Totxanes, totxos i maons

Un grup de joves emprenedors –amb algun dels quals, per cert, m’uneix una llarga coneixença– ha posat en marxa un nou segell discogràfic. Gent valenta i amb esperança, com podeu veure. De la que tant necessitats estem ara mateix i en el futur ja tenim a tocar.

Per donar-se a conèixer han triat un patronatge còsmic i s’han posat el nom de Halley Records. I malgrat la fama d’esquius que tenen els cometes em consta que la voluntat d’aquests xicots és aferrar-se aquí i no haver d’anar fent voltes, errants, per l’espai sideral (allí on, per cert, ens vol enviar l’indesitjable Margallo).

Vegeu aquí alguna informació més sobre Halley Records i just aquí sota el logotip que els identifica:

Però com que les bones intencions es demostren amb els fets la gent de can Halley, decidida de mena, comença a caminar amb una estrena de categoria. De les que marquen nivell. Es diu “Santa Ferida”, és el segon disc en solitari de Ferran Palau, un dels puntals del grup Anímic, i es posa a la venda demà dimarts.

“Santa ferida” aplega nou cançons amb una durada total que no supera la mitja hora i no dubto a qualificar-lo com una de les sorpreses més agradables que he escoltat en els darrers temps. I tot i que aquest any promet emocions fortes amb els nous treballs ja anunciats de gent tan potent com Roger Mas, Blaumut o Joan Miquel Oliver m’estranyaria molt que aquest segon CD de Ferran Palau no acabés fent-se un lloc a la llista dels discos importants que quedaran de 2015.

En el primer disc de Palau —“L’aigua del rierol”, (Amniòtic, 2012)– hi havia un predomini de marrons i negres tant en la coberta com a l’interior. A “Santa ferida”, en canvi, tot és blanc, transparent, lluminós. El debut en solitari d’aquest músic, dotat d’un ric i peculiar imaginari personal, ja va ser digne d’elogi fa tres anys i aquest treball d’ara no és més que la consolidació d’una línia que amb el temps no ha fet més que madurar i agafar gruix.

Una de les primeres coses que crida l’atenció en escoltar “Santa ferida” és l’excel·lent producció que hi ha al seu darrere. Ho podeu comprovar si escolteu el disc amb auriculars, cosa que us recomano ferventment. Així percebreu amb tot detall la feina que fan només dos músics —Ferran Palau, que hi posa la veu, la guitarra, la bateria i les percussions, i Jordi Matas, a la guitarra, el baix i els teclats– al servei d’unes cançons inspirades, tranquil·les i construïdes sense presses que ens donen com a resultat final un disc de to solemne i delicat, hipnòtic a voltes i depurat fins a l’essència que se’t va arrelant a cada nova audició.

Us el recomano de punta a punta. I molt especialment la manera com arrenca: un inici ple de delicadesa —“I si tu no respires travessarem els marges…”— des dels primers compassos amb un trio de temes de gran nivell per començar el viatge: “El meu lament”, “La daga” (una de les fites del disc) i “Clavell”. A continuació trobem “Bèsties”, una balada suau i lleugera que contrasta amb una lletra inquietant, i poc després “Redempció”  –amb una de les frases més inspirades del disc: “I esclati el judici amb foc i la santa ferida / I esclati la vida al bosc que la sang regalima”–, que al meu parer és un altre cim del disc, potser el més rellevant. A tocar del final trobem “Horitzó”, un tema amb un notable domini formal de la guitarra que prepara el camí fins arribar a “Tort”, tres esplèndids minuts de ritme creixent, encomanadís, eteri, quasi hipnòtic que clouen el disc i que, almenys a mi, em deixen amb ganes de tornar-hi.

Apunteu-vos que Ferran Palau presentarà “Santa ferida” al Petit Palau el dia 16 d’abril amb un grup de luxe amb Jordi Matas a la guitarra i els teclats, Adriano Galante al baix i Joan Pons (és a dir, El Petit de Cal Eril) a la bateria. Jo ja tinc l’entrada, a veure si coincidim….

Un altre projecte de Halley Records que també veurà la llum abans que s’acabi el mes de març és la reedició del primer disc de la cantant i guitarrista vigatana Núria Graham. Un treball de 2013 editat per ella mateixa que va tenir una distribució molt restringida (jo el tinc per pura casualitat) ja que el boca-orella va funcionar abans que els mecanismes habituals de difusió tinguessin temps de posar-se en marxa.

Gust en la tria, ganes de fer feina ben feta i aquell polsim d’audàcia sempre necessari per triomfar. Vet aquí els ingredients de la recepta de Halley Records. Es mereixen que els fem confiança i que les seves il·lusions es facin realitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!