La paella mecànica

Ahir al vespre vaig assistir en el Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València, a la presentació i col.loqui d’un interessantíssim projecte de llibre col·lectiu sobre la identitat valenciana, publicat per la prestigiosa editorial valenciana “Afers”: “Nació i identitats. Pensar el País Valencià”, i la seua edició ha estat possible gràcies a la aportació econòmica de 177 mecenes a través d’un micromecenatge de la plataforma Verkami.

El llibre és una iniciativa de la Fundació Nexe i de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, i consisteix en cinc aportacions diverses i pluridisciplinars escrites per l’historiador Ferran Archilés, el sociòleg Rafael Castelló, el politicòleg Anselm Bodoque, el sociolingüista Brauli Montoya i el sociòleg Vicent Flor sobre aspectes diferents de la conflictiva construcció de les identitats regionals i nacionals al País Valencià.
A més, el llibre compta amb un pròleg de Joan Francesc Mira.

El llibre conta amb els següents capítols:

1. La identitat valenciana a l’època contemporània: una perspectiva històrica, per Ferran Archilés (Universitat de València)
2. La definició nacional de la realitat al País Valencià, per Rafael Castelló (Universitat de València)
3. Les elits polítiques i la qüestió valenciana, per Anselm Bodoque (politòleg)
4. Identitat valenciana i transmissió del valencià, per Brauli Montoya (Universitat d’Alacant)
5. Trencar per mantenir l’hegemonia del castellà. Secessionisme lingüístic i identitat valenciana, per Vicent Flor (Universitat de València).

Les interessants exposicions han anat a càrrec de la presidenta del Tirant i la Fundació Nexe, Nathalie Torres, que ha obert l’acte, per a prosseguir amb l’editor del llibre Vicent Olmos, que ha fet una exposició de la situació social i política actual que vivim al País Valencià.

A continuació ha estat el politòleg Anselm Bodoque qui ha agafat la paraula, que ens ha parlat de la enorme influència que les elits polítiques han tingut en el desenvolupament polític i social del nostre País en les darreres tres dècades.

Finalment ha segut el sociòleg Vicent Flor qui ens ha donat una xarrada sobre el conflicte identitari valencià, amb interessants aportacions al voltant de l’anomenada Batalla de València.

Després de la cloenda de l’acte fet per la presidenta de la Fundació, ha hagut un interessant col.loqui amb els assistents.

Per a cloure aquest post, m’agradaria fer un breu esment, en unes poques línies, de cada una de les aportacions dels diferents autors arreplegades en el llibre:

– Pròleg de Joan F. Mira: “Una altra cosa és que tots ens trobem, o no ens trobem, còmodes, reposats i pacífics, en la nació o el tros de nació que ens ha tocat. I que el nostre mapa, frontera i estat, siguen un espai estable o inestable, fet o a mig fer, tranquil o conflictiu. Supose que són més feliços els qui tenen la nació en pau -si més no perquè tenen un problema menys-, però potser a nosaltres no ens ha tocat aquesta felicitat. Es queda el deure, o la passió, de continuar buscant-la”.

– Capítol “La identitat valenciana a l’època contemporània: una perspectiva històrica”, de Ferran Archilés: “La relació entre llengua i nació és diferent de la relació entre nació i territori. La legitimació d’un centre de poder sobre el territori és la raó de ser de la nació moderna, mentre que la llengua no és més que un dels possibles atributs legitimadors. Es poden trobar identitats nacionals sense cap fonament lingüístic, però totes les identitats nacionals tenen un compromís territorial: no pot haver-hi una nació sense territori”.

– Capítol “Les elits polítiques i la qüestió valenciana”, d’Anselm Bodoque: “Al territori castellano-parlant, no hi ha conflicte identitari perquè la supervivència de la llengua pròpia no perilla. És al territori valencianoparlant on hi ha un problema identitari; però, dels quatre elements necessaris perquè el conflicte esdevinga un problema polític significatiu, el País Valencià en té tres (llengua pròpia parlada per una part significativa de la població en la part major d’un territori amb tradició institucional pròpia), però li’n manca un d’essencial: unes elits socials i polítiques prou influents que qüestionen el projecte nacionalista espanyol”.

– Capítol “Identitat valenciana i transmisió del valencià”, de Brauli Montoya: “La interrupció de la transmissió del valencià en família produïda des del segon terç del segle XIX ha esta conseqüència de la formació històrica d’una sèrie d’actituds negatives generades a partir de la prohibició escolar del valencià en el segle XVIII. Aquestes actituds han passat a integrar-se com un element més de la identitat valenciana heretada en el moments de la reintroducció del valencià en el sistema educatiu a les acaballes del segle XX”.

– Capítol “Trencar per mantenir l’hegemonia del castellà. Secessionisme lingüístic i identitat valenciana”, de Vicent Flor: “La pretensió de separar el valencià del conjunt de la llengua catalana té com a objectiu contribuir al procés de substitució lingüística del valencià en favor del castellà. Encara que l’aposta per la preeminència social del castellà sovint no s’explicite en el discurs del blaverisme, quan n’analitzem el contingut no hi ha dubte de l’espai marginal, restringit a usos col.loquials o merament rituals que té el valencià fins i tot en els mateixos textos. L’objectiu de separar el valencià, per tant, no és convertir-lo en una nova llengua normalitzada, sinó que esdevinga un referent identitari relegat a determinats usos socials inequívocament marginals. O, dit d’una altra manera, com més lluny del català, menys valencià”.

Patraix, València (L’Horta), a 11 de maig de 2013.

Més que raonables i ja coneguts: la nova (contra)reforma educativa (?) posada en marxa pel ministre Wert, l’anomenada Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE), una llei feta a mida de l’església i de la patronal privada de l’ensenyament que trenca l’equilibri entre igualtat i llibertat en deixar en mans dels centres la selecció de l’alumnat, apostar de forma vetllada per la segregació per sexes a l’ensenyament concertat, fer prevaldre la religió catòlica davant l’ensenyament laic, imposar un model neoliberal que incideix en el repartiment de riqueses i minvar l’ensenyament en llengua pròpia en aquells territoris on la tenim. 

El pes i l’enorme poder d’influència en la vida política i, particularment, en el sector educatiu que ha seguit tenint l’església catòlica a l’Estat espanyol després de la mort de Francisco Franco i després de la Transició és evident.

El principi democràtic de la laïcitat de les institucions públiques i, en particular, de les escoles, no es va veure reflectit en el nou marc legal que es va crear a la Transició.

Tot i que l’Estat es proclama aconfessional, els enormes privilegis públics que el règim anterior va concedir a l’església catòlica després del 39 no van desaparèixer amb la dictadura, sinó que fins i tot es van veure consolidats, molt especialment en el terreny educatiu.

Aquest va ser l’objectiu, i no un altre, quan Adolfo Suárez va signar els Acords amb la Santa Seu el 1979, que cap altre govern posterior s’ha atrevit a denunciar. 

Felipe González va legalitzar el 1985 amb la Llei Orgànica del Dret a l’Educació (LODE) les subvencions als centres concertats (majoritàriament d’ideari confessional catòlic), i en la LOGSE de 1990 va mantindre la Religió dins del currículum escolar, tant en l’ensenyament privat com en el públic. 

Quan un nou president del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, va arribar al govern el 2004, va derogar la Llei Orgànica de Qualitat de l’Educació (LOCE) d’Aznar, tot i les protestes dels sectors més clericals i reaccionaris, però la nova reforma educativa impulsada pel seu govern amb la Llei Orgànica d’Educació (LOE) va mantindré inalterada la doble xarxa de centres públics & privats, considerant-los amb iguals drets (que no deures) pel sol fet de ser finançats amb fons públics, i va obrir encara més el camí cap a l’ampliació dels concerts, fins i tot a etapes no obligatòries.

En tot el que fa referència a la Religió a l’escola, es va remetre explícitament als Acords amb la Santa Seu originalment signats per Suarez i va elevar, de passada, l’estatus acadèmic dels professors-catequistes designats pels bisbes per impartir aquesta matèria. 

El primer esborrany d’avantprojecte de la LOMCE presentat pel ministre Wert modificava la llei anterior, imprimint-ne un clar tret ideològic, selectiu i mercantilista, juntament amb propostes contràries als principis democràtics i compensadors sobre els quals s’hauria d’assentar l’Escola Pública.

El propòsit no és altre més que el de reforçar el poder del sector privat i la influència de les ideologia confessional catòlica amb el canvi de nom i continguts de “Educació per a la ciutadania”, l’eliminació de matèries com “Ètica” i altres de caràcter científic. 

b) Imposa a Primària i Secundària una matèria “forta” i avaluable, com a alternativa a la Religió, tal com va acordar en complicitat amb els bisbes, amb la finalitat de tractar d’aturar el creixent abandonament d’alumnat de les classes de religió. 

 c) Utilitzant l’actual Llei d’Educació (LOE) que en el seu article 108.4 expressa que “la prestació del servei públic de l’educació es realitzarà a través dels centres públics i privats concertats”, fa un pas més cap a la privatització del sistema educatiu, supeditant la creació de places (ara sense especificar si són públiques o privades) al tipus de “demanda”. És a dir, l’Estat fa desistiment explícit de la seua obligació de garantir places públiques en qualsevol indret i en primer lloc. El desenvolupament del sector privat a costa del públic quedaria així consolidat.

Les patronals de centres concertats, pel seu costat, exigeixen no només perllongar i ampliar els concerts, sinó eliminar qualsevol condició per rebre subvenció pública més enllà de la simple “demanda social” (tindre alumnat), i tindre igualment accés al sòl públic.

Tots sabem això a qui va a beneficiar, ja que la immensa majoria de l’ensenyament privat concertat està en mans d’organitzacions religioses catòliques, algunes d’elles amb un fort caràcter integrista que impregna el currículum i l’ideari dels centres educatius.

