El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Avui volia parlar del quilòmetre d’or de les poderoses editorials i agents literaris barcelonins. Volia parlar-ne per mostrar llur estadia en un veïnat que, a les dades em remeto, és dels més conservadors de la ciutat.

Ho deixo però per la propera setmana ja que un malviatge va venir a visitar-me pels camins més incerts. Vet aquí, que ahir mateix m’arribà un d”aquells correus electrònics que preferiries no rebre mai. Preferiries no rebre’l perquè la ignorància és placidesa quan el coneixement és dur de pair.

I és que Can Vermell és de dol. I és de dol de la manera més injusta i inesperada que hi pugui haver en aquest món. No en va ens ha deixat un company de 39 anys, pare de família i amb una història ben bonica i nostrada, un d’aquells relats viscuts a peu de castell, entre pinyes i soques, baixos i agulles, laterals i contraforts.

Mal viatge de món modern! Un infart s’emporta així, en una bufada, un company de generació castellera, un d’aquells paios ferms que vivia la vida a pleret i amb els que el contacte no era continu, però als assajos ens saludàvem i les facècies ens contàvem. Potser els temps moderns se’l’emporten, potser el record es manté, potser no tornarem a veure’l i, com fa unes setmanes, et queda aquell neguit de l’hauria d’haver conegut més bé.

Avui, a la tarda, serà al Tanatori; demà al matí en faran les absoltes i jo, novament, no podré ser-hi. No podré ser-hi, car sóc adob de nova vida i la pubilla reclama un xic de ruralitat.

I és que, amb dos fermes destralades en la línia de flotació vital, m’aferro amb força a la pubilla, a la princesa que m’ha nascut entre les mans. En la pubilla i en sa mare, en sa mare i en un entorn personal que pot assuaujar-me uns ànims que comencen a trontollar.

I és que de tarannà subtil, però de pou sense fons, percebo el meu món com un demiürg que s’emporta la millor gent i deixa als que llisquem damunt les ones de la pura superficialitat. I jo hi llisco un cop la paüra m’ha fet enrocar l’ham de la vida en les fondalades d’en Joan Sales, d’en Salvador Espriu o d’aquell Vicent Andrés Estellés que, commemorant-se’n enguany el centenari, sembla un espectre que se’m remou per dins intentant mantenir-me surant en els quefers d’aquesta puta vall enclotada entre el penya-segat del sublim i l’abisme del macabre.