Totxanes, totxos i maons

M’ha cridat molt l’atenció una carta al director que avui publica el diari Avui. La signa Oriol Broggi, director de la versió de la “Primera història d’Esther”, de Salvador Espriu, que recentment s’ha representat a la Sala Petita del TNC i que, llevat d’honroses excepcions, ha rebut una acollida bastant freda per part de la crítica.

Abans de seguir, però, m’apresso a fer un parell de puntualitzacions.

La primera és que no em considero, ni de bon tros, un entès en afers teatrals. La segona és que, tal com vaig explicar (vegeu aquí) en aquestes Totxanes, per una sèrie de motius teatrals i no teatrals la nit de l’estrena d’aquesta versió de “Primera història d’Esther” ha quedat incorporada en un lloc preferent en la meva no gaire extensa llista de vetllades teatrals especials.

“M’ha entristit una mica entreveure la poca generositat intel·lectual i cultural del nostre país…”, comenta Broggi en la seva carta. És només una mostra -el text és breu i substanciós- però suficient per copsar la seva comprensible decepció. Però també em serveix per expressar una vegada més l’enorme, inevitable i segurament injusta desproporció que hi ha entre els esforços, il·lusions i sentiments que el creador diposita en la seva obra durant els mesos o anys que la va covant dintre seu i l’aparent fredor, distància i rapidesa amb què els crítics enllestim la nostra feina de jutjar públicament aquesta obra.

No és pas aquesta la primera vegada que parlo sobre el tema i no pas amb la intenció de buscar-hi solucions que són difícils de trobar. No hi ha cap fórmula màgica, crec. El millor és no enganyar-se: la posició del crític que critica i la de l’autor que és criticat són, per definició, sempre difícilment conciliables.

Vies de sortida? Només en veig una: que cadascú, en el seu territori, es captingui de la manera més honesta i sincera de què sigui capaç.

Però potser aquesta carta del diari m’ha cridat més l’atenció perquè m’enxampa especialment sensibilitzat pel tema ja que coincideix gairebé dia per dia amb l’arribada a casa d’una carta personal que m’ha enviat Joaquim Pijoan, el guanyador del premi Sant Jordi d’enguany amb la novel·la “Sayonara Barcelona” sobre la qual vaig escriure fa unes setmanes en el suplement de l’Avui una crítica negativa.

El senyor Pijoan, que es guanya la vida des de fa molts anys com a artista plàstic,  m’escriu per agrair-me l’atenció que he dedicat al seu llibre i el respecte amb què n’he parlat. Lògicament lamenta que no m’hagi agradat però, alhora, m’expressa el seu reconeixement per les puntualitzacions que faig en l’article. Unes puntualitzacions que, em diu, li seran de gran utilitat de cara a nous projectes literaris. A més a més amb la carta m’adjunta un petit dibuix fet per ell com a record.

És una reacció de to molt diferent a la d’Oriol Broggi davant d’una situació similar. Més plàcida -més “oriental”- en el cas de Pijoan (que el 2008 farà seixanta anys), més àcida i agressiva en el de Broggi (que en té trenta-cinc). I ben legítimes -només faltaria!- totes dues.

A mi, almenys, m’han servit com a matèria per a la reflexió. Les dues.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!