Tota una mostra de l’immens poder i influència política i social amb el què encara compta, mort Franco fa quasi ja 40 anys, l’entramat nacional-catòlic creat per ell després de la Guerra civil.
Un veritable monstre de set caps a qui ningú, tot i els governs teòricament “progressistes” (i recalque això de “teòricament”) de Felipe González i Zapatero haguts després de la Transició, s’ha atrevit a parar els peus i posar-los al seu lloc, és a dir, dins de les esglésies i no fent negoci i proselitisme utilitzant les institucions públiques d’un estat constitucionalment aconfessional com fan ara, i cada volta més com pretén el ministre Wert.

Patraix, València (L’Horta), a 9 de maig de 2013.

Ahir vespre, en el magnífic escenari del Paranimf de la Universitat literària, al Centre Cultural La Nau de València, vaig assistir a una interessantíssima xarrada de la teòloga i monja benedictina Teresa Forcades titulada “Farem la revolució i després la tornarem a fer”.

Aquesta conferència inaugurava el cicle ‘Pensament crític: pensant el futur’, i s’enmarcava dins de la programació de Fòrum de Debats de la Universitat de València, i compta amb la col.laboració de l’Escola de Pensament Crític.

La conferència va estar precedida per la presentació realitzada per Ferran Montesa, director general de Le Monde Diplomatique en espanyol.

Per moltes persones titllada com ‘la monja revolucionària’ per la seua visió sobre questions com el paper de les dones, l’avortament, la homosexualitat, l’eutanàsia o el model de societat, Teresa Forcades ens ha sabut transmetre a tot l’auditori allà reunit durant l’hora aproximadament que ha durat la seua xarrada, la força del seu missatge crític i de canvi radical del model social i polític que vol dur a cau al Principat amb la proposta d’un Procés constituient.

 

No hi havia anat mai a cap xarrada o conferència de Teresa Forcades.

El primer que m’ha sorprès de la seua persona ha estat la claredat de les seues idees i la seua enorme capacitat per transmetre-les a l’audiència, així com la seua expressivitat, espontaneïtat i la sensació de proximitat amb el seu públic que poques vegades un conferenciant aconsegueix crear.

Com a prova del que dic comentar que el primer que ha fet Teresa quan ha anat a encetar la seua xarrada, després d’haver-se realitzat la presentació del col.loqui per part del moderador, ha estat abandonar la poltrona d’oradors i baixar a seure’s a les escales al costat del públic que havia vingut a escoltar-la.
Un gest que tothom ha agraït i amb el qual ha volgut donar a entendre la proximitat que sentia amb els que érem allà congregats.

Una vegada iniciada la conferència, el missatge que ens ha transmès Teresa ho ha volgut estructurar en quatre idees o conceptes bàsics:

El primer d’ells és el de que la revolució la farem nosaltres, és a dir, la ciutadania.

Teresa ens ha explicat dir que històricament els canvis sempre ens han vingut imposts i dirigits pel poder, per tal d’imposar-nos un sistema social que només ha beneficiat a uns pocs.

La violència ha estat l’instrument que ha utilitzat tradicionalment el poder per atemorir la població i evitar que els canvis socials vingueren del poble. Però també és cert que mai cap poder ha pogut aturar els canvis d’un poble fermament unit i solidari, ni tan sols amb l’ús de la violència.
Cal perdre la por a canviar el sistema econòmic i social, aquest és el missatge.

La segona idea és la de que la revolució la hem de fer tots plegats.

Per a aconseguir aquest objectiu hem de convergir tothom, però no en base a un pensament únic, sinó amb un pensament plural i amb una riquesa de propostes que ens enriquirà a tots.

El tercer d’ells és el de que la revolució hem de fer ja, no esperar a demà.

Ací Teresa ha assenyalat que, segons l’estudi social INSOCAT realitzat a Catalunya al gener del 2013, un 30% de la població catalana viu per sota del llindar de la pobresa, i un 12% d’ells a la misèria.
És el famós postulat de Margaret Thatcher que va dir que és impossible governar per a tots, i que cal admetre que un terç de la població ha de quedar exclosa de la societat.

Teresa ha assenyalat que cal rebel.lar contra aquest postulat, contra el sistema capitalista que crea i accepta aquesta desigualtat que considera natural, com una part dels seus postulats.

I finalment el quart és que la revolució l’hem de tornar a fer.

És un missatge contra el conformisme.

Finalment. i per acabar la xarrada, Teresa ens ha parlat del manifest de 10 punts que, al costat d’Arcadi Oliveres, està impulsant a fi d’aconseguir una majoria social que faça possible un Procés constituent, un canvi radical dels paràmetres i valors socials en què es basa la societat capitalista en la que estem vivint actualment.

El missatge i les idees de canvi social de Teresa representen avui dia una alenada d’aire fresc a la viciada societat consumista i depredadora de recursos naturals en què vivim.
Tant de bo que la seua proposta de Procés constituent cale fondo entre la societat catalana i puga estendre’s algun dia al País Valencià i a la resta de l’Estat espanyol, en el què suposaria la refundació d’una democràcia que ens ha estat segrestada pels poders financers en connivència amb els polítics còmodament asseguts en la partidocràcia en la que vivim a hores d’ara.

Patraix, València (L’Horta), a 8 de maig de 2013.

Goldman Sachs prediu que la Xina i l’Índia seran els proveïdors globals dominants de tecnologia i de serveis, mentre que el Brasil i Rússia arribaran a ser potències dominants com a proveïdors de matèries primeres (minerals, energètiques i aliments, fonamentalment), encara que aquests tots dos ja comencen a destacar també com països amb gran concentració industrial.

Així doncs, el grup de països BRIC té el potencial de formar un bloc econòmic molt poderós, de més capacitat fins i tot que l’actual G-7.

Després de la caiguda del mur de Berlín i finalitzada l’amenaça ideològica i militar que suposava per als països capitalistes l’existència a Europa i Àsia de països socialistes, alguns dels governs dels BRICS van ser forçats per part de les grans institucions financeres mundials (FMI, BM, OMC) a dur a terme reformes econòmiques i polítiques realment traumàtiques per les seues poblacions, les quals van ser encaminades a ficar-les de ple en la roda del capitalisme globalitzat.

Especialment traumàtics van ser els casos de Rússia, Polònia, Xina o Sudàfrica, excepcionalment narrats en el llibre de Naomi Klein “La doctrina del xoc. El capitalisme del desastre”, del qual recomane la seua lectura.

L’obertura d’aquests països al capitalisme salvatge va suposar la introducció massiva i desregulada en les seues economies d’enormes fluxos de capital provinents de les economies capitalistes avançades, la destrucció de les seues economies socials i la subhasta i privatització dels grans actius públics existents fins aquell moment.

Particularment significatiu va ser el cas de Rússia, un país que tenia una gran quantitat de grans empreses i indústries estatals de gran valor estratègic que van ser literalment subhastades i adjudicades a preu de saldo a influents personalitats de la política i de les finances russes, amb la complicitat i participació, en alguns casos, de poderoses multinacionals occidentals.
La rapinya de béns i serveis estatals realitzada en temps de govern de Boris Ieltsin va ser realment tremenda, donant origen a una nova i renovada oligarquia russa que va passar a tindre una acumulació de capital i de propietats enorme.
En paral.lel a l’espectacular i sobtat enriquiment d’aquesta nova classe social, s’anava produint una progressiva pauperització d’àmplies capes de la classe treballadora russa.
L’aparició d’aquestes grans fortunes i la plena introducció en l’economia d’aquests països del capitalisme global desregulat, va provocar en elles un fenomen fins aleshores desconegut però malauradament ben conegut en les economies capitalistes desenvolupades: els fluxos de capitals eixint cap a paradisos fiscals.

A hores d’ara aquest fenomen és de tal magnitud en aquests països, que fins al propi Banc Mundial (una rabosa vigilant el corral de les gallines) ha advertit que l’evasió fiscal està impossibilitant la redistribució de la riquesa i el sorgiment d’una classe mitjana a l’estil occidental, fins ara inexistent en aquests països.
Però el fenomen no és unidireccional, sinó més aviat bidireccional, perquè resulta que l’origen de la major part dels fluxos d’inversió que entren en les economies dels BRICS provenen també de paradisos fiscals, és a dir, depenen completament d’ells.

El perquè d’aquesta doble via d’eixida i entrada de capitals cap a / des de paradisos fiscals té una explicació relativament senzilla.
Els grans patrimonis locals d’aquestes economies fugen i evadeixen els seus diners, dipositant-los en paradisos fiscals.

El mecanisme és el següent:

1.- Els grans patrimonis dels BRICS creen una societat en un paradís fiscal, tot seguit compren accions d’aquesta empresa, produint-se una fugida de capital.

2.- A continuació des d’aquesta mateixa societat s’opta per la inversió directa en l’economia emergent, aconseguint rendibilitats pròpies d’un mercat en ebullició.

El resultat de la jugada de doble via és que aquests grans patrimonis “maten dos pardals d’un tret” des del punt de vista fiscal: d’una banda s’estalvien els impostos pel patrimoni que han evadit ni tampoc els paguen per les plusvàlues que les societats creades i domiciliades en aquests paradisos fiscals recullen de la seua inversió en les economies emergents, i d’altra es possibilita un tracte fiscal favorable, ja que economies com la de la Xina atorguen concessions fiscals favorables a la inversió estrangera directa.
Un negoci rodó!

