La paella mecànica

El passat 20 de setembre el PP d’Algemesí va aprovar en un plé municipal la retirada del títol honorífic a Franco, així com el canvi de nom de la principal avinguda de la ciutat, del actual de País Valencià pel de Comunitat Valenciana.

Un cop més, el PP valencià feia gala de la seua interessada i irracional catalanofòbia visceral, airejant novament una polèmica ja inexistent per superada, amb la finalitat d’intentar pescar en aigua tèrbola alguns vots i suports de l’electorat més radicalment blaver i, per tant, antivalencià.

La seua irracionalitat va arribar al punt de voler justificar i posar al mateix sac els dos acords, és a dir, acceptar la retirada del títol d’alcalde honorífic a Franco (després de 37 anys de mort!), a canvi de retirar també el nom de País Valencià a l’avinguda, com si una cosa tinguera alguna cosa a veure amb l’altra …
Però sí, sembla que per al PP d’Algemesí amb els dos acords aprovats amb el democràtic sistema del “yo me lo guiso, yo me lo como” es donava solució a dues “il.legalitats” existents, ja que per a ells igualment d’il.legal era mantindre a Franco com a batlle honorari què deixar amb el nom de “País Valencià” l’avinguda de la ciutat (sic)…

Potser no siga massa coneguda la història que va portar al fet de què a l’Estatut d’Autonomia valencià s’imposara una denominació territorial completament nova, aliena i sense cap legitimitat històrica, com és el de “Comunitat Valenciana” …

Perquè s’hi arribà a aquesta denominació anti-natura?

L’abril de 1978, el Consell Preautonòmic del País Valencià de Josep Lluís Albinyana, va adoptar la històrica senyera del Regne de València, la de les quatre barres dels reis d’Aragó, amb l’escut del rei Pere el Cerimoniós al bell mig, com a Senyera oficial del País Valencià, i és va hissar al costat de l’espanyola a l’Ajuntament de València.
Era el moment de negociar la redacció de l’Estatut d’Autonomia i la dreta va arribar-hi defensant la senyera blava de la ciutat de València com a bandera de tot el territori i el nom de Regne de València per al nostre País. L’esquerra defensava la senyera històrica dels valencians, la de les quatre barres roges sobre fons daurat, i el nom emprat fins aquell moment de País Valencià. 

A Benicàssim, els redactors de l’Estatut del PSPV i de l’UCD, els partits majoritaris aleshores, varen acordar finalment una solució de compromís: adoptar una bandera amb la franja blava al pal, però amb l’escut del rei Pere el Cerimoniós al mig (tal i com volia la dreta), i el nom de País Valencià (tal i com volia l’esquerra).
Tot estava a punt per al consens, però en arribar el text a Madrid un personatge nefast amb comandament en plaça, un tal Fernando Abril Martorell, va vetar la denominació de “País” (“pels seus ous”) i van començar els problemes.

A la fí és va aprovar oficialment l’Estatut valencià amb la senyera blava de la ciutat de València com la senyera oficial del territori, i respecte al nom del territori un altre gerifalte de l’UCD valenciana, Emilio Attard, va suggerir a última hora, potser en un moment de trance o d’inspiració divina, el nom de “Comunitat Valenciana “…

El propi Emilio Attard va reconèixer poc abans de morir a la revista “El Temps” que «aqueixa imbecil.litat de Comunitat Valenciana me la vaig inventar jo ….»!

És a dir, què el nom de Comunitat Valenciana és qüestió d’imbècils, i què amb aquesta absurda i imposada denominació, ens han reduït a tots els valencians i al nostre territori a la categoria d’una “Comunitat d’imbècils”… ni més ni menys!

Per altra banda, el fet de què el PP qualificara d’il.legal el nom de “País Valencià”, demostra una volta més el seu estil mentider i manipulador de la realitat històrica valenciana.

Aprofitant aquest post, m’agradaria esmentar els arrels històrics que te aquesta denominació, la qual és per a moltíssims valencians el vertader nom del nostre territori actual: País Valencià.
Una denominació històricament acreditada què, malgrat el PP i tota la seua falsimedia, te plena vigència fins i tot legal com a denominació actual de nostre territori.

De fet, la primera vegada en què és troba documentat aquest mot és al any 1699, per part del frare en Agustí Bella, a la seua obra literària “Vida de fra Agustín Antonio Pascual”, on afirmava que: “... no li tenia el Senyor destinat per Apòstol de les Índies, sinó del nostre País Valencià…“.

Sanchis Guarner va traure a la llum un altre document de tipus satíric de l’any 1767, que portava el següent original títol: “Carta no vista, lletra uberta, combit cheneral i particular, que fa Quelo el Roig d’Albal, net de la tia Rafela, a tota la Cort de Madrit, per a que vinga a veurer o mirar la gran Festa Centenar de la Verche Amparadora, ulatant el lluit que estarà el País Valencià “…

A principis del segle XX, les Joventuts valencianistes publiquen al any 1906 un mapa comarcal al.ludint al “País Valencià” .

Durant la dècada dels anys 1930, nombroses publicacions acadèmiques, culturals i polítiques, especialment els “Quaderns d’orientació Valencianista” de l’editorial Estel, utilitzen aquesta denominació amb normalitat.
De fet, durant tota la II República, va tindre un ús oficial, per exemple per part del Consell Provincial de València (actual Diputació Provincial).

Així mateix, en tots els diferents esborranys d’Estatuts d’Autononía, el de la CNT el 1936, els d’Esquerra Valenciana i el d’Unió Republicana Nacional, tots dos el 1937, es denomina el nostre territori com a “País Valencià “.

I el nostre “estatutet” actual esmenta en el seu Preàmbul que “La Comunitat Valenciana va sorgir com a conseqüència de la manifestació de la voluntat autonòmica del poble de les províncies valencianes, després de l’etapa preautonòmica, a la qual va accedir en virtut del Reial Decret- Llei 10/1978, de creació del Consell del País Valencià. Aprovada la Constitució Espanyola va ser, en el seu marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es va trobar amb la concepció moderna del País Valencià i va donar origen a l’autonomia valenciana, com a integradora dels dos corrents d’opinió que emmarquen tot allò que és valencià en un concepte cultural propi en l’estricte marc geogràfic que abasta“.

Queda així clar, doncs, que la denominació de “País Valencià” està històricament acreditada, així com la seua plena vigència i validesa actual a través de l’actual Estatut d’Autonomia.

Per a mi Regne i País són dues denominacions històriques vàlides per a anomenar al territori que va des de la Sènia al Segura.

Però per a mi solament País Valencià representa la vertadera sinergia que es pot obtindre de tots els sectors de la societat valenciana que lluitem dia a dia per a aconseguir tindre algun dia un territori social i culturalment avançat, pròsper i progressista, i, perquè no, algun dia (esperem que més aviat que tard) amo i senyor del seu propi destí i no sotmès als dictats d’interessos completament aliens als nostres, com passa ara.

