La paella mecànica

Només és un xicotet tros de gel, roca i pols que ve de molt lluny.

Res més que això.

Però jo portava ja diversos dies desitjós de poder veure’l!

El van descobrir fa any i mig des d’un potent telescopi de l’illa de Maui a Hawaii, quan ja portava un temps caient vertiginosament cap al Sol.

Li van posar de nom PanStarrs, el mateix nom que tenia el telescopi amb el què el van veure per primera vegada.

Ve de molt lluny, probablement del núvol d’Oort, un núvol de cometes situat a més de 50.000 vegades la distància que separa la Terra del Sol i que conté trilions de germans seus esperant que algun feble impuls gravitatori els espente a viatjar cap al interior del sistema solar, tal i com li va tocar en sort a PanStarrs.

PanStarrs llueix ara en tot el seu esplendor dues belles cues, una de gas ionitzat i l’altra de pols, així com una esplèndida cabellera, per a delit i admiració de milions de terraqüis que, com jo, ens admirem de les meravelles de l’univers.

Després de diversos dies de adverses condicions metereològiques per a la seua observació, aquesta passada vesprada el cel vespertí de València presentava un aspecte quasi clar, perfecte per realitzar la seua recerca.

Després d’eixir de la feina, m’he desplaçat proveït de càmera reflex, trípode i prismàtics a casa d’un amic també aficionat a l’astronomia, situada a la urbanització de l’Eliana (Camp de Turia).

Hem pujat a la terrassa que té al terrat del xalet, i des d’allà, després d’una bona estona de recerca impacient mentre gaudíem d’una tranquila i fresca poqueta nit, l’he pogut localitzar… ¡PER FI!

Eren aproximàdament les 20.15 h., i el cometa es trobava ja bastant baix i prop de l’horitzó.

En trobar-se ja tan baix, la seua visibilitat no era la més òptima.

No obstant això l’he pogut captar en quatre fotografies, una de les quals il.lustra aquest post.

La fotografia l’he pres amb una Canon reflex EOS 1100D, zoom 300 mm., disparant a 5′ d’exposició; f5.6; ISO 400.

Espere impacient el seu recorregut per diverses constel.lacions del cel en els propers dies, en què guanyarà altura sobre l’horitzó i, per tant, serà visible durant més hores després de la posta del sol.

Tot un regal del cel!

Vos ho recomane, no vos ho perdeu!.

Patraix, València (L’Horta), a 16 de març de 2013.

L’accident nuclear de Fukushima ha suposat un abans i un després en la manera amb el què la població mundial veu l’ús de l’energia nuclear.

Algunes de les conseqüències polítiques més destacades que va produir el succés, van ser les següents:

-A Alemanya Angela Merkel, després de reunir un gabinet de crisi, va comunicar que faria comprovar la seguretat de les 17 centrals nuclears existents al país.
Es va establir una moratòria de tres mesos sobre una llei que havia estat aprovada el setembre anterior per estendre una mitjana de dotze anys la vida de les centrals nuclears alemanyes. El dia 15 de març, Merkel va anunciar el tancament preventiu de set de les 17 centrals nuclears actives, totes les construïdes abans de 1980.

-El comissari europeu d’Energia, Günther Oettinger, va afirmar que havia de comprovar-se la seguretat en les centrals més antigues, sense descartar el tancament d’aquelles que calguera.

-A Suïssa, la ministra d’Energia, Doris Leuthard, va anunciar que el govern havia decidit suspendre tots els processos d’autorització de noves centrals nuclears fins que es examinara la seguretat de les ja construïdes.

-El govern d’Àustria (la constitució prohibeix la instal.lació de plantes nuclears al seu territori) va demanar que es dugueren a terme proves de resistència a totes les centrals nuclears europees per veure-hi els nivells de seguretat.

-A Veneçuela es va cancel.lar temporalment el programa d’instal.lació de centrals nuclears.

-A Itàlia, el partit Itàlia dels Valors i la Federació dels Verds va convocar un referèndum sobre l’energia nuclear.
Aquest es va celebrar el 13 de juny del 2011 (encara que havia estat convocat abans de l’accident de Fukushima). La població va rebutjar tots els temes plantejats amb una participació superior al 50% (amb rebuigs d’entorn del 95%), per la qual cosa les consultes van passar a ser vinculants per al Govern.

Aquest diumenge 10 de març, coincidint amb el 2n. aniversari de la catàstrofe de Fukushima, la plataforma Tanquem Cofrents ha realitzat una acció reivindicativa en un dels monuments emblemàtics de la ciutat de València: les Torres de Serrans.

Passe a reproduir el comunicat fet per la plataforma en la seua pàg. web: http://tanquemcofrents.blogspot.com.es/:

“La plataforma “Tanquem Cofrents”, que agrupa les principals organitzacions ecologistes del País Valencià, i també sindicats i altres organitzacions de la societat civil valenciana, ha realitzat en el matí del diumenge 10 de març una acció reivindicativa a la ciutat de València, coincidint amb el 2n. aniversari del desastre de Fukushima.

L’acció, en la qual han participat una quinzena d’activistes, ha consistit a despenjar dues pancartes gegants en la façana d’un dels monuments més emblemàtics de València, les torres de Serrans, en les quals s’expressaven els dubtes sobre l’estat de la central nuclear més pròxima a València (només 55 km), la central de Cofrents, i se n’exigia el tancament immediat. 

Pel que fa a aquesta qüestió, Tanquem Cofrents ha volgut recordar que la central ja du quasi 30 anys de funcionament, que acumula un ampli historial d’avaries i accidents que posen en dubte el seu nivell de deteriorament i que les proves d’esforç a què s’ha sotmés –com també la resta de les centrals europees– arran del desastre de Fukushima, a més de ser incompletes, les han dutes a terme els mateixos treballadors de la central, la qual cosa lleva credibilitat als seus resultats.

Durant l’acció, que ha sigut absolutament pacifica i no ha produït cap tipus de dany ni a persones ni al monument, s’han presentat una vintena de policies nacionals que han realitzat identificacions i escorcolls indiscriminats, fins i tot als ciutadans aliens a l’acció que passaven pels voltants del monument i han expressat la seua simpatia per l’acció i els seus objectius.

Aquesta acció s’emmarca dins d’una multitud de mobilitzacions simultànies durant el cap de setmana en diverses localitzacions de tot l’estat, coordinades per la CEAN (Coordinadora Estatal Antinuclear) per tal d’exigir l’abandó de l’energia nuclear, tal com ho han decidit altres països, com ara Alemanya, Itàlia, Bèlgica o Suïssa; i també la transició cap a un model energètic diferent, més just, sostenible i barat, basat en l’estalvi i l’eficiència energètica i l’ús d’energies renovables.
Aquestes accions a Espanya coincideixen també amb nombroses mobilitzacions en molts altres països per a “commemorar” l’accident de Fukushima i els enormes perjuís a la salut de la població japonesa, els centenars de milers de persones desplaçades, que han vist destruït el seu futur, i les gegantines despeses que suposen i suposaran en el futur la neteja de la contaminació radioactiva, les compensacions a agricultors, ramaders i pescadors que han vist la seua producció contaminada i per tant no la poden vendre, el reallotjament dels desplaçats i el desmantellament dels reactors destruïts, que es calcula que tardarà en fer-se 50 anys i per a la qual cosa caldrà desenvolupar noves tecnologies en robòtica i altres camps.

Tanquem Cofrents considera que el desastre de Fukushima va ser molt pitjor que el que es va voler vendre a l’opinió pública en un principi, dins de la política habitual d’opacitat i falta de transparència de les empreses nuclears, i ha posat de manifest, per si no hi havia prou amb la catàstrofe de Txernòbil, l’accident d’Harrisburg i molts altres accidents, que l’energia nuclear és summament perillosa.

Tanquem Cofrents també vol denunciar que l’energia nuclear és molt cara, com ho demostra el tancament de la central de Garoña l’any passat, o els de les centrals nord-americanes de Crystal River (Florida) i Kewanee (Wisconsin) aquest mateix any, totes les quals disposaven de llicència per a continuar operant i que tanquen per motius econòmics, i que els enormes beneficis que obtenen les empreses elèctriques nuclears són degudes a les enormes subvencions directes i indirectes que reben per part dels estats.

Així mateix, Tanquem Cofrents vol remarcar que a més dels problemes indicats anteriorment i altres, com la gestió dels residus i l’enorme consum d’aigua, les centrals nuclears són absolutament innecessàries ja que el sistema elèctric espanyol està absolutament sobredimensionat i, a més, es pot compensar la producció nuclear amb mesures d’estalvi i eficiència energètics i amb l’ús d’energies renovables.
Fins i tot les noves energies renovables ja produeixen més electricitat que la nuclear, com ho demostra un dada concreta: tot i el boicot del govern espanyol a les energies renovables, des de novembre, és a dir, 4 mesos consecutius i el que portem de març, una sola energia renovable, l’eòlica –i sense comptar l’aportació de la solar i la biomassa–, és la primera font de generació elèctrica a Espanya, molt per damunt de la segona, que ha sigut la nuclear; les energies renovables, en el seu conjunt, superen ja el 45% de la generació elèctrica total en el que portem d’any.”
(Plataforma Tanquem Cofrents)

Patraix, València (L’Horta), a 12 de març de 2013. 

“Perquè va alfabetitzar a 2 milions de veneçolans que no sabien llegir ni escriure, encara que vivien en un país que té la riquesa natural més important del món, que és el petroli.

Jo vaig viure en aquest país alguns anys i vaig conèixer molt bé el que era. L’anomenen la “Veneçuela Saudita” pel petroli.

Tenien 2 milions de xiquets que no podien anar a les escoles perquè no tenien documents. Ací va arribar un govern, aquest govern diabòlic, demoníac, que fa coses elementals, com dir “Els xiquets han de ser acceptats a les escoles amb o sense documents”. I ací va caure el món: això és una prova que Chávez és un malvat malvadísim.

Ja que té aquesta riquesa, i gràcies a que per la guerra de l’Iraq el petroli es cotitza molt alt, ell vol aprofitar això amb fins solidaris. Vol ajudar els països sud-americans, principalment Cuba.

Cuba mana metges, ell paga amb petroli. Però aquests metges també van ser font d’escàndols. Estan dient que els metges veneçolans estaven furiosos per la presència d’aquests intrusos treballant en aquests barris pobres. En l’època en què jo vivia allà com a corresponsal de Premsa Llatina, mai vaig veure un metge. Ara sí que hi ha metges.

La presència dels metges cubans és una altra evidència que Chávez està a la Terra de visita, perquè pertany a l’infern.

Llavors, quan es llegeix les notícies, s’ha de traduir tot. El demonisme té aquest origen, per justificar la màquina diabòlica de la mort.”

(Eduardo Galeano) 

En molts mitjans de comunicació s’està utilitzant la mort de Chávez per dir d’ell que va malgastar les rendes petroleres i que va utilitzar malament els recursos.

Alguns periodistes com Pamela Sampson i Pau Gorondi, comentaristes de negocis a “The Associated Press” (una de les agències de premsa més importants dels EUA, la informació de la qual arriba a més de 1.000 milions de persones a través de 1.700 diaris i 5.000 emissores de televisió i de ràdio), no paren de repetir-ho:

“Veneçuela, membre de l’Organització de Països Exportadors de Petroli, va augmentar el producte intern brut una mitjana del 2,8 per cent entre 1999 i 2011, segons xifres del Fons Monetari Internacional.

Aquestes dades indiquen que el país es va veure superat per tots els altres membres de l’OPEP, excepte Líbia. Fins i tot l’Iraq, devastada per la guerra, va registrar major creixement.

