Totxanes, totxos i maons

Quan ara fa uns mesos vaig acabar la darrera classe del meu curs "Per què són bones les bones novel·les?" a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès tenia la secreta impressió que després d’una pila d’anys -des de l’època de l’Aula de Lletres, vaja- explicant més o menys les mateixes coses havia arribat el moment de considerar tancada la meva etapa de professor.

Així ho vaig comunicar al Pau Pérez, un dels dos directors, que va demanar-me si la meva decisió era definitiva o bé hi havia la possibilitat de proposar-me alguna alternativa temptadora que trenqués la rutina i fes possible la meva continuïtat a l’Escola. Com és el meu costum des de fa molts anys (maduresa, potser?) no vaig donar cap porta per tancada i vaig esperar idees i proposicions.  (n’hi ha més)

Unes idees i proposicions que puc dir, amb alegria i un punt d’excitació, que m’han interessat.

Se’m demana de fer uns cursos breus -set sessions i quinze hores en total- oberts a tot tipus d’alumnes però pensats principalment pels que estudien cursos de novel·la, conte o poesia. L’objectiu és resoldre en la mesura del possible la notòria manca de referents de la gent pel que fa a la literatura escrita a Catalunya de la postguerra ençà (val a dir que de la guerra cap enrere ja no és manca de referents, el que hi ha; és el pur desert). Una literatura que alguns, per edat, no vàrem poder conèixer quan ens tocava i uns altres, els més joves, han estudiat poc i malament a les seves escoles entre gomets, convivències i plastilina.

El repte m’interessa -felicitats, Pau; m’has sabut tocar la fibra- i, de fet, ja he confegit una llista de llibres publicats de 1940 ençà que jo considero referencials i que de moment raneja la cinquantena de títols. Dit altrament, que tinc corda per dotze o quinze cursos més sense repetir-me.

Així doncs, si tot va bé i s’hi matricula un nombre suficient d’alumnes, a partir del 15 d’octubre (tot just aterrat de Frankfurt, per cert) i durant set dilluns de 6 a 8 de la tarda estudiarem els "Mites", de Jordi Sarsanedas, (amb assistència a l’homenatge que se li retrà al TNC el 19 de novembre, primer aniversari del seu traspàs), "L’hora violeta", de Montserrat Roig, "Camí de sirga", de Jesús Moncada, i "Pa negre", d’Emili Teixidor.

Com a lectures complementàries recomanades que faré servir durant el curs tindrem "Una discreta venjança", de Jordi Sarsanedas, "El temps de les cireres", de Montserrat Roig, "Estremida memòria" i "Calaveres atònites", de Jesús Moncada, i "Retrat d’un assassí d’ocells", d’Emili Teixidor.

Per cert, el curs l’he batejat amb un nom que em sembla bastant ben trobat i que espero que ens porti sort a tots els que ens hi involucrarem: "Pedres de toc de la narrativa catalana".

Ja tinc bones lectures per a aquest estiu!

CODA FINAL: Aquest matí, durant la meva estona de bicicleta estàtica i música aleatòria el senyor iPod ha estat genial: m’ha enviat un "Ves i perde’t", la versió catalana del "Bye, bye, blackbird" cantada per Núria Feliu amb Tete Montoliu al piano en una gravació de 1965 per Edigsa, que hi cantaven els àngels. Això m’ha portat a la memòria un altre disc de clàssics de jazz cantats per Elia Fleta també amb acompanyament del Tete i enregistrat un any després que l’anterior, el 1966, que també tinc a la panxona del senyor iPod.

Dues meravelles que diria que són quasi introbables i que aquesta tarda o demà a tot estirar procuraré escoltar seguides per carregar convenientment les piles. Serveixen per això, els caps de setmana, no?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!