La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

La fortuna personal de Juan Carlos de Borbón a l’empar de la inviolabilitat jurídica que li proporciona la Constitució espanyola.

Francisco Franco necessitava un successor. Tenia molt clar que no podia deixar la seua Espanya una-grande-y-libre en mans de la maçoneria i el bolxevisme, i tampoc era el seu desig que la seua estimada pàtria es convertíra en una democràcia liberal a l’estil de les que imperaven en l’occident laic i parlamentari europeu.

Després d’àrdues deliberacions amb el seu coixí, el dictador gallec de veu aflautada va decidir portar-se a Juan Carlos de Borbón y Borbón a Espanya, que s’havia exiliat a Itàlia al costat del seu pare, i adoctrinar-li en els principis franquistes.

Juan Carlos de Borbón era un xic imberbe que va aplegar a Espanya literalment amb una mà davant i una altra darrere, sense una pesseta a la butxaca… però que a hores d’ara acumula una fortuna de 1.790 milions d’euros, segons la revista Forbes, quantitat que coincideix amb una informació publicada fa uns mesos pel diari The New York Times, que la elevava a 2.300 milions de dòlars, quasi 1.800 milions d’euros.

Això feia de Juan Carlos el personatge número 134 entre els homes més rics del món.

El diari novaiorquès al.ludia al “estil de vida luxós” i a la “fortuna opaca” de Juan Carlos, afirmant que “segueix sent un secret com ha amassat la seua considerable riquesa personal”, fent-se ressò que a l’arribar al tron, després de la mort de Franco, els seus béns equivalien a “pràcticament res”.

Fa poc de temps es va donar a conèixer un document revelador, fins aleshores no divulgat, que potser ens ajude a comprendre com s’ha anat forjant la immensa fortuna del rei espanyol.

Aquest document és una carta que Juan Carlos I va enviar al Sha de Pèrsia, Reza Pahlavi, el 22 de juny de 1977.

La missiva està recollida en un llibre de confessions dels secrets polítics del règim iranià del Sha, que va ser escrit per qui va ser el seu ministre de l’Interior i primer ministre, Asadollah Alam.

L’objecte de la carta escrita pel Borbón no era un altre més que el de reclamar al seu “germà” Resa Pahlevi la concessió de “deu milions de dòlars com la teua contribució personal a l’enfortiment de la monarquia espanyola”.

A continuació vos expose el contingut complet d’aquesta carta, que com podreu comprovar no té cap rebuig:

“Estimat germà:

Per començar voldria dir-te com de immensament agraït estic per què hages enviat al teu nebot, el príncep Shahram, a veure’m, facilitant així una resposta ràpida a la meua petició en un moment difícil per al meu país.

M’agradaria a continuació informar-te de la situació política a Espanya i del desenvolupament de la campanya dels partits polítics, abans, durant i després de les eleccions.

Quaranta anys d’un règim totalment personal han fet moltes coses que són bones per al país, però al mateix temps van deixar a Espanya amb moltes deficients estructures polítiques, tant com per suposar un enorme risc per a l’enfortiment de la monarquia.

Després dels sis primers mesos de govern d’Arias Navarro, que jo vaig estar igualment obligat a heretar, el juliol de 1976 vaig designar a un home més jove, amb menys compromisos, a qui jo coneixia bé i que gaudia de la meua plena confiança: Adolfo Suárez.

Des d’aquell moment vaig prometre solemnement seguir el camí de la democràcia, esforçant-me sempre a anar un pas per davant dels esdeveniments per tal de previndre una situació com la de Portugal que podria resultar encara més nefasta en aquest país meu.

La legalització de diversos partits polítics els va permetre participar lliurement en la campanya electoral, elaborar la seua estratègia i emprar tots els mitjans de comunicació per la seua propaganda i la presentació de la imatge dels seus líders, alhora que es van assegurar un sòlid suport financer: la dreta, assistida per la banca d’Espanya, el socialisme, per Willy Brandt, Veneçuela i altres països socialistes europeus, i els comunistes pels seus mitjans habituals.

