Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

El dia de Sant Jordi de 1992 es va fer públic que el guanyador del premi Ramon Llull era Terenci Moix amb “El sexe dels àngels”, una novel·la que l’autor va començar a escriure el 1969 i que després d’una llarga sèrie de vicissituds veuria la llum vint-i-tres anys després. El llibre, editat per Planeta, va sortir amb un pròleg de Pere Gimferrer en el que deia que la catalana era “una literatura que a hores d’ara corre el perill d’esdevenir regional o xarona per manca de nervi i d’ambició”. Com era d’esperar, la novel·la -esplèndida, d’altra banda- va generar força bullit per veure quin personatge real s’amagava darrere de cada membre de l’amplíssim repartiment de caràcters que Moix havia orquestrat amb el seu desvergonyiment habitual.

(n’hi ha més)

Durant unes quantes setmanes una sèrie de crítics i analistes –Triadú, Molas, Castellet, Sarsanedas, Guillamon, Porcel…- varen dir-hi la seva (i no sempre en la mateixa direcció), però l’afer es va acabar ràpidament quan l’aleshores conseller de Cultura Joan Guitart va definir Terenci Moix com “l’autor català més important en aquests moments”. Una afirmació curiosa, si més no, tenint en compte que poc temps abans el president Pujol havia declarat públicament que l’indiscutible número u de les lletres catalanes era Baltasar Porcel.

La tardor de l’any 1994 va venir calenta. Per una banda es va saber que el jurat del premi Sant Joan de Literatura Catalana havia premiat l’obra “Pel bell nord glaçat”, un llibre de viatges presentat amb pseudònim l’autor del qual va resultar ser Oriol Pi de Cabanyes, aleshores director de la Institució de les Lletres Catalanes. El veredicte va suscitar uns quants articles de to agre. Molt especialment un, que en el títol  jugava amb la forma numèrica del cognom del guanyador, escrit per un crític i poeta… que uns anys després acabaria ocupant el mateix càrrec que Pi de Cabanyes.

La segona bronca d’aquella tardor va venir de resultes d’unes declaracions de Quim Monzó en les quals deia que el premi Sant Jordi d’aquell any el guanyaria un amic seu “molt fallero”. Efectivament dos mesos després, durant la Nit de Santa Llúcia, es feia públic que “Gràcies per la propina”(una altra novel·la excel·lent), de Ferran Torrent (Sedaví, Horta Sud) s’emportava el premi més important de les nostres lletres. La minicrisi desfermada per aquelles declaracions de Monzó es va resoldre amb la dimissió del membre del jurat que representava l’editorial que publicava el llibre. Una minicrisi a la qual no era gens aliè el fet que Torrent, fins aleshores autor de Quaderns Crema -com Monzó-, en guanyar el Sant Jordi segurament fitxaria per Columna a partir d’aleshores, com efectivament va passar.

Encara no s’havien apagat les cendres d’aquest foc pre-nadalenc quan va sorgir-ne un de nou tot just començar 1995: la vigília del dia de Reis Joan Perucho dimitia del jurat del premi Josep Pla, convocat per Edicions Destino, perquè segons ell l’editorial havia canviat el veredicte. Pel que sembla, el jurat -format pel mateix Perucho, Sarsanedas, Molas, Guillamon i Andreu Teixidor, l’editor de Destino– es mostrava dividit (i ben poc entusiasmat) entre un text de Manuel de Bofarull i un d’Isabel Olesti. Perucho va considerar que el 3 a 2 de vots aplegats a favor de Bofarull en la darrera reunió del jurat era suficient per proclamar-lo guanyador i li va faltar temps per avançar-li la notícia al guardonat. Quan Teixidor, president del jurat, va dir que la decisió encara no era ferma Perucho es va sentir desautoritzat i va dimitir. L’empat que aleshores resultava es va resoldre amb un matusser retoc d’última hora de les bases del premi que permetia compartir-lo per més d’un guanyador. Una decisió que Manuel de Bofarull no va acceptar de cap manera. Així va ser com Isabel Olesti va resultar ser l’única guanyadora del premi Josep Pla de 1995 amb un llibre que pocs mesos després es va publicar amb el títol de “L’aire groc” i que em sembla que tothom ja ha oblidat.

(Continua aquí)