En el cas de la Xina, el principal paradís fiscal que proveeix de capital la seua immensa economia són les Illes Verges Britàniques.
Aquest arxipèlag es compon d’un total de 36 illes situades al Carib, amb un sistema financer i fiscal a una taxa del 0% sota secret bancari i corporatiu que afavoreix l’existència de més de 900.000 companyies registrades i domiciliades en les seues illes.
És a dir, una diminuta Economia amb un PIB $ 1,1 mil milions inverteix més a la Xina que els EUA!

En el cas de l’Índia aquest paradís fiscal és l’illa Maurici.
Tot i que recentment el Govern d’India ha emprès una reforma fiscal per gravar els grans patrimonis i corporacions, la situació no s’espera que canvie significativament ja que es manté un tractat internacional de caràcter fiscal entre l’Índia i Maurici, pel qual les empreses amb seu a Maurici no paguen impostos sobre les seues inversions a l’Índia i només paguen impostos molt baixos a Maurici.
L’existència de l’esmentat tractat amb Maurici no només ha estat d’utilitat per als grans patrimonis indis, sinó que serveix de base per a múltiples Hedge Funds per a invertir a l’Índia a través del canal de Maurici.
El flux de capitals entrant a l’India des de Maurici és de tal magnitud, que el propi ministre de Finances de l’Índia va dir que l’import estimat que s’ha invertit des Maurici al seu país estaria al voltant dels 600.000 M $ a l’any!

En el cas de Rússia, com s’ha posat de manifest arran de la fallida del sistema financer de Xipre, ha estat tradicionalment Xipre d’on han vingut la major part de les inversions de capital en l’economia russa.

L’estimació de l’evasió fiscal produïda en els últims 10 anys en els BRICS és de 6 bilions de dòlars, la qual cosa representa 5 vegades el PIB d’una economia com la de l’Estat espanyol.

Malgrat l’enorme espoli de diners que suposen aquestes xifres per aquests països i l’enorme repercussió negativa que això suposa per a les seues classes treballadores, res de tot açò es va tractar en la cinquena cimera dels BRICS que va tindre lloc a Sudàfrica el passat mes de març d’enguany.
La complicitat criminal en el món de l’economia i les finances entre polítics i grans empresaris i oligarques queda, una vegada més, patent.

Patraix, València (L’Horta), a 6 de maig de 2013.

Ahir al vespre vaig assistir al Centre Octubre de València a la presentació d’un interessant i revelador llibre: “València-Barcelona 1936”.

La presentació va anar a càrrec dels seus autors, Ricard Camil Torres i Vicent Sampedro, ambdós llicenciats en Geografia i Història per la Universitat de València i autors també d’altres interessants treballs sobre la Guerra Civil, la postguerra i la repressió al País Valencià, en el cas del professor Torres, i sobre la maçoneria valenciana en el cas del professor Sampedro.

A la presentació van participar també el fill de l’ex-president del València CF, així com Agustí Cerdà, d’ERPV, i Joan Tardà, d’ERC, que van fer uns interessants apunts al voltant de la situació i el boicot a la què es sotmesa la memòria històrica en Espanya per part de certs elements que militen en partits hereus del franquisme, ara feliçment reconvertits a demòcrates.

Durant la presentació es van posar en valor dos aspectes molt interessants i desconeguts (per haver estat deliberadament amagats) de la història de la II República española en la ciutat de València, recollits perfectament en el llibre.

D’una banda, la intensa i continuada relació de fraternitat que es va establir, durant els primers mesos de la guerra civil espanyola, entre l’Ajuntament de València (en representació dels valencians) i la Generalitat de Catalunya.
Els lligams que unien ambdues institucions eren clars: una llengua, una cultura i una lluita comunes contra l’aixecament militar feixista.

I per un altra banda, que els homenatges mutus celebrats a València i Barcelona, que es van fer a l’octubre i novembre de 1936 com a resultat d’aquesta intensa relació, es van vertebrar curiosament a través del futbol, sent el seu artífex Josep Rodríguez Tortajada, regidor de l’Ajuntament de València i tinent d’alcalde en representació del Partit Valencianista d’Esquerra, què alhora fou president del València FC entre 1936 i 1939, període durant el qual una comissió gestora composada per jugadors, empleats i socis va dirigir el club.

La història de Josep Rodríguez, president número 13 en la història del València CF, ha estat durant 70 anys censurada, amagada i deliberadament oblidada en la història del club. 

I no va ser precisament perquè el club no tinguera protagonisme durant aquella època de la Guerra civil. Més aviat va ser al contrari, ja que l’entitat valencianista, lluny d’amagar-se del conflicte, va multiplicar la seua activitat social i esportiva i es va mantindre com un dels referents i dels elements clau en el País per sostindre l’harmonia quotidiana a la ciutat entre la població civil.

Rodríguez Tortajada, nascut a València el 1899, era fill de pares aragonesos.

Va nàixer en el barri del Carme, una barri vell de gent de parla valenciana. Sent adolescent va començar a relacionar-se amb cercles nacionalistes valencians. Li agradava molt aquell esport bastant nou aleshores que s’anomenava foot-ball, per la qual cosa va fer-se soci del València FC l’u d’octubre de 1926, quan el club amb prou feines comptava amb set anys d’existència.

A poc d’iniciar-se la Guerra Civil, l’agost de 1936 el València CF va quedar confiscat pel personal d’acomodadors del camp de Mestalla, que pertanyien a la UGT, els quals van donar pas a una comissió gestora integrada per socis, jugadors i empleats per dirigir el club.
D’aquesta manera, l’equip mantenia la seua plena independència.
La comissió va nomenar president a Rodríguez Tortajada, mentre jugadors i directius exercien de vocals i formaven la comissió esportiva.

Al març d’aqueix any, després de la victòria del Front Popular, Rodríguez Tortajada, que llavors ja era considerat com una de les figures més importants del nacionalisme valencià, havia estat elegit regidor de València en representació del Partit Valencianista d’Esquerra, grup polític fundat el desembre de 1935 com a consequència de la fusió de l’Agrupació Valencianista Republicana amb el Centre d’Actuació Valencianista de València i de Xàtiva.
El partit va obtindré 5 regidors a l’Ajuntament de València, i els seus caps eren Maximilià Thous i Llorenç i Francesc Bosch i Morata.

Rodríguez Tortajada va compaginar els dos càrrecs de tinent d’Alcalde i de President del València simultàniament.

La seua tasca com a president del València CF va ser molt fructífera.

Gràcies a la seua gestió i implicació, es van crear les dues competicions futbolístiques més prestigioses en territori republicà: la Lliga del Mediterrani i la Copa de l’Espanya lliure. Tortajada tingué temps també de planejar el projecte d’una ciutat esportiva per al club, en què s’habilitava un nou estadi i altres instal.lacions per a les seccions esportives de l’entitat.

La implicació del València FC com a entitat en aquella època amb la causa republicana va ser també molt notable.

El camp de Mestalla va servir com a escenari per a mítings de la CNT, com el que va tindre lloc el 16 d’agost de 1936 amb Juan García Oliver i Federica Montseny com a oradors, o el celebrat just una setmana després en el qual Antonio Jaén Morente, diputat d’Esquerra Republicana, va proclamar que Mestalla era «la Covadonga de la República».

I tot just dos mesos després, el 17 i 18 d’octubre de 1936, Rodríguez Tortajada va protagonitzar «els actes de confraternització antifeixista» de  «l’Homenatge de València a Catalunya», celebrats a l’estadi de les Corts del Barcelona CF a benefici de les Milícies i els Hospitals de Sang, els quals es van concretar amb la disputa de dos partits amistosos entre la selecció valenciana (un combinat de jugadors del València CF, Llevant CF i Gimnàstic de València entrenat per Eduard Cubells) i la selecció catalana, el primer a les Corts i el segon a Mestalla.

La premsa barcelonina del 17 d’octubre informava aquell dia que havia arribat un tren especial a la ciutat amb l’expedició valenciana, encapçalada per Eduard Cubells i els seus futbolistes, la Banda Municipal de València i l’atleta i redactor d’El Mercantil Valencià, José Catalina Llorens, sent rebuts a l’estació per Rodríguez Tortajada, que hi havia aplegat el dia anterior.

L’expedició va marxar tot seguit a l’Ajuntament de Barcelona, on hi va haver una recepció a càrrec de l’alcalde Pi i Sunyer.
En aquest acte la Banda Municipal de València va interpretar l’himne regional del mestre Serrano, a més de «La Internacional» i «Els Segadors», i tot seguit es va procedir a l’elevació de la Senyera amb el blau valenciana per mitjà d’una corda fins al balcó de la plaça de Sant Jaume, mantenint-la alçada en tot moment, com corresponia a la seua condició de “invicta”.

L’acte va començar a les tres de la vesprada. En els prolegòmens del partit hi va haver una desfilada conjunta de milicians acompanyats de falleres amb el puny en alt, donant «guàrdia d’honor» a la Senyera valenciana.
El President de la Generalitat catalana, Lluís Companys, i Rodríguez Tortajada van presidir la llotja d’autoritats, acompanyats de Borisenko -capità del vaixell mercant soviètic Ziryanin-que va realitzar la sacada d’honor del partit.

Vantolrà i Iturraspe, capitans de les dues seleccions, es van acostar a la llotja presidencial per demanar a Companys i a Rodríguez Tortajada que intervingueren en l’alliberament del mític porter Ricardo Zamora, en aquell moment empresonat a Madrid.
En el temps de descans van tindre lloc diverses proves atlètiques.
L’extensió dels actes previs del programa va impedir que el partit es poguera jugar sencer, suspenent-se a falta de 20 minuts per manca de llum natural. En aquell moment guanyava Catalunya per 2-0.
En el partit de tornada la selecció valenciana va ser la guanyadora per 4-0.