Chávez es va tornar cada vegada més en contra dels Estats Units, tot i la seua dependència d’ells pels ingressos del petroli. Els enviaments de petroli als EUA es van reduir de 49 milions de barrils al mes, quan Chávez va assumir el poder, a 31,9 milions d’barrils al febrer de 2011.

Citgo Petroleum Corp. (empresa refinadora de petroli i comercialitzadora de gasolina, lubricants i petroquímics als Estats Units, és la major filial de l’estatal veneçolana PDVSA fora del territori veneçolà), opera amb tres refineries a Texas, Louisiana i Illinois, i ven combustible a través de milers d’estacions de servei.

Citgo ha estat utilitzada per Chávez per distribuir combustible per a calefacció amb descompte a les famílies pobres dels Estats Units, en un programa d’alt perfil per exercir una crítica sobre l’acostament de Washington als més necessitats.

Chávez va invertir la riquesa petrolera de Veneçuela en els programes socials, incloent-hi els mercats d’aliments estatals, beneficis en efectiu a les famílies pobres, clíniques gratuïtes de salut i programes d’educació.
No obstant això, aquests èxits van ser escassos en comparació amb els projectes de construcció espectaculars que les riqueses del petroli van estimular en brillants ciutats de l’Orient Mitjà, incloent l’edifici més alt del món a Dubai i els plans per a noves seus dels museus del Louvre i Guggenheim a Abu Dhabi“. (Little Reaction In Oil Market To Chavez Death, The AP, march 05, 2013).

Perquè efectivament, això és el que hauria d’haver fet Hugo Chávez i el seu govern amb els diners del petroli, segons els portaveus de les grans agències de (des)informació del món: grans i luxosos gratacels i espectaculars construccions per als rics, i no haver-se gastat els diners en els miserables, en programes per portar la calefacció a les famílies necessitades dels EUA o en programes que tragueren de la misèria a àmplies capes de la població veneçolana.

Si ho haguera fet així, ara dirien d’ell que va ser un gran estadista i un líder honorable.

Dedicant els diners als pobres, Chávez es va convertir en un autèntic dimoni, tal i com va dir Eduardo Galeano. 

Llarga vida a la revolució boliariana!

Patraix, València (L’Horta), a 9 de febrer de 2013.

Les conclusions, però, semblen voler justificar el que és del tot injustificable, ja que des de la pròpia conferència es va dir que aquesta xifra no suposa un fracàs del compliment del primer dels ODM (que és la reducció a la meitat dels nivells de pobresa extrema que hi havia el 1990), ja que la meta prevista s’havia complert el 2010, cinc anys abans de la data límit per a la qual estava fixada.

El director del Banc Mundial va recordar que el 1990 un 43% de la població mundial subsistia amb menys de 1,25 dòlars al dia, mentre que les dades del 2004 van situar la pobresa extrema en el 22,4%, el que implicava un bon acompliment mundial, sota el seu punt de vista.

Alhora va afirmar que la previsió de la pobresa extrema per al 2015 suposa un repte per a la humanitat a partir d’aquest any, sobretot per als “Estats fràgils o en postconflicte”, que requereixen d’ara endavant un major compromís per part de els governs, la societat civil i el sector privat.
Tot un eufemisme de declaració que intenta amagar una de les principals raons que mantenen en la pobresa més absoluta a grans capes de la població de nombrosos països en vies de desenvolupament: la desigual guerra econòmica que mantenen els països i les institucions capitalistes del nord contra el països del sud.

La directora del Programa de Nacions Unides va destacar dues coses:

– El paper que han jugat els països d’Àsia oriental per aconseguir la meta, en concret la Xina, que “ha elevat les mitjanes mundials” en traure de l’extrema pobresa a 660 milions de persones.
Xina havia reduït a la meitat el seu percentatge d’extrema pobresa entre 2002 i 2008, ja que va passar de 363 milions en aquesta condició (28%) a 173 milions (13%).

– El “increïble procés” d’Amèrica Llatina per eixir de la pobresa en l’última dècada, després d’haver estat el continent més desigual del món, esforços destacats en els casos del Brasil i Mèxic.

Però, que són i quan es van crear els “Objectius de Desenvolupament del Mil.lenni”?

Els ODM van nàixer en una Conferència a Nova York l’any 2000, i van constituir el fruit d’un consens entre la comunitat internacional, en què es va acordar definir els vuit punts principals per garantir el desenvolupament humà a tot el món. A aquesta cimera van assistir aleshores representants de 189 estats, que van recordar els compromisos adquirits en la dècada de 1990 i van signar la Declaració del Mil.lenni.

En aquesta declaració s’arrepleguen vuit Objectius referents a l’eradicació de la pobresa i la fam, l’educació primària universal, la igualtat entre els gèneres, la reducció de la mortalitat infantil, la millora de la salut materna, el combat contra l’avanç del Sida i del paludisme i, finalment, garantir el manteniment del medi ambient.

Cada Objectiu es divideix en una sèrie de metes, un total de 18, quantificables mitjançant 48 indicadors concrets.

El Banc Mundial és el organisme que supervisa el compliment d’aquests objectius….És a dir, la rabosa vigilant els objectius del galliner!

Perquè hem de recordar què és el Banc Mundial i per protegir quins interessos desenvolupa realment la seua tasca.

El Banc Mundial va ser creat el 1944, i és un dels organismes especialitzats de les Nacions Unides.

Es defineix com una font d’assistència financera i tècnica per als anomenats països en desenvolupament. El seu propòsit declarat és reduir la pobresa mitjançant préstecs de baix interès, crèdits sense interessos a nivell bancari i suports econòmics a les nacions en desenvolupament.

Malgrat tan nobles propòsits, el BM forma part d’una troika de institucions (FMI, OMC i BM) que són els garants de l’aplicació de les doctrines econòmiques neoliberals arreu del món.

El Banc Mundial ha finançat projectes que han provocat desastres ecològics de considerable magnitud, com ara la represa Sardar a l’Índia o la colonització i desforestació massiva de la selva tropical brasilera, incomplint així amb l’objectiu vuitè del ODM.

El BM ha afavorit la exportació de residus perillosos dels països industrialitzats als països en vies de desenvolupament, afavorint així mateix la ubicació d’industries altament contaminants en aquests països.

Ha promogut la substitució de conreus locals per conreus industrials, provocant la ruïna, l’èxode massiu i la reubicació forçosa de comunitats senceres a Indonèsia i Brasil.

Ha prestat diners a governs que violen permanent els drets humans, com el Xile de Pinochet, l’Argentina de Videla o les Filipines de Marcos.

Les polítiques d’ajust imposades per aquest organisme i el Fons Monetari Internacional, al dictat de les grans corporacions industrials i financeres mundials, han suposat duríssims costos socials i humans sobre els grups de població més vulnerables als països en desenvolupament.

Així doncs, sentir parlar que un organisme com el Banc Mundial, servil a la ideologia capitalista neoliberal al món i als seus interessos de depredació dels recursos naturals i de maximització de beneficis a qualsevol preu, és el responsable de vigilar el compliment dels objectius de l’ODM, només pot produir vergonya i indignació.
Al meu parer, això etiqueta a la pròpia Conferència de la ODM com un instrument més de propaganda i de rentat de cara de les activitats de les Nacions Unides, organisme que es troba fortament condicionat en el tema econòmic i, conseqüentment, també en l’ideològic pels governs més poderosos del planeta i per les grans corporacions a les quals representen.

Patraix, València (L’Horta), a 8 de març de 2013.

NOTA FADSP LLIBRE BLAU DEL CERCLE DE LA SANITAT 

“La publicació del Llibre Blau del Cercle de la Sanitat, grup de pressió que integra laboratoris farmacèutics (Drug Farma), empreses de l’electromedicina (Siemens), empreses constructores (Ferrovial) i multinacionals sanitàries (USP), pretén estimular els negocis empresarials amb els pressupostos sanitaris públics. 

En l’informe es planteja, una vegada més i aprofitant la presència d’importants personatges del neoliberalisme al Govern com el ministre Luis de Guindos (antic responsable de multinacionals com PWC o de Lehman Brothers), la suposada insostenibilitat del sistema sanitari públic i la necessitat de recórrer al mercat i la competència com a alternativa.
En aquest sentit plantegen generalitzar el model MUFACE a tota la població, al.legant que d’aquesta manera es reduiria la burocràcia i els costos.

La realitat del model MUFACE és ben diferent al que plantegen aquests il.lustres representants de poderosos grups empresarials. 

El model MUFACE ha permès finançar i subvencionar amb fons públics a empreses sanitàries privades que d’altra manera no hagueren sobreviscut durant tants anys d’ineficiència gestora.
Aquest model afavoreix la selecció de riscos i el rebuig de pacients més costosos, i porta associats sobrecosts importants per a les arques públiques de les que reben subvenció. 

La provisió privada té una relació directa amb la medicalització de la població, i això es pot observar en la sobreutilització dels serveis sanitaris, el 85% dels mutualistes tenen una freqüentació a urgències de 1.690/1.000, tres vegades superior a la mitjana del SNS, i 2.754 consultes hospitalàries/1.000, pràcticament el doble que la freqüentació a les consultes dels hospitals públics.

L’interès pel negoci i els resultats econòmics fa que els centres privats de MUFACE tinguen quatre vegades menys metges per llit i tres vegades menys infermeres que els centres públics. 

D’altra banda hi ha prou evidència internacional sobre els models basats en l’assegurament privat.
En el cas d’Holanda el seu desenvolupament incrementà la despesa sanitària i generà greus problemes de gestió.
En el cas del Regne Unit la introducció del model empresarial va generar greus problemes de salut en alguns dels centres que l’han aplicat.

Recentment el primer ministre del Regne Unit va demanar perdó per que la gestió privada de nous hospitals com l’hospital Mid de Starforfhsire Trust, on es va apreciar una sobremortalitat de 1.200 pacients entre els anys 2005-2008 com a conseqüència de les polítiques d’estalvi de la gestió privada, que van buscar beneficis a costa de reduir metges, infermeres i atenció als pacients.
Curiosament la despesa sanitària en aquest país es va incrementar associat a l’adopció de la gestió empresarial dels centres sanitaris, especialment els costs de gestió i burocràcia, que en només 10 anys van passar del 3% al 12% de la despesa sanitària total. 

Des de la nostra Associació entenem que les organitzacions empresarials pressionen per poder aconseguir una part dels pressupostos públics que es destinen a sanitat (i que paguem amb els nostres imposts).
No obstant això, considerem que els funcionaris haurien d’exigir el deixar de ser atinguts per MUFACE i passar al sistema públic, ja que la majoria dels professors s’han manifestat en contra del suport als centres concertats, el mateix que els funcionaris dels les administracions locals que rebutgen la privatització dels seus serveis. 

Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública (6 març 2013)”

Fins ací el comunicat de la FADSP.

Patraix, València, a 7 de març de 2013.

El portaveu adjunt d’EUPV, Ignacio Blanco, va defensar la conveniència de posar aquestes limitacions per a evitar casos com el de l’arquitecte Santiago Calatrava, a qui la Generalitat ha pagat i ingressat més de 94 milions d’euros pels “sobrecosts” de la Ciutat de les Arts i les Ciències (ocultes?) en un compte bancari a Suïssa. “No ens sembla procedent, des d’un punt de vista ètic, que la Generalitat, com a Administració pública, contracte amb empreses que tenen la seua seu a països estrangers quan poden fer-ho en territori valencià, per a eludir així el compliment de la normativa fiscal vigent“, va dir Blanco.