I per suposat, molt millor que viure en una Comunitat d’imbècils…

Patraix, València (L’Horta), a 10 de novembre de 2012 .

Perquè la història de la reivindicació d’una via d’ample internacional que connecte València amb Europa a través de Catalunya té ja un llarg recorregut, durant el qual les aspiracions valencianes han estat sistemàticament frustrades per part dels diferents governs espanyols.
Bé podríem dir que estem visionant, sense solució de continuïtat, l’afamada pel.lícula de la “Història interminable”, i que efectivament la història del Corredor mediterrani és interminable i ben bé podria haver estat el protagonista principal d’aquesta pel.lícula.

L’excel.lent treball del Doctor en Geografia de la Universitat de València Josep Vicent Boira “La Commonwealth catalanovalenciana”, que he acabat de llegir fa uns dies, assenyala que la primera reivindicació valenciana al respecte es va produir ni més ni menys allà cap a l’any 1918, i fou un aleshores jove Ignasi Villalonga qui va publicar al diari “La Correspondència” de València un article en el qual defensava un disseny no radial de les comunicacions a l’Estat espanyol, i donava suport als plans de ferrocarrils transversals que reivindicava el llavors Ministre de Foment del Govern de Maura, Francesc Cambó.

Uns anys després va ser el líder de la Dreta Regional Valenciana, Lluís Lucía, el que en el seu llibre “En aquestes hores de transició”, escrivia l’any 1.929: “València queda sempre a la perifèria: la mata la  disposició  radial dels ferrocarrils espanyols… La línia València-Portbou, per ser senzilla, impedeix el ràpid transport de la nostra fruita a la frontera, i per ser d’ample nacional, produeix, d’una banda, els horrorosos i continus taponaments de Cerbère, i de altra l’extraordinari i supèrflua despesa del transbord de tan gegant quantitat de mercaderia… Aquest problema podria ser evitat portant a València la xarxa d’ample internacional “.

L’any següent, el 1930, el Centre d’Estudis Econòmics Valencians va iniciar un expedient que titulava “Via Internacional València-Barcelona-França”, amb intencions clarament reivindicatives davant del govern espanyol.

En els anys 1932 i 1933 es van donar diverses conferències arreu del territori valencià per part de destacades personalitats del nostre món econòmic, com eren Romà Perpinyà Grau (reusenc establert a València), Carles Sarthou Francesc i Josep Bellver Mustieles, en totes les quals s’assenyalava la necessitat de trencar l’esquema radial centre-perifèria de les comunicacions ferroviàries espanyoles  i de dotar a València de via d’ample internacional fins a la frontera catalana dels Pirineus.

El franquisme tampoc va suposar un obstacle en les reivindicacions valencianes del Corredor mediterrani. Així el diari conservador, i com tots sabem portaveu de la burgesia espanyolista valenciana ,”Las Provincias”, publicava en un article el 12 d’octubre de 1957: “La línia vital del sistema ferroviari valencià és la de València a Barcelona, que posa en relació les dues regions més importants d’Espanya per volum econòmic, industrial i agrícola, a més d’unir a quatre capitals de província i ser el camí natural per a les nostres comunicacions amb la xarxa ferroviària espanyola. I aquesta línia en el seu trajecte de València a Tarragona no arriba a la capacitat de trànsit suficient per atendre totes les necessitats de les regions a les que serveix “… em sap greu dir-ho, pel reaccionari i antivalencià que és aquest periòdic, però he de reconèixer què… quanta raó desbordava el seu article!

Si comparem tot el argumentari exposat en aquestes reivindicacions al llarg de quasi un segle d’història, amb el què diuen actualment nombrosos intel.lectuals valencians, els nostres polítics i alguns personatges dels nostres lobbies empresarials i econòmics (com hem vist al principi del post), veurem que el contingut dels seus arguments i el tó de les seues reivindicacions NO ES DIFERENCIEN EN RES amb les d’avui… com tampoc ES DIFERENCIEN EN RES les constants negatives, els menyspreus i els entrebancs de tota mena interposats pels diferents governs centrals espanyols davant aquesta històrica reivindicació valenciana i de tots els territoris que conformem l’arc mediterrani ibèric…

“The NeverEnding Story”… fins a quan haurem de seguir aguantant aquesta històrica humiliació que ens està infligint Espanya, i que suposa un atac frontal als nostres interessos econòmics i al nostre desenvolupament social???

Patraix, València (L’Horta), a 10 de Novembre de 2012.

Aquesta setmana que termina s’han celebrat a la ciutat de València la 26º edició dels Premis Jaime I.

Aquest premis van ser creats el 1989 per afavorir l’acostament entre les entitats científiques i les empresarials, amb l’objectiu de fomentar la investigació i el desenvolupament científic a l’Estat espanyol.

Els premis, que es concedeixen en diferents disciplines científiques, són atorgats per la Fundació Premis Rei Jaime I, constituïda per la Generalitat Valenciana i la Fundació Valenciana d’Estudis Avançats.

Cal esmentar que el jurat dels premis està format, ni menys ni més, per 22 Premis Nobel de diferents anys tots ells de les disciplines de medicina, física i química.

Per cert, el nom dels premis és “Jaime I”, i no Jaume I, perquè com tothom sap la ciutat natal de Jaume I, Montpeller, sembla ser que era un enclavament secret de la Corona castellana a França, on es parlava secretament el castellà. Per tant Jaume I era realment Jaime I, el qual sembla que parlava “en la intimitat” el castellà, i no el català, con l’Aznar…

Molta gent i jo mateix, que treballe d’enginyer en un sector de gran inversió en R+D+i (Recerca+Desenvolupament+innovació) com és el de l’automoció, tenim molt clara la idea de què la ciència pot ajudar-nos a trobar respostes a molts dels problemes urgents als quals ens enfrontem: noves formes d’aprofitar l’energia, noves formes de producció i nous productes, nous marcs per entendre com funcionen les societats i com podríem millorar la seua organització.

La transformació de tot aquest cabal de coneixement en la innovació de nous productes, serveis i indústries, és l’única manera de dotar-nos d’un avantatge competitiu en el canviant panorama mundial, i assegurar a llarg termini la prosperitat futura de la nostra societat.

Economistes i científics defensen que “cal apostar per la inversió en R+D+i”… aquest missatge ha estat una constant en les declaracions dels científics i dels Premis Nobels del jurat dels Jaime I, els quals també han expressat la seua “preocupació pel suport a la ciència, especialment a l’espanyola. També han defensat “la importància de la formació per al desenvolupament econòmic i el benestar social, que necessita promoure la ciència i el sacrifici personal. La negligència ha estat una de les arrels de la crisi econòmica actual”, han dit en una declaració pública.

