarar-se hereva de la lluita armada”, deia el blocaire. En el meu post jo no em referia només a la CUP, però si que, en efecte, tenia al cap l’acte que el partit havia organitzat a Badalona, la meva ciutat, per homenatjar els morts en combat la nit de l’11 de setembre. El meu post volia remoure, més que argumentar. El vaig plantejar com un enfilall de preguntes, entre les quals, aquestes: “¿Com farem lligar els ‘morts en combat’ i tot aquest llenguatge bel·licista amb la generació del No a la guerra? ¿Com entendran la retòrica de les ‘úniques alternatives’ i les ‘legitimitats indiscutibles’ la gent que s’instal·la programari lliure i que treballa col·laborativament editant un document amb el Google Docs?”. Uns dies més tard, el company Joan Carles Isal expressava la seva disconformitat en un llarg i interessant comentari-. “Els independentistes catalans metrallats per controls de la Guàrdia Civil, morts en acció desesperada, ben «bruts, baixos, rastrers…», de forma no pas valenta sinó conseqüent, ens inquieten. Hom voldria eliminar-los, altre cop. La mort definitiva: l’oblit, el rebuig.” Un parell de consideracions, tot deixant els morts en pau, que no en l’oblit. El que jo volia (…)
(…) remarcar és la necessitat de reinventar el discurs de
l’independentisme. Això a costa de ser titllat de ‘pur i immaculat’; això a
costa de ser titllat de pretenciós… Però el cas és que hi ha nous
herois, al país, nous patriotes… i vet aquí que no els veig enlloc. O millor: diguem que
el que passa és que em costa veure’ls en la simbologia i la retòrica del nostre independentisme d’avui. Perquè de
ser-hi… hi són.
Proposo un exemple. Els pares i mares
castellanoparlants –nouvinguts i no nouvinguts, amb Veu Pròpia o a la
seva bola– que decideixen adoptar la llengua del país com el vehicle
de relació familiar, tot parlant català amb el seu fill. Jo en conec
molts, d’aquests. Són aquests els nous patriotes, els patriotes
invisibles. Són patriotes, però no són del rotllo. Són patriotes, però
per la Diada marxen de pont.
Foto: ORIOL LLADÓ, del meu àlbum de Flickr.
Podríem dir que Un home a les fosques aplega totes les històries que caben en una llarga nit d’insomni. En la negra nit, un vell crític malalt, el protagonista, deixa córrer la imaginació potser per vèncer l’insomni. Potser per aliar-s’hi. Així és l’última novel·la de Paul Auster, el gran escriptor de Brooklyn. Auster i les seves històries, murri narrador, sap com atrapar-nos. Però aquesta vegada són moltes i fan de mal destriar. Totes les històries que caben en una llarga nit d’insomni acaben conformant un esplèndid fresc del desconcert. Narracions que es desfan i es barregen davant la perplexitat del lector que, amb tot, no pot parar de llegir tot això que passa pel cap del vell Augustus Brill. El protagonista comparteix casa amb la filla i la neta, les quals tenen també la fonda tristesa del seu progenitor. Auster ens proposa una novel·la que en el fons no és una novel·la. S’oblida cap a la meitat del llibre de la història que semblava voler-nos explicar: les aventures d’aquest mag atrapat en una suposada guerra civil als EUA en ple segle XXI. La trama cada vegada esdevé més inversenblant, però també més íntima, més torbadora, més pessimista. Un món s’endinsa en un altre món. Un home a les fosques. Jo. Tu.
És una pel·lícula preciosa, com totes les de John Ford. És una pel·lícula sobre la família, com totes les de John Ford. És una pel·lícula sobre un país que es forma, com totes les de John Ford. Però hi ha alguna cosa més, a ‘Young Mr. Lincoln’ (1939), un dels films més oblidats del genial director i que vaig recuperar fa uns dies en DVD. És d’una sorprenent actualitat. El film permet fer una oportuna revisió de la història dels Estats Units… i la seva capacitat de crear nous lideratges a partir de la narració. És la història mítica, la que interessa Ford. Compta més del que potser voldríem, la llegenda. Més que les anàlisis crítiques o erudites, és la llegenda la que ens subjuga i ens engresca, és la llegenda la que ens fa venir ganes de canviar les coses.
Avui, 17 de setembre, es celebra el Dia Internacional de la Música Country, que coincideix amb la data de naixment de Hank Williams, un dels pares del rock’n’roll. Hank Williams és l’autor de Jambalaya, Lovesick Blues o I’m so lonsome I could cry i les seves cançons han estat interpretades per blancs i negres, elèctrics i acústics, analògics i digitals… “If it’s folk music, then it’s music for the folks” deia el trobador de l’Stetson. En record del vell Hank, i per commemorar aquest Dia, recupero un post de l’estiu passat (aquí hi ha la versió original) publicat a l’antiga plataforma d’aquest blog:
“Youssou N’dour; el més famós músic de Senegal, una de les estrelles més solvents i indiscutides de la world music; té un club a Dakar, el Just 4 You, situtat al Point E, a tocar de la universitat, ben a prop del barri que el va veure néixer, l’atapeïda i caòtica Medina. Mentre esperem que comenci la banda de la casa, sona de fons l’home de negre, senyors i senyores, el mateix Johnny Cash. Hi ha aquesta lectura restrictiva i errònia dels gèneres musicals –més que res, el que passa és que és molt cansada!– que condemna el ‘country’ al cabàs de les músiques sense interés, amb un mig somriure de suficiència, que ben mirat, hauria de ser de pura ignorància. Bé, no és això el que pensen l’N’dour i la seva gent, que el fan sonar en aquest ambient, a les antípodes del Grand Ole Opry, la mítica sala de concerts de Nashville. Però resulta que Cash era un home de la terra, com ells, amb un passat rural molt proper, en trànsit a la ciutat, plè d’esperances; i com ells, també víctima de prejudicis; i que com ells cantava històries amb el cor… Alenen en les seves canóns gent amb ofici (o sense ofici), gent que passa gana, gent temerosa de Déu, gent que escolta el diable, com aquell que va anar a Reno, només per veure un home morir… Els personatges que habiten en les cançons de Cash no són molt diferents dels que habiten en les cançons del geni del mblax, ni tant sols són gaire diferents dels mites que poblen moltes cançons africanes. És per això que la música de Cash sonava en un dels temples mundials de la world music, amb tota naturalitat. Amb tota justícia.”