Però el diputat del PP, Rubén Ibáñez, va qualificar aquesta proposició no de llei de “mediàtica i política”, sense base jurídica, ja que la llei de Contractes del sector públic permet contractar amb empreses situades en països estrangers.?
Fins is tot Ibáñez va acusar Ignacio Blanco de mentir en dir que Suïssa és un paradís fiscal (sic), perquè no està inclòs com a tal a la llista oficial de l’Agència Tributària, per la qual cosa, des del seu punt de vista, “la Generalitat mai ha contractat amb empreses en paradisos fiscals”… Potser el senyor Ibáñez té mala memòria i no recorda que la Generalitat també va pagar al cantant Julio Iglesias a Bahames i a les Illes Verges.

Però aquesta vergonyosa postura del PP d’empar i de posar tota mena d’entrebancs per investigar o frenar els fluxos monetaris eixint de l’Estat espanyol cap als paradisos fiscals, no és en absolut nova.

Només cal recordar que fa tan sols poc més de tres mesos, concretament el 20 de novembre de 2012, la Comissió d’Hisenda i Administracions Públiques del Congrés dels Diputats a Madrid va rebutjar la creació d’una subcomissió per tractar específicament l’harmonització fiscal, la lluita contra el frau tributari i els paradisos fiscals, a proposta del PSOE.
Aquesta iniciativa va ser també rebutjada per la majoria del PP, com va passar la setmana passada en el Parlament valencià, mentre que la van recolzar els grups parlamentaris socialista, de CiU, d’Esquerra Plural (IU, ICV i Cha) i d’UPyD.

Els arguments esgrimits pel portaveu parlamentari socialista d’Hisenda, Pedro Saura, eren bastant clars: va dir que era “crucial” per al país oferir propostes concretes al Govern per “aturar el frau internacional“, tal com es fa en “molts” parlaments de països desenvolupats.
El portaveu del PSOE va apuntar també algunes coses que han estat repetidament publicades i denunciades: que els recursos existents en paradisos fiscals fluctuen entre 21 i 31 trilions de dòlars -la meitat del PIB mundial-, que el 86% de les empreses cotitzades en l’Ibex-35 té filials en ells i que l’Estat espanyol només té 9 convenis amb ells per intercanviar informació i amb 25 no en té cap, el que li semblava “insuficient”.
Totes aquestes eren “raons de fons” per crear la subcomissió, i considerava la hisenda un tema fonamental per a la eixida de la crisi.

El parlamentari valencià Ricardo Sixto d’EUPV, en nom d’Esquerra Plural (IU, ICV i Cha), va recolzar en aquell moment la seua creació, encara que li va recordar al PSOE que en la passada legislatura tingué temps sobrat per constituir-la, però no ho va fer.

Però la realitat és que aquesta iniciativa va posar al descobert, una vegada més, quins són els interessos que realment defensa el PP… i que també ha defensat el PSOE durant els anys en què ha governat.

I quins són aquests interessos?

Per saber-ho només cal veure quines són les empreses que, tot i la brutal crisi que afecta la major part dels ciutadans, no han parat d’incrementar els seus beneficis, gràcies a haver estat extraordinàriament beneficiades per les diferents contra reformes fiscals que, tant PP com PSOE, han dut a cau en els últims anys, així com per la permissivitat que han mantingut aquests governs cap al immens flux de capitals que ha fugit des de l’estat espanyol cap a multitud de paradisos fiscals.

Segons afirma un informe de l’Observatori de la Responsabilitat Social Corporativa (RSC), el 82% de les empreses de l’Ibex-35 tenen empreses filials o participades en paradisos fiscals, i el 18% restant té entre els seus accionistes més importants companyies que estan domiciliades en paradisos fiscals.
El document assenyala que les empreses de l’Ibex-35 amb major nombre de societats domiciliades en paradisos fiscals són: Repsol YPF, Banco Santander, BBVA, Ferrovial, Gas Natural, Abengoa, Abertis, Inditex, Banc Sabadell i Telefónica.
De les 35 empreses que integren el principal selectiu de la Borsa espanyola, 28 van comptar en l’exercici del 2009 amb 272 participades domiciliades en paradisos fiscals com Illes Caiman, Jersey, Països Baixos, o l’estat de Delaware.

Els dos grans bancs espanyols, el Santander i el BBVA, se situen al costat de Repsol com les majors companyies de l’Ibex-35, l’índex que agrupa les empreses cotitzades més grans pel que fa a nombre de societats obertes en paradisos fiscals.

L’entitat d’Emilio Botín disposa de 34 societats operatives en països com Bahames, Suïssa, Panamà, illes Caiman o Luxemburg, mentre que en el cas del BBVA, el nombre de filials obertes en aquest tipus d’enclavaments es xifra en 23. Aquestes societats tenen com a objecte social tant els serveis financers com les centrals de compra i gestores de drets de marca i franquícies.

Vist tot açò… algú pot encara dubtar que les oligarquies financeres i empresarials espanyoles són les que realment governen l’Estat espanyol, a través dels seus titelles residents a la Moncloa, als parlaments autonòmics i, per suposat, també a la Zarzuela?

Em resulta realment indignant veure la vergonyosa permissivitat existent per part dels nostres polítics (i pels de més enllà de les nostres fronteres) cap a aquest soscavament de la democràcia i de la justícia social que són els paradisos fiscals.

PP i els paraïsos fiscales cantant tots dos a cor: “Amigos para siempre, means you´ll always be my friend…”.

Patraix, València (L’Horta), a 5 de març de 2013

“Si haguerem rebut el finançament per càpita d’altres comunitats autònomes de règim comú, com Catalunya, hauríem percebut prop de 2.000 milions més el 2012 i hauríem complert l’objectiu de dèficit”, va dir el conseller, que va afegir que si el finançament per càpita fora el mateix que Cantàbria, ascendiria a 4.000 milions i això hauria originat superàvit durant 2012, alhora que qualificava de fonamental la revisió del sistema de finançament autonòmic 

Només dos dies abans de fer-se pública la xifra de dèficit, un altre pes pesat del govern valencià, el president de les Corts Valencianes Juan Cotino, en una xarrada donada al Fòrum Europa Tribuna Mediterrània a València, s’havia manifestat en uns termes semblants als de Joan Carles Moragues.

Cotino havia demanat a l’Estat la condonació del deute històric, segons ell de 11.000 milions d’euros fins al 2012, que el País Valencià arrossega per la “insuficient finançament” que rep del Govern central, alhora que senyalava que en el nou model de finançament que s’havia d’aprovar, l’índex corrector entre comunitats autònomes per habitant “no ha d’allunyar-se d’un 2% de la mitjana” (ara mateix entre el País Valencià i Cantàbria, per exemple, hi ha un 25% de diferència).
També va afegir que les comunitats autònomes han de rebre una transferència de l’Estat “per igual” per atendre l’educació, la sanitat i la dependència. L’Estat “ha d’assegurar a tots els espanyols per igual…”. 

Per justificar les seues afirmacions, Cotino va aportar dades com que la mitjana de finançament per càpita a l’Estat espanyol  ha estat de 2.319 euros i en el País Valencià de 2.153 euros, el que representava 166 euros menys de mitjana. Segons ell, si el 2012 s’haguera rebut el que correspon “s’hauria ingressat 1.050 milions d’euros més de finançament (…) El deficient finançament ha abocat a tindre que endeutar-se per no haver de deixar de prestar serveis” a la societat, va afegir.

Doncs bé, aquesta postura aparentment de denúncia del aberrant model autonòmic de finançament que manté al País Valencià en un estat d’indigència financera induïda per part del govern de Madrid, es va a tornar en una postura de conformisme i submissió al model vigent quan tots els diputats valencians del PPCV al Congrés espanyol van votar en contra, a l’uníson amb la resta de parlamentaris del Partit Popular, a una Proposta de Resolució que havia presentat el diputat valencià d’EUPV, Ricardo Sixto.

Aquesta proposta instava el Govern espanyol a que iniciara un procés de revisió de l’actual sistema de finançament de les CCAA per a corregir els desequilibris existents en el mateix, a efectes de “resoldre i compensar els dèficits de finançament de les CCAA que han estat i estan mal finançades, com és el cas de la Comunitat autònoma valenciana”.
La proposta instava també al Govern central a “valorar i compensar el deute històric de l’Estat amb la Comunitat autònoma valenciana derivada de la situació en el moment de l’inici de la transferència de competències”.

En la seua intervenció, el diputat valencià va recordar que tots els estudis publicats demostren que el País Valencià mostra “un saldo fiscal negatiu amb l’Administració General de l’Estat -n’aporta més del que en rep-, malgrat que té una renda per càpita molt inferior a la mitjana. És la demostració que el sistema de finançament autonòmic és injust i discriminatori per als valencians”

Aquesta proposta recollia les peticions de amplis sectors polítics, empresarials i socials valencians.

Però sembla ser que just en el moment en el què s’anava a produïr la votació de la proposta, un estrany i desconegut virus que provoca una síndrome de personalitat bipolar va afectar sobtadament i de manera unitària a tots els parlamentaris del PPCV a la cambra espanyola, i com se sol dir … “donde dije digo, digo Diego”.
Tots ells, sense excepció, van votar en contra de la proposta de Ricardo Sixto, manifestant així la seua conformitat amb el sistema de finançament actualment existent, responsable en bona part de la situació de fallida financera i de l’alt dèficit que pateix el País Valencià.

El mateix dia en que és presentava la proposta de Ricardo Sixto, el PSC va tindre la valentia de mantindre a Madrid el mateix discurs que a Catalunya, i va votar en contra del que va fer el PSOE i Carme (o serà Carmen?) Chacón pel que fa al Dret a decidir del poble de Catalunya.

El PPCV va tindre una oportunitat magnífica d’haver-ho fet també i d’haver mostrat coherència en el seu discurs i compromís en defensa dels interessos del seu poble, però no ho va fer. Van mostrar-se així, una volta més, servils i submisos davant els seus amos de Madrid, sense importar-les gens ni mica els interessos dels valencians.

Patraix, València (L’Horta), a 2 de març de 2013.

El passat novembre, el llavors Conseller d’Hisenda i Administració Pública José Manuel Vela, ara imputat per una suposada filtració d’informació confidencial a Rafael Blasco, va declarar al Consell que no estava disposat a aguantar «ni un any més aquest model de finançament», que va qualificar d’intolerable i injust.

Aquestes paraules van ser recolzades al dia següent pel Vicepresident del Consell, José Ciscar, qui va dir que l’objectiu és «que la situació és resolga com més aviat millor. És veritat que el Ministeri d’Hisenda ja està treballant en un nou model de finançament, però el Govern valencià va insistir perquè si pot estar el 2013 que no siga el 2014».

Només uns dies després d’aquestes declaracions de dos alts càrrecs del Consell, Mariano Rajoy visitava València, i aprofitava la seua curta visita per reunir-se amb el President de la Generalitat, Alberto Fabra, i amb Rita Barberà.
Deixe en paraules del diari provincià “Las Provincias” el que va passar en aquella reunió: “El Fabra més reivindicatiu es va trobar amb el paradigma d’un Rajoy a la gallega. El cap del Consell va exigir el finançament que els valencians veuen any rere any com se’ls escapa de les mans per culpa d’un model injust amb la Comunitat (…)  El Fabra reivindicatiu va emergir en la reunió amb Rajoy. El Consell fa dies venia anunciant que seguirà obstinat en demanar més finançament a Madrid, i el conseller José Manuel Vela va exercir d’avançada la setmana passada a les Corts quan va advertir que el Govern valencià no aguantarà ni un any més sense que arriben els diners que ens corresponen (…) A les primeres de canvi, Fabra va aprofitar la seua cara a cara amb Rajoy per traslladar que la Comunitat se sent maltractada per Madrid i que necessita més diners. Per això cal canviar l’actual model de finançament, que situa als valencians a la cua en el repartiment de fons per part del Govern central…”.

