La paella mecànica

Christian Felber és un professor d’economia austríac que imparteix classes a la Universitat de Viena.
Va estudiar Filologia Romànica, Ciències Polítiques, Sociologia i Psicologia a Viena i Madrid.
Actualment és escriptor i divulgador en matèries d’economia i sociologia, a més de ballarí de dansa contemporània, activitat que compatibilitza amb la de professor.

Ha estat membre fundador del moviment de justícia global ATTAC a Àustria, sent el seu actual portaveu.
És especialista en economia sostenible i alternatives per als mercats financers, i va ser l’iniciador el 2010 del projecte Banca democràtica.

Aquest any, la revista Lifestyle, en la convocatòria anual de representants de la societat civil en economia sostenible, el va nomenar “Comunicador de l’any”.

L’octubre de 2010 va desenvolupar el model conegut com “Economia del Bé Comú o Economia del benestar públic”, model econòmic concebut com una alternativa teòrica al capitalisme de mercat i a l’economia planificada.

En què consisteix aquest model de “Economia del Bé Comú”?

La Constitució de Baviera indica en el seu article 151 el següent:
“Tota activitat econòmica serveix al bé comú”.

El propòsit que es va plantejar Christian Felber amb aquest model d’economia era adaptar l’economia real capitalista (en què prevalen valors com l’afany de lucre i la competència) als principis constitucionals que recollia, entre altres, la Constitució de Baviera.

En l’economia real actual l’èxit econòmic es mesura amb valors o indicadors monetaris: producte interior brut, beneficis, plusvàlues, etc…, conceptes que poc o gens tenen en compte a les persones i al medi en què vivim.

Aquests indicadors no ens diuen res sobre si en els països o les empreses en què s’han obtingut hi han conflictes bèl.lics, si es viu en una dictadura, si les empreses respecten els drets laborals dels seus treballadors, si empren mà d’obra infantil, si desvien els seus beneficis a paradisos fiscals, si pressionen als governs mitjançant lobbies per promoure lleis que vagen en benefici propi, si sobreexploten el medi ambient, etc…

L’Economia del Bé Comú, en canvi, s’ha de regir per una sèrie de principis bàsics que són humans: confiança, honestedat, responsabilitat, cooperació, solidaritat i generositat, entre d’altres.

Aquest model econòmic proposa que les empreses que els guien aquests principis i valors, s’han de beneficiar d’avantatges legals que els permetan sobreviure en un mercat en el qual prevalen els valors de lucre il.limitat i de competència ferotge…

La implantació del model teòric d’Economia del Bé Comú o Economia del benestar públic la va iniciar Christian Felber l’octubre de 2010 amb un grup de 15 empresaris de pimes austríaques, els quals es van comprometre a promoure en les seues empreses els principis d’aquest tipus d’economia.
Actualment aquest grup s’ha convertit en un moviment polític que pressiona al govern perquè els principis teòrics de l’Economia del benestar públic es plasmen definitivament en forma de lleis.

En l’actualitat s’han adscrit al moviment i apliquen el model 717 empreses en 15 països, tres bancs europeus, 129 organitzacions i 50 polítics.

Les empreses que en formen part no competeixen entre elles, sinó que cooperen entre si per aconseguir el major bé comú a la societat en conjunt.

L’economia del bé comú es resumeix en 17 indicadors (sanitat, qualitat del temps, confiança, cooperació, estima, democràcia interna, solidaritat, sostenibilitat ecològica, ús de tecnologies netes, conciliació del treball i la família, etc …), que es poden mesurar per saber quina és l’aportació de les empreses a aquest bé comú desitjat. Com més social, ecològica, democràtica i solidària siga l’activitat de l’empresa, millors seran els resultats del balanç del bé comú assolits.

Si els indicadors són positius, aquestes empreses gaudiran d’avantatges legals: aranzels avantatjosos, crèdits barats, taxes d’imposts reduïdes, privilegis en compra pública i en concursos públics, etc…

Els productes fabricats amb criteris ètics i ecològics s’abaratiran, mentre que els no ètics pujaran de preu. El consumidor podrà identificar mitjançant un codi de barres el balanç del bé comú a través d’internet i del mòbil, i el producte tindrà un distintiu de color, un semàfor, que informarà de l’aportació d’aquest producte al bé comú.

Fins ara he parlat de la vessant econòmica i empresarial de l’economia del bé comú, però n’hi ha també una vessant política.

Christian Felber i el seu grup va difondre el concepte de municipi del bé comú, al qual immediatament es van subscriure uns 20 municipis d’Àustria, Alemanya i Itàlia.

A l’Estat espanyol ha estat al País Valencià on per primera vegada s’ha posat en marxa aquesta iniciativa, concretament al municipi de Muro d’Alcoi, situat a la comarca d’el Comtat.

L’abril de 2012, el grup d’acció de l’Economia del Bé Comú de Muro d’Alcoi, nascut des de les sinergies generades pel projecte microvinya del Celler la Muntanya i el moviment de Christian Felber, es va posar en marxa organitzant el curs de “L’aplicació del balanç del Bé Comú “, que va ser impartit pel propi Christian Felber.

El ferm compromís de l’alcalde de Muro, Rafael Climent, de Bloc-Compromís, ha estat fonamental perquè el juny de 2012 la localitat es declarara com el primer municipi de l’Estat a seguir els principis de l’Economia del bé comú.

En paraules del seu batlle, que duu ja 14 anys al capdavant de la batllia. “La nostra acció es basa en el respecte a les persones i al territori… Portem molts anys amb un model de gestió que es basa en el respecte pel territori i per les persones. Entenem l’ajuntament com un instrument per a transformar, respectem als tècnics municipals i les seues competències, tota la informació és pública i a ningú se li nega l’accés. La porta està oberta per a tots els veïns”.

Amb 9.000 habitants, Muro compta amb 40 associacions veïnals, algunes molt actives com l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer que compta amb 450 associats i atén a més de 40 famílies. L’ajuntament va aportar el local, va buscar subvencions europees i autonòmiques, però és la mateixa Associació de Familiars la que gestiona el centre amb eficàcia.

En l’aspecte mediambiental les ordenances municipals bonifiquen l’Impost sobre Construccions, Instal.lacions i Obres (ICIO) i l’Impost de Béns Immobles (IBI) a aquells edificis que eliminen barreres arquitectòniques, utilitzen materials reciclables i usen energies alternatives, com la solar.

A més, segons assegura Climent “No hem fet ni una sola requalificació del PGOU i no ha segut per manca d’ofertes d’urbanitzacions residencials, però solament requalificaríem aquells projectes que foren per construir col.legis o centres de salut o altres que siguen d’interés general per als ciutadans”.

L’alcalde defensa un canvi en la Llei de Contractes estatal que permeta als ajuntaments premiar o bonificar a aquelles empreses que no contaminen, que afavorisquen la igualtat entre homes i dones, la conciliació familiar i que distribuïsquen els seus beneficis entre les persones del territori.

Però… com es gestiona un ajuntament amb aquesta filosofia en temps de greu crisi com la que estem vivint?

Climent assegura que busca el realisme en els comptes, sense unflar els ingressos. “Gastem el que tenim sense dependre d’altres administracions. Una de les prioritats és ajudar a aquells que puguen crear empreses i llocs de treball en l’economia productiva”.

L’atur és també un problema. Per això la Mancomunitat de l’Alcoià i el Comtat, que presideix Climent, està tramitant ajudes del Programa Europeu Progess, que aportaran subvencions per a l’ocupació i la solidaritat social. 

Muro d’Alcoi ha crescut en els darrers anys en unes 2.000 persones, de les quals unes 1.600 son procedents de les comarques properes, el què és un indicador del bon nivell dels serveis amb què compta.

Alguns grans supermercats d’alimentació hi són a la localitat, la qual cosa va animar a altres a voler instar-s’hi. Això haguera segut aparentment molt positiu per a l’ajuntament, pel que representava de recaptació de més imposts.
Tot i així, l’equip de govern municipal va rebutjar la iniciativa, després de realitzar un estudi que indicava que l’oferta era major que la demanda, alhora que va tindre en conte que el xicotet comerç local, el de proximitat, el que dóna vida al poble, eixia perjudicat amb aquesta mesura.

Vist tot això, només em queda aplaudir aquesta excel.lent iniciativa de l’ajuntament de Muro, i molt més per tindre lloc en un territori, com és el valencià, tan castigat per la corrupció urbanística practicada per nombrosos ajuntaments.

Patraix, València (L’Horta), a 10 de febrer de 2013.

Titulars com “Els cubans esperen amb certa indiferència els comicis”, “Eleccions sense emoció a Cuba: 612 candidats, 612 llocs a cobrir“, “No hi haurà oposició i l’únic partit permès és el comunista” o “Eleccions a Cuba, sense sorpreses ni opositors“, entre d’altres, copaven algunes de les seues portades, bé escrites o bé audiovisuals.

La desinformació existent entre l’opinió pública espanyola en general arriba a tal nivell que molta gent desconeix, fins i tot, l’existència de processos electorals a l’illa, i quan l’hi comptes es mostren realment sorpresos de la seua sola existència, ja que els consideren totalment incompatibles amb el model polític revolucionari socialista existent a Cuba.

