Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

El brindis que vaig proposar als presents era triple. Vull dir que amb un mateix xarrupet de xampany tiraríem cap avall amb la intenció de donar compliment a tres desitjos. Si fa no fa ho vaig expressar de la següent manera: 

“Ja que acabo de dir unes quantes vegades que estic content, la primera cosa per la qual voldria brindar és per l’alegria. O, més exactament, per la conya marinera…  (n’hi ha més)

… Per aquella manera d’anar per la vida rient-nos del mort i de qui el vetlla que quan érem petits ens deien que era molt lletja però que, vistos els temps que corren, és més necessària que mai per circular amb un nivell satisfactori de salut mental.

Brindo també per la bona gent. Que n’hi ha, creieu-me. I molta més del que pot semblar a primera vista. I, sens dubte, molta més que de l’altra: la que NO és bona gent.

I finalment proposo un brindis per la independència. Que la tenim a tocar, molt més a prop del que molts s’imaginen.  Una independència que aconseguirem, no ho dubteu. Perquè si ens ho proposem no podran amb nosaltres. Volem, podem i, doncs, SOM IMBATIBLES. Salut a tothom i moltes gràcies per tots aquestas anys!”

Pocs minuts després de les 3 de la tarda, tal com havia previst, la majoria de la gent ja havia marxat. Només quedaven en Pere Virgili, el fotògraf, els bons amics de Sopa de Lletres, afanyats en el desmuntatge de la paradeta, i els companys i companyes del meu Servei.

La jornada s’havia acabat. Ja no hi cabien més demores: en el rellotge de la meva biografia havia sonat l’hora d’abandonar definitivament les quatre parets del meu despatx.

(Continua aquí)