Totxanes, totxos i maons

^{(La sèrie comença aquí)}
Els dos anys següents -1968 i 1969, els mateixos que en el camp literari feia la seva irrupció Terenci Moix– la figura de Pau Riba va començar a prendre consistència entre la parròquia cada vegada més nombrosa dels seus seguidors.

El 23 de maig, tot just quinze dies després que a París els estudiants es posessin a buscar les platges que s’amaguen sota les llambordes, el Grup de Folk arribava al cim de la seva fugaç trajectòria amb un concert de deu hores seguides al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Un concert al qual l’A. i jo vàrem assistir, com no podia ser altrament, i en el que Pau Riba era un dels que furetejaven per damunt del breu empostissat que feia d’escenari.

No acabaria aquell any -històric per tantes raons- sense que el nostre home ens deixés la primera de les seves cançons per a l’antologia: "Noia de porcellana".  (n’hi ha més)

De 1968 és també el seu primer llibre: "Cançons i poemes", amb un pròleg de Raimon que, entre altres coses, escriu: "La paraula de Pau Riba és clara i és viva i la seva llengua (el seu vocabulari, la seva construcció) ens apunta totes les possibilitats de la normalitat" (remarco que Raimon escriu això a principis de 1968).

El llibre era el número 2 de la col·lecció Les Hores Extres -desconec si varen sortir-ne més- i imprès a la coberta, com un element més del disseny, indica el preu de venda: 35 pessetes. Conté dos textos en prosa, una trentena de cançons -entre les quals gairebé totes les que més endavant formaran els dos "Dioptria"- i tres poemes -"Cadaqués", "La nit blanca" i "Menorca"- francament estimables.

A finals de 1968 el grup de Folk es dissol i Pau Riba -feia temps que Dylan s’havia electrificat- consuma un distanciament que cada vegada era més més gran respecte els plantejaments dels Xesco Boix, Falsterbo, etc. Paral·lelament havia muntat amb Jordi Pujol el duet Pau & Jordi dedicat a cantar les tonades populars catalanes des d’una òptica més diguerm-ne renovadora que respectuosa amb els cànons tradicionals.

El 1969 Riba treu el seu tercer disc en solitari -"L’home estàtic" i "S’ha mort l’estel del pol"- i participa en el disc EP col·lectiu "Miniatura", una experiència avui ja oblidada però que crec que va ser cabdal si més no en les trajectòries de Riba i de Sisa, que hi intervenen  conjuntament amb Albert Batiste i José Manuel Brabo "Cachas". "Miniatura" és també el primer resultat d’una col·laboració que esdevindrà altament fructífera amb Toti Soler que l’acompanya a la guitarra i fa segones veus a "Al matí just a trenc d’alba".

Per aquells mateixos dies Maria del Mar Bonet enregistrava un disc de dues cançons: "Si véns prest" i "Jo em donaria a qui em volgués", aquesta darrera sobre un poema de Josep Palau i Fabre. En la gravació d’aquest disc -una joia que no té preu i del qual, curiosament, la cantant mallorquina sembla haver-se’n oblidat- hi trobem Romà Escales a les flautes, Doro Mentaberry al baix, Josep Polo a la bateria, Toti Soler a la guitarra i Jordi Sabatés (*) als teclats. És a dir, ni més ni menys que el grup Om (**) que pocs mesos després acompanyarà Pau Riba en la gravació del primer "Dioptria".

(*) La part central de "Jo em donaria a qui em volgués" és un impressionant dialèg entre l’orgue Hammond que toca Sabatés i la guitarra elèctrica de Toti. El tema que interpreten apareix totalment desenvolupat dos anys després al disc "Ortodòxia" de Jarka, el grup que va muntar Jordi Sabatés quan va deixar Om. Es diu "Ocell rescatat", dura una mica més de tres minuts i és el que obre la cara A.
(**) Un dia de principis de 1969 Pau Riba va quedar per trobar-se amb Toti Soler als mítics estudis Gema. Era, precisament, un dels dies que es gravava aquest disc de Maria del Mar Bonet i, segons conta la llegenda, en Pau va quedar tan impressionat en sentir com tocava aquella gent que els va fitxar immediatament per acompanyar-lo en un projecte que li bullia pel cap des de temps enrere. "Dioptria" era, doncs, a punt de nàixer.

(continua aquí)
 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!