El camp de Mestalla va acollir també durant el mandat de Josep Rodriguez alguns partits benèfics, com el del Festival pro-víctimes de Gernika, que va enfrontar el 23 de maig de 1937 a les Milícies Rojes i els Carrabiners, o el de 16 gener 1938, amb el partit entre les Joventuts del Partit Valencianista d’Esquerres i els Orfes de Correus.

El València CF, amb Rodríguez Tortajada de president, va ser dels pocs clubs que va animar constantment als seus socis a acudir a manifestacions en favor de la República, com per exemple l’acte de febrer de 1937 a València per donar suport a Largo Caballero.
A tal efecte el València CF va publicar el següent anunci a la premsa valenciana: «Havent-se adherit el València FC a la manifestació que se celebrarà diumenge que ve a València, es convida a tots els socis d’aquest Club i als esportistes en general, a assistir aquest dia, a les nou i mitja del matí, al local social del València FC, a Félix Pizcueta 23, per a amb la nostra presència potenciar el sentir antifeixista dels esportistes valencians.»

L’activitat del club en favor de la democràcia i de la república va seguir de manera ininterrompuda, tant en el terreny de joc com en la implicació social, fins que la ciutat va ser presa per les tropes franquistes.

Amb la fí de la guerra, l’abril de 1939, Josep Rodríguez Tortajada va marxar a casa tot esperant unes represàlies que sabia que no trigarien a arribar.
I efectivament, als pocs dies va ser detingut i jutjat per un Consell de Guerra, acusat d’un delicte de «rebel.lió militar». El 5 de setembre de 1939 va ser condemnat a mort i empresonat a la presó de Sant Miquel dels Reis, actualment seu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Durant el judici es van utilitzar com a arguments en la seua contra el fet d’haver estat l’organitzador dels actes de confraternització València-Catalunya d’octubre de 1936, així com algunes de les seues activitats com a regidor de l’ajuntament. En concret, se li va acusar d’haver format part, l’agost de 1936, d’una comissió «encargada de practicar la revisión del personal afecto al Ayuntamiento de Valencia, pertenecientes a partidos de derechas […] desarrolló su misión con carácter de checa y con los procedimientos congruentes de los dictados sovietizantes, o sea, llamando a los funcionarios adictos a nuestra Santa Causa y dándoles a elegir entre la dimisión o la cuneta»

Les posteriors apel.lacions van permetre que la seua pena de mort fora commutada per la de 30 anys i un dia i, posteriorment, per la de 20 anys i un dia, en no haver estat implicat en delictes “de sang”.

Al gener de 1944 el seu procediment va ser revisat, i se li va concedir la llibertat condicional el 27 de gener per «no aparecer probada la participación del solicitante en muertes, violaciones y demás hechos repugnantes».
En realitat, la seua llibertat estava relacionada amb el rentat de cara que, front a l’opinió internacional i davant el caire que prenia la segona guerra mundial a favor del bàndol aliat, va realitzar el règim franquista amb els presos polítics condemnats a mort sense delictes de sang.
La cancel.ació total d’antecedents penals no li arribaria fins al 14 de març de 1957.

Després de la seua eixida de la presó, Rodríguez Tortajada va tornar a la seua professió de practicant (els ATS de l’època), i més tard va exercir de representant de laboratoris farmacèutics.
Fins a la seua mort l’any 1982 mai va deixar d’assistir a la seua butaca de Mestalla com a soci número 21 del club.

Sempre va ser molt conscient que hauria estat inviable pensar en un retorn al club, ja que davant d’aquella societat que ell va trobar a la seua eixida de la pressó, immersa de ple en les catacumbes del franquisme, ell seguia sent un “roig” i un proscrit.
Josep Rodríguez va acceptar amb resignació i silenci, fins a la seua mort, que el seu nom no apareguera a la llista de presidents del club ni en cap llibre de la història de l’entitat.

Aquesta injustícia va ser restituïda pel club en el any 2009, quan va ser definitivament reconegut com el legitim president número 13, però amb silenci i sense el reconeiximent i la dignificació que una figura tan relevant com va ser la de Josep Rodriguez Tortajada mereixia.

Patraix, València (L’Horta), a 3 de maig, de 2013.

Ahir es van complir 10 anys del final de la guerra de l’Iraq.

Una guerra -o millor dit un genocidi i un saqueig institucionalitzats per l’imperi occidental- que va tindre el seu inici el 20 de març de 2003 quan el braç armat de l’imperi va fer un reg de míssils tomahawk, llançats des de vaixells i submarins, sobre nombroses zones d’una àrea geogràfica i cultural que constitueix el bressol de la humanitat moderna, l’antiga Mesopotàmia. 

Quin era el seu gran delicte per merèixer aquest brutal càstig?
Simplement que la natura li havia dotat per atzar de grans bosses d’or negre al seu subsòl… i potser també alguna cosa més que transcendeix a tot això i que tot seguit n’exposaré.

El dia 1 de maig de 2003 el president de l’imperi occidental, George W. Bush, declarava la fi dels combats. Ell la va anomenar eufemísticament “l’alliberament” de l’Iraq.

Més enllà de les raons econòmiques, molt poderoses, molta gent com jo tenim el convenciment que el principal propòsit que subjeia rere de la invasió de l’Iraq no era el d’apropiar-se dels seus abundants recursos naturals, o el de privatitzar totes les seues infraestructures i ficar-les en mans d’empreses nord-americanes, o el de fer negoci amb la “reconstrucció” del país (per això era necessari destruir-lo primer a consciència), o el de venjar-se de Saddam Hussein pel seu passat d’amor / odi cap als Estats Units, o el de protegir Israel creant un règim afí als interessos nord-americans, que per descomptat també… 

A hores d’ara ja n’hi han molt pocs que es creen les mentides que van justificar la invasió (perdó, “l’alliberament”) de l’Iraq.
Ni la (in)existència d’armes de destrucció massiva (experts del programa UNSCOM ens van traure de qualsevol dubte al respecte mesos abans de la invasió), ni la pretesa defensa dels drets humans que deia promoure l’Administració de George W. Bush (convertit en el paladí mundial de la justícia i els drets dels pobles, cal veure!). 

Perquè no hi havia més d’estar atents per veure com els soldats nord-americans observaven impassibles des dels seus carros de combat com les bandes de saquejadors robaven museus, edificis públics, escoles i fins i tot hospitals on es seguia atenent els ferits pels bombardejs i els combats. “No teniem ordres”, repetien una i altra vegada quan se’ls preguntava el per què de la seua actitud de passivitat davant d’aquests fets.

Van envair un país amb prou feines incapaç de defensar-se en tindre enfront seu la major màquina bèl.lica de la història moderna. Un país que després va veure com era devorat i saquejat per les mateixes hienes que havien vingut a “lliurar-los” de la dictadura de Saddam Hussein. 

Després d’un llarg any d’insurrecció generalitzada, que va fer perdre bastants vides als soldats ocupants què s’ocupaven de protegir el nou ordre econòmic establert, entre 2004 i 2005 la invasió va donar un gir radical.

El procés de “desbaazificación” va criminalitzar a la comunitat sunnita, tot i que molts dels seus membres militaven en el Baaz (recordem, un partit polític nacionalista àrab, laic i radical socialista) només per aconseguir un lloc de treball.

L’entrada de gihadistes al país, atrets per combatre contra la icona imperialista occidental, reforçava a aquest bàndol oposat a l’administració nord-americana, la qual havia confirmat la seua aposta per la comunitat xiïta -durament castigada pel govern sunnita de Saddam Hussein-, promovent-la al poder.

Els actes d’insurrecció xiïta van quedar ràpidament eclipsats per sagnants atemptats contra barriades xiïtes, reivindicats per grups afins a Al-Qaida.

L’enemic havia canviat sorprenentment de cara: de les tropes invasores de saqueig occidentals a la comunitat sunnita.

Davant l’absència de líders polítics iraquians, invisibilitzats pel govern de Saddam Hussein, els clergues xiïtes van prendre el poder. Moltes vegades eren fills o nebots de respectats religiosos assassinats pel règim de Saddam. Molts d’ells no es trobaven ni mínimament preparats per exercir càrrecs de responsabilitat política, i a molts els movia més la venjança que l’interès per fer un bon govern del seu país. 

Un cop al poder, els xiïtes no van trigar a crear milícies armades que acabarien sent integrades en els propis cossos de seguretat de l’Estat, inclosos els esquadrons de la mort que depenien de ministres, viceprimer ministres o fins i tot del mateix cap del Govern iraquià. D’aquesta manera la violència sectària va quedar institucionalitzada, definint el segon bàndol en conflicte.

Les potències occidentals invasores coneixien molt bé aquest marc social i polític abans de l’ocupació, així com les grans tensions socials existents entre ambdues comunitats, xiïtes i sunnites. Fer detonar-lo no era gens complicat, i així ho van fer.

Molts pensem que la guerra civil iraquiana, amb tants cotxes bomba de procedència dubtosa i tantes explosions d’alt nivell professional que no van ser reclamades per Al-Qaida, va ser realment part de l’estratègia elaborada per Estats Units per mitigar els atacs contra les seues tropes i els seus nous interessos econòmics al país. Una evidència d’això és que el nombre de baixes entre els ocupants va disminuir radicalment alhora que els carrers del país s’omplien de cadàvers dels propis iraquians, amb atemptats de cruel violència.

Tal com descrivia l’escriptor i intel.lectual iraquià Raed al Hamed, “La identitat dels ciutadans amb la seua nació ha desaparegut: ara s’identifiquen amb la seua secta o la seua ètnia, no amb el seu país”. 