Be, tots sabem a través dels mitjans de comunicació del nul interès que ha tingut en els últimes anys el Consell en defendre la recerca i la despesa en R+D+i al País Valencià.

Tots recordem com fa ara un any es va produir un ERE al Centre d’Investigació Príncep Felip, que va suposar l’acomiadament de quasi 100 investigadors i el tancament de 14 línies d’investigació biomèdica, algunes d’elles reconegudes com de les millors de tota l’investigació europea, mentre que alhora el senyor Ecclestone s’enbutxacava 20 milions en concepte de cànon per la cursa de F1 a València d’aqueixa temporada, i la Generalitat  comprava l’empresa Valmor i el seu deute de 30 milions d’euros…

Molts dels investigadors del Centre Príncep Felip van denunciar nombroses irregularitats en la gestió dels diners públics del Centre: compres milionàries de gàbies que mai s’havien utilitzat, construcció de sales estèrils per 1,5 milions i que mai s’havien estrenat, contractació d’un programa informàtic per valor de 227.300 euros que no ha valgut per a res, …

I com es quantifica la despesa de la Generalitat Valenciana en R+D+i?.

Doncs, l’últim informe de l’INE (de 2010) va situar al País Valencià, recordem, un dels territoris de l’Estat amb més indústria i més capacitat exportadora, en la “capdavantera” posició del novè lloc en despesa en R+D+i en relació amb el seu PIB, empatat amb la gran potència industrial i exportadora que és Castella i Lleó! Per baix solament quedaven regions amb molt escàs o nul pes industrial…
I si es pren com a referència la despesa en R+D+i en funció de la població, el País Valencià baixava diversos esglaons més, fins a situar-nos en el furgó de cua a nivell estatal.

Doncs bé, fetes aquestes reflexions i aportades aquestes dades, anem a veure el que va dir en el seu discurs el nostre Molt Honorable i agenollat President de la Generalitat Valenciana.

Alberto Fabra va insistir en la necessitat d’orientar la investigació valenciana a “la productivitat i els resultats” donada la situació de crisi, “que ens servisca per assolir el nostre objectiu: garantir el benestar dels ciutadans i el benefici de les empreses “.
Fabra va dedicar també diversos passatges a exalçar l’esforç del Govern autonòmic per “consolidar un fort sistema de recerca i desenvolupament” (sic)… “Les noves generacions estan aprenent a desenvolupar totes les seues potencialitats dins el millor sistema de formació que s’ha posat al seu abast”, va dir, després de destacar que la Generalitat havia multiplicat per cinc els recursos destinats a R+D+i (sic)….
I dit això, es va quedar com un rellotge, sense que la cara se li caiguera a terra de pura vergonya!!!

El discurs i el seu to va generar estupor fins i tot en molts dels científics que estaven allà reunits, tots sabedors de com ha anat la investigació valenciana en els últims anys…..

No diga Generalitat Valenciana… diga Barbaritat Valenciana!

Patraix, València (L’Horta), a 4 de novembre de 2012.

Hui he tornat a sentir vergonya aliena en veure el què ha passat en un ple celebrat a l’ajuntament de València… I ara després vos explicaré el per què… 

Perquè primerament volia posar-vos en antecedents i comentar que fa uns dies va passar per Barcelona, en ocasió de la celebració del Fòrum per a l’accés a la cultura i el coneixement, l’islandès Róbert Bjarnason, president de la Citizens Foundation i un dels artífex del nou model de democràcia directa islandesa.

La setmana passada es va escenificar el major fracàs d’un model de fer política enfront de Madrid per part del Molt Honorable i agenollat President de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra.

Fabra va fracassar en el seu intent de que el Grup popular en el Congrés espanyol tramitara les esmenes propostes pel Consell als Pressupostos Generals de l’Estat per al 2013.

Uns comptes que dessagnen l’economia valenciana, en reduir en un 35% la inversió consignada aquest any, i en un 57% respecte dels diners que va destinar el PSOE de Zapatero al País Valencià en el seu últim any de mandat a la Moncloa.

De res va servir el repte que Alberto Fabra va llançar des de la tribuna de les Corts Valencianes, on va prometre fa dies que esmenaria els pressupostos generals de l’Estat per obtindre 144 milions d’euros d’inversió addicional.
El grup popular al Congrés no només es va negar a tramitar l’esmena de Fabra en què reclamava 76 milions d’euros per impulsar l’execució del corredor ferroviari mediterrani, sinó que també es va negar a tramitar tota la resta.

I tampoc va tindre èxit el Molt Honorable en el seu intent d’esmenar la nova taxa que s’aplicarà al consum de gas per evitar que perjudique la indústria ceràmica de Castelló. Una taxa que, segons la patronal del sector Ascer, podria suposar la mort d’aquest sector industrial a les comarques centrals de Castelló.

L’única esmena presentada pel PP al Congrés que beneficia al País Valencià és una partida de 100.000 euros per millorar la línia fèrria entre Xàtiva i Alcoi.

La decisió del Govern de Mariano Rajoy de rebutjar les modificacions proposades per el President de la Generalitat va deixar els populars valencians als peus dels cavalls. Sobretot, perquè el PP al Congrés dels Diputats sí que va acceptar tramitar diverses esmenes de la presidenta d’Aragó, la popular Luisa Fernanda Rudi, per potenciar les línies ferroviàries que travessen el seu territori i reobrir el túnel de Canfranc a França amb una mica més de dos milions d’euros.

En resum, Fabra va aconseguir 100.000 euros dels 144 milions demanats… un 0.0007%.

I just això és el que l’importa el País Valencià al govern de Madrid: un 0.0007% !!!

Tota una declaració de guerra al teixit industrial i productiu valencià per part dels polítics de Madrid i del seus quinta-columnistes del PP=PetardosParty valencià, que no varen gosar oposar-s’hi a aquesta salvatge agressió als interessos de la societat valenciana.

Ahir Ximo Puig i el PSPV es va pujar al carro de la reivindicació de l’espoli estructural que patim els valencians per part de Madrid… una mica tard, ja que durant el mandat de Zapatero a Madrid poc o res va reivindicar al respecte.

Però a la fí, bo es sumar i unir voluntats, per la qual cosa cal donar-li a Ximo Puig i al seu partit valencià-espanyol la benvinguda al front reivindicatiu.

Puig demanarà a Fabra que convoque una reunió bilateral amb el Govern central per reclamar a Mariano Rajoy el deute històric de 11.000 milions d’euros «presa de la pròpia xifra del PP», segons va dir, que també va apuntar que la xifra podria ser fins i tot més elevada, però tot i així dónava per bo el càlcul del PP valencià.

Però, com hem aplegat a aquesta situació?