Poc temps després, l’alt empresariat valencià reafirmava el que s’havia dit des de la cúpula del PPCV.
Semblava així intuir-se una mena de sinergia entre el govern valencià, la classe empresarial i la societat civil valenciana que també, a través de diversos intel.lectuals i organitzacions, havia denunciat el greu subfinançament històric que patim els valencians.

Recordem al respecte les paraules al diari El País de Vicente Boluda, el president del més important lobby empresarial valencià, a principis del passat desembre.
L’empresari valencià va apostar per “pujar al carro” de Catalunya per reclamar al Govern espanyol un canvi en el model de finançament autonòmic, perquè considerava “injust i inacceptable el tracte del Govern a la Comunitat Valenciana en els pressupostos generals de l’Estat… Els pressupostos són radicalment dolents, exigim al Govern que ens explique a què es deu aquest tracte. Exigim la revisió del model de finançament autonòmic i que es repartisquen els diners de l’Estat de manera més equilibrada”, alhora que demanava aprofitar la discussió oberta pel Govern català per a unir esforços a fi de “reparar un sistema que resulta discriminador per als valencians, perquè anant sols Madrid no et farà ni cas… Un tractament així fa encara més necessària la unió de tots els valencians, sense distinció d’ideologia, en defensa d’un tracte més equilibrat. No podem seguir acceptant sense dir ni piu el dèficit de finançament que hem patit històricament (…) Cal aprofitar l’ocasió, i donar suport tant a Catalunya com a altres comunitats que creuen que el sistema de finançament no és equitatiu (…) No sé si hi ha una oportunitat per re-fundar l’Estat espanyol, però cal alguna cosa semblant (…) Si els bascos i els navarresos tenen una cosa que es diu concert, jo també ho vull. Ni més ni menys… Així com l’Estat espanyol recapta i reparteix els diners a les comunitats, jo vull recaptar i pagar a l’Estat espanyol la meua quota. Tots la mateixa quota, o amb la referència que siga necessària, com a població. Si jo sé exactament quant he de pagar, no un percentatge sobre la recaptació, la resta ja veuré en què faig la despesa i sabré gastar-me-ho molt millor”.

Aquestes contundents i reivindicatives declaracions es van veure complementades, tan sol un mes després, en el diari La Vanguardia, que publicava en la seua secció digital una entrevista amb José Vicente González, el president de la gran patronal valenciana CIERVAL.
En referència a l’actual model de finançament autonòmic, va declarar: “Mire, portem 20 anys amb aquest assumpte i el problema segueix sense resoldre. Em sembla increïble. A Espanya hi ha quatre autonomies que són contribuents netes: Madrid, Barcelona, València i Balears. Però hi ha una diferència important entre aquestes quatre: tres tenen renda per càpita superior a la nacional, i València la té menor, amb el 88,4%. No puc entendre que puga ser contribuent net, hauria de ser receptora, això és el que diu el sentit comú, és una obvietat. Està previst que el 2014 es produïsca la revisió i crec que cal abordar-la amb rigor. A València no hem no demanar, sinó exigir aquest finançament i a més ens hem de embarcar tots en una tasca pedagògica per fer-los veure la raonabilitat de la nostra exigència, perquè si no hi ha acord entre tots serà difícil canviar el model”.

L’excel.lent treball de l’analista financer valencià Rafael Beneyto titulat “El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica” (que recomane a tothom la seua lectura), posa blanc sobre negre en aquesta qüestió, aportant xifres i dades precises i ben documentades que fan inqüestionable aquest fet.
Les conclusions del seu treball són molt clares: “Millorar el finançament dels valencians, superar l’asfíxia financera que patim, assegurar l’Estat del Benestar per als ciutadans i disposar d’unes infraestructures que ajuden a mantindre el nostre teixit productiu, requereix un canvi del sistema de finançament. Les contundents xifres de l’estimació dels  balanços fiscals i els resultats dels diferents sistemes de finançament autonòmic ho corroboren”.

Totes aquestes declaracions i treballs feien palesa, tal i com he esmentat adés, l’existència d’una sinergia de pensament que hi ha al conjunt de la societat valenciana cap a l’injust finançament que rebem els valencians i la necessitat de revertir urgentment la situació.

Així semblava tornar a confirmar-se ahir mateix, com he esmentat al principi d’aquest post, quan el president de les Corts Valencianes, Juan Cotino, en una intervenció com a ponent al Fòrum Europa Tribuna Mediterrània que va tindre lloc a València, va demanar a l’Estat la condonació del deute històric, segons ell de 11.000 milions d’euros fins al 2012, que el País Valencià arrossega per la “insuficient financació” que rep del Govern central. “Sol.licite que es condone aquest deute perquè no el devem”.

Cotino va proposar que en el nou model de finançament que s’ha d’aprovar, l’índex corrector entre comunitats autònomes per habitant “no ha d’allunyar-se d’un 2% de la mitjana” (ara mateix entre el País Valencià i Cantàbria, per exemple, hi ha un 25% de diferència), i va afegir que les comunitats autònomes han de rebre una transferència de l’Estat “per igual” per atendre l’educació, la sanitat i la dependència. L’Estat “ha d’assegurar a tots els espanyols per igual…”.
Per justificar les seues afirmacions va aportar dades com que la mitjana de finançament per càpita a l’Estat espanyol  ha estat de 2.319 euros i en el País Valencià de 2.153 euros, el que representa 166 euros menys de mitjana. Segons Cotino, si el 2012 s’haguera rebut el que correspon “s’hauria ingressat 1.050 milions d’euros més de finançament”.

El president de les Corts va seguir insistint en què calia criteris de “justícia i equitat”. En els últims 15 anys la població valenciana havia crescut un 30% i “això no ha passat en cap lloc d’Espanya (…) El deficient finançament ha abocat a tindre que endeutar-se per no haver de deixar de prestar serveis” a la societat, va afegir. Pel que fa a sanitat, va dir que no era acceptable que “un valencià reba 900 euros i un basc 1.400 euros”, ha explicat, per la qual cosa caldria aplicar uns índexs correctors “perquè no hi haja aquestes diferències”.

Doncs bé, tan sol un dia abans que Juan Cotino fera aquestes reivindicatives declaracions, Ricardo Sixto, diputat d’EUPV, havia presentat una Proposta de Resolució al Congres espanyol per a revisar el sistema de finançament.
La proposta instava al Govern espanyol a que iniciara un procés de revisió de l’actual sistema de finançament de les Comunitats Autònomes per a corregir els desequilibris existents en el mateix, partint d’estudis objectius sobre el cost de prestació dels serveis, i en concret a “resoldre i compensar els dèficits de finançament de les CCAA que han estat i estan mal finançades, com és el cas de la comunitat autònoma valenciana”.
La proposta instava també al Govern central a “valorar i compensar el deute històric de l’estat amb la comunitat autònoma valenciana derivada de la situació en el moment de l’inici de la transferència de competències”.

Ricardo Sixto va recordar que tots els estudis publicats demostraven que el País Valencià mostrava “un saldo fiscal negatiu amb l’Administració General de l’Estat -n’aporta més del que rep-, malgrat que té una renda per càpita molt inferior a la mitjana. És la demostració que el sistema de finançament autonòmic és injust i discriminatori per als valencians”

Aquesta proposta recollia les peticions de molts sectors polítics i socials valencians, com he esmentat adés.

Però la majoria absoluta del PP, amb el suport d’UPyD… va tombar la proposta!!!

La proposta va tindre el suport d’Esquerra Plural, Compromís, socialistes, CiU i ERC, però cap diputat del PP valencià no va trencar la disciplina de vot.

Ricardo Sixto va criticar amb duresa els vots en contra del Partit Popular i d’UPyD: “Un dels principals problemes que tenim ara mateix és la situació d’impagaments per part de la Generalitat Valenciana, i encara que això és principalment responsabilitat de la nefasta gestió del PP en el Consell, també és cert que hi ha un problema estructural de finançament del País Valencià (…) El resultat de la votació demostra que el PP valencià està en coma profund i que no està per la millora del finançament del País Valencià. No tenen vergonya ni la coneixen i quan voten a Madrid tiren a la paperera les seues promeses i reivindicacions fetes a València (…) Això demostra la importància que cada grup li atorga als problemes del País Valencià, i en concret al déficit estructural de finançament que patim des de fa dècades i que llastra les nostres possibilitats d’eixida de la crisi”.

A Juan Cotino, durant el torn de preguntes que van vindre després de la seua intervenció al Fòrum Europa, algú del públic li va preguntar sobre aquest vot contrari del PPCV a la proposta de Ricardo Sixto. La seua resposta va ser la següent: “Quan es vota en un Parlament, hi ha una sèrie de propostes que presenta un grup pensades perquè un altre vote el contrari i traure el titular del dia següent, i això és el que va passar aquest dilluns” (sic)…. i es va quedar tan ample!

El mateix dia en què es presentava la proposta de Ricardo Sixto, el PSC va tindre la gallardia de votar en contra del que va votar el PSOE i Carme Chacón pel que fa al Dret a decidir del poble de Catalunya.
El PPCV va tindre l’oportunitat d’haver-ho fet també, i no ho va fer, tot i les postures al respecte que manifesten els seus dirigents de portes endins, com hem vist més amunt… a quin joc brut juga aquesta gent?

A més de corruptes i malgastadors, altres qualificatius que se m’acudeixen al cap per qualificar aquests individus són els de submisos, trepes, aduladors, arribistes, traïdors i insensibles a les peticions de la societat que diuen representar… fem fora a aquesta gentola!

Patraix, València, a 28 de febrer de 2013.

La directora del film és Amparo Fortuny, una ex-alumna del Lluís Vives, que va explicar en algun mitjà de comunicació les raons que la van portar a realitzar el documental: “Vaig seguir pels mitjans de comunicació i les xarxes socials els esdeveniments de les protestes, la contundència policial, les reaccions polítiques i del Govern. I vaig sentir moltíssima curiositat per conèixer de prop els estudiants, què són els veritables protagonistes, però que sempre van quedar en un segon pla i per a mi van ser el gran desconegut d’aquesta història (…) Vaig començar a gravar les entrevistes aproximadament una setmana després que acabaren les mobilitzacions, quan tot tornava a la normalitat i els estudiants encara tenien tot molt recent i ja havien tingut un temps per processar el que havia passat “.

L’objectiu del rodatge era “conèixer a un grup d’adolescents que per uns dies van veure embolicat el seu centre d’estudis en una batalla campal. Després de la primera actuació policial, molts més alumnes van decidir unir-se a les reivindicacions, per a alguns les manifestacions a la eixida de classe es van convertir en una prioritat i va ser una experiència molt absorbent. Altres no es van involucrar massa en les mobilitzacions perquè tenien massa exàmens i activitats extraescolars i algú fins m’ha confessat que davant el temor dels seus pares per tot el que estava passant, van al.legar malaltia per faltar a classe aquells dies. Però per a tots ha significat una experiència vital molt impactant, van quedar realment impressionats (…) Volia saber el punt de vista de l’adolescent i des del seu punt de vista revisar la ‘Primavera Valenciana’ com a detonant per conèixer les seues opinions i emocions a prop de l’actualitat, el futur, les seues esperances, les seues intencions i les seues pors, i em va sorprendre observar com aborden els temes”. “Els adolescents són capaços de riure d’aspectes molt durs de la societat, així com de passar del riure a l’emotivitat o al plor. Són tremendament viscerals però també molt reflexius (…) Finalment, ha estat una oportunitat per conèixer i intentar comprendre a aquesta futura generació que ja està trencant estereotips”.