És més, els nostres sistemes democràtics (sic) són posats sovint com “exemple a seguir” per una bona part d’aquesta opinió pública, conseqüència bastant evident de la desinformació i la tergiversació patides per la lectura o el visionat de notícies sobre l’illa en aquests mitjans de (des)informació.

La realitat de les coses, dels processos electorals a Cuba, es torna, però, bastant diferent a poc que fem l’esforç de voler conèixer de manera una mica més objectiva la llei electoral cubana i com es desenvolupen enllà les coses en els períodes en què hi han eleccions.

Per començar caldria dir que, contràriament al que se’ns diu de manera sesgada en aquests mitjans de comunicació, el Partit Comunista de Cuba no és un partit electoral i, per tant, no es presenta mai a les eleccions.

Perquè a Cuba no hi han partits electorals, i a les eleccions es presenten persones individuals i es vota a aquestes persones directament, no cal que estiguen afiliades al Partit Comunista de Cuba (PCC). De fet la majoria dels càrrecs electes a Cuba (prop del 70%) NO pertanyen al PCC.

Aquest fet posa al descobert la primera i la més repetida de les falsedats abocades en aquests mitjans de comunicació: la presentació en solitari i sense oposició política del PCC a totes les eleccions que es celebren a Cuba.

A Cuba hi ha dos tipus d’eleccions.

Cada dos anys i mig es trien delegats i delegades a les assemblees municipals, i cada cinc hi ha tant eleccions provincials com generals, és a dir, de diputats i diputades a Assemblea nacional. 

El vot a Cuba és universal, secret i, a diferència de nombrosos països d’Amèrica llatina, és voluntari i no obligatori.

L’edat mínima necessària per votar és de setze anys. Tots els electors i electores tenen el dret a ser elegits com a delegats si han complert els setze anys, o com diputats a Assemblea nacional si han complert els divuit.

Les estructures no són propostes per estructures de partit, sinó per assemblees veïnals.

A Cuba hi ha un partit únic, el Partit Comunista de Cuba, per decisió del poble cubà en referèndum en aprovar la Constitució de 1976.

Però el partit no intervé en el procés electoral ni proposa candidatures. De fet, hi ha persones delegades o diputades que són militants del partit i altres que no ho són. Actualment prop d’un 70% no pertanyen a aquest partit, com he apuntat adés.

Les candidatures a delegats i assemblees municipals es proposen en reunions d’electors de cada barri o circumscripció electoral. Qualsevol pot proposar-se a si mateix o proposar candidats.
El procés és el següent: en l’assemblea s’expliquen els mèrits i qualitats de la persona o persones proposades i una votació a mà alçada del veïnat reunit decideix per majoria les candidatures finals.

En afirmar que qualsevol persona pot presentar-se a les eleccions cubanes, s’inclouen també a aquelles qualificades com dissidents en els grans mitjans de comunicació internacional.

Per garantir la més estricta igualtat d’oportunitats per a les diferents candidatures, està prohibida qualsevol tipus de propaganda.
Les comissions electorals col.loquen una fotografia i la biografia dels candidats o candidates proposats en llocs d’afluència de la població (com es pot veure a la fotografia adjunta en el post), sent aquesta l’única informació pública adreçada a l’electorat.

Ací és on podem observar una de les grans diferències existents amb els partits que es presenten a eleccions en les democràcies burgeses parlamentàries occidentals.
Als EUA les campanyes electorals, els partits polítics i els seus candidats són finançats principalment per les corporacions, el que pràcticament els converteix en ostatges de les seues decisions una vegada accedeixen al govern.
A Europa les aportacions de les empreses als partits i a les seues campanyes electorals no estan permeses legalment, però com tots sabem, aquestes realitzen freqüents aportacions al marge de la llei, la qual cosa desemboca  a sovint en freqüents casos de corrupció política, com el què a hores d’ara ha aparegut en alguns mitjans de comunicació amb el cas Bárcenas.

El vot a Cuba és absolutament secret. Els llocs de votació no estan vigilats per cap força d’ordre públic i les urnes són custodiades per escolars d’ensenyament primari. L’escrutini es realitza de forma pública i pot ser observat per qualsevol persona cubana o estrangera.
De fet sempre que han assistit observadors internacionals qualificats a algun d’aquests comicis, sempre han destacat la neteja dels mateixos.

Cap diputat o delegat electe de qualsevol nivell rep salari o dieta per la seua condició de representant públic.
Com a norma, no són polítics professionals, encara que si s’han de dedicar a temps complet  a aquesta activitat pública, poden alliberar-se del seu treball habitual rebent a canvi el mateix salari… exactament igual com passa per aquestes contrades!!!

En cada circumscripció electoral, corresponent bàsicament a un barri, es tria a un delegat o delegada que conformarà, amb la resta de delegacions, les assemblees municipals. Aquesta persona és sempre un veí més del barri, que no cobra salari per aquest treball.
Aquests delegats i delegades han de retre comptes als seus electors dues voltes a l’any, en assemblees de comunitat, on es plantegen tot tipus d’aportacions i crítiques per part dels veïns de forma assembleària.

De fet, el incompliment d’una part del programa o de les promeses anunciades durant la campanya electoral per un delegat elegit, pot ser causa de la seua destitució immediata si així es decideix en assemblea popular… podríem fer nosaltres el mateix amb Mariano Rajoy o amb altres politics mentiders???

Els candidats a delegats a les Assemblees Municipals són nominats en assemblees generals d’electors d’àrees d’una circumscripció electoral, i han de ser residents en ella.

L’experiència d’aquestes delegacions de circumscripció, pràcticament única al món, es considera en Cuba com un dels grans factors de la participació democràtica i un dels pilars del sistema de democràcia socialista de Cuba.

El sistema electoral cubà no és en absolut perfecte, té els seus defectes i existeixen les persones que se n’aprofiten d’una o d’altra manera, com és normal que passe en tota col.lectivitat humana.
Però sincerament, els seus principis i la seua manera de funcionar em semblen una alenada d’aire fresc si ho comparem amb la corrompuda partitocràcia existent a l’Estat espanyol (i a la majoria dels països del nostre entorn), els interessos la la qual estan molt allunyats dels que volem els ciutadans que cada quatre anys anem a dipositar una papereta en una urna, cosa que poc o res té a veure amb elegir un govern representatiu de la voluntat popular.

Patraix, València, a 4 de febrer de 2013.

El primer i principal d’aquests fonaments és la pròpia forma d’estat que Francisco Franco va decidir que li succeís a la seua mort: la monarquia.

El que va ser amic i soci del gendre del seu Rei (Iñaki Urdangarín) a l’Institut Nóos es diu Diego Torres.

Les 540 pàgines de la interlocutòria del jutge José Castro, donat a conèixer aquesta setmana passada, han posat en relleu la trama de desviament de fons públics, de falsificació de documents públics i d’abús de poder de la qual  es van servir Urdangarín i el propi Diego Torres per enriquir-se il.lícitament.

Diego Torres, encausat en el cas, ja ha advertit que maneja “200 correus electrònics comprometedors” que ell mateix ha qualificat de “bombes atòmiques”, i amb els quals ha dit que podia “carregar-se la Monarquia“.

La manera en què aquest individu ha anat graduant les revelacions contingudes en aquests correus electrònics, per tal que el ventilador vaja dispersant els rastres de la corrupció de manera que els projectils impacten a la Zarzuela i facen el major mal possible, revelen que és un perfecte estrateg.

Segons hi va declarar, per a ell aquest assumpte s’ha convertit en “una qüestió personal“, ja que diu no tolerarà que la seua dona estiga imputada en el cas i la infanta Cristina no ho estiga, quan segons ell “ho sabia tot i es va dur els diners“, ja que Cristina estava al corrent de les operacions de Nóos i va col.laborar tant en la captació de clients com en el cobrament dels deutes pendents.

Fa uns dies Diego Torres va fer encara més estret el setge a la filla de Juan Carlos Borbón quan va enviar al jutge i va fer públics alhora uns correus electrònics que posaven en evidència que el seu secretari a la Zarzuela, Carlos García Revenga, estava també ficat de ple en la trama Nóos.
El proper 23 de febrer García Revenga està citat a declarar, en qualitat d’imputat.

Segons s’ha pogut saber per fonts ben informades, la hipòtesi d’una imputació de la filla del Rei està ja sent considerada pels serveis de la Zarzuela, incloent quina deuria d’ésser en aqueix moment la posició de la Casa Reial, però, sobretot, com fer per “preservar” (!?) la institució en una situació tan greu. Perquè aquesta seria la primera vegada que un membre de la Casa Reial resultara imputat i hauria de retre comptes davant els tribunals.

El segon dels fonaments atacats d’Espanya és el propi govern espanyol i el seu partit, el PP.

I el “hacker” que ho està posant a hores d’ara contra les cordes no és un altre més que el que va ser el seu tresorer durant molts anys, Luis Bárcenas, imputat en el Cas Gürtel per Baltasar Garzón el febrer 2009 i reafirmat com a tal per l’Audiència nacional al març de 2012.