Durant molts anys el sistema espoliador institucionalitzat cap als valencians i cap a la resta dels Països Catalans s’ha aconseguit mantindre gràcies a una decidida voluntat de silenciar els seus efectes (la llegendària opacitat respecte d’aquest tema de l’Administració central espanyola és ben coneguda). També ha ajudat molt el llarg període d’expansió econòmica, en bona part fictícia com tots sabem ara, que ha permès veure que “ací no passava res”.

Però tard o d’hora algú es posa a fer números, i en el Principat des de l’època de Trias Fargas s’en estaven fent. I el que s’ha descobert a Catalunya és que transfereixen més que ningú a Europa i que, a més, acaben en pitjor condició que alguns dels que en reben.

En el cas del País Valencià es dóna una situació inèdita en el nostre entorn: que un territori amb una renda per càpita inferior a la mitjana estatal (més o menys una mica per sobre de l’entorn del 90% en l’última dècada, segons les dades del Ministeri d’Economia espanyol) no només no siga receptora sinó que siga contribuent neta, i en quanties més que apreciables.

Els números dels que parlem han estat acuradament recollits i publicats.

Un resum ràpid ens diu que ja abans de la reforma de 2002 el País Valencià era la comunitat autònoma pitjor finançada. I els posteriors canvis del sistema no han revertit aquesta estranya situació. Abans bé, al contrari, han agreujat l’efecte.

La mitjana del conjunt 2002-2008 situa al País Valencià en el 90,20% de finançament respecte a la mitjana espanyola (només les Balears, amb un 89,08%, està per darrere), mentre que una comunitat autònoma com Cantàbria, amb una renda per càpita similar a la valenciana, rebia finançament per habitant equivalent a un 120,56%.

Una diferència d’un 33% més de finançament autonòmic entre dos territoris per a realitzar les mateixes tasques és una anomalia tremenda.

I la història es repeteix amb el nou model posat en marxa el 2009. El País Valencià, segons dades del Ministeri d’Hisenda espanyol, va obtindre aquest any finançament per uns 1.900 euros per habitant, el què representa uns 200 euros menys per habitant que la mitjana i 600 euros menys que la comunitat millor finançada (de nou Cantàbria, amb 2.500 euros per habitant i any).

Però si el finançament autonòmic genera un brutal perjudici per als valencians, el repartiment de les inversions que fa l’Estat al nostre País remata la feina.

Així, un territori que conta amb el 10,8% de la població del conjunt de l’Estat i que representa un 9,8% del PIB, ha rebut inversions estatals equivalents al 5,69% de la inversió total (període 1997-2000), 6,63% (període 2001-2004), 6,87% (període 2005-2008) i 4,87% (període 2009-2011)!!!

Una dinàmica que continua i s’agreuja encara més i més en els pressupostos generals de l’Estat per al 2013 recentment presentats, com hem esmentat adés.

És a dir, que no només es transfereix a la Generalitat Valenciana menys diners que a altres per prestar els mateixos serveis sinó que, a més, l’Estat inverteix de manera extraordinàriament garrepa i discriminatòria en el territori valencià.

Però això no és tot… Per rematar la feina, a més, aquestes quantitats no només estan per sota de la mitjana sinó que també són sensiblement inferiors a les aportacions realitzades pels valencians. Les balances fiscals realitzades respecte de la situació del País Valencià mostren un dèficit d’entorn del 6% del PIB valencià, quan es té en compte l’efectiva territorialitat de les inversions… un espoli, un atracament a mà armada institucionalitzat!!!

I de quants diners parlem ?

Doncs estem parlant d’uns 6.000 milions d’euros, i convé recordar que la Generalitat valenciana opera amb un pressupost anual que se situa a l’entorn dels 15.000 milions. O, si ho volem expressar en termes de deute i dèficit  de les finances de la Generalitat valenciana, estem parlant que l’enorme forat del Govern valencià d’un 3, 47% en 2010, hauria passat a tindré un superàvit d’un 2,85% del PIB!!!

Aquests números, senzillament, no són sostenibles. Però molt més increïble  encara és que es puguen haver mantingut durant anys sense que hagen sonat alarmes ni s’hagen atès les reclamacions que han estat realitzades per alguns partits polítics de l’esquerra valenciana i per part d’alguns destacats intel·lectuals valencians.

Mentrestant, les elits polítiques (començant per les valencianes) han estat atenent exclusivament a altres interessos que no tenen res a veure amb els dels ciutadans als quals teòricament haurien de representar.

Patraix, València, a 1 de novembre de 2012.

Rita Barberà… aqueixa dona! 

Rita, moltes voltes prepotent, quasi sempre autoritària, habitualment demagoga i orgullosa de mostrar sense pudor una incultura il.limitada en qüestions culturals i identitàries valencianes, i sempre populista, molt PPoPPulista… bàrbara Barberà, com apuntava fa uns dies el Josep Guia en el seu bloc.

Però Rita pot resultar també una autèntica caixa de sorpreses, com ara exposaré a continuació.

Llegint ahir la premsa nacional, vaig veure que uns quants mitjans assenyalaven amb palesa indignació el fet de que el ple de l’ajuntament de Maó va aprovar el canvi del topònim oficial de Maó pel castellanitzat de Maó-Mahón.
Aquest era el tema “estrela” de la sessió plenària, però el primer punt de la sessió va ser el de l’aprovació del nou reglament d’usos lingüístics de l’ajuntament, concebut pel PP per esborrar la preferència del català en les comunicacions municipal.

A la fi els tretze vots del PP s’imposaren contra el vuit contraris del PSOE, per la qual cosa el nou reglament va quedar aprovat.

Fa un temps, a l’ajuntament de la ciutat de Barcelona va ocórrer una cosa semblant.

El TSJC i el Tribumal suprem va suspendre de manera cautelar 6 dels 19 articles del reglament d’ús del català impugnats pel PP de l’ajuntament. Els principals arguments del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya varen ser que ni la llengua catalana pot ser llengua d’ús preferent, ni els ciutadans que vulguen ser atesos en castellà han de sol.licitar-ho expressament.

Aquest reglament d’ús del català va ser aprovat per l’Ajuntament el 2010.

Doncs bé, estava jo l’altre dia repassant l’hemeroteca, quan de sobte m’en vaig trobar amb la noticia de què l’ajuntament de València tenia un reglament que avala la preferència del valencià… i el què era mes fort, el document va ser aprovat amb el vistiplau de Rita Barberà el 1996 i ratificat el 2005 !!!

Sincerament, no m’ho podia creure, em vaig fregar els ulls i torní a llegir la noticia i el document… i efectivament, era realitat, ahí apareixia un reglament municipal que avalava l’ús de la llengua pròpia, la que compartim amb Catalunya, i estava aprovat i signat per la mateixa RITA BARBERÀ!!!