De la data de l’acte, organitzat per l’Assemblea Lluís Vives i l’Associació Jurídica Primavera Valenciana, han dit els seus promotors: «La data de l’estrena no és casual, el dia 21 de febrer és el dia en què es compleix un any del cessament de la violència policial. En les mobilitzacions de la Primavera Valenciana els anti-avalots van actuar del 15 al 20 de febrer, però a partir del dia 21, València va eixir en massa al carrer en pau».

Recordem que aquell 15 de febrer, una trentena d’alumnes del Lluís Vives va tallar al trànsit durant deu minuts al carrer de Xàtiva, un cèntric carrer de València a només dues illes de l’ajuntament de Rita Barberà.
Aquell dia la protesta va acabar amb un menor detingut per “colpejar, donar cops de sabata i mossegar” (sic) a un agent de la Policia Nacional.
Després d’un llarg hivern de manifestacions, els estudiants reclamaven que cessaren els retards en la substitució de professors i els pagaments impuntuals del Consell per al manteniment dels centres.

El cap de la policia de València va identificar immediatament a aquests estudiants com “l’enemic”, i van arribar aleshores els cops de porra, les pallisses, les vexacions i els arrests indiscriminats de la policia… No podia ser d’una altra manera, els seu cap els havia indicat que els joves estudiants d’entre 13 i 18 anys eren el seu “enemic”, i ells van obeir les seues ordres sense cap escrúpol.

Les imatges de la primavera valenciana i de la seua repressió policial van donar la volta al món.

Els testimonis d’aquells dies es succeeixen al documental: «Vam demostrar que sabem lluitar pels nostres drets. Van voler penalitzar la protesta perquè ens quedem callats, però estem a molt poc de no tindre res a perdre», comenta al documental una estudiant de primer de Batxillerat que arran de les protestes va rebre una sanció de 101 euros.

Una altra estudiant de 17 anys, que també va rebre una multa, explica que un policia la va agafar del coll i ella va patir un atac d’ansietat. «Vam posar una denúncia, tot i que com no anava identificat, no sabem qui va ser», explica.

La Delegació del Govern, al comandament de Paula Sánchez de León, va enviar sancions a més de 200 persones per presumptes desordres públics, molts d’ells completament inventats.

Dos equips d’advocats s’encarreguen ara de les defenses de manera desinteressada. De moment han aconseguit no pagar cap multa, tot i que encara hi ha desenes de causes pendents de resoldre.

«Les sancions estan fora de la llei, per això les recorrem, van ser un abús d’autoritat», diu Agustí Arenas, advocat de l’Associació Jurídica Primavera Valenciana, que s’encarrega de 117 procediments administratius (el 80% d’alumnes del Lluís Vives) i ha presentat unes 30 denúncies per «brutalitat policial» contra alguns agents.

«Lluitarem perquè un jutge decrete la nul.litat del procediment administratiu, que és ple d’irregularitats», explica Fabiola Meco, advocada de l’Assemblea per les Llibertats i Contra la Repressió, que duu la defensa de 116 sancionats i de 41 processos judicials.

Però volen anar més enllà. Aquesta setmana, han presentat una querella criminal contra la delegada del Govern i els comandaments policials que van ordenar les càrregues salvatges i indiscriminades contra els manifestants.

Com a reflexió final, volia dir que “Estudiar a la primavera” i els fets que aborda constitueix de segur per a molts dels seus joves protagonistes una història reflexiva i emocional, centrada en el desencís que comporta la primera gran decepció: la que marca l’inici de l’adolescència.

Patraix, València, a 22 de febrer de 2013.

La resposta la trobí en un estudi que va arribar no fa molt a les meues mans.
Es tractava d’un informe realitzat, ni més ni menys, pels analistes del Deutsche Bank, el banc més poderós de la totpoderosa Alemanya.

Però abans d’explicar-me, faré un breu recés per explicar que en la dècada dels 1980, amb el començament de la liberalització i la desregulació de l’economia, es va iniciar el fenòmen que hui en dia tothom coneix amb el nom de globalització, es a dir, la mundialització de l’economia.

El què va significar realment la globalització és el què tots sabem: el repartiment del pastís terraqüi entre unes quantes poderoses mega-corporacions empresarials, que només ens van deixant les molletes del seu festí a la resta dels mortals d’aquest planeta, bàsicament el 99.5% dels humans que l’habitem.

Passats ja 30 anys aproximadament des d’aquell inici de presa de poder d’aquests depredadors planetaris, al meu entendre estem vivint ja una nova era, que ben bé la podríem anomenar de la “post-globalització”.

Es tracta d’una època, única fins ara, on totes les Economies mundials interactuen en tots els àmbits possibles i on és crítica l’especialització i la recerca d’avantatges competitius de cadascuna d’elles per poder sobreviure … És com nedar desesperadament per buscar la supervivència en un mar amb fort onatge i, a més, ple de taurons pels voltants….

Doncs bé, en aquest treball dels analistes del Deutsche Bank, s’esmenten 3 elements o factors que, al seu parer, contribueixen decisivament al creixement i al desenvolupament econòmic d’una Economia.

Aquests elements són:

– “Technology-rich” (economies riques en tecnologia puntera)

– “Labor-rich” (economies riques en mà d’obra barata) i

– “Commodity-Rich” (economies riques en recursos naturals).

A partir d’ells, el banc alemany classifica, en un mostreig realitzat sobre 62 economies mundials, la posició de cadascuna d’elles pel que fa als 3 factors descrits.

El resultat és el següent: de les 62 economies analitzades, no hi ha res més que 5 Economies que no tenen cap dels 3 factors necessaris per al seu creixement i desenvolupament… es a dir, es troben en una mena de “limbo” econòmic.

I sabeu quines són aquestes 5 economies?. Doncs les de Portugal, Itàlia, Grècia, Espanya i Argentina …. Es a dir, bàsicament els PIGS (vos sonen, no?), amb l’afegiment de l’Argentina.

I com defineix el Deutsche Bank aquests 3 factors crítics en les economies dels països?:

–“Technology-rich”: Aquests països generen grans exportacions mitjançant la producció de béns d’alta tecnologia i compten amb empreses que organitzen processos globals de producció.
Aquestes economies tendeixen a beneficiar-se de la seua infraestructura sòlida, d’una bona educació, d’un elevat nombre de patents i d’empreses fortes que organitzen sofisticats processos de producció (potencial de proveïment global).

Alemanya, Suïssa, Escandinàvia i Japó en són bons exemples.
Com indicadors consideren que una concessió alta de patents, un nombre elevat d’usuaris d’Internet, un alt nivell d’Educació segons l’index de les Nacions Unides, una bona qualitat de les seues institucions (Estat de Dret, drets de propietat, la lluita contra la delinqüència organitzada, la corrupció, etc), de la seua infraestructura en general, del seu sistema educatiu, a nivell d’empresa i d’assimilació de tecnologia (les últimes quatre variables provenen de l’estudi de competitivitat del Fòrum Econòmic Mundial).

–“Labour rich countries”: Aquests països generen grans exportacions pel fet de tindre un alt nombre de treballadors amb baixos costos de mà d’obra, en un comparatiu global o regional (per exemple els països de l’est d’Europa en comparació amb els d’Europa Occidental, o Mèxic en relació amb els EUA), i que a més disposen d’una infraestructura suficient perquè les grans multinacionals occidentals vajen a establir centres de producció als seus països. Xina, Tailàndia, Polònia i la República Txeca en són exemples.

– “Commodity rich countries”: Aquests països generen grans exportacions de recursos naturals.
S’han beneficiat dels preus de les matèries primeres en l’última dècada, sobretot en alguns dels productes bàsics. Aràbia Saudita, Brasil, Rússia i altres països petroliers en són exemples clàssics.

Els indicadors que es mesuren en aquests països són la participació de les exportacions de productes bàsics respecte al total de mercaderies, el valor dels productes bàsics d’exportació com a proporció del PIB, el percentatge de la població ocupada en la mineria i en la manufactura, la proporció de la mà d’obra emprada, l’ús percentatge d’ocupació en l’agricultura i el valor afegit de la producció (% del PIB).

I després tenim les economies del “limbo”: “Countries without strong comparative Advantages”.
Són els països que no són forts en cap de les tres categories esmentades anteriorment, i que han tingut dificultats per augmentar les seues exportacions en l’última dècada. És possible que hagen pres part en el comerç mundial mitjançant l’augment dels seus nivells de deute. Grècia podria ser l’exemple més destacat.

En definitiva, les Economies que estan hui en fora de joc, en aqueix “limbo” econòmic, no els queda més eixida que reinventar-se per poder accedir a estar en alguns dels tres grups identificats pel Deutsche Bank.

L’Estat espanyol no és un país ric en recursos naturals, minerals o energètics. N’hi ha prou per dir-ho només en pegar una ullada a les xifres que mostren el nostre grau de dependència energètica de l’exterior: un 64%, enfront de la mitjana de la UE (32%), de l’OCDE (54%) o dels EUA (28%). Per això, mai podrem pertànyer al grup dels “Commodity rich countries”.

Hauría pogut i degut apostar decididament per ingressar en el grup dels “Technology rich countries”, fent una aposta decidia per la inversió en R+D+i, i en un canvi radical del nostre model productiu.
El camí era el d’innovar, aportar coneixement, apostar per sectors menys intensius en treball poc qualificat i pel valor afegit en sectors de futur amb un alt grau d’internacionalització.

En aquest país es va fer una “Transició” política de Franco a una certa democràcia (si podem anomenar-la aixina!), però no s’ha fet la “Transició” econòmica del model sol, platja & rajola al de idees & coneixement.

Les xifres d’inversió en R+D+i són reveladores al respecte: l’Estat espanyol es troba en la 17ª posició en el rànquing europeu, amb una despesa de 1.38% PIB, mentre la mitjana de la UE-15 es situa en el 2.01%, el dels EUA en un 2.76%, el d’Alemanya en un 2.80%, el de Finlàndia en un 3.96%, el de Suècia en un 3.6%, etc…

Espanya no ha volgut entrar en el grup dels “Technology-rich countries”. L’aposta que ha fet l’actual govern de Mariano Rajoy per eixir-se’n d’aquest “limbo” i deixar de ser un “outsider”, després d’aprobar per decret llei la Reforma laboral, n’és molt clara: la de formar part del grup de candidats a pertànyer en pocs anys al grup dels “Labour rich countries”, on es troben països tan “desenvolupats socialment” com la Xina, Tailàndia, Romania, Malàisia, Corea del Sud o el Marroc, per citar-ne alguns.

L’impacte que aquesta aposta ha tingut en les nostres condicions laborals, en les prestacions socials i en els nostres serveis públics del benestar les coneixem sobradament tots…

Patraix, València (L’Horta), a 20 de febrer de 2013.

La missiva està recollida en un llibre de confessions dels secrets polítics del règim iranià del Sha, que va ser escrit per qui va ser el seu ministre de l’Interior i primer ministre, Asadollah Alam.

L’objecte de la carta escrita pel Borbón no era un altre més que el de reclamar al seu “germà” Resa Pahlevi la concessió de “deu milions de dòlars com la teua contribució personal a l’enfortiment de la monarquia espanyola”.

A continuació vos expose el contingut complet d’aquesta carta, que com podreu comprovar no té cap rebuig:

“Estimat germà:

Per començar voldria dir-te com de immensament agraït estic per què hages enviat al teu nebot, el príncep Shahram, a veure’m, facilitant així una resposta ràpida a la meua petició en un moment difícil per al meu país.

M’agradaria a continuació informar-te de la situació política a Espanya i del desenvolupament de la campanya dels partits polítics, abans, durant i després de les eleccions.

Quaranta anys d’un règim totalment personal han fet moltes coses que són bones per al país, però al mateix temps van deixar a Espanya amb moltes deficients estructures polítiques, tant com per suposar un enorme risc per a l’enfortiment de la monarquia.