És el verí sectari que divideix xiïtes i sunnites i que, des de l’Iraq, s’ha exportat a tot Orient Pròxim: Síria és un bon exemple de com el sectarisme que va incendiar l’Iraq s’ha estès arreu de la regió. Alguns dels sirians que, al seu dia, van anar a combatre a l’Iraq amb els sunnites en contra de l’ocupació i, posteriorment, en contra de la comunitat xiïta, fa temps que van tornar per posar en pràctica les seues habilitats bèl.liques al seu propi país.
Però també ho és Líban, un altre exemple de país que corre el risc de ser destrossat pel sectarisme regional. Amb un 40% de xiïtes, un altre 40% de sunnites i un 20% de minories religioses, la tensió entre els dos bàndols és realment extrema. Sunnites libanesos acusen els seus germans xiïtes de ser corresponsables de la massacre siriana, i els xiïtes acusen els sunnites de protegir als “terroristes” sirians que pretenen acabar amb el règim alauita.
A Síria i Líban podríem afegir Aràbia Saudita, on la minoria xiïta és durament reprimida als carrers per exigir igualtat amb els sunnites, i també Iemen, on la minoria xiïta aspira a la secessió alhora que són objecte dels atacs d’Al-Qaida.
A la llista podríem afegir també a Bahrain, on la població en minoria sunnita s’ha radicalitzat en la seua oposició cap a les protestes de la majoria xiïta.

Hi ha qui pensa que l’Iraq serà objecte, a no molt tardar, d’una nova guerra sectària en què l’objectiu sunnita serà el d’independitzar de facto les àrees sunnites de l’Iraq, i molt especialment la que comparteix fronteres amb Síria, Jordània i Aràbia Saudita, tres països de majoria sunnita.

Estem davant el principi d’un nou mapa d’Orient Pròxim, més favorable als interessos occidentals?

Per tot això pense que el principal i més poderós objectiu de la invasió a Irak no va ser el del petroli, el negoci o la venjança, que també. Més aviat sembla que podem estar davant d’una estratègia de redistribució del poder en el Pròxim Orient, la fi última de la qual seria el de traçar unes noves fronteres d’acord a una composició purament sectària, aniquilant les identitats nacionals existents. 

Una forma solapada d’incitar i alimentar l’odi entre musulmans de les seues dues grans confessions, xiïta i sunnita, per tal de provocar guerres internes que aparten als combatents d’ambdós bàndols de lluitar contra els seus veritables saquejadors i botxins: les potències occidentals.

Aquest objectiu, si realment és tal, malauradament sembla que ho estan aconseguint. Orient mitjà continua dessagnant-se en nombrosos conflictes interns, deliberadament provocats per Occident, alhora que aquest segueix estenent les seues influències i el seu espoli per tota la regió.

Patraix, València (L’Horta), a 2 de maig de 2013.

El 8 de març de 1908, 146 dones treballadores de la fàbrica tèxtil Cotton de Nova York van morir calcinades en un incendi provocat per les bombes incendiaries que els van llançar davant la negativa d’abandonar el tancament en el qual protestaven pels baixos salaris i les infames condicions de treball que patien.

En Abril del 2005, 61 treballadors del sector del tèxtil van morir en la fàbrica de productes tèxtils Spectrum Garments de Dhaka, capital de Bangla Desh, al ensorrar-se un edifici en mal estat de nou pisos que albergava fàbriques de confecció tèxtil. Inditex era un dels seues clients.

El 25 de novembre 2012, 110 treballadors van morir a l’incendi que és va desencadenar en una fàbrica tèxtil de vuit plantes que fabricava roba majoritàriament per a l’empresa nord-americana Walmart. La fàbrica es trobava situada a la ZPE (Zona Processament d’Exportacions) de les rodalies de Dhaka, i l’incendi va causar-se degut a una fallida elèctrica produïda com a conseqüència de la ínfima qualitat de la instal.lació elèctrica de la fàbrica.

El 26 de gener de 2013, 7 treballadors d’una fàbrica tèxtil moren com a conseqüència d’un incendi produït en Dhaka a la factoria de Smart Dhaka Export Garments. Entre d’altres, en aquesta fàbrica es produïa roba per Bershka i Lefties, dues de les marques d’Inditex.

El 24 d’abril de 2013, 381 persones resulten mortes (i centenars encara desaparegudes) després de l’ensorrament d’un edifici de vuit pisos a Dhaka. L’edifici albergava quatre tallers tèxtils que pertanyien a les companyies Phantom Apparels Ltd, New Wave Style Ltd, New Wave Bottoms Ltd i New Wave Brothers Ltd, que fabricaven peces de vestir entre d’altres per a Benetton, Wal-mart i Disney.

Nova York … Dhaka (Bangla Desh), dos indrets separats en l’espai-temps per milers de quilòmetres de distància i un segle de diferència, però que romanen units en la infausta memòria de la humanitat per l’assassinat per part de molts centenars de vides de treballadors per part del capitalisme salvatge.

Al març de 1907, 15.000 obreres van marxar per Nova York al crit de “Pa i roses!”. Pretenien sintetitzar en aquesta consigna les seues demandes per un augment de salari i per millors condicions de treball.

Al març de l’any següent, arran de la mort de més de 140 dones joves en una fàbrica tèxtil on treballaven tancades en condicions inhumanes, durant el Congrés Internacional de Dones Socialistes es va decidir establir el 8 de març com el Dia Internacional de la Dona, en homenatge a aquelles que van portar endavant les primeres accions de dones treballadores organitzades contra l’explotació capitalista.

A mitjan segle XIX i durant les primeres dècades del segle XX, les treballadores dels EUA i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, el dret a una formació professional i a formar part d’un sindicat.
El segle XIX deixava encunyat el terme “capitalisme manchesterià”, el paradigma d’un capitalisme en estat pur, de feroç competència entre els xicotets productors en un ambient de completa llibertat de mercat i d’explotació salvatge dels treballadors, que havia caracteritzat l’activitat fabril de la ciutat anglesa.

Aquell capitalisme manchesterià, superat ja fa moltes dècades als EUA i Europa, ara amb la globalització econòmica s’ha traslladat a nombrosos països asiàtics per quedar-s’hi i produir en condicions d’esclavitud els vestits que es vendran a molts milers de quilòmetres de distància a les botigues de roba de moda de les ciutats europees i americanes.

La xifra és esglaiadora: més de 700 treballadors de la confecció han estat assassinats pel sistema empresarial que ha tornat a aplicar el capitalisme manchesterià des de 2005 a Bangla Desh, segons l’Organització Internacional Fòrum de Drets.

Mentre les firmes internacionals de moda i les grans cadenes de distribució sedueixen la seua clientela amb l’actualització constant dels seus dissenys i els baixos preus dels seus productes, milions d’obreres de la Xina, el Marroc, Bangla Desh, Hondures o Romania viuen envoltades de peces de roba que confeccionen durant més de 12 hores diàries, en condicions infrahumanes i a canvi de salaris que amb prou feines cobreixen les seues necessitats més bàsiques.

La deslocalització de la producció de roba a països del Tercer Món es va accelerar als anys 90, moment en què es va consolidar un model de negoci caracteritzat per la subcontractació de proveïdors.

Les grans marques que fins a fa poc produïen la seua pròpia roba, passen a ser empreses que dissenyen, distribueixen i comercialitzen peces fabricades a tot el món, però en tallers i fàbriques que són propietat de tercers.

Per competir en aquest sistema, que externalitza els costos laborals en països amb mà d’obra barata, les xicotetes firmes de moda també s’associen i adopten el mateix model de negoci. El gran èxit de firmes internacionals com H & M o Zara, del grup Inditex, no s’entendria sense l’abaratiment del cost dels seus productes a partir de la deslocalització de bona part del procés de confecció de la roba que comercialitzen.

La primera gran onada de deslocalitzacions del sector de la confecció va ser als 1970 i va tindre com a països receptors Corea del Sud, Taiwan, Singapur, Hong Kong i Tunísia.
L’entrada de roba barata als mercats occidentals va motivar que el 1974 se signara l’Acord Multifibres (AMF), que establia un sistema de quotes i límits. Lluny de suposar una limitació a la globalització de la moda, l’AMF va provocar que les firmes internacionals feren recerca de proveïdors a altres països que no estigueren inclosos en el sistema de quotes.

En els anys 80, una segona onada deslocalitzadora abandona els “tigres asiàtics” i es desplaça a països com Sri Lanka, Filipines, Bangla Desh, Tailàndia i Indonèsia. Mentre Amèrica Central i Mèxic es convertien en àrees clau per proveir de roba les botigues nord-americanes, Turquia, Tunísia i Marroc esdevenen els tallers de costura del mercat europeu.

A finals dels 90, entren en escena altres països productors com Botswana, Kenya, Tanzània, Uganda, Camboia, Laos o Birmània.

Els darrers països escollits a la perifèria els últims anys es caracteritzen a més per un patró comú: estan fortament endeutats amb la banca privada i amb l’FMI i el BM, que els ha imposat plans d’ajust orientats a l’exportació i la millora de la competitivitat . És a dir, d’una major explotació.

La indústria de la moda, a més, impedeix el seu propi desenvolupament: se’ls encarrega la part amb menor valor afegit del mercat legal, se’ls imposa un sistema d’acords internacionals on sempre són els febles i el moviment obrer s’ha d’enfrontar constantment a l’amenaça de la deslocalització.

L’amenaça constant de tancament i de deslocalitzacions i la debilitat dels moviments obrers als països productors, segueix contribuint al fet que la realitat amagada rere el “glamour” que ens venen esportistes d’elit, models i dissenyadors es quede al Marroc, a la Xina o Bangla Desh .

El sector global de la confecció continua nodrint-se del treball de milions de persones que viuen en la pobresa, malgrat fer interminables jornades laborals.
Per a les persones que treballen en la indústria de la confecció global, cobrar un salari que permeta cobrir les seues necessitats amb un mínim de dignitat s’ha convertit en la seua major preocupació.