Primer va ser el diari “El Mundo” qui va revelar que Bárcenas havia guardat fins a 22 milions d’euros en el compte d’un banc suís.

Arran de la difusió d’aquesta notícia, Bárcenas va començar a mostrar el seu armament, tal i com publicava aquest diari: “Bárcenas ha traslladat el missatge que, o se li proporcionen ressorts que li protegeixen de l’acció judicial, o ell està disposat a descobrir el pastís”.

I, efectivament, l’amenaça la va dur a cau: uns dies després va ser el diari “El País” el que, sota el títol “Els papers secrets de Bárcenas“, va posar al descobert una suposada comptabilitat manuscrita dels extresorers del PP Álvaro Lapuerta i Luis Bárcenas, la qual reflectia pagaments a la cúpula del partit des del 1990 al 2009, inclòs el mateix Mariano Rajoy, i importants ingressos per donacions il.lícites d’empreses.

Luis Bácenas, com perfecte estrateg (al igual que Diego Torres), està dosificant perfectament les informacions que vol fer públiques, ja que se sospita pot ser posseïdor de nombrosos rebuts signats pels mateixos alts càrrecs del partit receptors de sobres de diners suposadament negres i il.icits, però que amaga en un lloc segur per guardar-se bé les esquenes.

El Partit Popular sembla haver acceptat el repte (almenys en públic), en declarar: “El Partit Popular ni accepta, ni ha acceptat, ni acceptarà mai cap tipus de xantatge“.

Aquest matí el president del govern espanyol ha desmentit, en compareixença pública, totes les acusacions i evidències aparegudes en “El País”, i ha donat a entendre que tant ell com tots els membres del seu partit tenen l’ànima més neta que la del propi esperit sant.

El tercer dels fonaments atacats de l’estat-nació espanyola és el de la pròpia imatge que Espanya té fora de les seues fronteres, això que els seus apologetes anomenen la “Marca España”.

La corrupció, els escàndols polítics de tota mena, la cítica situació econòmica i social en què es troba un país on s’han batut tots els rècords de desocupació laboral, d’economia submergida, de frau fiscal, de manca d’oportunitats per els joves… que li queda a la “Marca España”?

Doncs sembla que només una cosa: l’esport de competició.

Les diferents seleccions espanyoles: de futbol, ??d’handbol, de bàsquet, l’equip de Copa Davis de tennis, etc… llueixen amb llum pròpia en el panorama esportiu europeu i mundial.

Però aquesta gran reputació de país líder en els principals esports de masses mundials, es veu ara amenaçada per les revelacions que puga fer un sol home: Eufemiano Fuentes.

L’Operació Port es va desenvolupar l’any 2006 per la Guàrdia Civil espanyola. Va ser una operació dirigida contra el dopatge en l’esport d’elit espanyol.

Aquest procés va permetre desarticular una xarxa de dopatge liderada pel doctor Eufemiano Fuentes. Aquesta xarxa oferia diverses pràctiques il.lícites per millorar el rendiment dels seus clients esportistes: hormones, medicaments i transfusions sanguínies.

Es va anunciar aleshores que entre els clients de la xarxa de dopatge desarticulada havia importants futbolistes, tennistes, ciclistes i atletes. No obstant això, el sumari del cas la Guàrdia Civil només va identificar a 58 ciclistes com a clients de la xarxa, però res de la resta d’esportistes d’altres esports. La investigació es va veure llastrada des del principi en no permetre el jutge als investigadors que s’analitzara tota la documentació confiscada.

Com el dopatge no va ser un delicte en aquell moment a l’Estat espanyol, el jutge només va estudiar un possible delicte contra la salut pública, que finalment només va incriminar als responsables de la xarxa, però no als seus clients (els esportistes).

El jutge Serrano, que va ser el responsable del cas, es va negar a facilitar als organismes esportius internacionals (AMA i UCI) les proves recollides durant la investigació, el que va impedir que els esportistes identificats com a clients de la xarxa de dopatge reberen sancions esportives.

El metge Eufemiano Fuentes és el principal imputat en el judici que s’està celebrant ara mateix.

En les seues primeres declaracions en el judici, va dir que entre els seus clients “La majoria eren ciclistes, però hi havia clients d’altres esports. Els feia analítiques de manera periòdica, ja que venien per preparar una competició determinada, a comprovar la seua preparació, que s’alimentaven bé”.

Durant el judici Fuentes ha estat extremadament selectiu a l’hora de revelar els noms dels seus pacients, ja que no ha donat cap altra identitat, tot i afirmar en dues ocasions que està «en condicions» d’identificar a qualsevol  dels esportistes que va tractar «a través del codi numèric» que se’ls assignava, ja que que “tractava individualment a tennistes, futbolistes, boxejadors i atletes, a més de ciclistes“.

Davant el que semblava un oferiment d’informació, el lletrat del Comitè Olímpic Italià (CONI) va instar la jutge a demanar directament el doctor Fuentes que diguera qui va passar per la seua consulta, però la magistrada va rebutjar immediatament fer-li la pregunta!

El perquè d’aquesta actitud sembla clara: la jutge del cas sap que si permetera parlar i presentar les seues proves “sanguínies” a Eufemiano Fuentes, potser acabaria amb la carrera d’alguns esportistes d’elit espanyols i, amb això, el prestigi internacional del propi esport espanyol es veuria seriosament afectat.

Les insinuacions del doctor Fuentes semblen destil.lar un velat to amenaçador cap al que és actualment el major baluard de la “Marca Espanya”: els grans esports de competició… El vaixell insígnia de la “Marca España” podria quedar tocat i afonar-se davant les mirades de tot el món!

Diego Torres, Luis Bárcenas i Euremiano Fuentes… els tres homes més poderosos actualment a Espanya.
Tres homes posseïdors de documents capaços de comprometre seriosament els tres pilars bàsics de la nació-estat espanyola: la seua monarquia, el seu govern i el principal bastió del seu prestigi internacional, l’esport.

Però el que molts semblen no haver-se preguntat és el perquè d’aquesta actitud desafiant i amenaçadora d’aquests tres poderosos xantatgistes… perquè aqueixa actitud?

Perquè en un estat teòricament de dret, com ho és l’espanyol, el poder judicial hauria de ser un poder completament independent del govern.

Però per les actituds i per algunes declaracions d’aquests tres individus, sembla ser que la seua convicció no és aquesta… perquè?

Potser perquè el partit en el govern podria tindre capacitat real de manejar les investigacions penals per tal d’influir en què es puga absoldre o, al menys, minimitzar la pena d’aquests tres acusats que amenacen amb soscavar les arrels del propi estat, a canvi del seu silenci?

El diari “El Mundo” va revelar que Luis Bárcenas tenia el convenciment que sí que era possible que els dirigents del seu partit li proporcionaren una eixida airosa a la investigació penal.

Perquè, efectivament, els antecedents recents existents apunten a l’existència d’un poderós lobby neoconservador, fortament lligat al Partit Popular, amb capacitat d’influència en l’administració de justícia.

Exemples? Ací en tenim alguns recents:

Tots recordem la campanya del Partit Popular contra el jutge Baltasar Garzón, que va acabar amb una sentència insòlita del Tribunal Suprem.
El Suprem va condemnar al jutge per un delicte de prevaricació en acordar unes escoltes telefòniques entre els imputats de la “Gürtel” i els seus advocats. Una cosa que ja s’havia fet en altres ocasions, i no només per delictes de terrorisme, però que aquesta ocasió sospitosament no es va permetre. Amb això es va aconseguir desactivar al jutge Garzón, però no el cas Gürtel.

Però el PP ha aconseguit, a més, altres “sorprenents” i sonores victòries en l’àmbit judicial.

Bárcenas té òptimes relacions amb els seus antecessors en el càrrec, Rosendo Naseiro i Angel Sanchis, els quals van estar imputats en un cas similar. En els judicis celebrats contra ells van quedar absolts per manca de proves, en declarar il.legals les escoltes telefòniques per una simple qüestió de repartiment de la investigació als jutjats de València.
En el cas “Naseiro” també hi va haver una important ofensiva mediàtica i legal contra el jutge que va destapar el finançament il.legal del PP.

En conseqüència, a ningú li pot resultar desgavellat l’intent de xantatge que sembla estar fent a hores d’ara Luis Bárcenas, demanant impunitat a canvi de silenci, de la mateixa manera que ho semblen apuntar Diego Torres i Eufemiano Fuentes.

Perquè ja ha passat en altres ocasions en què semblava clara la condemna als imputats del PP, i que s’han saldat amb absolucions dels acusats: Francisco Camps, Naseiro… I altres que estan permanentment imputats o investigats sense que aplegue mai el dia del seu judici: Zaplana, Carlos Fabra…

Potser si el pla d’impunitat no ha funcionat fins ara ha estat per una suma de diversos factors. El primer, i més important d’ells, és l’actual clima existent al carrer d’indignació social.