Després dels sis primers mesos de govern d’Arias Navarro, que jo vaig estar igualment obligat a heretar, el juliol de 1976 vaig designar a un home més jove, amb menys compromisos, a qui jo coneixia bé i que gaudia de la meua plena confiança: Adolfo Suárez.

Des d’aquell moment vaig prometre solemnement seguir el camí de la democràcia, esforçant-me sempre a anar un pas per davant dels esdeveniments per tal de previndre una situació com la de Portugal que podria resultar encara més nefasta en aquest país meu.

La legalització de diversos partits polítics els va permetre participar lliurement en la campanya electoral, elaborar la seua estratègia i emprar tots els mitjans de comunicació per la seua propaganda i la presentació de la imatge dels seus líders, alhora que es van assegurar un sòlid suport financer: la dreta, assistida per la banca d’Espanya, el socialisme, per Willy Brandt, Veneçuela i altres països socialistes europeus, i els comunistes pels seus mitjans habituals.

Mentrestant, el president Suárez, a qui jo vaig confiar fermament la responsabilitat del govern, va poder participar en la campanya electoral només en els últims vuit dies, privat dels avantatges i oportunitats que vaig explicar-te ja anteriorment i de les que es van poder beneficiar els altres partits polítics .

Malgrat tot, sol, i amb una organització tot just formada, finançat per préstecs a curt termini de certs particulars, va aconseguir assegurar una victòria total i decisiva.

Alhora, però, el partit socialista va obtindre un percentatge de vots més alt del que s’esperava, el que suposa una seriosa amenaça per a la seguretat del país i per a l’estabilitat de la monarquia, ja que fonts fidedignes m’han informat que el seu partit és marxista. Certa part de l’electorat no és conscient i els voten en la creença que amb el socialisme Espanya rebrà ajuda d’alguns grans països europeus, com Alemanya, o si no de països com Veneçuela, per a la reactivació de l’economia espanyola.

Per aquesta raó és imperatiu que Adolfo Suárez re-estructure i consolide la coalició política centrista, creant un partit polític que servisca de suport a la monarquia i a l’estabilitat d’Espanya.

Per aconseguir-ho, el president Suárez clarament necessita més que mai qualsevol ajuda possible, ja siga dels seus companys o de països amics que busquen preservar la civilització occidental i les monarquies establertes.

Per això, estimat germà, em prenc la llibertat de demanar el teu suport en nom del partit polític del president Suárez, ara en difícil conjuntura. Les eleccions municipals se celebraran d’ací a sis mesos i serà aquí més que res on posarem el nostre futur en la balança.

Per això em prenc la llibertat, amb tots els meus respectes, de sotmetre a la teua generosa consideració la possibilitat de concedir deu milions de dòlars com la teua contribució personal a l’enfortiment de la monarquia espanyola.

En cas que la meua petició meresca la teua aprovació, em prenc la llibertat de recomanar la visita a Teheran del meu amic personal Alexis Mardas, que prendrà nota de les teues instruccions.

Amb tot el meu respecte i amistat.

El teu germà,

JUAN CARLOS “

Com podem veure, la carta posa en evidència, no només l’afany de lucre desmesurat que ja tenia el llavors jove Juan Carlos de Borbón, sinó també la seua ideologia política personal continuista amb la del període franquista.

Aquesta carta, i altres similars, van ser enviades als màxims representants de nombroses monarquies existents arreu del món, amb la finalitat d’obtindre el seu suport econòmic.

Això ens dóna una idea de com va començar a forjar-se la immensa fortuna personal que atresora l’actual inquilí de la Sarsuela, abans de començar a participar en tot tipus de “negocis” lucratius que l’han portat a posseir actualment un dels patrimonis financers més importants del planeta.

El periodista Deci Machado ha estat un dels que més han investigat l’origen de l’immens patrimoni financer de Juan Carlos Borbón.

Deci Machado, en el seu excel.lent treball d’investigació, afirma que “els interessos financers del Cap d’Estat s’han vist embolicats en nombroses irregularitats. Els negocis del rei, així com la seua relació ‘carnal’ amb la classe empresària, contrasta amb la figura mediàtica de “el rei de tots els espanyols.
La seua intermediació a favor dels interessos de les multinacionals espanyoles i de les cúpules de la CEOE han marcat la seua tasca com a màxim representant de l’Estat a l’exterior (…) Malgrat el silenci mediàtic, la figura del rei dista molt de ser inqüestionable: des de la seua manca de legitimitat democràtica a la construcció de la seua important fortuna personal, passant per una mai ben aclarida actuació al 23-F, el rei mai ha hagut de rendir comptes de les seues accions.

Nombrosos mitjans llatinoamericans no han deixat de denunciar les seues actuacions en benefici del Banc Santander Central Hispano o de Repsol a Argentina, davant l’ofensiva espanyola per aconseguir YPF (…) Les trames financeres del monarca i el ric prosperar de la seua família i de tota una subcort que utilitza la imatge real per optimitzar les seues inversions, assenyala un dels assumptes més foscos de la Casa Reial… Juan Carlos va arribar al tron ??literalment sense res. Es diu per cronistes del moment que fins i tot havia de demanar els diners al seu pare, per visitar la seua nòvia a Atenes “.

El treball de Decio Machado posa al descobert nombrosos detalls que ajuden a comprendre d’on va provenir els diners que actualment posseeix el monarca: “El començament de la seua autosuficiència econòmica, es remunta a 1962 (coincidint amb el seu casament amb Sofia), quan el banquer Luis Tanques Taberner va començar a administrar una “subscripció popular” que aportaria liquiditat econòmica als nuvis. En aquella “renda bàsica real” col.laboraven a més d’altres banquers, molts nobles i empresaris del franquisme (…) Un altre dels que ha declarat haver fet transferències importants al monarca va ser Ruiz Mateos. Després de la expropiació de Rumasa, sent pròfug de la Justícia a Londres, va acusar el rei d’haver acceptat “milers de milions”, no només de la seua butxaca, sinó del de diversos empresaris. El fiscal general l’Estat el va acusar d’un delicte d’injúries: el que podria haver-se convertit en un sumari comprometedor va quedar reduït a res.

En el seu llibre “El negocio de la libertad”, Jesús Cacho parla de les vies de finançament personal del rei. Segons assenyala Jesús Cacho “una de les primeres formes conegudes va ser el petroli, les comissions del cru que importava Espanya per cobrir les seves necessitats d’energia.

Només ocupar Juan Carlos I el tron ??a la mort de Franco, Manuel Prado i Colón de Carvajal, l’home de confiança del rei, es va dedicar a remetre diverses missives reials a altres tants monarques regnants, especialment del món àrab, per demanar-los diners en nom del rei d’Espanya”.

Aquesta informació confirma plenament la carta adreçada al Sha de Pèrsia que ha eixit a la llum fa poc de temps, i que hem vist més amunt.

“Les seues bones relacions amb els dictadors àrabs també va quedar patent en la resposta favorable de la monarquia saudita a la petició d’un crèdit de 100 milions de dòlars. Exactament la mateixa quantitat pagada per l’empresa kuwaitiana KIO a Colom de Carvajal, indica Cacho. Els pagaments es van justificar a Kuwait per la necessitat que, durant l’anomenada “Tempesta del Desert”, l’aviació nord-americana poguera disposar com volguera de les bases aèries espanyoles de Rota i Torrejón, pel que calia “untar” als polítics . (…) Propers a Juan Carlos apareixen també noms com Mario Conde, Alfonso Escámez, els Albertos… Destaca en les seues relacions el conegut com “Clan Les Quatre Estacions”, nom del restaurant del qual Miguel Arias, Joaquín Vázquez Alonso, Jaume Cardenal Pombo i el propi rei són socis. Alguns van aparèixer implicats desprès en la trama de Ibercorp. Entre ells es va teixir una espessa trama de negocis”

El que Decio Machado descriu com el “paradís mallorquí” ha estat l’espai en què el monarca espanyol ha cultivat “il.lustres amistats”.

“Allà el rei Juan Carlos va intimar amb el príncep Zourab Tchokotua, un aristòcrata georgià que va ser processat per un jutjat mallorquí el 1978 i el 1992 en relació amb presumptes estafes immobiliàries. En l’última instrucció figurava també el seu soci Oliver Mateu, un altre home proper al rei (…) El rei va ser fotografiat el 7 d’agost de 1990 a Port Portals, amb els seus amics Giovanni Agnelli (propietari de FIAT) i Raul Gardini, expresident de Montedilson, l’empresa química a la qual Joan Abelló va vendre el seu laboratori Antibiòtics amb un benefici de 450 milions de dòlars. Tant Agnelli com Gardini es van veure implicats en casos de corrupció a Itàlia. Aquest últim es va suïcidar el 1994 (…) És públic que el iot Fortuna II va ser finançat per un grup d’empresaris mallorquins, els quals van ajuntar 17,5 milions de dòlars per fer el regal real. Hui el monarca navega al Fortuna III, valorat en més del doble que l’anterior.

Mallorca és una bona font d’ingressos per al rei en patrocinis, roba i equipaments esportius, begudes i rellotges per a la família reial, convertida en un atractiu model publicitari de vegades subliminal i altres descarat”.

Coneixent tot açò i veient el que actualment està passant amb el seu gendre Iñaki Urdangarín i el cas Nóos, un arriba a la conclusió de que Juan Carlos s’ha estat menjant el pa i el pernil, i Urdangarín tan sol les molletes… però no obstant això, és aquest últim el que ha estat encausat i és investigat.

L’explicació a aquesta aberració jurídica la tenim en l’article 56 de l’actual Constitució espanyola, que diu així:

1.-El Rei és el Cap de l’Estat, símbol de la seua unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seua comunitat històrica, i exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis.

2.-El seu títol és el de Rei d’Espanya i podrà utilitzar els altres que corresponguen a la Corona.

3. – La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre referendats en la forma establerta en l’article 64, no tenint validesa sense aquest referendament, llevat del que disposa l’article 65.2.

Que conclusions podem treure d’això?

En paraules de Antonio Torres del Moral, catedràtic de Dret Constittucional de la UNED, això significa, en primer lloc, que “de cap manera” el rei pot ser cridat per un jutge, ni per declarar ni per ser jutjat. Això és el que suposa és la inviolabilitat.

En segon lloc, la no responsabilitat fa que el cap d’Estat tampoc responga políticament dels seus actes. Per això existeix l’anomenat “ratificació”.

“En una democràcia no pot haver poders públics que siguen irresponsables”, però com el titular de la Corona sí que ho és, “cal que algú responga políticament per ell, i aquest algú és el president del Govern o el ministre que ratifique el seu acte. Tots els actes del rei, que es refereixen a l’exercici del càrrec, tenen ratificació”, diu Antonio Torres.

Hi ha tres formes d’exercir la ratificació: la primera, amb una signatura, per exemple a l’hora de sancionar una llei. El president del Govern signa el document amb el rei; a això se li dóna el nom de “contrasignatura”. Així, si el rei signa alguna cosa inconstitucional o contrari a dret, el president seria responsable.

La segona, amb la “presència”, per exemple, en un viatge en què el rei va acompanyat d’un ministre, el denominat “ministre de jornada”, que es fa responsable “del que puga passar”. Finalment, hi ha l’anomenada ratificació “tàcita”.

En aquest cas, el missatge de Nadal del rei o l’aparició del monarca en televisió el 23-F s’entenen com ratificacions tàcites: no hi ha ningú al seu costat i ningú ha signat per escrit un suport a aquests actes. El responsable és el president del Govern, “si no dimiteix. En tot el que està passant actualment el responsable és el president del Govern”.