En un sector que tradicionalment es caracteritza per condicions pèssimes de treball i una de les retribucions salarials més baixes del món amb conseqüències directes derivades: llargues jornades de treball, desestructuració familiar, assumpció de deutes impagables, malnutrició d’infants i adults i, en definitiva, uns costos inquantificables en forma de patiment humà.

Quasi tots els països tenen establerts salaris mínims legals però, amb la finalitat d’atreure la inversió estrangera, els governs fixen els mínims molt per sota dels nivells de subsistència. En conseqüència, en alguns països els salaris mínims no arriben als llindars de pobresa absoluta internacionalment acceptats.

A Bangla Desh, per exemple, no arriba a 1 dòlar diari, i a l’Índia, Sri Lanka, Vietnam, Pakistan i Cambotja, se situa entre els 2 i els 4 dòlars diaris. Salaris impossibles per garantir necessitats bàsiques com són l’alimentació, l’habitatge, la roba i serveis imprescindibles com l’educació, la salut o el transport.

La carestia de la vida d’ha agreujat, a més, sota un context de pujada de preus dels productes bàsics que ha minvat el poder adquisitiu. Més encara quan bona part dels salaris està destinat a l’alimentació.

Una treballadora d’Indonèsia que treballava per a un proveïdor de Nike, Reebok i Walmart, comentava en una entrevista realitzada el 2009 que “hi han augments del salari mínim, però el cost de la vida augmenta més ràpid. Per empitjorar la situació, des de fa poc, l’empresa ja no ens subvenciona el transport ni el menjar”. 

A Bangalore (Índia) hi ha un sistema trianual de revisió salarial, però el salari real ha disminuït un 10% en els últims 15 anys. A Vietnam i la Xina els sous van estar congelats durant més d’una dècada.

Però la pitjor situació, en aquest sentit, és la de Bangla Desh, on el salari mínim va ser el mateix entre 1994 i 2006, mentre que el cost de la vida augmentava una mitjana del 5% anual.
Només després de grans mobilitzacions, els treballadors van aconseguir que el 2006 es pujara significativament el salari mínim… però la triplicació del preu de l’arròs registrada el 2008 va inutilitzar aquest increment i va generar una nova onada de mobilitzacions fortament represaliada.

El PIB de Bangla Desh creix a un ritme del 5% des de 1990, segons el Banc Mundial, i s’ha convertit en el tercer exportador internacional de roba. Al país hi ha més de 4.000 fàbriques de roba i confecció on treballen més de tres milions de persones, la gran majoria dones. L’element clau d’aquest creixement ha estat la gran disponibilitat de mà d’obra extremadament barata a causa de la pobresa i l’escassa regulació dels drets laborals. Els salaris més baixos del món conviuen amb una alta inflació que genera un ràpid empobriment dels obrers i les obreres.

Les jornades de la indústria de la confecció s’allarguen fins a les 12 o 14 hores diàries. Alguns fabricants fins i tot encadenen diversos torns en moments de molta feina o per fer front a terminis d’entrega molt curts. Les treballadores no poden negar-s’hi perquè el seu salari base no és suficient per cobrir les necessitats més bàsiques i per mantindre una família. Extorsionant la pobresa, les treballadores accepten la sobreexplotació, veuen malmesa la seua salut i perden la possibilitat de formar-se, d’educar els fills, d’assolir una vida mínimament digna.

Després d’anys treballant en habitacions xicotetes, mal il.luminades, sense ventilació, respirant pols i partícules en suspensió i en posicions corporals inadequades mantingudes durant moltes hores, pateixen fatiga visual i lesions i desenvolupen nombroses malalties. Sense assegurança mèdica ni cobertura o subsidi per baixa.

Les condicions dels tallers en els que són objecte d’esclavitud no compleixen normatives de seguretat, explicant així la gran quantitat d’accidents haguts per enfonsaments i incendis, amb el resultat de moltíssims treballadors morts i ferits.

A aquests treballadors se’ls nega obertament la possibilitat de sindicar-se.
En molts dels països productors de roba, els governs restringeixen, dificulten i, fins i tot, prohibeixen els sindicats independents, així com la negociació col.lectiva.
Els empresaris, al seu torn, recorren si cal a la intimidació, els acomiadaments, les llistes negres i, a sovint, a la violència física.

El context internacional d’ofensiva neoliberal ha limitat molt el poder de negociació dels sindicats.

Els empresaris locals disposen de marges imposats molt curts per acceptar salaris més alts i estan sotmesos a fortes pressions per part de les firmes internacionals.
Davant la possibilitat de perdre els seus beneficis, els empresaris traslladen la pressió a les persones treballadores. I l’amenaça de la deslocalització i del tancament dels centres de treball opera com l’argument més utilitzat per fomentar la desmobilització obrera.

Manchester… Nova York… Bangla Desh. Tant fa més d’un segle com ara, escenaris del terrorisme empresarial que actua a l’empar de la doctrina econòmica neoliberal, responsable directe del patiment de milions d’obrers i de la mort de milers de treballadors, o diguem-ho sense eufemismes, dels seus assassinats.

Fins quan seguirem mirant cap a un altre costat quan comprem vestits de les grans firmes de moda que s’enriqueixen amb això?
O ens conformarem amb tapar-nos el nas per no sentir la pudor a explotació, a mort i a patiment humans de les què estan impregnades aquestes robes?

Patraix, València (L’Horta), a 30 d’abril de 2013.

El que s’ha repetit tradicionalment, que la monarquia borbònica havia creat una estructura modernitzadora, és totalment fals. El país demanava un altre model, l’anglès i holandès, que partia del gran poder de la burgesia urbana amb un bon control del poder monàrquic, una mena de monarquia constitucional de l’època.

Això és el que nosaltres teníem abans de perdre la guerra. Després es va imposar un model centralista, que passava per Castella, i que va estroncar l’impuls modernitzador. Aquest element és el que mostren els estudis internacionals més recents sobre el període. No es tracta només d’una qüestió de batalles i de guerres, sinó de cap on podia anar el país, cap on estava enfocat, i com va ser truncada aquesta via“.

I es que amb la guerra de successió, els valencians no només vam perdre les nostres lleis i costums, sinó que les tropes vencedores van complir un dels seus grans objectius: l’abolició de la sobirania fiscal en els territoris de l’antiga Corona d’Aragó.

El País Valencià va ser considerat durant molts anys, fins al 2004, com a regió objectiu 1, que era el reservat per al desenvolupament i l’ajust estructural de les regions menys desenvolupades, que comptaven amb una renda inferior al 75% de la renda europea. Però, al mateix temps, el País Valencià resultava ser contribuent net a les arques de l’Estat.

Es a dir, que hauríem de ser receptors de fons de solidaritat, però en canvi paguem més imposts dels que després rebem en forma d’inversions de l’Estat, malgrat estar per baix de la mitjana de l’estat en PIB.

Quan en 2004 vam deixar de ser considerats per Europa com a regió objectiu 1, com a conseqüència de l’ampliació de la UE amb països de menys riquesa que l’Estat espanyol, la situació financera dels valencians es va agreujar encara més.

L’objectiu dels fons europeus, que era el d’avançar cap a la convergència europea, no només no es complia, sinó que paradoxalment els valencians avançàvem cada vegada més cap a la desconvergència, retrocedint posicions alhora que continuàvem per sota de la mitjana de riquesa a l’Estat espanyol.

En una situació en què hauríem de col.locar-nos com a receptors nets en virtut del “desenvolupament harmònic” que propugna la LOFCA, continuem aportant fons a l’Estat i perdent capacitat de cobrir les nostres necessitats territorials.

Amb el pas dels anys, i amb les successives reformes fiscals hagudes a l’Estat espanyol, els valencians hem seguit perdent posicions i empobrint-nos cada vegada més.

Però hi ha encara una altra via més de discriminació financera.

Un cop recaptats els imposts que graven als valencians, any rere any hem rebut en inversions molt menys recursos dels que hem aportat a l’Estat. Aquest fenomen s’anomena “espoli fiscal”.

Cada any els valencians deixem de percebre uns 6.500 milions d’euros (al voltant d’un 6.3% del nostre PIB), imposts que paguem a Madrid i que després no s’inverteixen en el nostre territori.

Per tant, cal tindre en compte que, a més del dèficit fiscal (diferència entre imposts que paguem i les inversions que rebem), hem d’afegir la progressiva pèrdua del PIB respecte a la mitjana de l’Estat, que són diners que els valencians hauríem d’haver rebut en concepte de “solidaritat”. És el que s’anomena “deute històric”

Aquests diners es quantifiquen a hores d’ara en uns 11.000 milions d’euros.

Amb totes aquestes dades, demostrables i contrastables, ja poden quantificar amb bastant certesa el que ens està costant als valencians les nostres ofrenes de noves glòries a Espanya: 6.500 milions anuals en concepte d’espoli fiscal, més 11.000 milions més de Deute històric. 

Ara mareix em venen al cap aquelles paraules d’Agustí Cerdà d’ERPV adreçades a Carlos Ocaña, Secretari d’Hisenda de Pedro Solbes i de Zapatero, dient-li des de la tribuna del Congrés espanyol: “Así yo no puedo ser español…”.

Patraix, València (L’Horta), a 25 d’abril de 2013 (306è. aniversary de l’inici d’una llarga nit per al poble valencià)

Passat el tsunami mediàtic i amainada la tempesta política, el procés de rescat financer a Xipre revela amb més claredat la crisi del projecte polític europeu i quins són els vertaders beneficiaris de l’actual status-quo existent a la UE: al món de les finances privades.

Els esdeveniments succeïts a Xipre recentment em porten a fer dues reflexions:

La primera d’elles és que la Unió Europea no ha canviat la seua política d’ignorar l’existència dels anomenats paradisos fiscals, ni tant sols a dins del seu territori.