El magistrat Santiago Vidal, magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona i membre de l’associació Jutges per a la Democràcia, va ser molt clar sobre això en declarar recentment: “Vosaltres creieu que sense aquest moviment d’indignació, el senyor Díaz Ferrán estaria ara per ara a la presó? Estic convençut que si arriba a passar fa quatre anys hauria quedat en llibertat provisional“.

I això em porta un pas més enllà en la meua reflexió: la submissió de la justícia al poder polític i aquest, en el seu paper de corretja de transmisió, al poder de les oligarquies dominants.

Açò mostra la debilitat de la “suposada” democràcia espanyola, un sistema de partitocràcia liberal creat en la Constitució de Cadis de 1812 i renovat només en les formes, però no en el fons, en les diferents constitucions liberals, fins a cinc, aprovades al llarg d’aquests dos segles.
Aquesta es la manera en al què s’ha perpetuat el sistema de dominació polític-jurític-militar (i ara també econòmic i financer) creat fa dos segles en les Cors de Cadis… però això és material d’un altre post (al respecte recomane la lectura d’un post meu anterior anomenat “Constitució de Cadis 1812 vs. Constitució de Madrid 1978. Després de dos-cents anys, més del mateix…“).

Patraix, València (L’Horta), a 3 de febrer de 2013.

Aquestes declaracions s’uneixen en intenció a les que va realitzar fa només unes setmanes al diari El País el president de l’Associació Valenciana d’empresaris (AVE), Vicente Boluda, en què denunciava obertament el tracte “injust i inacceptable” del govern espanyol en matèria de finançament i demanava el concert econòmic per als valencians, en termes d’igualtat amb el que tenen bascos i navarresos.
Recordem les seues paraules exactes: “Si els bascos i els navarresos tenen una cosa que es diu concert, jo també ho vull. Ni més ni menys… Així com l’Estat espanyol recapta i reparteix els diners a les comunitats, jo vull recaptar i pagar a l’Estat espanyol la meua quota. Tots la mateixa quota, o amb la referència que siga necessària, com a població. Si jo sé exactament quant he de pagar, no un percentatge sobre la recaptació, la resta ja veuré en què faig la despesa i sabré gastar-me-ho molt millor“.

Declaracions com aquestes ens fan veure com, afortunadament, l’empresariat valencià ha canviat radicalment d’actitud i de discurs en els últims anys. 

Lluny queden ja els temps en què la patronal valenciana es mostrava submisa i complaent amb l’expresident de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, a canvi de gaudir de totes les facilitats per fer negocis fàcils i lucratius.
Era una època en què la societat civil valenciana mirava amb cert descrèdit a una classe empresarial que, fins uns anys abans, s’havia mostrat com el principal pilar en la construcció de la identitat econòmica, bàsicament productiva i exportadora, del País Valencià.

L’arribada a la presidència de la CIERVAL de Rafael Ferrando va suposar ja un gir important en l’actitud complaent amb el poder mostrat fins aleshores per aquesta organització cap a postures no submises i més crítiques, però va ser l’arribada de José Vicente González el 2011 la que va acabar de completar aquest gir.

Crec que paga la pena fer un breu repàs de les interessants declaracions que va fer el president de CIERVAL a La Vanguardia:

-Referint-se al Corredor mediterrani i a no acceptar com a definitiu el succedani del “tercer carril” que construirà el Ministeri de foment espanyol, va dir: “Però això no és el corredor (el tercer carril), és una part del corredor, que ja estava així en el projecte original. Però no podem renunciar al corredor en la seua totalitat perquè és la solució total i necessària. Per això hem d’estar vigilants i reivindicatius que això no es retarde, i pressionant perquè s’aborde el corredor amb les seues dues vies independents, una per a passatgers i una altra per a mercaderies. Hem aconseguit la unanimitat en la societat civil i hem d’evitar, des de la societat civil, que l’objectiu es relaxe: a finals de gener ens reunirem en una cimera a CIERVAL amb tots que signàrem la declaració de València, amb empresaris de Catalunya, Múrcia, València i les Illes Balears”.

–Referint-se a possibles sinergies entre les societats valencians i catalana, va opinar: “Crec que aquesta col.laboració i impuls de la societat civil no s’hauria d’acabar amb el tema del corredor. Em sembla que hi ha moltes coses en què hem remar en la mateixa direcció, com el finançament autonòmic, que és molt injust“.

-Referint-se l’actual model de finançament autonòmic, va declarar: “Mire, portem 20 anys amb aquest assumpte i el problema segueix sense resoldre. Em sembla increïble. A Espanya hi ha quatre autonomies que són contribuents netes: Madrid, Barcelona, ??València i Balears. Però hi ha una diferència important entre aquestes quatre: tres tenen renda per càpita superior a la nacional, i València la té menor, amb el 88,4%. No puc entendre que puga ser contribuent net, hauria de ser receptora, això és el que diu el sentit comú, és una obvietat. Està previst que el 2014 es produïsca la revisió i crec que cal abordar-la amb rigor. A València no hem no demanar, sinó exigir aquest finançament i a més ens hem de embarcar tots en una tasca pedagògica per fer-los veure la raonabilitat de la nostra exigència, perquè si no hi ha acord entre tots serà difícil canviar el model“.

-I en referir-se al necessari canvi que s’ha de realitzar en la política econòmica valenciana, va dir: “Jo crec que hem d’avançar tornant a la Comunitat Valenciana a alguna cosa que teníem abans de la febre de la bombolla immobiliària, es tracta del repartiment del pes específic que tenia cada sector en l’economia. Era un repartiment equilibrat, on la indústria tenia el 20% del PIB. Hem de generar riquesa i ocupació, i tornar a fabricar coses“.

D’aquestes declaracions amb molt de trellat, es desprèn una coincidència plena amb el que va reivindicar Vicente Boluda, a l’hora d’identificar els elements claus per impulsar el desenvolupament econòmic de la societat valenciana: el model de finançament, la inversió estatal i el Corredor mediterrani.

I el que no va dir José Vicente González, però sí ho va fer Vicente Boluda… qui hauria de ser el que liderara aquestes reivindicacions: el President de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, de qui va dir que li agradaria que la reclamara “amb més vehemència“.

Senyor Fabra, escolte i prenga bona nota del què li diuen els seus empresaris, i deixe ja de portar-se com un indigne subordinat de Madrid!

Patraix, València (L’Horta), a 27 de gener de 2013.

El 20 de maig de 2004, el València CF es proclamava a Goteborg campió de la Copa de la UEFA.

Després de la celebració, i de tornada a casa a la nit, a l’aeroport suec destacava una persona especialment feliç que lluïa amb orgull una bufanda de l’equip i que rebia compliments de tot el món. El seu nom era Francisco Camps i la seua professió president de la Generalitat Valenciana.

Francisco Camps estava considerat en aquell moment pel seu partit com un gestor modèlic i admirat, un referent i exemple a seguir per tots els presidents autonòmics del Partit Popular.

Camps era membre de diverses penyes valencianistes, i en aqueix any de 2004 va intervindre en la lluita pel control del València CF.
Per evitar el retorn de Paco Roig a l’equip, a qui considerava un perill, Camps va convidar a assumir la presidència a Juan Soler, aleshores prestigiós president dels promotors immobiliaris valencians.

Aquest va embarcar a la societat en un projecte faraònic: la construcció d’un nou estadi per 75.000 espectadors i la venda dels terrenys del camp de futbol actual.
Era l’època en la que l’Ajuntament de València comptava amb una regidoria de Grans Projectes.

Allò era tot el símbol d’una idea: la del poder públic al servei de l’emprenedoria privat.

L’alcaldessa de València, Rita Barberá, amb el turisme com a motor de l’economia valenciana, va organitzar els millors i més glamurosos esdeveniments esportius a la seua ciutat: la Fórmula I i la Copa de l’Amèrica… luxe a borbolls al port!
També va postular a la ciutat com a subseu olímpica, però per a això necessitava un projecte més popular encara: una final de la Champions League. 

Amb aquest propòsit, l’Ajuntament, la Generalitat i el València CF van signar, en plena festa financera de Bancaixa, un acord urbanístic tan aparentment senzill com la pròpia especulació urbanística: es vendrien els terrenys de l’històric estadi del club per construir habitatges i torres d’oficines.
Amb els diners de l’operació es construiria un nou i grandiós Nou Mestalla, per orgull de “valencians i valencianistes”, com van aplaudir el 2007 els signants de l’acord: Rita Barberá, Francisco Camps i el president del club, el constructor Juan Bautista Soler.

Però l’esclat de la crisi financera va fer que els plans inicialment previstos no foren com s’esperava.

La crisi de liquiditat va fer que el club paralitzara les obres del nou estadi el febrer de 2009, en no poder pagar a la constructora.
Sembla ser que alguns dels protagonistes d’aquesta pel.lícula van decidir unflar una bombolla que ja s’estava desinflant per, de passada, provocar la eixida de Juan Soler de la presidència del club.

L’any 2010, i gràcies a un nou crèdit avalat aquesta vegada amb diners públics en comptes de per patrimoni immobiliari, el club passava a estar en mans de la Generalitat Valenciana, la qual va garantir com avalador una ampliació de capital per valor de 81 milions d’euros.
Aquesta ampliació de capital es va dur a terme el 2010, amb l’objectiu de refinançar el club i obrir a la societat civil l’accionariat, a fi d’evitar l’aparició d’un ‘fons voltor’ que poguera fer-se amb el club i després desintegrar-lo.

