Rebo un correu electrònic de l’editorial El Acantilado en el qual se’m convida a la roda de premsa de presentació d’"El contorno del poema", el magnífic llibre de Pere Ballart que fa set anys Quaderns Crema, l’editorial germana d’El Acantilado, va editar en la seva versió original catalana. (n’hi ha més)
Tanmateix, en cap punt de la convocatòria que la gent dels diversos mitjans i jo acabem de rebre s’esmenta que el llibre que demà passat es presentarà en societat és una traducció. Ben al contrari, els redactors de la nota han tingut bona cura, per si algú no ho veia, d’escriure amb lletres ben grosses que es tracta "del nuevo libro" de Pere Ballart. I per reblar això de "la novedad" es despengen amb una descripció del llibre que és la traducció literal del text que apareix en la contracoberta de la versió catalana que tinc al meu costat mentre redacto tot això.
A la vista de la poca estatura cultural de la nostra classe periodística -amanida amb les corresponents gotes de papanatisme i de modernor cosmopolita- em jugo la funda del queixal del seny que no trigarem a veure com més de quatre intel·lectuals profunds per als quals la primera versió d’"El contorn del poema" va passar totalment desapercebuda es desfaran ara en elogis -merescudíssims, d’altra banda- pel treball del professor Ballart.
I que consti que no busco fantasmes on no n’hi ha. Existeixen precedents a dojo d’aquesta tirada cap al menyspreu sistemàtic per tot el que es fa aquí complementat amb l’enlluernament babau pel que fan els altres; o per l’acceptació de les coses d’aquí només quan qui les descobreix i valora són els de fora. D’això algú li’n diu autoodi. Jo li dic també, ras i curt, ignorància.
Ara fa exactament deu anys els professors de comunicació audiovisual de la UPF Jordi Balló i Xavier Pérez varen publicar un llibre extraordinari: "La llavor immortal. Els arguments universals en el cinema" (Biblioteca Universal Empúries, 1995). Un esplèndid tractat que demostra que tots els grans arguments cinematogràfics ja estaven inventats en els mites i narracions generats per la literatura clàssica universal durant el lapse que va des d’Ulisses fins a Shakespeare. Doncs bé, el llibre de Balló-Pérez va passar, no diré que desapercebut, però sí que va ser despatxat per la parròquia periodística catalana amb allò que els tauròmacs diuen "una faena de aliño" (i no empro la terminologia taurina de manera casual ja que en un text com aquest que intenta parlar del papanatisme que ens envolta trobo del tot adient projectar un fugaç flaix sobre tanta tonteria com estem patint des de fa un temps a propòsit de la festa dels toros).
Torno a "La llavor immortal": dos anys després de la seva publicació en català Anagrama va treure la versió castellana. I aquí sí que la bava no va tenir aturador ("Que vista que tienes, Jorge", li deien a l’Herralde en el sarau de presentació els que van pel món definint-se com "catalanes pero abiertos"). Sort n’hi va haver que Quim Monzó va posar les coses a lloc en un article a La Vanguardia titulat "Prestigio y prejuicio", publicat per aquells dies. Més concretament el 5 de desembre de 1997. En reproduiré alguns fragments i així, de passada, retré el meu petit homenatge a Monzó en uns dies que em consta que a nivell personal li són una mica complicats:
"… Los medios de comunicación catalanes hablaron de él, evidentemente, pero de manera comedida (…). Pues bien, resulta que ahora, dos años más tarde, el libro aparece traducido al español, publicado por la editorial Anagrama, y la repercusión en los medios de comunicación catalanes ha sido apabullante (…). Diarios catalanes que dos años atrás dieron la noticia en un recuadro de un cuarto de página, ahora le dedican páginas enteras (…) ¿Qué ha pasado? Hace dos años el libro era ya excelente. Entonces, ¿por qué merece ahora más atención?
Pues porque para los medios de comunicación catalanes la lengua catalana es lo contrario de un plus, es más bien un engorro que dificulta la valoración de los libros. Un libro excelente publicado en catalán debe tomarse siempre con calma y ser mirado con lupa, del derecho y del revés antes de emitir ningún juicio positivo. Seguro que, si lo relativizamos suficientemente, alguna verruga le encontraremos. E incluso algún forúnculo folklórico o antropológico, aunque no lo sepamos ver a primera vista. Si hay que hablar del libro, hagámoslo pero con cierta reserva, no nos vayan a tomar por provincianos (…) ¡Sobre todo, que nadie nos pueda acusar de "barretinaires"!
Por arte de magia, la escueta cordialidad que encontró "La llavor immortal" cuando apareció hace dos años se ha convertido ahora, en cuanto se ha convertido en "La semilla inmortal", en una secuencia de sombrerazos. Se acabó la prevención. Liberados por fin del pánico a quedar como pueblerinos, los medios de comunicación catalanes despliegan ahora las alfombras de terciopelo granate que le regateaban entonces.
Últimamente, corre el "mot d’ordre" de que a la literatura catalana le falta prestigio (…). Pero ¿es ese realmente el problema? ¿O lo que ocurre es que, además, la rodea un muro de prejuicios en su contra, y un foso en el que dentellean los cocdrilos del menosprecio) Lo que ha sucedido con "La llavor immortal" dibuja claramente la situación."
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!