Totxanes, totxos i maons

En el meu darrer apunt comentava la manera com, de vegades, en aquests temps de canvis a velocitats vertiginoses, les expressions del llenguatge comú pròpies dels costums d’una època poden esdevenir obsoletes en una o dues generacions.

Hi ha altres vegades, però, que les modes inspirades pels mitjans de comunicació i els seus protagonistes principals -periodistes, opinadors i polítics- generen mots i expressions que s’enganxen com un desagradable xiclet a la sola de les nostres sabates lingüístiques i no hi ha manera d’enviar-les ben lluny, a la cova de l’oblit, el repudi i el desús.

Sense cap pretensió de ser exhaustiu a continuació n’exposaré unes quantes que cada vegada que les escolto (massa sovint, ai las) em provoquen urticària a les orelles de l’ànima.  (n’hi ha més) 

Començo amb el “món mundial”, una tonteria com un piano, i continuo amb les inefables “línies vermelles”, l’omnipresent “full de ruta”, la carregant “no t’ho perdis”, la insuportable “posar negre sobre blanc” o el poca-solta “sí o sí”.

Però no s’acaba tot aquí. Hi ha un nínxol farcit d’expressions suades que a força de patir-les dia sí dia també esdevenen igualment abominables: em refereixo al món del periodisme esportiu.

(I aprofito aquest punt per obrir un parèntesi: ja he comentat en alguna altra ocasió que els estudis de Ciències de la Informació solen ser dels que requereixen una nota de tall més alta per entrar-hi. És a dir, que en teoria hi accedeixen alumnes més aviat eixerits. ¿Què dimonis passa allà dintre, Déu meu, durant els quatre o cinc anys que dura la carrera perquè els resultats finals siguin els que són. I molt especialment els dels titulats que es dediquen a la informació esportiva?)

El món de l’esport genera expressions (*) tan enervants com “el futbol és així”, “cal anar partit a partit”, “la Lliga és molt llarga”, “hem de continuar treballant”, “el rival té grandíssims jugadors”, “jo estic a disposició del míster” o “els partits duren noranta minuts” fins arribar a l’apoteosi amb el lamentable i sempitern “doncs sí, la veritat és que sí”.

Frases generalment ejaculades pels esportistes, tot s’ha de dir, però a les quals els nostres periodistes esportius no els fan cap fàstic a l’hora de donar-los el màxim ressò. Ben al contrari. Bajanades sense suc ni bruc que a força d’escoltar-les quatre o cinc vegades cada dia arriben a ser fatigants, ofensives…

Surto del bassal esportiu i torno a la informació general. Un àmbit en el qual observo amb horror la irrupció en els darrers temps d’una nova expressió amb vocació de xiclet a la sola: em refereixo a “passar pantalla” per donar a entendre que cal canviar d’assumpte perquè el que hi ha entre mans ja no dóna més de sí o no convé. Que “no toca”, per dir-ho en llenguatge pujolià.

Molts de vosaltres pensareu (segurament amb raó) que el “passar pantalla” d’ara és com el “donar corda” que evocava en el meu apunt anterior i que, a fi de comptes, enarboro una bandera condemnada a la derrota. Però, què voleu que us digui?, jo sóc un romàntic i espero que molt aviat, quan serem independents, aquests mals vicis els sabrem eradicar entre tots plegats.

I sense adoptar-ne, és clar, altres de similars que podran ser molt genuïns, si voleu, però tan abominables com els que ara patim.

Bon vent, doncs, i barca nova. Que bona falta que ens fa.

—————————————————————————————–

(*) He optat per la traducció al català però, de fet, en el periodisme esportiu el que predomina -deixant de banda honorabilíssimes excepcions- és el castellà o una esgarrifosa variant d’una llengua que de manera moooolt generosa podríem definir com “castellà traduït”.
(Hi torno perquè me’n faig creus: ¿Què deu passar aquells anys entre les quatre parets de les facultats de Periodisme? ¿Què els hi fan?)