Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Quan faltaven poques setmanes pel dimarts 10 de desembre vaig començar a barrinar la idea de muntar un comiat de la feina que estigués a l’alçada dels esdeveniments. Que a la vida només et jubiles una vegada, tu. I, si t’hi poses, val la pena fer-ho bé, no?.

Amb el benentès que “fer-ho bé” per mi significava…  (n’hi ha més) 

… planificar un acte en el qual em retrobés amb el màxim de gent que durant els 33 anys de feina a la Generalitat de Catalunya s’ha anat creuant -o m’ha anat acompanyant- en el meu trajecte. Un acte breu, d’una hora i mitja com a molt, en el transcurs del qual picaríem quatre llepolies -unes unces d’olives, quatre patates fregides…-, beuríem una mica de xampany català i entremig aprofitaria per adreçar als presents quatre paraules.

Un apartat, aquest de les quatre paraules, molt important per mi ja que no volia deixar res a la improvisació i, per tant, calia que li dediqués una certa cura… i també una bona dosi de memòria perquè, EVIDENTMENT, no es tractava de llegir cap paper davant dels companys. Només faltaria.

Així doncs, cap a finals de novembre vaig començar a fer memòria de les persones amb les quals he anat trenant algun tipus de relació professional al llarg de tots aquests anys i em va sortir una llista que depassava les 400. L’experiència diu que en casos així sol respondre a la crida aproximadament la meitat i, per tant, vaig fer tots els càlculs prenent com a base una companyia de 200 persones que anirien passant al llarg dels 90 minuts de la trobada amb una presència simultània de 100 persones en el moment punta. Uns càlculs que, ja ho avanço per si li poden ser útils a algú més, es varen demostrar summament encertats.

També vaig decidir dues coses importants. La primera va ser deixar la responsabilitat de la intendència a les competents mans de la bona gent de “Sopa de Lletres”, que em va fer quedar d’allò més bé.

La segona decisió encertada va ser encarregar al fotògraf Pere Virgili el reportatge gràfic de la trobada. Com sol passar quan et poses en mans de professionals els resultats finals -ara que contemplo amb calma les imatges- són difícilment millorables.

El lloc del xeflis va ser -prèvia autorització de “la superioritat”, és clar- el vestíbul de la planta on hi ha ha el meu despatx i he de dir que tota la trobada es va anar desenvolupant tal com jo havia previst. Fins i tot amb la barreja de plaer i atabalament que comportava saludar tanta gent i de retrobar vells companys d’Ensenyament (és a dir, de fa més de 25 anys) com la Maria del Mar C. o el Lluís G., o gent que va formar part del meu Servei a Cultura en els moments de la seva creació l’any 1990 i que després s’han anat dispersant.

Quan ja portàvem una estona de gresca i xerinola em vaig enfilar el cul al taulell de recepció i vaig començar els meus set minuts de parlament donant les gràcies als presents per la seva companyia i avisant-los que al final proposaria un brindis i que, per tant, si volien aprofitar l’estona mentre jo deixava anar el meu “rollo” el millor que podien fer era agafar provisions de xampany per quan arribés el moment d’alçar les copes.

Després vaig dir unes quantes coses més. Les explicaré en la propera entrega d’aquesta crònica que, com ja pregona el seu títol, és pausada. Vull dir que va a velocitat de jubilat, que és el que ara em pertoca.

(Continua aquí)