Totxanes, totxos i maons

L’A. diu que tinc aficions de drapaire. Després ho arregla una mica i matisa que el que sóc és un col·leccionista nat. Jo -que no em conec tant com em coneix ella a mi- el que crec que tinc és, senzillament, vocació d’arxiver.

Ho dic perquè la manera habitual que tinc de repassar els diaris i revistes que arriben a casa és amb unes tisores a prop i els dits preparats per arrencar els fulls que calgui. Ja fa molts anys que tinc el costum de retallar, classificar, catalogar, endreçar en carpetes i desar en armaris totes les notícies -culturals, en la majoria dels casos- que crec que poden interessar-me en aquell moment o, sobretot, en el futur.  (n’hi ha més)

Generalment són entrevistes amb escriptors que segueixo i ressenyes de llibres que m’agraden. Però també em deixo temptar pel que podríem denominar “fets diversos” sempre, això sí, que estiguin integrats o molt propers a la galàxia cultural i, més concretament, al barri de les lletres. 

Però com la llei de la impenetrabilitat dels cossos continua encara vigent i els espais en una casa sempre tendeixen a minvar, tres o quatre vegades l’any dedico una tarda o un matí de cap de setmana a repassar l’arxiu, eliminar carpetes i afegir-hi de noves per anar mantenint la flama ben viva.

D’una manera molt més esporàdica el que faig és buidar completament els armaris i fer una repassada exhaustiva de tots els “dossiers”, partint de zero. Aquesta Setmana Santa ho he fet i els resultats han estat positius -he alleugerit paperassa que ja sé que no m’interessarà- i, de passada he recuperat una sèrie de carpetes que en molts casos havia ja oblidat.

Són carpetes on he anat aplegant papers sobre conflictes, baralles, escàndols, bronques, debats i controvèrsies relacionades amb la cultura catalana que en algun moment han bullit en els mitjans de comunicació i que després han caigut en l’oblit.

La pila que ara mateix tinc al costat del teclat no baixa de les quinze carpetes que descriuré de forma molt resumida en el proper apunt. Per situar-vos en el temps, però, us diré que el merder més antic que tinc documentat és de setembre de 1981 quan es va produir la censura d’un alt càrrec del Departament de Cultura de la Generalitat contra el text de l’obra “Els Beatles contra els Rolling Stones”, de Jordi Mesalles i Miquel Casamajor.    

El més recent és el manifest d’abril de 2005 en el qual uns quants escriptors varen fer pública la seva voluntat de no signar llibres per Sant Jordi com a reacció contra el que ells consideraven una banalització de la festa.

En arribar aquí estic segur que algú es preguntarà com pot ser que des d’aquella data -fa set anys- no s’hagi generat cap més conflicte en el nostre món cultural i, especialment, el literari.

La resposta és complicada perquè em sembla que podríem situar les causes en alguna de les tres bandes que diré: els mitjans de comunicació que ja no són tan sensibles a les controvèrsies com abans, la parròquia cultural que potser considera que ja no val la pena trencar-se la cara per segons quines coses, o jo mateix que, sense adonar-me, potser he baixat el llistó de la meva vigilància.

També hi ha una possible quarta via que podríem situar en la irrupció de les denominades “xarxes socials” que cada vegada més van substituint els mitjans convencionals com a espai de debat. I de fet, com més hi penso més em convenç aquesta explicació en relació a les tres raons que he enumerat fa un moment.

En fi… en el proper apunt, més detalls. Ens divertirem.

(Continua aquí)