Mentrestant, el president Suárez, a qui jo vaig confiar fermament la responsabilitat del govern, va poder participar en la campanya electoral només en els últims vuit dies, privat dels avantatges i oportunitats que vaig explicar-te ja anteriorment i de les que es van poder beneficiar els altres partits polítics .

Malgrat tot, sol, i amb una organització tot just formada, finançat per préstecs a curt termini de certs particulars, va aconseguir assegurar una victòria total i decisiva.

Alhora, però, el partit socialista va obtindre un percentatge de vots més alt del que s’esperava, el que suposa una seriosa amenaça per a la seguretat del país i per a l’estabilitat de la monarquia, ja que fonts fidedignes m’han informat que el seu partit és marxista. Certa part de l’electorat no és conscient i els voten en la creença que amb el socialisme Espanya rebrà ajuda d’alguns grans països europeus, com Alemanya, o si no de països com Veneçuela, per a la reactivació de l’economia espanyola.

Per aquesta raó és imperatiu que Adolfo Suárez re-estructure i consolide la coalició política centrista, creant un partit polític que servisca de suport a la monarquia i a l’estabilitat d’Espanya.

Per aconseguir-ho, el president Suárez clarament necessita més que mai qualsevol ajuda possible, ja siga dels seus companys o de països amics que busquen preservar la civilització occidental i les monarquies establertes.

Per això, estimat germà, em prenc la llibertat de demanar el teu suport en nom del partit polític del president Suárez, ara en difícil conjuntura. Les eleccions municipals se celebraran d’ací a sis mesos i serà aquí més que res on posarem el nostre futur en la balança.

Per això em prenc la llibertat, amb tots els meus respectes, de sotmetre a la teua generosa consideració la possibilitat de concedir deu milions de dòlars com la teua contribució personal a l’enfortiment de la monarquia espanyola.

En cas que la meua petició meresca la teua aprovació, em prenc la llibertat de recomanar la visita a Teheran del meu amic personal Alexis Mardas, que prendrà nota de les teues instruccions.

Amb tot el meu respecte i amistat.

El teu germà,

JUAN CARLOS “

Com podem veure, la carta posa en evidència, no només l’afany de lucre desmesurat que ja tenia el llavors jove Juan Carlos de Borbón, sinó també la seua ideologia política personal continuista amb la del període franquista.

Aquesta carta, i altres similars, van ser enviades als màxims representants de nombroses monarquies existents arreu del món, amb la finalitat d’obtindre el seu suport econòmic.

Això ens dóna una idea de com va començar a forjar-se la immensa fortuna personal que atresora l’actual inquilí de la Sarsuela, abans de començar a participar en tot tipus de “negocis” lucratius que l’han portat a posseir actualment un dels patrimonis financers més importants del planeta.

El periodista Deci Machado ha estat un dels que més han investigat l’origen de l’immens patrimoni financer de Juan Carlos Borbón.

Deci Machado, en el seu excel.lent treball d’investigació, afirma que “els interessos financers del Cap d’Estat s’han vist embolicats en nombroses irregularitats. Els negocis del rei, així com la seua relació ‘carnal’ amb la classe empresària, contrasta amb la figura mediàtica de “el rei de tots els espanyols.
La seua intermediació a favor dels interessos de les multinacionals espanyoles i de les cúpules de la CEOE han marcat la seua tasca com a màxim representant de l’Estat a l’exterior (…) Malgrat el silenci mediàtic, la figura del rei dista molt de ser inqüestionable: des de la seua manca de legitimitat democràtica a la construcció de la seua important fortuna personal, passant per una mai ben aclarida actuació al 23-F, el rei mai ha hagut de rendir comptes de les seues accions.

Nombrosos mitjans llatinoamericans no han deixat de denunciar les seues actuacions en benefici del Banc Santander Central Hispano o de Repsol a Argentina, davant l’ofensiva espanyola per aconseguir YPF (…) Les trames financeres del monarca i el ric prosperar de la seua família i de tota una subcort que utilitza la imatge real per optimitzar les seues inversions, assenyala un dels assumptes més foscos de la Casa Reial… Juan Carlos va arribar al tron ??literalment sense res. Es diu per cronistes del moment que fins i tot havia de demanar els diners al seu pare, per visitar la seua nòvia a Atenes “.

