Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Com dic en el comentari que obre aquesta sèrie la carpeta més antiga de la meva col·lecció de conflictes és de setembre de 1981 i aplega l’escandalera organitzada arran de la censura -inspirada en els principis de la Lliga del Bon Mot– que el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, dirigit per Max Cahner, va fer del text de l’obra teatral “Els Beatles contra els Rolling Stones”, de Jordi Mesalles i Miquel Casamajor. Una censura matussera en forma de maquillatge dels textos feta per Albert Manent, director general del Departament (amb poca feina, pel que sembla), i que gràcies al senderi de Xavier Fàbregas i Jaume Fuster, subordinats seus, va quedar reduïda només a l’àmbit de les intencions ja que l’obra es va representar al Teatre Romea, aleshores seu del Centre Dramàtic de la Generalitat, amb el seu text original íntegre, sense retocs.

(n’hi ha més)

El següent merder, per ordre cronològic, que tinc documentat és el que es va desfermar arran de la concessió del Premi Sant Jordi de novel·la de 1982 a l’obra “Christian”, de Toni Pascual, un estudiant de COU en un institut de Manresa de 17 anys. El detonant de tot el procés va ser una nota que va emetre el jurat prèvia al sopar de concessió del premi en la qual expressava la seva sorpresa i inquietud pel nivell general de les obres presentades i anunciava que s’estava plantejant la possibilitat de deixar el premi desert. Cosa que, com ja sabem, no es va produir (per dissort del pobre Pascual que ha passat a la petita història literària del país embolicat amb un assumpte del qual ell era qui menys culpa tenia).

El tercer embolic ens porta a finals de 1987. Em refereixo a l’article “A Joan de Sagarra, en defensa del teatre” que l’actor -i aleshores director del Centre Dramàtic de la Generalitat– Josep Maria Flotats va publicar al diari Avui el 26 de novembre de 1987 i en el qual, descontent amb diverses crítiques anteriors de Sagarra, escriu: “No hauria de ser necessari dir-te que el rei acaba prohibint a Falstaff que s’acosti a menys de deu milles d’ell. Jo no faré tant, però et faig saber que d’ara endavant renuncio a actuar en presència de la teva persona…” No cal dir que tothom s’hi va afegir per sucar-hi pa en l’assumpte i que la professió teatral va fer costat de manera molt majoritària a la posició de Flotats. Sigui com sigui l’afer no va durar gaire temps perquè l’últim paper que tinc en aquesta carpeta és un retall del 20 de maig de l’any següent arran de l’estrena al Poliorama de “Lorenzaccio”, dirigit i interpretat per Flotats. És una crítica de Joan de Sagarra en la qual continua fotent-li canya.

(Continua aquí)