FOTO: Un sticker mostra un posat ben característic de Johnny Cash. La foto està presa a Gràcia l’agost passat.
“Es podria dir que el secessionisme està en el mateix ADN de la cosmovisió dels nordamericans, i que és una opció tan antiga com el naixement dels mateixos estats. Al capdavall, els fundadors del nostre país van aixecar la bandera de la secessió l’any 1776 contra la tirania d’Anglaterra. En altres paraules, els secessionistes poden argumentar que, encara que puguin ser anti-Estats Units d’Amèrica, són, certament, pro-americans”. Aquest és un fragment d’un article de Los Angeles Times, escrit per Christopher Ketcham, col·laborador habitual de Vanity Fair o Harper’s, i que a hores d’ara treballa en un llibre sobre el secessionisme als EUA (vegeu l’excel·lent notícia feta per Vilaweb a principis de mes). Els moviments independentistes nordamericans es basen en l’atàvica desconfiança que els colons/ciutadans senten vers l’estat, no pas en factors culturals, lingüístics o històrics. Tanmateix, un i altre independentisme, el ‘seu’ i el ‘nostre’, comparteixen alguns valors. L’independentisme no és una amenaça, és una oportunitat. No és un final, és un principi.
Hi ha llibres que arriben amb una mena d’aureola que vindria a dir: aquest és un dels que cal llegir. No saps com, però te’n parla la teva mare, un amic (que, a la seva vegada, li va regalar la seva mare per Sant Jordi), una amiga (que se’l va llegir fa temps) i algú especial que un dia et diu: “mira que t’he regalat! Oi que te’l llegiràs?” Tu no saps gaire que dir, més que res perquè sents una prudent prevenció (a vegades un resistent esnobisme) que et fa defugir amb estudiada indiferència d’aquesta mena de llibres, els que ‘cal llegir’. Però un regal és un regal, i decideixes fer-li un forat en l’agenda de llibres a llegir a l’estiu. Estic parlant de l’Elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery, l’últim capritx exportat per la sempre espavilada indústria cultural francesa, versió ‘baixa en calories’. El llibre vol explicar massa coses, i massa sovint fins i tot sembla que vulgui sentar càtedra, a la manera de manual Taschen: l’art, la violència juvenil, la literatura, la gastronomia… A mesura que avança es va oblidant dels personatges, que van esdevenint més i més esquemàtics, fins a acabar amb la infantil caricatura del senyor Kakuro Ozu, el personatge que desnua les existències de les dues protagonistes: una portera amb afeccions intel·lectuals i una preadolescent sublimadora i… suïcida.
Ara em diuen que en volen fer una pel·lícula. I penso que, en el fons, i malgrat tot l’empatx d’erudició que conté i la pretesa complexitat formal de la seva narració creuada, l'”Elegància de l’eriçó” és una bona història per a presentar en 35mm. Sempre que el director no caigui en el mateix error que l’escriptora, la qual sembla que hagi preferit escoltar embadalida les pròpies teories abans que tenir cura dels protagonistes de la seva història.
“Una quarta part de les morts al continent africà estan relacionades amb factors ambientals. 2,4 milions d’aquests traspassos podrien ser evitats si aquests factors ambientals s’abordessin”. Ho diu la doctora Maria Neira, directora del departament de sanitat pública i medi ambient de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a Le Monde. A finals d’agost, 80 ministres de sanitat i medi provinents de 53 estats africans van signar la Déclaration de Libreville. Les raons de la pol·lució a l’Àfrica no tenen a veure amb el creixement i el consumisme -o almenys, no directament, ja que el continent és també l’abocador furtiu de molts productes del primer món!-, sinó amb la precarietat. Una precarietat suspesa en el temps, que a nosaltres ens pot recordar una època borrosa, de llums d’oli damunt la taula. De fet, un 77% de la població escalfen i cuinen amb fusta i carbó en focs fets dins les pròpies cases, ja que els èxodes a les ciutats els han reduït de forma dràstica l’espai exterior on el feien fins al moment. Les fumarades interiors causen 400.000 morts a l’any. Aquest i altres fenòmens similars poden ser abordat només amb una declaració signada per ministres de segon rang? Difícilment. Però no és un fet menor, tot i que és clarament insuficient, que a l’Àfrica la política multilateral es comenci a desenvolupar, dient les coses pel seu nom, i en una taula compartida. [PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]