El treball de Decio Machado posa al descobert nombrosos detalls que ajuden a comprendre d’on va provenir els diners que actualment posseeix el monarca: “El començament de la seua autosuficiència econòmica, es remunta a 1962 (coincidint amb el seu casament amb Sofia), quan el banquer Luis Tanques Taberner va començar a administrar una “subscripció popular” que aportaria liquiditat econòmica als nuvis. En aquella “renda bàsica real” col.laboraven a més d’altres banquers, molts nobles i empresaris del franquisme (…) Un altre dels que ha declarat haver fet transferències importants al monarca va ser Ruiz Mateos. Després de la expropiació de Rumasa, sent pròfug de la Justícia a Londres, va acusar el rei d’haver acceptat “milers de milions”, no només de la seua butxaca, sinó del de diversos empresaris. El fiscal general l’Estat el va acusar d’un delicte d’injúries: el que podria haver-se convertit en un sumari comprometedor va quedar reduït a res.

En el seu llibre “El negocio de la libertad”, Jesús Cacho parla de les vies de finançament personal del rei. Segons assenyala Jesús Cacho “una de les primeres formes conegudes va ser el petroli, les comissions del cru que importava Espanya per cobrir les seves necessitats d’energia.

Només ocupar Juan Carlos I el tron ??a la mort de Franco, Manuel Prado i Colón de Carvajal, l’home de confiança del rei, es va dedicar a remetre diverses missives reials a altres tants monarques regnants, especialment del món àrab, per demanar-los diners en nom del rei d’Espanya”.

Aquesta informació confirma plenament la carta adreçada al Sha de Pèrsia que ha eixit a la llum fa poc de temps, i que hem vist més amunt.

“Les seues bones relacions amb els dictadors àrabs també va quedar patent en la resposta favorable de la monarquia saudita a la petició d’un crèdit de 100 milions de dòlars. Exactament la mateixa quantitat pagada per l’empresa kuwaitiana KIO a Colom de Carvajal, indica Cacho. Els pagaments es van justificar a Kuwait per la necessitat que, durant l’anomenada “Tempesta del Desert”, l’aviació nord-americana poguera disposar com volguera de les bases aèries espanyoles de Rota i Torrejón, pel que calia “untar” als polítics . (…) Propers a Juan Carlos apareixen també noms com Mario Conde, Alfonso Escámez, els Albertos… Destaca en les seues relacions el conegut com “Clan Les Quatre Estacions”, nom del restaurant del qual Miguel Arias, Joaquín Vázquez Alonso, Jaume Cardenal Pombo i el propi rei són socis. Alguns van aparèixer implicats desprès en la trama de Ibercorp. Entre ells es va teixir una espessa trama de negocis”

El que Decio Machado descriu com el “paradís mallorquí” ha estat l’espai en què el monarca espanyol ha cultivat “il.lustres amistats”.

“Allà el rei Juan Carlos va intimar amb el príncep Zourab Tchokotua, un aristòcrata georgià que va ser processat per un jutjat mallorquí el 1978 i el 1992 en relació amb presumptes estafes immobiliàries. En l’última instrucció figurava també el seu soci Oliver Mateu, un altre home proper al rei (…) El rei va ser fotografiat el 7 d’agost de 1990 a Port Portals, amb els seus amics Giovanni Agnelli (propietari de FIAT) i Raul Gardini, expresident de Montedilson, l’empresa química a la qual Joan Abelló va vendre el seu laboratori Antibiòtics amb un benefici de 450 milions de dòlars. Tant Agnelli com Gardini es van veure implicats en casos de corrupció a Itàlia. Aquest últim es va suïcidar el 1994 (…) És públic que el iot Fortuna II va ser finançat per un grup d’empresaris mallorquins, els quals van ajuntar 17,5 milions de dòlars per fer el regal real. Hui el monarca navega al Fortuna III, valorat en més del doble que l’anterior.