Per això, José Luis Olivas (president de Bancaixa) i Francisco Camps van idear la “Fundació València Club de Futbol”, que es va quedar amb el 51% del club per aqueixos 81 milions d’euros. 

La megalomania dels dos personatges claus en aquesta història, com eren Francisco Camps i Rita Barberà, va fer que es dugueren a terme re-qualificacions urbanístiques per a un club de futbol que no tenia múscul financer.
La crisi els havia explotat als nassos, ja que el valor del terreny de l’estadi actual, amb el qual pretenien traure els diners per finançar a nou estadi, havia caigut en picat.

L’estadi en construcció del Nou Mestalla, situat en un preuat solar situat a l’avinguda de les Corts Valencianes (que es va re-qualificar de sòl esportiu públic a sòl privat), es va convertir des d’aleshores en símbol d’una cultura immobiliària frustrada… una mola gegantina de ciment, en ple eixample urbà de València, abandonada des de fa dos anys perquè no hi ha diners per pagar a la constructora.

El banc que va sostindre l’operació (Bancaixa) es va enfonsar (o, millor dit, el van enfonsar), i quan la nova Bankia va absorbir el marró financer no va voler saber res de l’operació.
Fart de concedir constants refinançaments al club, José Ignacio Goirigolzarri, substitut de Rodrigo Rato en Bankia, no va perdonar el venciment d’un segon pagament d’interessos per valor de 4,5 milions d’euros, de manera que la Generalitat Valenciana ha hagut de executar un aval que mai preveia que hauria d’arribar a executar. 

El 28 de juliol de 2011, just abans de renunciar al seu càrrec assetjat i desprestigiat per la seua implicació en la trama Gürtel, Francisco Camps va deixar un últim i enverinat regal al seu successor, Alberto Fabra: avalar, a través de l’Institut Valencià de Finances (IVF), els diferents préstecs que anaven necessitant, no només el València CF, sinó també l’Hèrcules CF i l’Elx CF. En total 118 milions d’euros.

Aquesta vegada no hi havia sòl que avalara aquesta operació i la Generalitat Valenciana va arribar al rescat del València CF davant el nou crèdit bancari. 

A hores d’ara el pitjor de tots els escenaris s’ha fet realitat: la Fundació del València, sense ingressos perquè no ha aconseguit compradors de les accions, no ha pogut fer front als interessos d’aquest crèdit signat en plena recessió, de manera que la Generalitat ha de fer-se càrrec del seu deute de 86 milions amb Bankia, i passa a assumir tot el passiu i els actius del club, és a dir, un deute bancari proper als 360 milions d’euros.

D’aquesta manera, la Generalitat Valenciana “nacionalitza” a tots tres clubs i es converteix en el seu màxim accionista, contravenint la Llei de les Societats Anònimes Esportives, que prohibeix controlar el 5% de més d’una societat anònima esportiva en la mateixa competició. 

A hores d’ara els impagaments se li s’apilen a la Generalitat: als proveïdors, a les farmàcies, a les persones dependents i als hospitals de gestió privada, entre molts altres. I les retallades massives es disparen contra l’educació, la sanitat i la investigació, què estan ofegant socialment la població, tot en una situació de fallida financera tècnica… però el Consell ha de fer front ara al deute de 86 milions amb Bankia de la Fundació del València CF!!! 

El Consell i Bankia portaven ja un temps negociant aquest nou escenari que es veia vindre, conscients que la Fundació seria incapaç de fer front al pagament dels 4,8 milions interessos del préstec de 81 milions d’euros amb el banc.

El pla acordat entre tots dos és que Bankia no es cobrarà el crèdit total de 86 milions, sinó que s’establiran uns terminis més còmodes per fer els pagaments, al mateix temps que el Consell, que passarà a controlar directament la Fundació amb el nomenament d’un president “representatiu”, esperarà l’entrada d’un inversor miraculós que estiga disposat a assumir el deute del València.

I ahí rau la clau del futur: en les parcel.les de l’actual Mestalla, pendents d’una venda milionària quan la crisi escampe, i en la futura explotació comercial del Nou estadi. Ambdós són els grans agafadors als que s’agarra la Generalitat Valenciana per confiar en un futur traspàs accionarial del club. 

I quin és el preu del València CF?

No hi ha una resposta concreta. No té res a veure el valor patrimonial de l’entitat amb el de mercat. “La manera més fàcil de comprar el club és comprar el seu deute, però és més que improbable que algú vinga amb més de 400 milions d’euros”, asseguren fonts pròximes al club.
Perquè als 360 milions del deute del València (250 corresponen a curt termini i la resta del dèbit no té venciment), cal sumar-ne 86 del préstec de la Fundació, que controla el 72 per cent de l’entitat. “La eixida més factible és que un inversor compre la majoria accionarial i refinancie el deute que té el València amb Bankia“, asseguraven les mateixes fonts. 

De moment, el Consell ha establert un pla conjunt amb el Bankia: pagarà terminis molt més econòmics mentre sondeja el mercat a la recerca de l’aparició d’un mecenes.

El resultant de tota aquesta hilarant historia ací el tenim: una Generalitat esdevinguda en Generalitat Valenciana CF

I ara fent de entrenador, vos vaig a proposar una sucosa alineació d’aquest nou equip amb les seues “estreles”:

Porter:

-Rita Barberà (L’alcaldissima de València… qui s’atreviria a acostar-se a la porteria?).

Defenses:

–Carlos Fabra (ex-president de la Diputació de Castelló. Imputat per tràfic d’influències, suborn i delicte fiscal).

-Milagrosa Martínez (ex-presidenta de les Corts Valencianes i ex-consellera de Turisme. Imputada pels delictes de suborn i prevaricació).

-Angèlica Such (ex-consellera de Turisme. Imputada per irregularitats en les contractacions de Fitur amb la trama Gürtel, finançament irregular i delicte electoral).

-Ricardo Costa (ex-secretari general del PPCV. Imputat per delicte electoral i falsedat documental)

Migcampistes:

-Luis Díaz-Alperi (ex-president de la Diputació d’Alacant i ex-batlle d’Alacant. Imputat per delictes de revelació d’informació privilegiada, tràfic d’influències i suborn).

-Sonia Castedo (actual alcaldessa d’Alacant, que va substituir Alperi en el càrrec. Imputada pel TSJCV pel tripijoc del Pla d’Ordenació Urbana de la ciutat d’Alacant)

-José Joaquín Ripoll (ex-president del Partit Popular d’Alacant i ex-president de la Diputació provincial. Imputat pels delictes de suborn, frau, tràfic d’influències, revelació de secrets i negociacions prohibides a funcionaris)

Davanters:

-Enrique Crespo (extrem dret, molts del PP podrien jugar en aquesta posició… Ex-batlle de Manises i ex-vicepresident de la Diputació de València. Imputat a l’anomenat Cas Emarsa com a president d’aquesta empresa pública de tractament d’aigües residuals).

-Francisco Camps (davanter centre i crack de l’equip, un autèntic “tocapelotas”. Ex-president de la Generalitat Valenciana. Va estar imputat i després absolt per la trama dels vestits de Gürtel)

-Rafael Blasco (extrem esquerre, per allò de la seua militància en l’extrema esquerra (primer el PCE, el MCE i finalment el FRAP) durant la seua joventut. Ex-conseller de quasi tot, tant amb el PSPV com amb el PPCV. La jutge li atribueix delictes de prevaricació, suborn, tràfic d’influències, falsedat documental i malversació de cabals públics per la seua implicació en la trama que presumptament va desviar fons destinats al Tercer Món quan Conseller de Solidaritat).

Quantes Champions leagues i quants balons d’or de la vergonya i la indignitat podria guanyar aquest equip?

Patraix, València, a 25 de gener de 2013.

No ha segut possible… de molt poc, o de res, han servit les propostes que havien fet inicialment ICV o la presentada hui per la CUP per incloure un text de reconeixement implícit de la Nació catalana completa en la Declaració de sobirania que s’anava a debatre i aprovar hui al Parlament de Catalunya.

La proposta inicial d’ICV (que després va rectificar), encara que una mica tímida en la seua formulació, expressava en el seu text, més enllà del tòpic de la llengua i la cultura comunes, una voluntat d’assolir una sobirania política compartida per al conjunt de la nació: “… en el marc dels Països Catalans, cap als que expressem la nostra solidaritat, la voluntat de compartir l’avenc cap el reconeixement dels drets nacionals i l’ampliació de les formes de cooperació que preveu l’article 12 de l’actual Estatut.”