Aquest reglament que s’anomena “Reglament municipal sobre ús i normalització del valencià al municipi de València. Publicació en el B.O.P.:14.05.2005”, diu coses tan malsonants per a un blaver catalanòfobcom aquestes:

– El present Reglament té per objecte genèric el desenvolupament i l’aplicació en l’àmbit  d’actuació municipal de l’Ajuntament de la Ciutat de València, allò que disposa l’article seté de l’Estatut d’Autonomia i la Llei de les Corts Valencianes 4/1983, d’Ús i Ensenyament del Valencià.

– Establir el valencià com a llengua usual de l’Ajuntament de la Ciutat de València i la seua Administració Municipal, tot fixant el marc de les obligacions específiques que se’n deriven per als seus regidors i empleats públics.

– El valencià és la llengua pròpia del municipi de València. Tots tenen el dret a conèixer-lo i a usar-lo oralment i per escrit, davant les instàncies públiques, amb plens efectes administratius i jurídics. I els funcionaris tenen l’obligació de conèixer-lo i usar-lo.

– El valencià, com a llengua pròpia de la Ciutat de València, ho és també de la seua Administració Local i de les entitats i institucions públiques dependents d’aquesta.

– Tot el personal de l’Ajuntament de la Ciutat de València procurarà usar preferentment el valencià en les seues relacions de treball amb qualsevol/vulla funcionari/ària o empleat públic de l’Ajuntament, amb la resta d’administracions valencianes i en les sessions dels òrgans de govern i altres òrgans complementaris.

– D’acord amb les normes d’ús del valencià de la Generalitat Valenciana, tots els acords que adopte l’Ajuntament de València es redactaran preferentment en valencià, tot tenint validesa i eficàcia jurídica oficial plenes.

– En aquest sentit, les actes de les sessions de Ple o de qualsevol òrgan de l’Ajuntament es redactaran i traslladaran al Llibre d’Actes en valencià.

– Les convocatòries a les sessions dels òrgans  de govern i dels altres òrgans, així com les comissions informatives, els ordres del dia, les actes i la resta d’escrits i documentació dirigida als/a les regidors/es o personal de l’Ajuntament es faran en valencià.

– Els escrits i les comunicacions que hagen de tenir efectes fora del terme municipal de València, i dins l’àmbit geogràfic de la Comunitat Valenciana, seran redactats en valencià.

– En les actuacions administratives d’ofici o a instància de part, les notificacions, comunicacions i qualsevol altra actuació que afecte als/a les ciutadans/es, es faran en valencià.

– L’Ajuntament de la Ciutat de València podrà  requerir que els estudis, projectes i treballs anàlegs que encarregue a tercers li siguen lliurats en valencià.

– Els registres administratius de l’Ajuntament seran en valencià.

– Les màquines d’escriure, equips informàtics i tot el material adquirit per a ser emprat per l’Ajuntament s’haurà d’adaptar en la màxima mesura possible i ser útil per a l’ús preferencial del valencià.

– Els llocs de treball que tinguen relació directa amb el públic hauran d’estar ocupats per personal que tinga coneixements suficients de valencià oral i escrit, per atendre amb normalitat la funció que els siga encomanada. Aquest coneixement es justificarà amb les corresponents certificacions oficials.

– La producció editorial de l’Ajuntament es farà, com a norma general, en valencià.

– Es ratifica el costum centenari de proclamar els Bans en valencià.

– Tots els topònims del terme municipal tenen com a forma oficial la valenciana, que és la tradicional, la històrica i la correcta.

– Tots els noms de carrers, places, avingudes i, en general, qualsevulla denominació que servisca per a indicar un indret o espai determinat dins del territori municipal, així com la toponímia menor del terme municipal, tenen com a forma oficial la valenciana.

– Els rètols, cartells i indicacions existents en els immobles, dependències i serveis municipals hauran d’estar escrits en valencià.

– En les inscripcions o retolacions que identifiquen béns de propietat municipal, tant vehicles com immobles o utillatge en general, es procedirà de la mateixa manera.

– Els rètols de la via pública destinats a informar els transeünts, l’elaboració dels quals siga competència municipal, seran redactats preferentment en valencià. 

Es a dir, el mateix PP, però en versió blavencianera, que a Maó i a Barcelona havia aconseguit que se suspenguera el reglament d’ús del català als seus respectius ajuntaments, a l’Ajuntament de la València de na Rita Barberà va donar, en canvi, el vistiplau a un document normatiu similar.

Aquest reglament lingüístic, que va ser promogut pel PSPV-PSOE des de l’oposició, fou aprovat per unanimitat de tots els grups municipals, tant pel PP, que ja governava amb majoria absoluta en el moment de la votació, com per Unió Valenciana (UV), soci de Rita Barberá en la primera legislatura (1991-1996), partit de l’extrema dreta blavera i defensor a ultrança de la secessió del valencià respecte del català… veure per a creure!!!

L’acord va entrar definitivament en vigor el 2005, quan va ser publicat en el Butlletí Oficial de la Província, i no ha estat impugnat per ningú des d’aleshores.

I jo pense què, en vista de tota la evidència acumulada, no em queda més remei que demanar-li publicament a Rita Barberà que es lleve definitivament la careta de defensora de l’anticatalanime més radical que ha dut durant tants i tants anys, enganyant a tot el poble valencià, i que mostre la seua veritable condició de submarí quadribarrat al servei de la gran banca catalana i dels foscos interessos annexionistes i imperialistes del comptats al nord de la Sènia… Rita, traïdora, rendeix-te, t’hem pillat amb el carret dels gelats!!!

Patraix, València, a 31 d’octubre de 2012

Aquests dies centenars de magrebis i de subsaharians estan arribant a les costes de l’Estat espanyol en pasteres.

Ells i elles són les “esquenes mullades”, el reflex d’un brutal drama personal, social i col.lectiu que tot just mereix uns discrets titulars a la premsa diària o uns pocs minuts als telediaris de les grans cadenes audiovisuals espanyoles.

Llegint la premsa espanyola, em va cridar l’atenció l’història de Cherif, un dels ‘esquenes mullades’ que van arribar a la costa valenciana de Santa Pola a mitjans d’aquest mes.

Actualment espera a ser expulsat al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de València.

Cherif va declarar al jutjat: “Al meu país no tinc res, així que no hi ha res a perdre. Tornaré a intentar creuar el mar”.

Perquè Cherif estava entre els ocupants de l’última pastera arribada a les costes valencianes quan va ser interceptada per una patrulla de la Guàrdia Civil.

Juntament amb els seus col.legues de travessia, sembla que va passar entre cinc i sis dies a la deriva, a mercè de la mar: “Estàvem totalment desorientats i ens vam quedar sense menjar. Quan es va acabar l’aigua, vam començar a beure la de la mar”, va declarar al jutjat alacantí que els va prendre declaració.

Els 14 algerians que viatjaven amb Cherif van arribar a la costa exhausts, amb el tors nu i cremat, ple d’una barreja de salitre, combustible, suor i l’acció d’un sol inclement.