Mallorca és una bona font d’ingressos per al rei en patrocinis, roba i equipaments esportius, begudes i rellotges per a la família reial, convertida en un atractiu model publicitari de vegades subliminal i altres descarat”.

Coneixent tot açò i veient el que actualment està passant amb el seu gendre Iñaki Urdangarín i el cas Nóos, un arriba a la conclusió de que Juan Carlos s’ha estat menjant el pa i el pernil, i Urdangarín tan sol les molletes… però no obstant això, és aquest últim el que ha estat encausat i és investigat.

L’explicació a aquesta aberració jurídica la tenim en l’article 56 de l’actual Constitució espanyola, que diu així:

1.-El Rei és el Cap de l’Estat, símbol de la seua unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seua comunitat històrica, i exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis.

2.-El seu títol és el de Rei d’Espanya i podrà utilitzar els altres que corresponguen a la Corona.

3. – La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre referendats en la forma establerta en l’article 64, no tenint validesa sense aquest referendament, llevat del que disposa l’article 65.2.

Que conclusions podem treure d’això?

En paraules de Antonio Torres del Moral, catedràtic de Dret Constittucional de la UNED, això significa, en primer lloc, que “de cap manera” el rei pot ser cridat per un jutge, ni per declarar ni per ser jutjat. Això és el que suposa és la inviolabilitat.

En segon lloc, la no responsabilitat fa que el cap d’Estat tampoc responga políticament dels seus actes. Per això existeix l’anomenat “ratificació”.

“En una democràcia no pot haver poders públics que siguen irresponsables”, però com el titular de la Corona sí que ho és, “cal que algú responga políticament per ell, i aquest algú és el president del Govern o el ministre que ratifique el seu acte. Tots els actes del rei, que es refereixen a l’exercici del càrrec, tenen ratificació”, diu Antonio Torres.

Hi ha tres formes d’exercir la ratificació: la primera, amb una signatura, per exemple a l’hora de sancionar una llei. El president del Govern signa el document amb el rei; a això se li dóna el nom de “contrasignatura”. Així, si el rei signa alguna cosa inconstitucional o contrari a dret, el president seria responsable.

La segona, amb la “presència”, per exemple, en un viatge en què el rei va acompanyat d’un ministre, el denominat “ministre de jornada”, que es fa responsable “del que puga passar”. Finalment, hi ha l’anomenada ratificació “tàcita”.

En aquest cas, el missatge de Nadal del rei o l’aparició del monarca en televisió el 23-F s’entenen com ratificacions tàcites: no hi ha ningú al seu costat i ningú ha signat per escrit un suport a aquests actes. El responsable és el president del Govern, “si no dimiteix. En tot el que està passant actualment el responsable és el president del Govern”.

“Si el president no està d’acord, llavors es plantejaria un problema institucional”, diu el catedràtic. La depuració de responsabilitats polítiques pel que fa al president passaria per “una moció de censura, un vot de confiança o per les urnes”. Es dirimirà davant l’opinió pública, les Corts i l’electorat.

On queda aleshores la responsabilitat jurídica?

“Primer caldria la comissió d’un acte antijurídic”, diu Antonio Torres. Imaginem que el rei ho fa. Que, hipotèticament, comet un delicte. El president del Govern és, de nou, el responsable polític “si no dimiteix”. Però, qui respon de l’acte antijurídic? “La resposta és ningú. Així n’és”, assevera Antonio Torres.

“Hi ha un adagi o dit que procedeix del constitucionalisme anglès que diu que ‘El rei no pot fer mal‘. I com no pot fer mal, no és responsable jurídicament. Això és una fal.làcia, perquè sí que pot fer mal, però no respon perquè cap jutge pot citar-lo en una banqueta: la justícia s’administra en nom del rei. Per tant la responsabilitat del monarca es limitaria al terreny històric-polític, i l’assumpte o problema quedaria arreglat, fins i tot, amb un “pacte” o acord puntual, un tancament en fals”.

