Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Un quart de 4; xeflis enllestit. Arriba, doncs, el moment de dir adéu definitivament a les quatre parets que durant tants anys m’han acollit durant una pila d’hores cada dia. Encara queda la major part de la bona gent del meu Servei que vol fer-me companyia en aquest comiat i en Pere, el fotògraf, que deixa constància documental del moment.  (n’hi ha més) 

Mentre diposito en una bossa uns quants obsequis que m’han fet em vénen al cap tots els despatxos que he tingut des d’aquell remot octubre de 1990, quan vaig fer-me càrrec del Servei d’Informació Cultural. Despatxos que, per tant, ja no eren compartits com fins aleshores sinó individuals.

El primer de tots, molt fugaç, el vaig tenir al carrer de Mallorca, just on ara mateix hi ha les dependències de la Institució de les Lletres Catalanes. De seguida, però, vàrem passar al que vaig batejar -amb fortuna- com “el piset”: un principal d’una casa de pisos al número 14 de la Rambla amb uns sostres altíssims i una preciosa balconada que donava al carrer més bonic del món.

A finals de 2003 -coincidint amb l’arribada de Caterina Mieras, aquella graaan dermatòloga- vàrem ser traslladats a la segona planta del Palau Marc, també a la banda que dóna a la Rambla, i un parell d’anys després canviàvem de vorera i ocupàvem una part de la primera planta del número 6-8 del Portal de Santa Madrona, just al costat del Centre d’Art Santa Mònica. Allí ens vàrem estar fins al febrer de 2012, data en la qual vàrem passar a ocupar de forma provisional mitja planta de la Torre Colom, el gratacels que hi ha a mig camí entre la Rambla i les Drassanes.

Contra el que sol ser habitual en els afers relacionats amb l’administració, la provisionalitat en aquest cas es va complir perquè a la Torre Colom -sense cap mena de dubte el despatx amb les millors vistes sobre Barcelona que he tingut ni tindré mai- ens hi vàrem estar fins a l’octubre de 2012. És a dir, vuit mesos. I a continuació el que per mi va ser el darrer trasllat: retorn a la segona planta del Palau Marc, però en aquesta ocasió a la banda corresponent a la façana del darrere, la que dóna a l’antic jardí reconvertit en pàrquing.

He de confessar que gairebé en tots els casos els despatxos que he ocupat sempre m’han semblat molt més grans del que jo, funcionalment, necessitava: una taula amb un telèfon i un ordinador, una cadira clement amb la meva castigada esquena, un parell d’armaris baixos per desar carpetes i papers, una prestageria per posar-hi llibres, una taula rodona per fer reunions, un tros de paret per penjar-hi el calendari Serra d’Or i un sostre d’alçada normal que permeti un ús de l’aire condicionat econòmicament raonable. No em calia res més.

Els últims dies de la meva estada a la feina em vaig dedicar a fer net de papers innecessaris i a repartir entre els companys la majoria dels llibres. Val a dir que, contra la meva fama d’acaparador de papers i objectes, a casa m’he emportat poquíssimes coses.

Un dels obsequis que vaig rebre dels companys és un llibre de signatures  en el qual hi havia bastants textos escrits, però com que havia organitzat per uns dies després un sopar íntim al restaurant Semproniana amb els meus col·laboradors (del qual us parlaré en un altre apunt d’aquesta crònica pausada) vaig demanar-los que se’l quedessin fins aleshores amb l’objectiu d’aplegar el màxim de testimonis de la gent. Sobre aquest llibre i el seu contingut també us avanço que hi haurà un apunt dedicat en exclusiva.

Amb la caçadora de motorista ja posada vaig fer una darrera ullada al despatx i em va venir al cap una situació molt similar que vaig viure l’any 2010 (i que vaig explicar aquí), quan vaig visitar per darrera vegada el pis del carrer de Sepúlveda on havia passat la meva infantesa i joventut i on els pares varen viure fins a la seva mort.

Després, just abans d’enfilar-me a la moto, vaig fitxar per darrera vegada i a continuació vaig fer una cosa que des de molt de temps enrere portava de cap i que mai m’havia atrevit a fer.

Una cosa que us explicaré en el proper apunt d’aquesta crònica pausada, cançonera…

(Continua aquí)