Cherif, què era  el major de tots ells, va haver de ser hospitalitzat per les ferides que duia al seu cos. Pateix una important discapacitat en un dels seus braços i en una cama. Si un dia naufragara la seua pastera, ni tan sols podria nadar i s’ofegaria sense remei.

Però tant li dóna… el seu desig primari de fugir del nord d’Àfrica i arribar a Europa s’imposa sobre qualsevol por….”Es la segona vegada que intente arribar a les costes espanyoles”, va dir. 

Davant d’aquest drama que es repeteix una i mil voltes tots els estius, personalment em sembla molt hipòcrita la tenacitat amb la què Europa procura evitar l’arribada a les seues costes de milers d’immigrants com Cherif.

La seua lluïta i la de moltíssims milers d’africans al llarg de molts anys en recerca de la seua llibertat a les nostre terres, no és res més que el resultat patètic de les nostres correries colonials durant molts segles per tot arreu del devastat continent africà que les hem deixat com a criminal herència.

Potser Europa espera que després de centúries de saquejar Àfrica, despullant-los de la seua cultura pròpia, dels seus recursos materials i humans, d’injectar-los amb la nostra febre perniciosa del consum, anem a continuar vivint tancats com una fortalesa inexpugnable, a l’interior de la qual nosaltres, els seus habitants, som feliços i ens donen a un consum desenfrenat i espoliador dels recursos del planeta, mentre fora de la nostra fortalesa s’estén la fam, la misèria, l’explotació i la desesperació generalitzades?

En el conte d’Edgar Allan Poe “La màscara de la mort vermella”, es simbolitza la inutilitat de l’intent del Príncep de tancar-se en el seu palau a donar festes, fins que la pesta passara a l’exterior… però la mort va acabar entrant igual en el seu Palau.

Europa és rica gràcies, en gran manera, a tot el que va espoliar a l’Àfrica.

Potser estem esperant que els africans famolencs es queden a sa casa, patint les conseqüències dels robatoris europeus, mentre les societats europees gaudeixen d’alts estàndards de vida?

Algú creu que és tolerable què qui els va saquejar, matar i violar al llarg de segles, s’avingue ara a pontificar i donar-los lliçons sobre mora internacional i drets humans?

No recorden els anglesos les seues massacres a Kenya, o les despulles en que van convertir Rhodèsia?…

No recorden els francesos l’inmens robatori que feren a Dakar, i de quina manera van saquejar sense escrúpols Costa d’Ivori?…

No recorden els alemanys els camps de concentració de Namíbia i els cranis del poble herero, que encara es conserven al Museu de medicina de Berlín ?…

No recorden els belgues les seues atrocitats comeses en el Congo?…

No recorden els portuguesos les seues excavacions depredadores a Angola, a la recerca d’or, o els seus caceres d’esclaus a Moçambic …. qui va regar de sang de nens innocents les mines de diamants de Serra Lleona?…

I ara resulta què els europeus ens permetem el luxe de repel.lir aquestes barcasses de desesperats, de tancar i de deportar aquests fugitius que apleguen a les nostres costes i que enlletgeixen amb la seua presència les nostres glamuroses platges.

Si Europa fora coherent amb les seues pròpies polítiques de drets humans, hauria d’acollir amb els braços oberts a aquests “Cherifs”, i suplicar perdó de genolls, oferint compartir alguna cosa de les moltes que els varem furtar i espoliar de les seues terres.

I el més curiós de tot és que aquests angoixats fugitius no demanen el que els correspondería en justícia, que no seria una altra cosa més que la devolució del que legítimament els pertany… tan sols demanen una almoina, vendre’ns quincalla a les places, treballar explotats als nostres camps, repartir diaris o netejar els parabrises del nostres cotxes… i tot i així no els volem!

La nostra ceguesa és vergonyosa, la nostra hipocresia criminal i la nostra baixesa indescriptible!

Malgrat la greu crisi econòmica i social que estem patint a Europa. el món rugeix desesperat al nostre voltant, perquè estem infinitament millor que ells … quan de temps pensem que podrem fer el no veure-ho ni escoltar-lo ?.

Europa vol romandre tancada en la seua fortalesa, mentre una Àfrica humiliada i saquejada es dessagna….

Quan aturarem aquest genocidi emmascarat?

Patraix, València, a 30 d’octubre de 2012.

Hui hem viscut amb esperança el naixement d’un nou moviment unitari civil i polític que aglutina a una bona part de l’independentisme d’esquerres valencià, “Nosaltres els fusterians”, que fins ara estava molt fraccionat.

I hui també estava a l’aplec el record d’Al Tall, desprès de l’anunci de la seua dissolució, amb Vicent Torrent que ha rebut el suport i les mostres d’afecte de tots nosaltres.

La seua cançò “Darrer diumenge d’octubre” ja forma part de la memòria col.lectiva del nostre poble:

Darrer diumenge d’octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

La Marina i la Ribera,
l’Horta, els Ports i la Safor,
Vall d’Albaida, la Costera,
la Plana de Castelló.

Albocàsser, Elx i Alzira,
Carcaixent, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.

El Garbí i el Puig Campana,
el Montgó i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.

Darrer diumenge d’octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

Visca la terra //*//

Patraix, València (L’Horta), a 27 d’octubre de 2012

Cal esmentar que la condició per ser membres de l’AVL és la de ser experts en valencià amb una acreditada competència científica i acadèmica, o bé ser una destacada personalitat de les lletres o de l’ensenyament en matèria lingüística o una producció reconeguda en el camp del valencià o la cultura valenciana.

Pel què sembla, la qualificació acadèmica i científica d’en Jorge Bellver deixa a l’altura d’un drap brut a la de tota aquesta colla d’analfabets que formen l’AVL!

Anem a recordar què es l’AVL.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va ser creada el 1998, sent President de la Generalitat Eduardo Zaplana. L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana de 2006 el declarà organisme competent únic en la qüestió idiomàtica valenciana.

Per tant, l’AVL és una Institució de la Generalitat Valenciana, de caràcter públic, adscrita a la Presidència de la Generalitat

Les seues funcions són les de determinar i elaborar la normativa lingüística del valencià, a partir de les Normes de Castelló del 32.

Les decisions de la AVL, en l’exercici de les funcions que li corresponen, hauran de ser observades per totes les Institucions de la Generalitat, pels Poders Públics, per la resta d’Administracions Públiques, el sistema educatiu, i els mitjans de comunicació, les entitats, els organismes i empreses, de titularitat pública o que compten amb finançament públic.

I què diu l’AVL respecte de la llengua dels valencians?

En el acord adoptat en la reunió plenària del 9 de febrer del 2.005, pel qual s’aprovà el dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l-entitat del valencià, es deia:

-«El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l´antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia.»