“Quan les coses es posen molt malament, també els reis responen, però ho fan d’aquesta manera, no davant d’un jutge, sinó exiliant-se, perdent la Corona o bé amb la proclamació d’una república”.

En aquest context cal esmentar també un concepte que torna a estar aquests dies en boca de tothom: l’abdicació. “És una altra manera de solucionar l’assumpte, amb totes les cometes possibles, perquè la cosa siga menys greu”, diu Antonio Torres.

Si el rei d’Espanya comet, hipotèticament, un acte antijurídic i abdicara, els termes d’inviolabilitat i irresponsabilitat no seguirien vigents “jurídicament”, però el normal, hipotèticament, seria donar-li una eixida “pactada”, insisteix el catedràtic, per evitar una crisi major.

És comprensible en ple segle XXI la figura de la inviolabilitat?

 “La gent no ho entén, i no té per què entendre-ho”, afirma el catedràtic. La monarquia, diu, segueix encara envoltada d’un “halo de reverència, de sacralitat”, però si escollim tindre una, amb els seus avantatges i inconvenients, “ja sabem el que ens ha tocat. La monarquia és el que és”.

Després d’exposar tot això en aquest post del meu bloc, em venen al cap els privilegis indecents dels monarques absolutistes medievals, que encara es perpetuen amb la monarquia borbònica espanyola vigent que tots estem patint, alhora que tornen a ressonar en les meues orelles les paraules pronunciades per l’inquilí de la Zarzuela en el seu discurs nadalenc de fa dos anys: “La Justícia es igual para todos”… es pot ser més cínic i mentir més amb menys paraules???

Patraix, València (L’Horta), a 17 de febrer de 2013.



  1. Estamos en un país “podrido”. La corrupción política descubierta solo es el “icéberg”; está muy extendida y su impunidad nos deja a todos los españoles en grave riesgo (….)
    -¿sinó, porqué Rajoy, o los jueces no han intervenido las cuentas del PP y los papeles de Bárcenas, yá?.
    -¿porqué Rajoy teme que Bárcenas tire de la “manta”?.
    -¿porqué cuándo apareció el caso Gürtel, Trillo se encargó de que la justicia “funcionará” a otra velocidad de la que ahora vá?.
    -¿porqué hay un diputado de cada partido en el Tribunal de cuentas?.

     Los políticos que tenemos no han venido a servir al pueblo, sinó a servirse de él. Es hora de que la justicia “sea igual para todos”, y si ésta no se quita la “venda” de los ojos nunca lo será. Ha de empezar a investigar  y “llegar hasta las últimas consecuencias”. La “impunidad instalada” legaliza la corrupción política.
    No debe haber perdón fiscal para los evasores de capitales, que además presúmen de “patriotismo”. El dinero evadido y no declarado debe ser incautado, ya que su oculto “destino” no deja lugar a dudas de que su procedencia no es “legal”, y además de evadir capitales también han evadido impuestos. Por tanto se ha de castigar ejemplarmente, embargando bienes,  juzgándose los delitos y castigándose con la cárcel. Y, además, derogar las pensiones vitalicias por los cargos políticos prestados, obligando a la devolución de aquellas percibidas.   
     

  2. Hola.

    Me ha gustado encontrar y poder leer esta carta, gracias.

    Quiero comentarle que en alguna apreciación estoy en desacuerdo con usted.

    Dice: “Com podem veure, la carta posa en evidència, no només l’afany de lucre desmesurat que ja tenia el llavors jove Juan Carlos de Borbón, sinó també la seua ideologia política personal continuista amb la del període franquista.”

    Según usted dice que el rey tenía un programa continuista del regimen de Franco. Pero yo leo e interpreto:”Des d’aquell moment vaig prometre solemnement seguir el camí de la democràcia

    Según leo creo que le decía que apostaba por la democrácia, algo un tanto apartado del Regimen Franquista.

    Por lo tanto creo que debería corregir esto.
    Por lo demás no hay reproche.

    Un saludo.      

       

        

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent