Totxanes, totxos i maons

Un dels plaers de cada matí (que de vegades, ai las, per motius de feina he de demorar fins al vespre) és la lectura de l’article de Manuel Cuyàs a la pàgina 2 d’ElPunt Avui.

Amb en Cuyàs  m’uneixen uns innegables vincles generacionals -ell és un any més jove que jo- i unes quantes complicitats entre les quals posaria l’orgull militant pels pobles on vàrem nàixer -ell a Mataró, jo a Barcelona– l’interès per la bona literatura i la passió per la llengua, especialment per les expressions i girs que vàrem heretar dels nostres majors (vegeu, si no, aquest “círcol” que he posat en el títol, un mot que jo havia sentit a casa quan era petit i que ell ara reivindica tot i haver desaparegut del diccionari).

El dissabte passat va publicar un article sobre aquesta epidèmia que des de fa uns quants anys ens afecta…  (n’hi ha més)

… i que consisteix a oposar-se a tot de manera sistemàtica i, la majoria de les vegades, acrítica. Un article que malgrat les aparences arrauxades va carregat de reflexions plenes de seny que em sembla que val la pena de reproduir (vegeu també aquí) perquè s’escampin al màxim:

“Cultura del sí”, Manuel Cuyàs
El Punt Avui, 7 d’abril de 2012

“En aquest Dissabte de Glòria els faig saber que el meu amic Quico Santiago i jo ens hem constituït en “cultura del sí”. Serem irreductibles en la salvaguarda dels Drets de l’Home, en la de defensa de Catalunya i en la protecció de la nostra pròpia intimitat personal, però pel que fa a tota la resta direm sempre i d’entrada que sí. Que algú proposa un Eurovegas amb casinos on s’hi pot beure i fumar? Sí. Que ens volen instal·lar uns molins de vent generadors d’energia davant mateix de casa o dins de casa mateix? Sí. Que una línia d’alta tensió malmetrà un paisatge idíl·lic? Sí. Que els indignats ocupen la plaça de Catalunya? Sí. Que els funcionaris volen fer vaga? Sí. Aquestes dues últimes no se les esperaven, que els conec, però és que el nostre sí és, com es diu ara, de caràcter transversal. És un sí, diguem-ho clar, a tot el que uns i altres diuen sistemàticament i, també d’entrada, que no. En Quico, jo i els que es vulguin apuntar a la nostra associació –l’altre dia una noia molt eixerida i d’ulls blaus em va demanar de ser-ne la tercera integrant– farem com aquell personatge del D.D.T. creat per Manuel Vázquez que es deia Ángel Siseñor perquè a tot i tothom deia “sí senyor”.

¿Estem disposats, en Quico, jo i la noia dels ulls blaus a mantenir els nostres sí fins al final i peti qui peti? No senyor. Nosaltres som uns socràtics i uns cartesians de molta empenta que després de ser receptius a qualsevol iniciativa tot seguit ens l’estudiarem a fons i per tots cantons, amb els seus pros i els seus contres, i si al final hem de concloure que hem de canviar el sí pel no el canviarem de la mateixa manera que si creiem que hem de mantenir-nos en el sí ens hi mantindrem. O sigui, que farem el contrari dels practicants de la cultura del no, que comencen dient no, segueixen dient no i acaben dient no, sense procés evolutiu ni dialèctic perceptible.

Des que som de la cultura del sí se’ns veu més sans i rejovenits, perquè el sí fa fer molt bona cara, al contrari del no, que com que és fruit del rondineig fa sortir arrugues que desmilloren. Diem sí, doncs, i pensin que ens sentim tan transgressors com aquells que sortien dels recitals de Raimon havent cantat diem no, que és el que s’havia de cantar llavors.”

Suposo que no cal que us digui que ja he demanat l’ingrés a la colla.

I vosaltres? Us hi apunteu, al círcol del sí?