-«La diversitat onomàstica del valencià no pot servir de base a iniciatives que projecten una imatge fragmentada del sistema lingüístic que els valencians compartim amb altres territoris.»

– «D’acord amb les aportacions més solvents de la romanística acumulades des del segle XIX fins a l’actualitat (estudis de gramàtica històrica, de dialectologia, de sintaxi, de lexicografia…), la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que comparteixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals). Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua, és a dir, un mateix «sistema lingüístic»

– «En l’àmbit territorial de l’actual Comunitat Valenciana, la llengua pròpia dels valencians ha rebut majoritàriament el nom de valencià o llengua valenciana… A pesar d’existir una tradició particularista valenciana respecte a l’idioma propi, la consciència de posseir una llengua compartida amb altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó s’ha mantingut constant fins a època contemporània. Per això, la denominació històrica de valencià ha coexistit amb la de català, documentada en determinades fonts valencianes, i generalitzada en l’àmbit de la romanística i de la universitat valenciana de les últimes dècades.»

– «És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els estatuts d’autonomia de Catalunya i les Illes Balears, i avalada per l’ordenament jurídic espanyol i la jurisprudència.»

– «L’existència d’eixes dos denominacions pot crear equívocs sobre la cohesió de l’idioma en alguns contexts, especialment fora de l’àmbit lingüístic compartit. Per esta raó l’AVL considera necessari que els governs autonòmics implicats, en col·laboració amb el Govern espanyol, adopten les mesures pertinents a fi que, especialment fora d’eixe àmbit lingüístic, s’harmonitze la dualitat onomàstica del nostre idioma amb la projecció d’este com a una entitat cohesionada i no fragmentada.»

Que hem d’entendre i pensar quan sentim declaracions institucionals com aquestes d’en Jorge Bellver?

Doncs el què ja pensem cada volta més i més valencians: que la nostra multi-centenària i honorable Generalitat està ocupada per una colla de (des)governants analfabets, manipuladors i traïdors a la llengua dels valencians.

Tal i com va profetitzar el nostre Joanot Martorell en el Tirant lo Blanch enllà pel any 1.469, quan va dir de la nostra llengua:

Patraix, València (‘Horta), a 27 d’octubre de 2012

Aquesta setmana s’ha fet pública la intenció de Ford de tancar tres de les seues plantes de fabricació d’automòbils a Europa (2 a UK i una altra a Bèligica), i traslladar part d’aquesta producció a la planta valenciana d’Almussafes.

Fa unes poques setmanes, la multinacional austríac-canadenca Magna, líder mundial en fabricació de seients per a automoció, va decidir també instalar-se al costat de Ford Almussafes.

Per a mi, que sóc enginyer d’automoció i treballe en una important multinacional estrangera radicada a prop de València, considere que ambdues noticies representen un important respir per la nostra economia, tot conscient de que la situació d’atur que patim al País Valencià és realment angoixant, la més elevada de tot l’Estat espanyol.

Per altra banca, tothom sap que si Ford tanca fàbriques en altres països i s’en ve cap a València és, entre altres raons, per la situació d’esclavitud laboral que ha creat el PP en el regne d´Espanya, gràcies a la salvatge reforma laboral que aprovà fa uns mesos.

A les poques hores de fer-se pública aquesta noticia, el Vicepresident del Consell va fer unes declaracions en una reunió de treball amb l’Associació d’Empresaris Valencians (AVE), en les què deia que “si Ford decide dejar otros países para trasladarse a la Comunidad Valenciana, es porque aquí tenemos un potencial enorme… es porque algo bueno tenemos, es mucho lo que tenemos y todos hemos de ser capaces de ponerlo en valor…”.

El cas és què la vialibilitat futura d’aquestes grans empreses i de moltes altres empreses valencianes de caire exportador, depèn en gran mesura de què es pose en marxa el Corredor ferroviari del mediterrani de via ampla, que connecte la nostra economia amb el centre i el nord d´Europa i faça molt més competitius els nostres productes arreu del continent.

Per exemple, és realment tercermundista que entre Tarragona i Vandellòs continue existint un “coll de botella” de via única que posa fre a la nostra economia, tal i com han denunciat, entre molts altres, el lobby empresarial Ferrmed.
Entre altres coses, Ferrmed ha tornat a denunciar què les inversions que contemplen els pressupostos generals de l’Estat per al 2013 per al Corredor Mediterrani, estan “lluny” del pes socioeconòmic de les nostres infraestructures, que a més porta “un retard endèmic de 20 anys”.

I, mentrestant, des de Madrid, la capital de la metròpoli, la Ministra espanyola de Fomento Ana Pastor continua posant més i més entrebancs i pals en la roda del Corredor mediterrani, apostant alhora en favor d’el Corredor central, un corredor que necessita foradar els pirineus per a poder connectar amb França…

Per cert, aquest Corredor ferroviari central ha estat ja desestimat per la Unió Europea (UE) i pel Comité de Regions de la Unió Europea, perquè això de foradar el pirineus i fer transcórrer el dit Corredor a través de deserts econòmics entre Madrid-Saragossa i la frontera amb França sembla més una ocurrència del TBO què una proposta seriosa basada en un mínim de rendibilitat econòmica.

Però clar, si veus els fets i escoltes  les declaracions dels prebostes del PP=PaellaParty valencià, resulta que els enemics dels nostre poble no estan a ponent, sino al nord… Ells són aqueixos malparits de la barretina que ens volen furtar la paella, les taronges, l’orxata i el Miquelet, deixar-nos sense “llengua” (o siga muts… en lo bonica que estaria la nostra Rita muda, sense obrir la boca semblaria Godzilla però intel·ligent i tot…) i fer de nosaltres una colònia de tercera categoria de Barcelona, la qual cosa resultaria inadmissible perquè ara què ens hem convertit en platja i colònia preferent de Madrid, perdríem categoria, i això no es pot tolerar de cap manera…

Qui són i on estan els veritables enemics del nostre poble ? … A ponent i els seus quinta-columnistes de casa nostra, no ho dubteu.

Patraix, València (L’Horta), a 27 d’octubre de 2012

Potser serà perquè hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, com 

en diuen molts interessadament?

La resposta òbviament es NO.

Un factor clau que ajuda a explicar la situació actual del País Valencià, potser el més important en quant a la seua magnitud econòmica, es la discriminació permanent que hem patit els valencians en el repartiment del sistema de finançament econòmic.

El 2.009, per exemple, els valencians vam rebre un finançament per càpita de 1.904,28 euros, es a dir, 194,5 euros menys que la mitjana espanyola. I la situació s’agreujà en el 2.010, durant el qual rebérem de l’Estat 2.332 per càpita, 229 euros menys que la mitjana.

Però aquesta situació de discriminació econòmica i fiscal no és d’ara, ha sigut acumulativa any rere any.