És indiscutible que el 15 de març de 2013, quan va esclatar la crisi a Xipre, aquest país era tan paradís fiscal com ho era quan va ingressar a la UE el 2004.

Les informacions que s’han publicat indiquen que els dipòsits de Rússia a Xipre arribaven als 35.000 milions d’euros, quasi la meitat del total dels que disposava el país, i que el 2011 Xipre va ser la primera destinació dels diners rus i l’inversor número u a Rússia, segons dades del mateix Banc Central de Rússia.

Però si els actius acumulats en els bancs xipriotes eren desmesurats, representant un 7,1% en relació al seu PIB, resulta que aquest mateix percentatge representen els dels bancs de Malta i és molt inferior al que representa la banca de Luxemburg (21,7%), països que són considerats com els tres principals centres financers offshore o paradisos fiscals a Europa…. cap mesura addicional per part de la UE s’ha pres després de la lliçó de Xipre!

La segona de les meues reflexions és que s’ha demostrat com els governants actuals de la UE han optat descaradament per defendre els interessos de la gran banca financera davant una banca comercial tradicional que subministra crèdit a l’economia real, què és a la fi la que genera riquesa i ocupació.

En penalitzar els dipòsits bancaris en comptes de als accionistes, s’han inclinat per l’opció política que afavoreix els mercats financers sobre l’economia productiva.

Les decisions preses sobre el rescat a Xipre van en la línia d’elaborar una directiva per la qual els rescats futurs inclouran la confiscació de l’estalvi dipositat als bancs del país rescatat. És a dir, es condemna el mecanisme tradicional del dipòsit bancari per al xicotet estalvi privat.

Si els dipòsits bancaris, menuts o grans, no van a gaudir de la protecció jurídica efectiva dels Estats de l’UE, els estalviadors particulars es veuran obligats a lliurar els seus diners a les agències de valors, als fons de pensions i a altres instruments de la gran banca financera, on el risc de pèrdua puga compensar-se amb la possibilitat de rendibilitat. Seran inversors obligats per força a invertir en productes financers, com ara participacions preferents, fons d’inversió i altres instruments financers, per als quals el principal objectiu és el de fer-se amb l’estalvi privat.

En resum, la crisi xipriota ha posat de relleu la protecció institucional que gaudeixen paradisos fiscals i els grans bancs… cal reconèixer el bon treball que estan fent els lobbies financers per defendre els seus interessos davant dels de la immensa majoria de la ciutadania europea!

Patraix, València, a 25 d’abril de 2013.

L’enorme setge al que Madrid es va veure sotmesa per les tropes colpistes de Franco el 1936, va aconsellar a Largo Caballero traslladar la capitalitat de la República i les institucions a una ciutat lluny del front de guerra.

Així va ser com el 6 de novembre de 1936 la presidència de la República, el Govern i els ministeris, les Corts, el Tribunal Suprem i l’aparell polític i administratiu de l’Estat al complet, a més de les principals ambaixades, els partits, sindicats i la premsa, es van traslladar a València, fins que a finals d’octubre de 1937 de nou l’assetjament feixista va obligar a realitzar una altra mudança i instal.lar-la a Barcelona.

En menys d’una setmana la ciutat va passar de tindre 80.000 a 200.000 habitants.
Durant aquest curt però crucial període de temps, València va canviar per complet la seua imatge. La vida quotidiana dels valencians i valencianes es va transformar per complet.

L’afluència d’intel.lectuals, artistes, polítics, espies, refugiats, brigadistes internacionals, periodistes, delegacions i diplomàtics estrangers van transformar València en una ciutat  cosmopolita de carrers abarrotats de gent, on la vida transcorria als cafès literaris, teatres, cinemes i seus socials que romanien oberts en tota hora amb una gran activitat.

Els llocs i edificis històrics en què ens hem detingut durant el recorregut no són únicament monuments o enclavaments privilegiats.
Els mateixos carrers o places, com a espais públics de la ciutat, constitueixen importants llocs per a la memòria col.lectiva.
Posar el nom a un carrer o plaça suposa una elecció realitzada per un òrgan de poder, l’objectiu del qual pot ser el de perpetuar el record d’una persona o d’esdeveniments històrics i dates importants, i en el qual és determinant el context en què es fa.

D’aquesta manera, la llista de carrers urbans de València va canviar segons estiguera vigent la República o la dictadura. Alguns exemples en són l’actual avinguda Maria Cristina, anomenada PabloIglesias durant la República, o la Plaça de l’Ajuntament, anomenada així en l’actualitat però que ha passat per diferents denominacions: plaça EmilioCastelar, plaça del Caudillo i plaça del País Valencià.
Tots els carrers amb noms de sants van ser “rebatejats” durant la República espanyola amb el mateix nom del sant que tenia, però llevant-li el “sant o santa”. Els mateixos veïns dels carrers es pujaven amb escales fins a les plaques dels carrers i picaven amb un cisell aquesta paraula, fins esborrar-la.

El carrer de la Pau va ser el lloc de moda a la València aquells anys del 1936 i 1937.
En un dels seus edificis es troba encara hui l’edifici on es trobava la Unió de dones (UM), formada en 1937 per joves de les Joventuts Socialistes Unificades amb l’objectiu de reclamar l’accés de les dones a la vida laboral i política… hui és el consolat del Marroc.
Al mateix carrer es trobava l’Hotel Palace, reconvertit en Ministeri d’Instrucció Pública i la Casa de la Cultura, presidida per Antonio Machado. Per aquest lloc van passar els intel.lectuals i artistes espanyols i europeus més prestigiosos, com recorda una placa existent a la façana, per cert l’única placa a tota la ciutat que recorda el període de la República, posada ací sota el mandat de l’ex-alcalde del PSPV Ricard Pérez Casado.

Però València va ser també una ciutat assetjada per les bombes: 442 bombardejs, 825 morts, 2.835 ferits i 930 edificis destruïts reflecteixen la brutalitat d’aquests atacs.
Les autoritats van haver de treballar de valent en la construcció de refugis antiaeris per protegir la població dels bombardejs. Sabem per un estudi de 2002 que la ciutat de València va arribar a comptar amb 258 refugis, situats als soterranis d’habitatges, carrers, jardins i col.legis.
La majoria d’ells s’han perdut per sempre sota la ciutat actual, però encara hi queden alguns que estan en condicions relativament acceptables, que podrien ser recuperats i posats en valor si hi haguera un mínim de voluntat política al respecte, cosa que mai s’ha donat per part de l’actual alcaldessa.

En dues de les fotos que adjunte en el post podeu veure la façana d’un d’ells (al carrer dels Serrans), completament degradada per la desídia de les autoritat municipals, i en un altra l’interior del refugi de l’Institut Lluís Vives, en bon estat de conservació gràcies a l’esforç dels docents del propi institut.

Aquests espais podrien ser el lloc apropiat per organitzar exposicions que recordaren l’important paper de València com a capital de la República, donant-los un ús cultural i didàctic per convertir-los en centres de documentació i informació sobre la Guerra Civil i la seua època.
Un cop adaptats i oberts al públic, aquests refugis podrien formar part d’itineraris culturals i turístics per millorar l’afluència de visitants a aquestes zones (que es poden localitzar en el barri del Carme majoritàriament), contribuint així a la seua revitalització econòmica.

La societat hauria reivindicar, amb total normalitat, un major coneixement i recuperació de la memòria històrica d’aquesta època, molt desconeguda entre la ciutadania valenciana i especialment entre la joventut.

Les administracions públiques valencianes, poc o gens proclius a afavorir una reflexió crítica sobre la nostra tradició política i cultural més immediata, hauria d’impulsar projectes culturals que contribuïren a consolidar la memòria col.lectiva.

Però la realitat és que amb prou feines queden vestigis de l’estada del govern republicà i del seu pas per València, en el que va ser, sense dubte, un dels episodis més importants de la història de la ciutat.

Avui les petjades han estat pràcticament esborrades, silenciades o invisibilitzades de manera conscient i premeditada per una alcaldessa i un govern del PP que vol esborrar aquest període de la història de la ciutat.

Potser en això alguna cosa tinga a veure allò que diuen de que el iaio de Rita Barberà, un actiu col.laborador del bàndol feixista, va ser qui assenyalava a l’aviació italiana amb seu a Mallorca els objectius que havien de ser bombardejats a la ciutat de València, tot i sabent la quantitat de civils valencians que moririen en ells, com així va ser.
La ideologia política de l’alcaldessa i del seu equip de govern, tan a prop dels sublevats (recordem que el PP de l’ajuntament es va negar a retirar el títol d’alcalde honorífic i fill adoptiu a Franco concedit l’u de maig del 1939) probablement ha fet la resta…

L’acte, que havia estat organitzat per Acció Cultural del País Valencià i per l’associació Tirant lo Blanc, ha comptat amb una presència molt nombrosa de representants d’organitzacions polítiques, sindicals, culturals i plataformes reivindicatives de tot l’espectre polític i social valencià… bo de tot no, faltava el Partit Popular valencià que també havia estat convidat a l’acte i què comptava amb una cadira reservada a la fila zero i un micròfon a la seua disposició.
Però el PP ha refusat assistir, no sé si perquè no tenia res a dir o perquè potser ha pensat que si hi anava s’haguera sentit una mica cohibit davant la presència de tant “roig i catalanista” al seu voltant. Els veritables motius els desconec, però la veritat és la seua absència no ha resultat cap sorpresa per a cap dels que hem assistit a l’esdeveniment.

Les exposicions de tots els participants han estat altament interessants.

Cadascuna d’elles ha aportat, des de la seua posició i ideologia, el seu punt de vista sobre el finançament que rep el País Valencià per part del govern de Madrid.

