Totxanes, totxos i maons

Li ha fet gràcia a la Carlota G. el que fa un parell de dies comentava (vegeu aquí) sobre el monument a Josep Pla de la plaça on hi ha el Teatre El Jardí de Figueres. “Representa la silueta de la seva cara i s’ha de saber veure des del punt exacte i en les adequades condicions de llum. A mi encara hi ha dies que em costa de veure-la”, m’explica. També em fa saber que la plaça porta, com no podia ser altrament, el nom de Josep Pla.

Caram, si tan complicat és tot plegat, ¿per què no fan com a la plaça de Sant Pere de Roma que amb una peça en el paviment indiquen al visitant on s’ha de situar per veure la doble columnata de Bernini des de la perspectiva idònia.

A la vista de tot plegat se m’acut pensar en la poca sort que alguns dels nostres escriptors han tingut amb els monuments que els hem dedicat.  (n’hi ha més)

Penso, per exemple, en Mercè Rodoreda i en la cosa diguem-ne escultòrica que la recorda en la plaça del Diamant del barri de Gràcia. O en la peça -diguem-ne també escultòrica- que hi ha a la seva tomba en el cementiri de Romanyà de la Selva i que il·lustra aquest apunt.

Un altre dels nostres clàssics amb poca sort és Jacint Verdaguer. Recordo que a Tarragona, en una plaça que hi ha entre la Rambla Vella i la Rambla Nova a tocar de l’hotel París, hi ha (o hi havia, si no l’han tret) un monument que començava en una base de pedra i que s’enlairava en una espira metàl·lica fins a una alçada de cinc o sis metres ben bons i de la qual penjaven ocellets i al·legories a l’imaginari verdaguerià creant un conjunt d’allò més torbador i inquietant.

Potser em falla la memòria (si és així demano disculpes) però crec recordar que a Vic també hi ha un altre monument a mossèn Cinto consistent en una columna metàl·lica alta i prima de color negre que es veu d’una hora lluny i equipada amb un joc de botons de dalt a baix per simbolitzar la sotana del poeta.

Tampoc es pot dir que Verdaguer hagi tingut gaire més sort a Barcelona on el seu monument és una inaccessible peça situada en la cruïlla del passeig de Sant Joan i de la Diagonal amb una imatge metàl·lica negra del poeta al capdamunt d’una columna que els veïns de la zona coneixen amb el poc reverent nom d'”el corb”.

He començat parlant del monument a Pla de Figueres i acabaré per allí a prop i amb el mateix escriptor: la plaça Josep Pla de Girona, dotada amb un monument a base de peces metàl·liques que figuren ser llibres i que és una invitació a enemistar-se per tota la vida amb Pla, amb els llibres i amb la musa que va inspirar el dissenyador de la cosa.

Sort que, en l’altra punta de l’espectre hi ha monuments senzills i bells com l’espai del cementiri de Sant Gervasi de Barcelona on reposen les restes del poeta Joan Maragall i els seus. Un espai que cada segon diumenge de febrer, a les 12 del migdia, acull un homenatge poètic que l’A. i jo procurem no perdre’ns (vegeu aquí).

Apunteu-vos-ho a l’agenda, que enguany ve molt d’hora: serà el 8 de febrer.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!