La proposta de la CUP, però, n’era molt més clara i sense embuts.
En el seu preàmbul citava textualment: “Els Països Catalans són una nació, i com a tal tenen el dret a exercir l’autodeterminació“, per després definir amb claredat meridiana el marc nacional complet català en els punts 2 i 3 de la seua proposta de Declaració: “… Els catalans i les catalanes, maltractats durant segles per part de l’Estat espanyol, tenen dret a manifestar les seves legítimes aspiracions nacionals mitjançant un referèndum, com a part d’un procés constituent en el marc dels Països Catalans”, assenyalava el punt 2, i “El Parlament de Catalunya, com a òrgan de representació d’una part del territori de la nació catalana, aspira a participar en un procés de vertebració del conjunt dels Països Catalans, sempre i quan aquesta sigui la voluntat majoritària expressada democràticament per aquests territoris. Conseqüentment, insta el Govern de Catalunya a obrir un procés de diàleg amb els agents socials, econòmics i culturals dels Països Catalans per sondejar la seva voluntat de sumar-se a un procés de sobirania més ampli, i explorar possibles vies per a seva vertebració nacional.”, declarava el punt 3 de la seua proposta.

Per tant, la Declaració de sobirania aprovada hui al Parlament, si se’m permet dir-ho, ha deixat un gust agredolç i una impressió una mica decebedora per a tots aquells que ens sentim nacionalment catalans, però que hem nascut fora de la “Catalunya estricta”.

Per un costat, el gust dolç em ve per la enorme trascendència què suposa el fet de que, per primera volta, un territori de l’Estat espanyol, i un territori de la nostra nació, trenque amb l’ordenament jurídic-polític fonamentat en la Constitució espanyola de 1978 de l’Espanya una-grande-y-libre, i es declare plenament sobirà (política i jurídicament) per decidir lliurement el seu futur.
I a més soc plenament conscient que, a hores d’ara, l’únic territori que pot albirar la independència com un objectiu assolible a curt o mig termini és precisament el Principat. I serà el Principat el territori des del que, una volta aconseguit aquest objectiu, s’hauran de encetar a bastir els ponts que deuran de facilitar a la resta dels territoris de la nació la incorporació a una lliure consideració dins del marc dels Països Catalans.

Però, per altra banda, m’ha quedat el gust agre de veure com el contingut de la declaración ha deixat d’alguna manera orfes a la resta dels territoris que integrem la Nació catalana en tota la seua extensió, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, en no veure’s reconeguda implícitament la realitat nacional del nostre país sencer.

La vaga menció a la Nació que fa la declaració aprovada hui és clarament insuficient al respecte, en al.ludir només als vincles històrics, idiomàtics i culturals que ens uneixen, quelcom equiparable als què sol al.ludir la nació castellà-espanyola en la seua apologia de la “hispanidad”, en referir-se a les seues ex-colònies llatinoamericanes.

Malgrat tot, cal congratular-nos tots (i molt) per la gegantesca passa endavant donada avui per (una part de) la Nació catalana cap a la seua independència.

Patraix, València (L’Horta), a 23 de gener de 2013.

Així, un dels punts de la declaració d’ICV al.ludeix directament als Països Catalans, de la següent manera:

“Els atacs a la llengua catalana i a l’autogovern en el cas del País Valencià i de les Illes Balears han estat liderats pels respectius governs. Amb aquests i d’altres pobles compartim una llengua i uns vincles històrics i culturals, en el marc dels Països Catalans, cap als que expressem la nostra solidaritat, la voluntat de compartir l’avenc? cap el reconeixement dels drets nacionals i l’ampliació de les formes de cooperació que preveu l’article 12 de l’actual Estatut.”

Per la seua banda, el text de la declaració de la CUP assenyala en el seu Preàmbul que “Els Països Catalans són una nació, i com a tal tenen el dret a exercir l’autodeterminació“, per després fer-ne esment novament en dos dels punts de la declaració de sobirania:

“Punt 2- El Parlament de Catalunya considera que els intents d’encaix del nostre poble a dins l’Estat espanyol i francès han esdevingut una via sense recorregut. Els catalans i les catalanes, maltractats durant segles per part de l’Estat espanyol, tenen dret a manifestar les seves legítimes aspiracions nacionals mitjançant un referèndum, com a part d’un procés constituent en el marc dels Països Catalans.

Punt 3- El Parlament de Catalunya, com a òrgan de representació d’una part del territori de la nació catalana, aspira a participar en un procés de vertebració del conjunt dels Països Catalans, sempre i quan aquesta sigui la voluntat majoritària expressada democràticament per aquests territoris. Conseqüentment, insta el Govern de Catalunya a obrir un procés de diàleg amb els agents socials, econòmics i culturals dels Països Catalans per sondejar la seva voluntat de sumar-se a un procés de sobirania més ampli, i explorar possibles vies per a seva verterbració nacional.”

La declaració de sobirania proposada per CiU-ERC, però, no recull aquest concepte.

No obstant això, ERC sí que reconeix la unitat nacional dels Països Catalans, tal i com figura en nombrosos documents interns i en el fet de ser un partit que manté una estructura confederal en els tres grans territoris que conformen la nació catalana completa: Principat, País Valencià i Illes Balears i Pitiüses.

Però per part de CiU el reconeixement obert d’aquesta realitat nacional no és tal, ja que ha estat sempre molta la tebior i, algunes voltes, fins i tot la negació amb la qual s’ha emprat en les seues declaracions públiques al respecte (encara que potser no tant en declaracions privades, almenys en alguns dels seus màxims dirigents).

Només cal recordar-ne algunes de les realitzades per part d’en Duran i Lleida. En una ocasió, en una de les seues cartes setmanals, va fer referència al tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià, expressant-se d’aquesta manera: “El PP valencià hauria de rectificar la seva posició. Sóc conscient que des de Catalunya hem comès errors polítics respecte a València. La mateixa utilització del terme Països Catalans substituint la voluntat del poble valencià ha estat un error. Cal afegir que avui el Bloc Nacionalista Valencià no vol ni sentir parlar d’aquest terme… Com s’han equivocat els que, com ERC -i ara sembla que Solidaritat-, s’implanten com a força política a València per discutir a pocs milers de vots i restar a les posicions catalanistes de partits valencians”.

Perquè cal recordar que, tant el primer esment escrit del terme “Països Catalans”, com la primera vegada que es dota d’un significat plenament polític i nacional, més enllà de l’àmbit històric, cultural o lingüístic, han estat aportacions netament valencianes.

El terme Països Catalans, per designar a tots aquells territoris units per una llengua i una cultura catalanes comuns, es troba historiogràficament documentat per primera vegada cap a l’any 1876.

Va ser precisament un valencià de Catarroja (l’Horta Sud), Benvingut Oliver i Esteller, jurista i Membre de la Reial Acadèmia de la Història, el primer a esmentar en la seua obra “Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I”, on va va escriure: “Existe una comunidad de usos, costumbres, legislación y tradiciones entre los habitantes de los territorios conocidos con los antiguos nombres de Principado de Cataluña y Reinos de Mallorca y Valencia… Este hecho arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los cuales aparecen a nuestras ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad”.

No obstant això, va haver de transcórrer quasi un segle des de l’obra d’en Benvingut Oliver fins que un altre valencià de Sueca (La Ribera Baixa), Joan Fuster, fora el primer (un altre valencià, una altra vegada!) en donar al terme “Països Catalans” tot el seu significat nacional.

Efectivament, en la seua obra “Nosaltres els valencians”, publicada el 1962, Fuster no només ordena el pensament nacionalitari valencià, sinó que, a més a més, determina de manera clara i nítida quin és el subjecte polític central del seu estudi: els valencians.

I a l’igual que Copèrnic explicà l’Univers situant el Sol i no la Terra al centre de l’Univers, Fuster explicà la seua visió canviant la perspectiva, i al preguntar-se “què som els valencians?” ens situa com a subjecte polític i lliure, per tant, de la visió distorsionant de qualsevol element exogen a l’existència dels valencians com a subjecte col:lectiu històric.

I al situar els valencians com el centre del seu estudi i preguntar-se què som, Fuster arriba a una altra conclusió: els valencians som part, particular, però indestriable de la nació catalana.

“Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”, va escriure Joan Fuster.

Des de Fuster, la nació catalana ja no és la la nació de Prat de la Riba o de Vicenç Vives, restringida estrictament al Principat de Catalunya, sinó l’ampliada a valencians i balears.

A partir de Fuster, la qüestió ja no és com encaixa la Catalunya estricta amb Espanya, sinó com fer els Països Catalans.

Resulta interessant, comparar el “Nosaltres els valencians” amb “Notícia de Catalunya” de Vicenç Vives, publicat al 1954. Vives, a diferència de Fuster, redueix la “nació” al Principat de Catalunya, i no com una part constitutiva d’una nació més ampla o perquè aquesta siga l’element central del seu estudi per se, sinó en relació, d’encaix o desencaix amb Espanya.