Una bona prova d’açò la trobem en el fet de què el deute públic valencià ha crescut de manera interrompuda durant els darrers anys… fins i tot en l’època de bonança econòmica es generava deute!

I ara podem entrar en el segon dels factors què determinen la nostra esclavitud econòmica a espanya … Un factor que compartim amb la resta dels territoris de la nació, el Principat i les Illes: el drenatge permanent de recursos cap a l’administració central, uns recursos que no retornen mai, es a dir, un espoli fiscal en tota regla.

I tornem a parlar de dades i xifres concretes. El 2008, segons les balances fiscals publicades pel Ministeri d’Economia espanyol (només una vegada, perquè semblaven ser un secret d’estat) , el País Valencià cedia a espanya anualment un 6,40% del seu PIB. En xifres actuals, aquest percentatge representa la bonica xifra de 6.588 milions d’euros d’espoli fiscal anual.
Es a dir, que si aconseguírem desfer-nos d’aquest robatori legal que ens aplica l’Estat espanyol, el deute que la Generalitat Valenciana tenia a finals del 2011 (20.762 milions d’euros), es podria liquidar en poc més de 3 anys.

I que tal si ja ficats en feina, ara també parlem de la discriminació històrica en quant a inversions estatals fetes al País Valencià?

Doncs també en podem parlar, i molt… Pràcticament des d’el franquisme, el País Valencià ha sofert addicionalment una gran marginació pel que fa a les inversions públiques que realitza l’Estat a casa nostra.

De fet, els pressupostos generals de l’Estat per al 2013 publicats fa uns quants dies, revelen que els valencians rebrem el 2013 un 35% menys que el 2012. Concretament, 128 € per habitant, 98 € menys que la mitjana espanyola d’inversions arreu de l’Estat (225 €).

I què representa tot açò per als valencians?

El resultat de tots aquests desequilibris, discriminacions i espoli dels nostres recursos econòmics per part del govern espanyol, suposa una degradació progressiva de les nostres condicions de vida, la de tots els valencians, fins a extrems d’autèntica marginalitat.

L’evolució de la renda per càpita és ben aclaridora al respecte. Lluny de convergir amb la mitjana espanyola, el valor afegit per càpita de l’economia valenciana s’ha anat allunyant progressivament de la mitjana, i ha caigut fins a suposar el 88,4% de la mitjana espanyola.

La situació és certament desoladora en tots els sentits. Lluny de discursos populistes i interessats, el que més ha pesat en l’empitjorament de les finances públiques i de la economia social valencianes ha segut un sistema de finançament autonòmic totalment arbitrari i injust, un espoli fiscal històric i una clara discriminació d’inversions estatals.

L’economia valenciana es troba, cada volta, més enfonsada i és més irrellevant en el context estatal.
I mentrestant, el nostre President continua agenollant-se davant dels seus amos de Madrid, demanant almoina i ofrenant “noves glòries a espanya”… I així ens va als valencians!! 

– Sobre el paper dels recursos naturals del país.

– Sobre el paper de l’església nacional.

– Sobre el futur sistema democràtic de l’illa.

– Sobre sobre la possibilitat de celebrar referèndums per iniciativa ciutadana.

– Sobre el model de votació en les eleccions

– Sobre si la futura Constitució s’ha de basar en el projecte que els ha estat presentat.

Aquestes sis preguntes van ser elegides per una comissió de 25 ciutadans corrents elegits el 2010 per revisar la constitució. Entre abril i juliol de 2011, aquest grup integrat per 25 persones de diferents condicions i nivells socials treballà en el projecte abans de penjar-ho a internet, per a què els seus conciutadans respongueren i enriquiren la proposta de text constitucional. Centenars d’ells el van fer.

El què té d´extraordinari aquest model de democràcia participativa a Islàndia és que es produeix en un món actual on els dictats d’una minoria s´imposen sobre els desitjos i els anhels d’ una immensa majoria d’habitants del planeta, un món que es troba sota el domini d’unes elits econòmiques i empresarials amb uns interessos contraposats als de la immensa majoria dels ciutadans que habitem aquest món.

Islàndia és hui en dia, sense cap dubte, l´esperança per al endemà dels ciutadans i dels pobles europeus.

Patraix, València (L’Horta), a 20 d´octubre de 2012 

Doncs ha dit, entre molts altres desgavells als què ja ens té acostumats als ciutadans del Cap i casal, què el País Valencià “lleva sufriendo desde hace tiempo” els atacs de l’independentisme català, referint-se, lògicament, al del Principat.

I quins són els tancs i els caça-bombarders que, segons na Rita, utilitza el Principat en aquests devastadors “atacs” a València?… Doncs, ni més ni menys, les paraules i els diners d’Omnium Cultural, el qual fins i tot ha gosat de dir que la “Dama de Elche” era catalana.

A la qual cosa jo li diria a na Rita Barberà que la “Dama d’Elx” no és ni valenciana, ni catalana, ni espanyola, molt al seu pesar, perquè la Dama d’Elx és ibera, i res més d’ això senyora batllessa.

I perquè ha fet na Rita Barberà aquestes declaracions?…. Molt senzill, perquè traure el monstre-zombi del anticatalanisme a passejar a discreció, sempre li ha donat al PP=PaellaParty valencià i als seus dirigents molt bon rèdit electoral.

I perquè precisament ara?… La resposta la podem trobar en el fet de què fa poc més d’una setmana el diari El País va fer públics els resultats d’una enquesta d’intenció de vot al nostre País, en la que es feia palesa que el PP perdia la seua majoria absoluta al Parlament valencià, i en la què els partits nacionalistes a l’esquerra del PSPV doblaven les seues intencions de vot actuals.

I la senyora alcaldessa, que és profundament inculta i populista, però que de tonta no en té un pel, va pensar què és ara el millor moment de tornar a donar vida en el castell del Doctor Frankenstein situat a l’ala oest del Palau de Manises de València al monstre de la catalanofòbia, i traure’l a passejar novament pels carrers de València.

Preveig que en els pròxims temps tornaran a ressonar els discursos anticatalanistes per part dels dirigents del PP valencià i en els mitjans de (des)informació al seu servei (C9, LP, ….), tornarà a afirmar-se el secessionisme del valencià respecte del català com si fora una veritat universal, tornarà a aparèixer la franja blava en la nostra senyera comuna de la Corona d´Aragó, com si el propi Rey en Jaume l’haguera portat ell personalment a la conquesta de València, a l’igual que ja han tret al carrer la interessada polèmica amb la denominació del nostre territori, que si País, que si Comu-nitat, que si Regne, que si Regió…. qualsevol cosa és lícita per a aquests crogmanons polítics per tal de mobilitzar el seu calader de vots, encara que siga a costa de tornar a insultar la intel·ligència d’una bona part del poble valencià.

Patraix, València (L’Horta), 20 d’octubre de 2012