El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquest cap de setmana m’he trobat amb un amic que feia un munt de temps que no veia. Ja se sap, la vida estira i s’enfila i quan te n’adones, els amics d’ahir ja no hi són i, potser, n’han vingut de nous i tot.

El meu amic era rodanxó i dormilega com un d’aquests koales que diuen que hi hapenjats pels arbres d’Austràlia. Li agradava seure al sofà de casa amb un farciment de galindaines al voltant, i amb els ulls mig aclucats i fixos en un d’aquests aparells que han substituït les llars de foc i que, en el lloc de dansaires flames vermelles i ataronjades, presenten vides inventades de gent inexistent.

Avui, però, me l’he trobat prim i fibrat com un alpinista d’alçada. La panxa l’hi ha fugit, té un xic més de musculatura i, ¡valga’m Déu que m’ho miri en els homes!, però les cuixes feien por: potents i fortes columnes d’un cos que Déu n’hi dó.

De fet, si l’he reconegut ha estat perquè ell m’ha fet senyals de lluny amb la mà. Jo l’he esperat i se m’ha presentat.No ha estat fins després de mirar-lo ulls endins que, en aquest nou envoltori, hi he sabut trobar aquell vell amic de l’anima.

He tingut enveja. Ho haig de confessar. Jo segueixo sent de bona vida, m’agrada passejar, caminar i fer exercici, però de manera reposada i contemplativa. Sempre he pensat que l’esport és pels altres i que les preses d’una cursa s’ho menjen tot i no deixen veure-hi més enllà del rellotge i les pulsacions. Veure’l amb aquesta planta, però, ha despertat un borrissol d’enveja en un enteniment que creia que no era gens competitiu.

Li he demanat per la poció que l’hi ha afinat les fibres d’aquesta manera i m’ha respost que el secret rau en posar-hi un xic de sacrifici per fer una dieta equilibrada i deixar el sofà de casa per emprendre els camins de l’exercici.

M’ha dit que, a la porta de la nevera, hi té penjat un full amb els àpats de cada dia i que el menjar el té ordenat en tres categories (hidrats de carboni, proteïnes i greixos) que combina a la perfecció segons no sé quina història que li va explicar un doctor.

M’ha comentat que, a la porta de l’habitació, hi té penjat un full d’exercicis -ell en diu entrenaments- que segueix devotament: Els dimecres se’n va a córrer; els dijous, a la muntanya; els divendres, fa piscina; i els dissabtes, al gimnàs.

A més a més, cada diumenge participa en alguna cursa, marxa tècnica o marató i, si no n’hi ha cap que li faci peça, es recorre una cinquantena de quilòmetres en plena natura. Quan ho diu li brillen els ulls i mostra un caràcter que, entre tu i jo, no li havia sabut trobar mai fins ara.

De cop i volta, però, confessa que porta uns dies de repòs. Me’l miro i no l’entenc. Ha de descansar amb aquest cos que se li ha fet?

Ell, jurant-me i perjurant-me que tornarà a la competició, em diu que no és res: quatre taques a la pell que diu que el metge diu que són de suar i que, amb una pomada, s’han de tractar i vetllar perquè s’apaguin. Després es mira el peu esquerra i afegeix que també li fa mal el taló quan porta bambes i botes de muntanya. Diu que el metge li ha dit que era un esperó calcani i que podia ser causat per un canvi brusc en l’activitat física habitual que suporta l’esmentada extremitat. De fet, m’ha dit que són coses que passen els nous atletes com ell i que baixant una mica el ritme podrà tornar a l’exercici que tant troba a faltar…

M’ha sabut greu i tot, i així l’hi he fet saber. Però ell ha insistit que no és res i que em recomana que segueixi les seves passes. Jo li he dit que m’ho pensaria, sense gaires ganes de donar-li massa voltes.

Després de canviar telèfons i prometre’ns de fer aquella trucada que no es fa mai, se m’ha presentat força fumut. Tant que l’he envejat abans i tanta pena que em fa ara. I és que, veient-lo allunyar-se, se m’ha fet ben evident que coixeja de la cama esquerra i que, de tant en tant, les mans se li disparen per gratar-se clatell, pit i esquena.