Com molt bé escrivia fa uns dies a la VilaWeb el periodista Marti Estruch “Existeix Barcelona i existeix València, i caminem per poder ser i volem ser per caminar. Els principatins tenim un sud, que no són les terres de l’Ebre, sinó Alacant, i els valencians tenen un nord, que no és Vinaròs sinó Perpinyà… Ara que el Principat ha emprès el camí cap a la llibertat, convé no oblidar-ho, perquè quan els valencians es despertin finalment de la letargia convindrà mostrar-los que els hem deixat la porta oberta… El sud també existeix, tal com diu un poema de Mario Benedetti que canta Manolito Serrat, per anomenar-lo com Fuster, i que molts li atribueixen injustament. Gràcies a personatges com Joan Fuster i Andreu Alfaro, Ausiàs Marc i Vicent Andrés Estellés, Raimon i Obrint Pas, sabem a més que el nord sense sud no té sentit, és incomplet i molt més pobre. Nosaltres, els valencians del nord, i ells, els principatins del sud, seguim, seguirem. “

O com va dir Lluís Llach al llibre d’entrevistes “Ser Joan Fuster”: “Nosaltres estàvem acostumats a ser catalans petits, i ell ens va obrir la porta d’una catalanitat molt més complexa, molt més àmplia, molt menys egoista, molt més plural, molt diferent. […] Molts catalans del Principat no s’adonen que el nostre projecte, només català, sense els Països Catalans, és molt pobre, s’acaba molt aviat. En canvi, el projecte de futur dels Països Catalans és molt engrescador, perquè és més complex i més ric. I el mestratge de Fuster és cabdal.”

Cal fer esment també, per ser-ne justs, que Solidaritat per la Independència (SI), un altre partit farcit de polítics nascuts al País Valencià i ara fora del Parlament català arran de les darreres eleccions catalanes, va defensar amb força des de la seua constitució com a partit la idea de la nació catalana completa com a part essencial del seu ideari polític.

Bienvenido Oliver i Joan Fuster… i després alguns altres intel.lectuals valencians que han mantingut viva la flama de la reivindicació fusteriana de la nació catalana completa al llarga dels darrers anys. Aquesta és la aportació valenciana que es pot veure a hores d’ara en algunes de les propostes de declaració de Sobirania que s’han presentat en el Parlament.

I el que espere és que en forme part de la Declaració de Sobirania definitiva que s’aprobe de la manera més majoritària i consensuada possible el proper dimecres 26 de gener al Parlament de Catalunya.

Patraix, València (L’Horta), a 20 de gener de 2013.

La sentència isqué fa uns mesos i la jove l’havia recorregut perquè ella havia estat fent els treballs socials i pagant la multa fraccionada, tal com indicava la sentència.

Fa un any la seua defensa va sol.licitar la suspensió d’execució de la pena, però el jutjat la va denegar i va computar la pena inicial de dos anys i quatre mesos (a partir de dos anys es decreta ingrés a la presó), encara que es commutara una part de la mateixa amb treballs socials.

La jove va rebre fa uns dies una providència en la qual se l’informava que en quinze dies havia de procedir a l’ingrés voluntari en un centre penitenciari!!

El titular de la següent notícia que apareixia al costat d’aquesta deia aixina: “La policia sospita que Urdangarin va donar allotjament gratis a familiars i amics a València”.

S’hi assenyalava que el gendríssim havia endossat a l’erari públic valencià més de 30.000 eures en hotels, contractats durant 4 dies, per allotjar a amics i familiars, durant la celebració del València Summit 2004, en la seua etapa al capdavant de l’Institut Nóos .

La notícia a més assenyalava que Urdangarín havia dormit en una suite 3 vegades més cara que les de la resta de la seua comitiva. A aquesta reunió havia assistit també l’amiga de Juan Carlos Borbón, Corinna zu Sayn-Wittgenstein.

La Ciutat de les Arts i les Ciències de València va ser la institució que es va fer càrrec el 30 d’abril de 2005 d’un total de 30.816 euros per pagar les 74 habitacions simples i dobles que l’Institut Nóos va reservar a l’Hotel Gran València, en la majoria dels casos per quatre nits, tot i que, segons l’acord subscrit entre les administracions valencianes i Nóos, les arques públiques només s’havien de fer càrrec de l’allotjament dels “experts”, tècnics i ponents convidats que participaran en la trobada!!

La següent notícia a aquesta tenia aquest titular: “La Fiscalia demana 11 anys de presó per a Martínez i Betoret, 9 d’inhabilitació per Such i sobreseïment per Rambla pel cas Gürtel”.

S’hi informava de les penes de presó i d’inhabilitació que la Fiscalia sol.licitava per a diversos ex alts càrrecs del govern valencià, dins de la investigació que se segueix sobre contractacions de la Generalitat amb Orange Market en relació amb Fitur, causa inclosa en el ‘cas Gürtel’.

A aquests càrrecs públics la Fiscalia els imputava, en diferents graus, un delicte continuat de prevaricació administrativa, un altre continuat de malversació de cabals públics, un delicte de suborn, un delicte de falsedat de document oficial. Així mateix, als suposats capitostos de la trama els imputava un delicte continuat de tràfic d’influències, delicte continuat de malversació de cabals públics, cooperadors de delicte de falsificació de document oficial i suborn.

L’import total facturat a l’administració pública per part de la trama, entre els anys 2005 i 2009, era de 5.027.604,46 euros, segons concretava el fiscal, que afegia que en el curs d’aquesta contractació van obtindre uns beneficis il.licits per duplicitats de pagament, en relació amb els serveis contractats o per sobre costos en la facturació, per un import conjunt de 298.380 euros, com a mínim.

El fiscal recollia que l’any 2005, al certamen de Fitur, es van constatar despeses per import de 23.705,59 euros per una festa nocturna en una discoteca de Madrid. En concret, es van abonar 12.000 euros en concepte de consumicions i 11.705,59 per despeses d’impremta i aplicació de la marca ‘Generalitat Valenciana’.

En l’escrit, el fiscal també enumerava una sèrie de regals efectuats pels líders de la trama a membres de l’Administració valenciana. Així, s’assenyala que en el domicili d’Orange Market es va intervindre un document en el que figurava: “mocador consellera Loewe. Mesures Rafael Betoret-Milano”. Betoret ja havia estat condemnat per un delicte de suborn en la coneguda com “Causa dels vestits” dins del cas Gürtel, en mostrar-se conforme amb els fets.

Igualment, constava un rellotge a Milagrosa Martínez per valor de 2.400 euros i diferents regals de Nadal (que no s’han pogut concretar) a l’exconsellera, a Such, a Betoret, a Vidal i a Grau.

I la quarta notícia que completava la concatenació era la següent: “Bárcenas tenia 22 milions en un compte a Suïssa”.

S’hi assenyalava que l’Audiència Nacional havia descobert un compte a Suïssa de l’extresorer del Partit Popular, Luis Bárcenas, en la qual podia haver tingut fins a 22 milions d’euros. El compte havia estat obert el 2001 a nom de Luis Bárcenas i el 2009, poc després que esclatara el cas Gürtel i ell fora imputat, havia estat clausurada i els seus actius transferits. La informació assenyalava que l’extresorer del PP era el beneficiari últim de quatre comptes en l’entitat Dresdner Bank de Ginebra, que usava per moure els diners d’uns a altres, fins arribar a sumar 22 milions en 2007 en una d’elles.

L’endemà d’aquesta notícia l’advocat defensor de Bárcenas assegurava que el seu client s’havia acollit a l’amnistia fiscal del Ministeri d’Hisenda, regularitzant 10 milions d’euros, alhora que qualificava d'”error” el que aquests diners foren duts a un compte suís i no foren declarats al fisc espanyol. El Ministeri d’Hisenda espanyol va desmentir aquesta informació.
Ahir el diari El Mundo va destapar que nombrosos dirigents del PP podrien haver rebut sobresous en diners negres durant l’etapa de Bárcenas com a tresorer del partit. 

Quan vaig acabar de llegir aquestes 4 notícies, una darrere l’altra, un sentiment inevitable de ràbia i d’impotència em va envair completament quan vaig imaginar qui probablement dels protagonistes d’aquestes notícies pagaria el seu delicte amb la presó: la jove que va utilitzar 443 euros d’una targeta de crèdit aliena per comprar menjar i bolquers per als seus fills xicotets!

Alhora que m’envaïa aquest sentiment d’indignació, vaig recordar aquella lapidària frase que va pronunciar Juan Carlos Borbón durant el seu discurs nadalenc de l’any 2011: “La justicia es igual para todos”.

Patraix, València (L’Horta), a 18 de gener de 2013.

Perquè efectivament, la realitat és que passats tres anys del terratrèmol, només s’han construït sis mil noves habitatges, i encara hi han 347.000 haitians que viuen, o millor dit malviuen, en 496 campaments temporals. Segons Amnistia Internacional, les condicions en aquests campaments són de “manca d’accés a l’aigua, sanejament i eliminació de residus”, i les dones i els xiquets estan exposats a “agressions i violacions”.

A més, segons denuncia l’organització, “molta gent (s’estima que unes 80.000 persones) d’aquests campaments improvisats també viu sota el constant temor a ser desallotjats per la força (de terrenys privats). L’actual política d’habitatge del Govern sembla estar més enfocada a evitar que la gent visca en les places públiques que a oferir habitatges segures”.

Amnistia Internacional, que juntament amb Creu Roja van confirmar la situació catastròfica en que viuen els desplaçats pel sisme, van dir que les condicions de vida als camps de refugiats són hui en dia pitjors que les de fa 3 anys.