“Si el president no està d’acord, llavors es plantejaria un problema institucional”, diu el catedràtic. La depuració de responsabilitats polítiques pel que fa al president passaria per “una moció de censura, un vot de confiança o per les urnes”. Es dirimirà davant l’opinió pública, les Corts i l’electorat.

On queda aleshores la responsabilitat jurídica?

“Primer caldria la comissió d’un acte antijurídic”, diu Antonio Torres. Imaginem que el rei ho fa. Que, hipotèticament, comet un delicte. El president del Govern és, de nou, el responsable polític “si no dimiteix”. Però, qui respon de l’acte antijurídic? “La resposta és ningú. Així n’és”, assevera Antonio Torres.

“Hi ha un adagi o dit que procedeix del constitucionalisme anglès que diu que ‘El rei no pot fer mal‘. I com no pot fer mal, no és responsable jurídicament. Això és una fal.làcia, perquè sí que pot fer mal, però no respon perquè cap jutge pot citar-lo en una banqueta: la justícia s’administra en nom del rei. Per tant la responsabilitat del monarca es limitaria al terreny històric-polític, i l’assumpte o problema quedaria arreglat, fins i tot, amb un “pacte” o acord puntual, un tancament en fals”.

“Quan les coses es posen molt malament, també els reis responen, però ho fan d’aquesta manera, no davant d’un jutge, sinó exiliant-se, perdent la Corona o bé amb la proclamació d’una república”.

En aquest context cal esmentar també un concepte que torna a estar aquests dies en boca de tothom: l’abdicació. “És una altra manera de solucionar l’assumpte, amb totes les cometes possibles, perquè la cosa siga menys greu”, diu Antonio Torres.

Si el rei d’Espanya comet, hipotèticament, un acte antijurídic i abdicara, els termes d’inviolabilitat i irresponsabilitat no seguirien vigents “jurídicament”, però el normal, hipotèticament, seria donar-li una eixida “pactada”, insisteix el catedràtic, per evitar una crisi major.

És comprensible en ple segle XXI la figura de la inviolabilitat?

 “La gent no ho entén, i no té per què entendre-ho”, afirma el catedràtic. La monarquia, diu, segueix encara envoltada d’un “halo de reverència, de sacralitat”, però si escollim tindre una, amb els seus avantatges i inconvenients, “ja sabem el que ens ha tocat. La monarquia és el que és”.

Després d’exposar tot això en aquest post del meu bloc, em venen al cap els privilegis indecents dels monarques absolutistes medievals, que encara es perpetuen amb la monarquia borbònica espanyola vigent que tots estem patint, alhora que tornen a ressonar en les meues orelles les paraules pronunciades per l’inquilí de la Zarzuela en el seu discurs nadalenc de fa dos anys: “La Justícia es igual para todos”… es pot ser més cínic i mentir més amb menys paraules???

Patraix, València (L’Horta), a 17 de febrer de 2013.

Per la seua banda el dirigent del Consell de Cambres de Comerç, José Vicente Morata, va reclamar sense embuts l’enllaç en alta velocitat amb Castelló, el túnel passant de l’AVE per sota de la ciutat de València i el soterrament de les vies ferroviàries a Serraria, i a més li va dir a la ministra que si aquestes dues infraestructures no són possibles a curt termini, que es considere el fer una circumval.lació ferroviària per l’oest de València per tal d’evitar el col.lapse de l’estació del Grau.

Per la seua banda Joan Amorós, secretari general del lobby Ferrmed, va instar a Ana Pastor a accelerar els projectes per no perdre “oportunitats de negoci”.

Però la ministra, que va marxar ràpidament adduint problemes d’agenda, no va respondre a les reivindicacions dels empresaris.
Ana Pastor no es va donar per al.ludida en escoltar totes aquestes justes reivindicacions dels empresaris, i es va centrar exclusivament en explicar com avancen els treballs del tercer carril que hauria d’estar llest el 2015 a València i un any després a Alacant i Múrcia.
Un projecte a realitzar sobre 569 quilòmetres i un cost de 1.500 milions d’euros.

Perquè efectivament, hi ha una cosa que és molt evident i que l’experiència s’ha encarregat de demostrar: allà on hi ha col.lisió d’interessos, les persones sempre tenim preferència sobre els productes.
Per tant, l’alternativa del tercer carril no resol el problema: si bé permetrà que per una sola via circulen ferrocarrils amb amplada ibèrica i europea, no possibilitarà que és dissocie el transport de mercaderies del de passatgers.

I això, sobre unes vies que estan molt saturades de trens regionals i de rodalia, amb l’afegit de l’AVE i els obligats manteniments de les vies, és un greu problema perquè no deixa espai ni temps per a la circulació de mercaderies, de manera que aquestes continuarien transportant-se, com fins ara, només a la nit, quan no passen ni regionals ni trens de rodalia… un coll d’ampolla que els polítics del PP de Madrid i de València ens volen vendre com la solució, quan només és un sucedani que, sospite, s’intenta clavar com una “solució” definitiva, un parany per als valencians mentre l ‘AVE a Galícia (la terra de Mariano Rajoy) passant per Zamora (la ciutat de la ministra Ana Pastor) s’endu la majoria de les inversions de l’Estat alhora que s’intenta ressuscitar un Corredor a enlloc, ja descartat per la UE, com és el Corredor Central.

Les que també van haver de sentir les contundents reivindicacions empresarials van ser la Rita Barberà i la Consellera Bonig, les quals fa tot just dos mesos van declarar que renunciaven a que és construira el túnel passant de cinc quilometres de longitud que hauria de travessar el subsòl de València, connectant la futura Estació Central amb el nord de la ciutat (un túnel que ja estava previst i aprovat pel Ministeri de Foment espanyol), i que anava a donar eixida directa als AVEs que provindrien de Madrid i d’Alacant en direcció a Castelló.
Una renúncia que faria que el túnel de la Serreria tinguera que suportar el pas del trànsit de rodalies, del servei de mercaderies del port de València, els trens de llarga distància (com l’Euromed), i ara a més els AVEs de Madrid i Alacant cap a Castelló i també el tràfic de mercaderies del Corredor mediterrani… i tot això per dues úniques vies per ambdues direccions!
Les raons de la renúncia: l’enorme inversió que suposava  la realització del túnel .

Aquesta vergonyosa renúncia unilateral per part de Rita Barberà i d’Isabel Bonig a aquest túnel, i que tant pot perjudicar els interessos econòmics i les exportacions a Europa de les empreses valencianes, va ser ja contestada per en aquell moments per importants empresaris valencians, tal com el president de la patronal taulellera ASCER, Joaquín Piñón, que qualificava de “chapuza” el projecte del tercer carril del Corredor Mediterrani (veure al respecte el meu post anterior “El tercer carril NO és el Corredor mediterrani. L’Associació espanyola de Fabricants de Rajoles i Paviments Ceramics, des de Castelló de la Plana, denúncia aquest parany espanyol“), o pel president de la Cambra de Contractistes de la Comunitat Valenciana, Manuel Miñés, qui li esmenava la plana a l’alcaldessa en declarar que l’alternativa proposada per ella “no ha d’invalidar el túnel ferroviari de passatgers d’alta velocitat i rodalies sota el centre de València”, ja que deixar la principal estació de la ciutat com a terme i no com passant “no només afecta l’AVE a Castelló, sinó a tot el trànsit ferroviari nord-sud”, per considerar finalment que el moviment d’entrada i eixida per la mateixa via era “tercermundista”.

L’endemà d’aquesta trobada empresarial, el president de l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE), Vicente Boluda, i el del Cercle d’Economia català, Josep Piqué, van celebrar una trobada a Tarragona a la qual van assistir un centenar d’empresaris, acadèmics i polítics, i en el qual també va intervindre de nou la Consellera valenciana d’Infraestructures Isabel Bonig, i el secretari de Territori i Mobilitat de la Generalitat de Catalunya, Ricard Font.

Els empresaris van reclamar sense embuts, tal com s’havia fet el dia anterior a València, la construcció urgent del Corredor mediterrani, tot i les dificultats per les que travessen l’economia espanyola i europea.

El manifest que va eixir d’aquesta reunió, batejat com Manifest de Tarragona, exposava la necessitat de superar les tensions territorials per teixir una macroregió amb la que competir en els mercats mundials, reivindicava la indústria com a generadora d’ocupació, a més d’expressar la oportunitat que tenien els nostres respectius territoris, al nord i al sud del Sénia, de recolzar-se en projectes estratègics comuns, sent el Corredor mediterrani el més important.

El document destacava, així mateix, que el Corredor ferroviari mediterrani, tot i les dificultats, constitueix “la inversió més raonable en termes de rendibilitat social i econòmica”, subratllant que el desenvolupament d’una gran regió econòmica mediterrània “avançada, ben comunicada i innovadora” permetria a l’Estat espanyol millorar les seues oportunitats.

Josep Piqué va exigir al Govern que el projecte ferroviari esdevinga una realitat, al marge dels debats polítics, per garantir la viabilitat de les empreses exportadores. “Demane als polítics voluntat de consens”, mentre que Vicente Boluda, per la seua banda, va insistir que el Corredor mediterrani concentra el 44% del comerç exterior d’Espanya, el 40% del PIB o el 55% del trànsit de mercaderies. Per això va considerar “inadmissible” que el traçat no estiga encara en funcionament i va denunciar l’estructura “radial” d’Espanya. “Tot comença i acaba a Madrid, aquest és el problema”.

La Consellera valenciana, per la seua banda, va estar en la seua línia, minsa en les seues declaracions i mesurant les seues paraules per tal de no molestar als seus amos de Madrid, i va limitant-se a dir què “València necessitava aquest projecte, en una economia globalitzada no podem mirar només dins de les nostres fronteres”, però sense fer esment de les seues paraules de suport a l’alcaldessa de València quan renunciava a construir el túnel passant per sota de la ciutat de València, el que va constituir una punyalada per l’esquena als interessos de l’economia exportadora valenciana.

Una volta més, i en van… els polítics populars valencians actuant en contra dels interessos del poble valencià… vergonya, senyors, vergonya!

Patraix, València (L’Horta), a 16 de febrer de 2013.

El debat al voltant al Deute públic és un dels debats més importants que s’han suscitat en els últims anys en els àmbits de l’esquerra política i social.

El procés d’estatalització del Deute privat dels grans bancs, juntament amb la caiguda en la recaptació d’imposts de l’estat deguda a la crisi, agreujada per les polítiques d’austeritat i les contra-reformes fiscals, han estat les principals causes de l’increment descomunal del dèficit fiscal i, en conseqüència, de l’augment del Deute públic.

El govern espanyol va anunciar en els pressupostos generals de l’Estat per 2013 que pagarà el Deute amb menys educació pública, menys sanitat, menys prestacions a la desocupació i més imposts als treballadors, que no a les empreses ni a les grans fortunes.

La necessitat de pagar el Deute se’ns repeteix a la població com un mantra per part dels polítics neoliberals, i aquest missatge s’amplifica a través dels grans i influents mass media, els consells d’administració dels quals estan replets de representants i de membres de les oligarquies financeres.

Se’ns diu que les retallades són inevitables perquè, “ens agrade o no”, tenim un Deute i cal pagar-ho.
La importància d’aquest missatge, tractat des del “establisment” com si fora “la paraula de Déu”, es va visualitzar davant la població quan es va aprovar una reforma constitucional exprés que estableix que el pagament del Deute és la “prioritat absoluta” dels poders públics.

Amb tot això del què ens intenten convèncer és que acceptem inevitablement la necessitat de retallar tot tipus de serveis socials i de drets socials i laborals per poder pagar el Deute.
Si acceptarem aquesta premissa, aleshores la discussió quedaria ja reduïda a si retallem més o retallem menys, si traiem d’ací o traiem d’enllà, però el que ja no es discutiria és que cal retallar, que és el terreny al qual vol portar-nos el govern.