Han hagut visions diferents de la problemàtica, però el denominador comú de totes elles ha estat el de mostrar l’afartament d’aquesta dramàtica situació econòmica induïda des d’el govern central alhora què denunciar l’asfixia financera a la qual històricament s’ens ha sotmès als valencians des de ponent.

Les xifres, estadístiques, dades i reflexions aportades pels dos principals ponents de l’acte, Rafael Beneyto (analista financer, autor del llibre “El finançament dels valencians, una insuficiència històrica”) i Andrés Boix (Professor de Dret administratiu de la Universitat de València), han estat determinants per “quantificar” de què parlàvem.

La presentació preparada per Rafael Beneyto, amb una generosa aportació de xifres i estadístiques, era concloent: la baixíssima aportació econòmica que rebem els valencians per part de Madrid no aplega ni per cobrir les despeses mínimes necessàries per la Sanitat i l’Educació.
La manca d’aquests diners són les responsables del 81% del endeutament del Consell.

D’haver rebut una finançament clavat a la mitjana estatal, el deute de la Generalitat seria a hores d’ara de la meitat.

L’argument tan utilitzat i mediàticament tan difós del malbaratament i de la calamitosa gestió calamitosa feta pels governs del PPCV ha estat real, però NO ha segut, ni de bon tros, el principal responsable de la situació de fallida financera en què es troba la Generalitat Valenciana.
Cal desmuntar d’una vegada aquest “mite”; les xifres existents i contrastables són concloents al respecte.

Les propostes de solució exposades pel professor Beneyto passaven per un canvi radical del model de finançament que deixe de considerar-nos una “comunitat rica” ??a l’hora d’aportar (quan estem 10 punts per sota de la mitjana estatal en PIB/càpita), per la eliminació del deute històric xifrat en uns 13.000 milions d’euros i per un canvi del model de gestió tributària, en el qual determinats impostos deurien d’ arreplegar-se i gestionar-se des d’ací i no des de Madrid.

Per la seua banda. la intervenció d’Andrés Boix s’ha centrat en reflexionar en el per què d’aquesta situació.
Les raons les podem trobar en l’organització política i en el disseny fiscal del sistema autonòmic, realitzats amb una visió centralista, més pensada per servir de control financer (i per tant polític) d’els territoris autonòmics que per realitzar una veritable descentralització de l’estat.
I en el cas concret del País Valencià, les xifres i números del nostre finançament s’assemblen molt més a una situació colonial que a la d’un territori de ple dret de l’estat. No pot ser d’altra manera quan resulta que les nostres xifres de renda per càpita estan molt per sota de la mitjana estatal, però resulta que aportem més del que rebem, com si fórem un territori ric i pròsper.

Al meu parer, l’acte ha servit per al propòsit que es cercava, que és el d’impulsar una dinàmica de pressió social a favor d’un finançament just. ACPV i Tirant lo Balnc han entés que, primer, ja hi ha a la societat valenciana un consens creixent entorn del fet que el sistema de finançament actual està ofegant l’autogovern valencià i que cal canviar-ho, i segon que aquest canvi només és produirà per la pressió efectiva i conjunta de tots els sectors de la societat valenciana.

Perquè el que ens hi juguem és, ni més ni menys, el mantindre la cohesió social i la sostenibilitat de les institucions pròpies, es a dir, el futur del País Valencià i de tots els seus ciutadans.

Espere i desitje que aquest acte haja estat un ferm primer pas en aqueixa direcció. 

Patraix, València (L’Horta), a 20 d’abril de 2013.

Fa tan sols unes hores he assistit a la inauguració al Centre Octubre (OCCC) de València d’una magnífica exposició històrica sobre el Valencianisme republicà.

El pati central del Centre s’ha omplert de gom a gom de persones (jo calcule que unes cent cinquanta o dues centes) i de mitjans de comunicació desitjosos de conèixer aquesta història per a molts (com per a mi) tan desconeguda com és el del moviment del republicanisme al País Valencià des dels seus orígens, que l’exposició situa en l’any 1837, fins a l’inici de la Transició política després de la mort del general Franco.

He de confessar que l’exposició m’ha semblat magnífica: concisa, de fàcil seguiment cronològic des dels seus orígens fins a la Transició i molt ben documentada de text i de fotografies de documents històrics, ideal per a fer-te una bona idea en una ullada del que ha estat aquest moviment històric tan relacionat amb el sorgiment del sentiment identitari valencià en els últims cent cinquanta anys.

Si l’exposició m’ha paregut magnífica i molt interessant, no ho han estat menys els parlaments realitzats pels personatges convidats per inaugurar-la.

Les xarrades les ha iniciat Eliseu Climent, president fundador d’Acció Cultural del País Valencià, qui ens ha explicat l’anècdota del primer llibre que va veure escrit en valencià quan estudiava el primer curs a la facultat de Dret de València, una cosa inimaginable per a aquella època en plena foscor del franquisme.

Posteriorment han estat Josep Huguet, president de la Fundació Josep Irla, i Pau Viciano, de la Universitat de València els que han dissertat magníficament sobre la història del republicanisme valencià, amb constants mencions al republicanisme al Principat i als innegables vincles entre tots dos.

I per finalitzar potser la intervenció més esperada, la d’Oriol Junqueras, president d’ERC, qui per a l’acte s’ha tret la gorra de polític i s’ha posat la de la seua altra gran faceta, la d’historiador.

En tot just vint i cinc minuts ens ha donat als allà congregats una classe magistral d’història, remuntant-se a la Guerra de Secessió i a les seues calamitoses conseqüències per als Països Catalans, fent especial esment a la defensa de Barcelona durant els 1713 i 1714 per part de nombrosos resistents valencians, encapçalats pel General Basset.
Posteriorment Junqueras ha anat repassant històricament totes les etapes del republicanisme valencià, des dels seus arrels populars cartacteritzats per la seua premsa satírica i els sainets al segle XIX, seguint per la Renaixença i la seua inspiració en el moviment del Romanticisme europeu, els inicis del valencianisme polític de principis del segle XX i la seua consolidació en el primer terç del segle passat, l’eclosió republicana del moviment i la lluita per l’estatut d’autonomia durant la II República espanyola, la guerra civil i la posterior repressió franquista, sobre la qual ha assenyalat que va ser molt més dura i cruel al País Valencià que a Catalunya, potser perquè la frontera amb França va permetre a molts republicans del Principat escapar i exiliar-se.

Tal i com la defineix la fundació Josep Irta, “la història del valencianisme republicà és la crònica del lent despertar d’un poble silenciat, de la lluita per la recuperació lingüística, cultural i nacional del País Valencià. D’una lluita conduïda a través de l’acció cultural, cívica i política”.

Repetisc, magnífica i molt didàctica exposició que recomane a tothom la seua visita i atenció.

Patraix, València (L’Horta), a 18 d’abril de 2013.

Això implica que Convergence Démocratique de Catalogne, federació de CDC a Catalunya Nord, serà dissolta, sota el paraigua dels dolents resultats electorals obtinguts fins a hores d’ara. “Un desastre. L’intent d’obtenir representació electoral a França ha estat un veritable fiasco”, assenyalava per a La Vanguardia un alt dirigent de CDC.

El diari també apuntava que CDC havia suggerit a ERC que fera el mateix amb la seua organització a la Catalunya Nord, per “evitar l’animadversió de l’Estat francès i simplificar les línies d’actuació del projecte sobiranista”.

La delegació de la Generalitat a Perpinyà continuaria funcionant, però es convertiria en una subdelegació de l’oficina de la Generalitat a París, segons van assenyalar a aquest diari fonts del mateix govern català.

El diari segueix assenyalant que el propòsit del Govern de la Generalitat és el de llançar a París senyals clares i evidents que el projecte sobiranista català es circumscriu al Principat, sense enfocament irredemptista. “Ni cap al nord, ni cap al sud”, segons paraules textuals d’un membre del Govern a La Vanguardia.

Aquest fet i aquestes declaracions van en la mateixa línia del que va ser l’eliminació de la corresponsalia de TV3 a Catalunya Nord i Andorra fa unes setmanes, o el veto a la inclusió en la Declaració de Sobirania aprovada el gener passat al Parlament del Principat d’una declaració molt més nítida i contundent del que és i representa la unitat nacional del territori que s’estén des de Salses a Guardamar i des de Fraga a l’Alguer.

No se… potser siga un pas tàctic pensat i repensat a la cuina de CDC en la idea d’enfortir relacions i aplanar el camí cap a aquest primer objectiu que seria el de la formació del segon estat català després d’Andorra, el del Principat de Catalunya.
Però seria un error estratègic fatal de conseqüències letats per a tots nosaltres, inclòs el Principat, oblidar l’objectiu global, el veritable i únic “objectiu” que no pot ser un altre més que el de la unió de tots els nostres territoris sota formes de governs sobirans i lliures del vassallatge actual a Espanya i França, i a Itàlia en el cas de l’Alguer.

Joan Fuster ho va deixar molt clar: “O ens recobrem en la nostra Unitat, o serem destruïts com a poble”.

I Lluís Llach ho va descriure a la perfecció en al.ludir a Fuster amb aquestes paraules: “Nosaltres estàvem acostumats a ser catalans petits, i ell ens va obrir la porta d’una catalanitat molt més complexa, molt més àmplia, molt menys egoista, molt més plural, molt diferent. […] Molts catalans del Principat no s’adonen que el nostre projecte, només català, sense els Països Catalans, és molt pobre, s’acaba molt aviat. En canvi, el projecte de futur dels Països Catalans és molt engrescador, perquè és més complex i més ric. I el mestratge de Fuster és cabdal.”

La independència del Principat no pot ser considerada més que com el primer pas cap a l’alliberament i la independència del conjunt del Països Catalans.

Patraix, València (L’Horta), a 14 d’abril de 2013 (dia de la República espanyola)