Entre 2010 i 2011, 60 països de tot el món es varen comprometre a aportar més de 9.900 milions de dòlars per a la reconstrucció de l’illa en un termini de deu anys. Poc més del 50% de la suma promesa, 5.300 milions de dòlars, han estat lliurats fins ara i el gruix dels diners ha estat invertit en el pagament d’aliment i menjar per als supervivents.

Metges Sense Fronteres, l’organització que s’ha fet càrrec del gruix de les víctimes de l’epidèmia de còlera que ha matat més 7.500 haitians des d’octubre de 2010, també ha assenyalat la devastació existent en el sistema nacional de salut. “El procés de transició ha estat massa lent. Les institucions haitianes són febles, els donants no han mantingut les seues promeses, i el govern i la comunitat internacional han fallat en establir prioritats clares”, va declarar un portaveu de l’organització al país.

Coneguts aquests fets, inevitablement m’assalten algunes preguntes.

Com, per exemple, la de si algú pot imaginar que si el terratrèmol haguera afectat amb aquesta magnitud a un país com ara Alemanya, Estats Units o Canadà, la situació de les persones que hagueren quedat sense llar en aquests països seria similar a la que pateixen hui els haitians, tres anys després de la catàstrofe.

És evident que Alemanya, EUA i Canadà són països immensament més rics i amb una estructura constitucional moltíssim més consolidada que la que té Haití, però independentment d’això, algú pot imaginar que 350.000 alemanys, nord-americans o canadencs estarien vivint en campaments transcorreguts 3 anys, si aquesta catàstrofe haguera passat en els seus respectius països?

La resposta al perquè els haitians segueixen estant com estan és més complexa que la de recórrer als típics tòpics de la immensa pobresa que pateix el país, o la manca d’interès o de solidaritat internacional, que per suposat també.

Perquè, al meu entendre, la devastació a Haití va començar moltíssims anys abans del terrible terratrèmol de fa 3 anys, una devastació històrica en la què el colonialisme i els seus successius governs titelles han tingut molt a veure, com ara a continuació hi exposaré.

La tragèdia succeïda a Haití i el perquè segueixen hui estant en la situació en què estan, transcorreguts ja 3 anys des que va succeir, ens fa rememorar coses que fàcilment oblidem o que desconeixem, o que deliberadament els mass media ens oculten o ens fan oblidar.

Haití és el país més pobre del continent americà i un dels més pobres del planeta.

No obstant això, potser molts no sàpiguen que Haití va ser el primer país independent d’Amèrica sorgit d’una revolució duta a terme per esclaus, aqueixos esclaus que els europeus vam arrencar de casa seua al continent africà i els portaren a Amèrica en condicions infrahumanes a treballar en les plantacions de canya de sucre, i que, a força d’intensificar els conreus per extreure el màxim benefici, varen acabar amb un sòl abans molt fèrtil.

Haití era en el seu moment la colònia més rica de França, la qual cosa li va valdre el nom de “la Perla de les Antilles”.
La cobdícia insaciable de la metròpoli acabà de convertir-la en un erm, deixant una herència per a generacions futures de pobresa i desolació.

El monocultiu de la canya de sucre va produir la sobreexplotació de la terra per sobre de la capacitat de reposició del sòl en els seus nutrients, el que unit al pagament del Deute extern i les polítiques d’ajustament estructural a canvi de crèdits concedits pel BM i l’FMI en condicions molt desavantatjoses, va portar al país i a la seua població a la misèria més absoluta.
Aquesta situació va conduir als haitians a haver de cercar la llenya per poder cuinar els seus aliments a les muntanyes més properes, el que va provocar la desforestació dels seus rics i abundants boscos i la posterior desertització d’una bona part del país.

Cancel.lar aquest Deute extern, molt superior al que el país rep en ajuda, constitueix realment una obligació moral.

Però es que a més un sentit de la justícia més ampli ens obligaria, no només a cancel.lar-la, sinó a assumir i pagar el deute ecològic contret amb el poble d’Haití per tanta natura exhaurida com a conseqüència de llargs anys de barbàrie colonial.

I també seria de justícia reconèixer l’enorme deute contret pel antic món colonial i esclavista cap els esclaus negres, per un treball arrencat per força amb moltíssima violència i sofriment, i que constitueix un gran deute històric que Occident té amb el poble d’Haití per tants anys d’humiliació, de saqueig i de genocidi continuats.

Però encara tenim més deutes amb aquest país.
Tota Amèrica i el món sencer devem a Haití l’abolició de l’esclavitud, arran de la seua independència arrencada al Govern francès el 1804, la qual va constituir la primera revolució d’esclaus que va triomfar al món.

El Govern de la jove i xicoteta República d’Haití va enviar naus, armes i soldats a Simón Bolívar quan aquest li va demanar ajuda el 1816 en el seu aixecament contra la Corona espanyola, amb l’única condició que en tots aquells països que s’anaren alliberant s’abolíra l’esclavitud, condició que, per cert, no sempre es va complir.

I a més hi ha coses que no se saben perquè no es diuen, com per exemple que la immensa pobresa d’aquest país té el seu origen pel gran deute que va haver de pagar durant més d’un segle al Govern francès com a preu a la “gosadia” de rebel.lar-se contra el jou colonial i esclavista, deute que li va asfixiar en moments tan importants com van ser els de la seua naixent independència.

Perquè les potències occidentals van veure en el triomf de la revolució d’esclaus a Haití un perillós exemple que podria contagiar a la resta del continent. I per això van decidir aïllar i no reconèixer diplomàtica ni políticament la nova República lliure.

França, la seua antiga metròpoli colonial, va condicionar el seu reconeixement al pagament d’una indemnització de 150 milions de francs or, el que era completament inassumible per al jove país.
El pagament del deute es va acabar de fer el 1938… 134 anys després del seu alliberament! A canvi d’aquesta fortuna, França va reconèixer a la República d’Haití, però no ho va fer cap país més.

En aquells dies, el país ja no pertanyia des de feia molts anys a França… sinó als bancs nord-americans!

Perquè abans que acabara el pagament d’aquest deute, els marines nord-americans havien desembarcat al país el 1915 per quedar-se fins l’any 1934. I el primer que van fer quan van envair el país va ser ocupar la duana i l’oficina de recaptació d’imposts, i van retenir el salari del President haitià fins que aquest va acceptar signar la liquidació del Banc d’Haití, perquè passara a convertir-se en una sucursal del Citibank de Nova York.

Quan els soldats nord-americans es van retirar del país, van deixar-hi una Guàrdia Nacional perfectament instruïda per impedir qualsevol tipus de reforma social o democràtica que poguera atemptar contra els seus interessos.

El llarg saqueig colonial durant segles i l’extenuació del les seues fèrtils terres, el inassumible deute que li va imposar la seua excolònia, l’aïllament i boicot internacionals que van seguir a la seua independència, l’ocupació militar nord-americana que va perpetuar el saqueig de les seues riqueses i va impedir qualsevol tipus d’avanç social i de democràcia, les posteriors dictadures mantingudes per Estats Units, com van ser les dels Duvalier pare i fill durant quasi trenta anys, o els governs titelles com va ser el de Jean Bertrand Aristide, l’ex-salesià populista que es va deixar comprar pel FMI i el BM, i que va sembrar el caos al país… aquestes són les veritables causes de la devastació d’Haití, molt més fins i tot que el gran terratrèmol que va succeir fa tres anys.

I més recentment, Haití va haver de fer front a una greu crisi alimentària que va provocar fam en gran part de la seua població, com a conseqüència de la pujada del preu de l’arròs.
L’arròs era un dels aliments bàsics de subsistència dels haitians, i del qual vivien bona part dels seus camperols. Però un dia aquests es van veure obligats a deixar perdre els seus camps, en no poder competir amb els preus del cereal subvencionat que entrava al país procedent dels Estats Units. Aquesta situació perversa i irreversible, que podríem qualificar de terrorisme econòmic institucionalitzat permès per l’Organització Mundial del Comerç (OMC), va portar a molts d’ells, després d’abandonar les seues plantacions i casa al camp, a instal.lar-se al voltant de la seua capital, on vivien ja prop de tres milions de persones amuntegades en un xicotet territori.

Coneguts aquests antecedents, podem imaginar en quines condicions de misèria vivien els haitians que habitaven a la capital Port-au-Prince i als seus voltants el dia que es va produir aquell terratrèmol de magnitud 7.3, i quina seria la feblesa dels seus habitatges, normalment auto construccions sense fonaments.

Un terratrèmol d’aqueixa magnitud haguera produït, sense dubtes, danys importants a qualsevol ciutat del món on hi haguera ocorregut, però en absolut una devastació i l’enorme tragèdia humana que va produir a Haití, on centenars de milers de febles habitatges es van desplomar com un castell de cartes sobre els caps dels seus mísers habitants.

Haití va nàixer pobre, però amb la dignitat dels que es rebel.len contra la injustícia i no es deixen aixafar, però pobra, tremendament pobra. 

Haití va nàixer pobre per atrevir-se a no ser esclava, com va dir Eduardo Galeano.

Patraix, València, a 14 de gener de 2013.