Però la realitat és que tota la seua argumentació és pura fal.làcia, un parany estés amb l’única intenció de mentir i de manipular a la població.

I per què? 

Doncs en primer lloc, perquè la assumpció del Deute ha estat decidida completament a esquenes de la ciutadania.
A ningú se’ns ha consultat si ens havíem de endeutar i sobretot en què.
Ho han decidit ells, els diferents governs, en connivència amb les grans corporacions i els bancs. Els ciutadans mai hem estat informats, ni ningú de nosaltres ha decidit res sobre això.

En segon lloc, perquè és un Deute que podem considerar il.legítim, l’origen del qual no respon en absolut a les necessitats populars.
El Deute s’ha creat perquè s’han gastat milers de milions per salvar els ruïnosos negocis dels bancs, la seua factura d’haver jugat al monopoli en les darreres dues dècades i d’haver perdut en les seues arriscades i irresponsables apostes, que ara ens toca pagar a tots els ciutadans.

Perquè s’han fet enormes i deficitàries inversions a l’AVE, per satisfer una concepció ideològica radial i centralista de l’estat… perquè s’han construït costosos aeroports on solament volen les gavines… perquè s’han dedicat partides enormes a comprar armament caríssim i s’han finançat aventures militars a l’Afganistan o al Líban… perquè s’han reduït els ingressos públics en milers i milers de milions a causa de les contra-reformes fiscals que han afavorit als grans empresaris i les grans fortunes, al mateix temps que ens hem convertit en els campions europeus del frau fiscal i de l’economia submergida, sense que s’hajen posat els mitjans adequats per evitar-ho, tal com han denunciat els col.lectius d’inspectors d’hisenda.

En tercer lloc, perquè el pagament del Deute es fa a costa d’un gravíssim deteriorament de la vida col.lectiva, provocat pel desmantellament i privatització de la sanitat i l’educació públiques, per les retallades en les pensions, en la Dependència, etc…, tot això amb l’únic objectiu d’assegurar els beneficis dels grans grups bancaris, que reben diners del Banc Central Europeu a l’1% o menys per després, a continuació, prestar-ho als governs al 5%, al 10% o més.

Totes aquestes raons ens fan veure que en realitat el Deute no és altra cosa més que un mecanisme de saqueig institucionalitzat, convertit en una espiral sense fi.

Grècia n’és la mostra més evident. Quant més es paga, més es deu… quant més es deu, més car és el deute i més mesures d’ajust, més pobresa i més reculada econòmica.

Aquesta espiral criminal només pot parar-se d’una manera: deixant de pagar el Deute.

Ignacio Ramonet, una de les veus més prestigioses del moviment antiglobalització i director de Le Monde Diplomatique, escrivia en un dels seus articles que la minoria rica té una agenda oculta per desmantellar l’estat social i privatitzar els serveis públics i apoderar d’ells.
I Jérôme Duval, membre d’ATTAC i expert en el tema del deute extern, assegura que a Europa, com abans va passar a Amèrica Llatina i Àfrica, el Deute és una manera de dominació per assolir aquests objectius.

Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Pompeu Fabra i professor a la Universitat Johns Hopkins de Baltimore, ens diu que la prioritat de reduir el dèficit públic es basa en una falsedat: que el deute és una càrrega per als nostres fills en el futur. Això és mentida, ja que el futur dels nostres fills i néts no depèn del Deute, sinó de la productivitat i de l’activitat econòmica.
I els diners públics dedicats hui a polítiques d’educació, sanitat, benestar social, R+D+I, infraestructures enfocades al creixement econòmic i transport no són una despesa, en són una inversió.

Molts economistes creuen que negar-se a pagar el Deute públic és una barbaritat. Però també n’hi han què, sota consideracions diferents i molt més ètiques, pensen que negar-se a pagar no és el pitjor.

Éric Toussaint, doctor en Ciències Polítiques de la Universitat de Liège i de la Universitat de París VIII, i president del Comitè per l’Anul.lació del Deute del Tercer Món, diu que hi ha alguna cosa pitjor que no pagar el deute: que els ajusts per pagar-la tinguen terribles conseqüències socials.

Exposaré a continuació alguns exemples de països que s’han negat a pagar el seu Deute, i les conseqüències que se’n van derivar d’aquesta decisió.

El desembre passat es van complir just onze anys de la suspensió del pagament del Deute argentí. Durant la Crisi de desembre de 2001 a aquell país, l’Assemblea legislativa va triar President de la Nació per a un període de 90 dies a Adolfo Rodríguez Saá. La presidència de Rodríguez Saá va durar només set dies, però durant aquest període de temps va resoldre la suspensió de pagaments del Deute extern amb els creditors privats, la qual cosa li va fer molt popular entre els argentins. Estudiosos i analistes de la crisi consideren que aquest va ser el pas inicial de la recuperació argentina.

El primer any va ser dur, però l’economia argentina va millorar de seguida i, des de 2002, cada any (excepte dues) ha tingut un creixement superior al 8%, el més ràpid a Occident en els últims nou anys i amb les taxes de creixement més altes del món, segons el Center for Economic Policy Research de Washington.

El 2003 el president elegit, Néstor Kirchner, va comunicar a l’FMI que havia de deixar créixer el país perquè “els morts no paguen deutes“.

El deute públic de l’Argentina era el 168% del PIB el 2002. El 2003, el govern Kirchner va pactar altres obligacions de pagament amb FMI, Banc Mundial i altres organismes financers. El 2004 el Deute extern argentí era de 178.000 milions de dòlars. El 2005 hi va haver canvi de bons argentins en suspensió de pagaments des de 2001. Es va aconseguir el 75% de quitament de Deute i Argentina va proposar una altra lleva del 66% de 81.000 milions de dòlars d’origen privat i va fer front a judicis promoguts per grans propietaris de bons. La majoria de creditors no va cobrar. Als Estats Units, Regne Unit, França, Alemanya i Itàlia van intentar embargar actius argentins a l’exterior, però estaven protegits per convenis internacionals.

La història de la reestructuració de deute d’Argentina es considera exemplar, perquè va permetre que la tercera economia llatinoamericana creixera de nou i amb ímpetu en els últims anys.

Argentina porta onze anys sense pagar 6.241.000 de dòlars que deu al Club de París, un fòrum informal de creditors oficials i països deutors, la funció del qual és coordinar formes de pagament i renegociació de deutes externs dels països i institucions de préstec.
Organitzacions i partits d’esquerra han sol.licitat al govern argentí que precise què deute s’ha de pagar a aquest Club i no pagar sense completar l’auditoria que determine l’origen d’aquest deute, qui s’en van beneficiar d’ell i quant se n’ha pagat. Perquè part d’aquest Deute prové de l’època de la dictadura militar, pel la qual cosa es pot considerar il.llegítim… i els deutes il.legítims no es paguen.

Un altre cas notable és el d’Islàndia.
Islàndia va patir una crisi financera l’any 2008, com a conseqüència de la fallida dels seus tres bancs principals: Landsbanki, Kaupthing i Glitnir, després de la caiguda de Lehman Brothers.

Però la societat islandesa va prendre un camí diferent al que s’espera per resoldre el problema del Deute extern del país. Una solució que no passava per la via tradicional del neoliberalisme, que es traduiria en la socialització del deute dels bancs en fallida, sinó per no assumir aquest Deute extern.

Aquests bancs van ser nacionalitzats per convertir el Deute privat en Deute públic, i així el govern fer-se càrrec del pagament. Però el Deute era tan desproporcionat per la capacitat econòmica islandesa, que el país va rebutjar fer-se càrrec d’ell. En concret la suma del Deute extern supera els 3.600 milions d’euros.

Com a país amb una gran tradició democràtica, va sotmetre a referèndum la decisió de responsabilitzar-se del pagament, i ho va fer per dues vegades. Els resultats de la primera consulta van donar la victòria amb un 58,9% als que es negaven a pagar per no sentir-se responsables del Deute d’una entitat privada, enfront d’un 39,7%, que sí que estaven d’acord en pagar el rescat.
L’any 2009 es va tornar a sotmetre a referèndum la decisió, que imposava unes condicions dures per Islàndia: hauria de pagar 2350 mil.lions de libres al Regne Unit, i 1320 milions d’euros als Països Baixos fins a l’any 2046, amb un interès del 3%. El rebuig va ser generalitzat. Per segona volta, i amb una majoria del 93,2%, Islàndia decidia que no es responsabilitzaria de les pèrdues que els països estrangers van patir en la crisi financera.

Els governs del Regne Unit i els Països Baixos, principals inversors en els fons del banc islandès Icesave, exigien que Islàndia pagara el Deute si pretén formar part de la Unió Europea. Fins i tot, i en un intent desesperat, anglesos i holandesos han intentat instrumentalitzar l’FMI per pressionar Islàndia i que cedira al pagament. Una cosa que va denunciar a principis de l’any 2010 el aleshores director de l’FMI, Dominique Strauss–Khan, i que es va encarregar de comunicar Grímsson, actual president de la república islandesa.

També la Comissió Europea (CE) va dur a Islàndia davant el tribunal de l’Associació Europea de Lliure Comerç (AELC), per violar la directiva europea sobre garanties de dipòsits, que obliga els estats a garantir un mínim de 20.000 euros als dipositants d’un banc en fallida.

Però el passat 28 de gener es va produir l’esperada decisió d’aqueix tribunal 
L’AELC va considerar que Islàndia no va violar la llei quan es va negar a tornar als 300.000 estalviadors estrangers els diners dipositats en unes entitats que oferien uns interessos molt elevats.

La sentència del tribunal va aportar, però, un matís molt interessant: Islàndia no està obligada a pagar, ja que “el fons de garantia de dipòsits va ser incapaç de fer front a les seues obligacions en el cas d’una crisi sistèmica”. 
Aquest matís podria establir jurisprudència davant futures situacions similars, en les que els Estats es neguen a tornar els diners dels seus estalviadors estrangers en situacions econòmiques excepcionals.

L’economista islandès Magnus Skúlasson va fer aquesta reflexió arran d’aquesta sentència històrica: “És una victòria per a la democràcia. S’envia el missatge que els bancs no poden recollir els beneficis i enviar la factura als contribuents quan les coses van malament”.

Així, doncs, podem veure què Islàndia  ha triat el seu futur lliurement, i ha eixit de la crisi gràcies a diverses mesures, entre les quals destaquen el perdó generalitzat dels Deutes hipotecàries a part de la població, responent a les exigències dels ciutadans, i fent-se càrrec del deute intern. Però no va voler fer-se càrrec del pagament estranger, a la qual cosa el tribunal de l’Associació Europea de Lliure Comerç li acaba de donar la raó.

I a Equador, el president Rafael Correa també va prendre la decisió de no pagar el Deute, i amb això el país es va estalviar 7.000 milions de dòlars que es van invertir en partides socials.
Entre 2006 i 2011, el percentatge dedicat a pagar el Deute va passar d’un 24% a un 7% dels pressupostos de l’estat, i les despeses socials van augmentar del 12% al 25%. El Deute públic va baixar al seu nivell històric més baix respecte al PIB: 22% el 2011. Es van augmentar salaris i pensions, van millorar les condicions de vida de la població, la desocupació i els contractes precaris varen decréixer, per la qual cosa es va produir un descens notable de la pobresa.
Segons la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL), organisme dependent de les Nacions Unides, Equador és el segon país llatinoamericà que ha reduït més la seua pobresa: 9 punts menys. El 2011, 650.000 persones van eixir de la pobresa.

La meua conclusió és clara: no pagar el deute extern no és dolent. tot el contrari, és una legítima i excel.lent opció.

Patraix, València (L’Horta), a 14 de febrer de 2013.