Totxanes, totxos i maons

Des del primer dia que em varen destinar al Departament de Cultura, el 8 de juliol de 1988, vaig saber que la gent que hi anàvem  a treballar amb moto teníem permís per entrar per la porta principal de l’edifici -el Palau Marc, al número 8 de la Rambla-, igual que els qui anaven a peu, i per travessar tota la planta baixa fins arribar a la façana del darrere que dóna al pati de mansana…

(n’hi ha més)

Potser em falla la memòria, però crec que a principis dels 70 aquell edifici era la seu del Frente de Juventudes, del SEU (Servicio Español Universitario) o d’una ronya similar relacionada amb els joves que estudiaven.

Ho dic perquè quan l’any 1972 l’A. i jo ens vàrem treure el carnet internacional d’estudiants per poder viatjar amb tren per Europa a preus econòmics vaig haver d’anar-hi a presentar uns papers i em sembla recordar que vaig tafanejar per l’interior, cosa que em va permetre veure que en aquell pati on setze anys després jo aparcaria la meva moto hi havia un parell de pistes de bàsquet i uns quants noiets de la meva edat jugant-hi.

Val a dir que el privilegi de circular per l’interior de la planta baixa del Palau Marc sense aturar el motor era exclusiu de les motos. Els cotxes, igual que ara, accedien pel passatge de la Banca, el que dóna al Museu de Cera.

Aquella situació -que vista amb ulls d’ara pot semblar de campi qui pugui- es va acabar de manera radical l’any 2002 arran dels atemptats a les Torres Bessones de Nova York.

A partir d’aleshores varen sorgir per totes bandes -i en les dependències oficials més- portes dobles de control per entrar, mostradors per a la vigilància, identificació de tots els visitants i un arc de seguretat complementat amb un escàner de paquets i carteres, igaul que als camps d’aviació.

Paral·lelament a aquest desplegament logístic els motoristes vàrem rebre ordres d’entrar al pàrquing pel mateix indret que els cotxes. En contrapartida, però, el Secretari General d’aquell moment ens va alliberar a tot el personal que treballava al Palau Marc i dependències annexes de passar per sota de l’arc i de controlar el contingut dels nostres paquets i carteres.

En conseqüència, jo, que amb tants anys de feina a la casa no tenia cap despatx, passadís, sala de reunions o racó que no hagués freqüentat, va resultar que tenia una zona, just a l’entrada de la Rambla i davant del vigilant, en la qual mai hi havia pogut posar els peus.

El dia que algú em va fer veure aquest curiós fet vaig començar a ordir dintre meu un sistema per transgredir la norma. Una transgressió, d’altra banda, ben inofensiva i fàcil de dur a terme  (sóc persona d’ordre, jo) que vaig voler reservar-me per quan trobés un bon motiu per dur-la a terme.

No cal dir que cap al mes de maig de l’any passat  quan vaig formalitzar la meva sol·licitud de jubilació anticipada, vaig veure que se’m servia en safata l’oportunitat de realitzar aquella petita i no gens espontània malifeta.

No m’ho vaig pensar dues vegades; estava decidit: el meu últim dia de feina al Departament de Cultura, abans d’anar al pàrquing per recollir la moto i sortir al carrer passejaria per sota de l’arc de seguretat amb tot l’equip al damunt per veure si per primera -i darrera- vegada a la meva vida feia saltar les alarmes.

Vaig voler que fos una celebració particular meva i no ho vaig explicar a ningú. Ningú, doncs, ho va saber tret de dues companyes que varen coincidir amb mi a l’hora de fitxar -en el meu últim dia de feina, NATURALMENT, vaig fitxar a l’arribada i també a la sortida (ja us he dit que sóc persona d’ordre, jo)-, dues companyes de feina, dic, que varen ser testimonis presencials i una mica sorpreses del meu doble pas sota l’arc -l’un en direcció al carrer i l’altre cap dins de l’edifici- i de l’espetec del timbre d’alarma que vaig desencadenar.

De seguida li vaig dir al vigilant que no s’esverés, que eren coses meves i ho va entendre. O ho va fer veure. I més content que un gínjol em vaig enfilar a la moto i vaig sortir per darrera vegada del Palau Marc com a treballador de la casa.

Començava a sentir -molt lleument, però- els primers símptomes d’allò que la gent diu “vida de jubilat”…

(Continua aquí)