Totxanes, totxos i maons

^{(La sèrie comença aquí)}
Va ser a finals de desembre de 1969 quan vaig veure per primera vegada la carpeta de “Dioptria” a l’aparador de la mateixa casa de discos on dos anys abans havia vist “Taxista”. La referència cronològica la tinc molt clara perquè quan vaig comentar-li la notícia a l’A. em va dir que si escrivia una carta als Reis demanant el disc i feia bondat possiblement els Reis me’l portarien.

I, efectivament, deuria ser molt bon minyó perquè el matí del 6 de gener de 1970 quan vaig anar a casa dels seus pares m’esperava damunt del silló del menjador un objecte pla d’una inequívoca forma quadrada, embolicat amb un llampant paper de regal i amb una etiqueta que deia: “Per al Joan”.

La meva sorpresa, però, va ser més gran quan en desembolicar el paquet em vaig trobar a les mans un disc insòlit ja des del seu contingut extern que em va atrapar a l’instant. I això que encara no n’havia escoltat ni una sola nota.  (n’hi ha més)

Com que les posteriors -i en algun cas accidentades- reedicions ja no varen reproduir el disseny de l’interior m’entretindré una mica en la seva descripció.

A la coberta s’hi veia una pintura de Philipp Otto Runge (1777-1810) l’element central de la qual era un Nen Jesús gairebé idèntic al que adoràvem durant la Missa del Gall amb un bes al peuet. A la part superior hi havia el títol del disc i a sota “Pau Riba acompanyat per Om”, una frase que ja donava a entendre que el que hi havia a dintre era una obra col·lectiva en la que tan important era l’home que havia escrit i cantava tot allò com els músics que li feien costat.

A la contracoberta es mantenia la mateixa pintura però al damunt se li havia aplicat un “collage” amb imatges de fetus, monstres diversos i uns quants hippies despistats. No cal dir que la idea i el disseny de tota la carpeta eren de Pau Riba.

La segona sorpresa era que, de fet, el disc era un àlbum. És a dir, que hi havia un espai reservat per a un segon disc que sortiria exactament un any després. A les cobertes interiors hi havia les fotografies de les dues persones a qui Pau Riba dedicava “Dioptria”: Assumpta Viñas i Campañà i Pau Romeva i Ferrer, tia i avi de l’autor. Dues fotografies en blanc i negre no gaire benèvoles des del punt de vista estètic de dues persones grans que contrastaven fortament amb el conjunt.

La primera pàgina interior indicava els crèdits dels dos discos, cosa que indica que el segon disc estava ja perfectament planificat i definit. A continuació ve la pàgina més insòlita. És un text de set punts en el que Pau Riba deia coses com:

“Dedico aquest disc a la meva tia Sunta i al meu avi Pau Romeva perquè són els dos únics herois del món petit i mesquí en el qual he viscut fins ara…”
“Me’n vaig i deixo aquesta covarda vella tan salvatge terra me’n vaig i abandono aquesta pobra bruta trista dissortada pàtria me’n vaig i em despedeixo dels familiars i amics i també de mn. Guix -actual bisbe auxiliar de la diòcesi de Barcelona- el qual creient facilitar-me el bitllet d’entrada em donà sense voler el bitllet de sortida cap el país de les faltes d’ortografia…”
El més insòlit de tot plegat és que la gent de l’editora discogràfica Concèntric, dirigida per Ermengol Passola, va incloure en la mateixa pàgina una rèplica a cada un dels set punts amb el següent text introductori:
“L’editora ha llegit el text veí que Pau Riba ha redactat com a dedicatòria. I l’editora, que per naixença s’ha proposat defensar, s’ha trobat imprimint unes opinions descoratjadores i parcials -perquè examinen només una part de la realitat, i ignoren l’esforç de creació positiva de molta gent-. I com que aquestes opinions, per falta de costum i donades les circumstàncies, podrien semblar totalment de l’editora, li cal fer les següents i correlatives consideracions.”
La resta de pàgines reprodueixen les lletres de totes les cançons -les dels dos discos- en català i en castellà.

L’any 1978 Edigsa va fer una reedició del dos discos amb una única carpeta en la que es reproduïa la dedicatòria i la resposta de Concèntric amb un text adicional de resposta de Pau Riba escrit per l’ocasió i amb la perspectiva dels vuit anys que havien transcorregut des d’aleshores. L’altra novetat significativa d’aquella reedició va ser el “collage” de la contracoberta que elimina elements de la primera versió i hi incorpora uns monstres fàl·lics dibuixats per Nazario que deurien provocar més d’un treball a les animetes benpensants de l’època.

L’any 1985 la discogràfica PDI va reeditar a la brava, en carpeta única i sense cap text d’acompanyament -ni tan sols els títols de les cançons o els noms dels músics- els dos vinils. Va ser per la mateixa època que vaig portar Pau Riba i Toti Soler al meu programa a Ràdio Obrera en el que vàrem commemorar els quinze anys de “Dioptria” i que explicaré més extensament en el següent apunt d’aquesta sèrie.

Finalment el 1992 PDI va editar un doble disc compacte -si no m’erro, l’única edició feta fins ara en aquest suport- en el qual es mutilen la coberta i la contracoberta. Aquí, en canvi, es reprodueixen íntegres en el llibret interior els tres textos de la discòrdia. Això sí, amb una mida de lletra només a l’abast dels atletes del nervi òptic.

Sobre la música de “Dioptria” m’estalviaré cap comentari. Només diré que és, ras i curt, el millor disc de rock en català editat mai en aquest país i que la seva audició avui manté intactes els valors i virtuts propis de l’obra mestra que sens dubte és.  Escoltar-la, a més a més, amb auriculars seguint atentament les trapelleries i filigranes -el talent, vaja- del Riba, el Toti, el Sabatés, l’Escales i tota la resta és un plaer d’alta graduació.

Per a la presentació pública de “Dioptria” Pau Riba va temptejar primerament la possibilitat -denegada de manera fulminant- de fer-la al Liceu. Després va provar el Palau de la Música Catalana i va ser de resultes de la negativa dels responsables d’aquest local que el cantant els va enviar una butifarra adornada amb un llaç amb la bandera catalana. El missatger va ser Jaume Sisa.

Finalment el mes d’abril de 1970 Pau Riba va poder presentar el disc al Gran Price. L’espectacle es va dir “Elèctric Tòxic e Claxon So” i si tingués temps i ganes encara trobaria en un armari el cartell dissenyat per a l’ocasió. Tot i que es va fer en els meus barris d’aleshores jo me’l vaig perdre perquè em trobava a punt de passar unes boniques vacances pagades per l’Estat a la no menys bonica localitat empordanesa de Sant Clement Sescebes. Però això són -i mai tan ben aplicada l’expressió- altres guerres…

(continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!