Totxanes, totxos i maons

Quina cosa, això de la salut. No la valorem fins que ens falta.

M’ha caigut al damunt un grip descomunal que m’ha deixat desmanegat i amb una afonia total. De fet, avui és el tercer dia i encara no me’n surto. Potser és que em foto vell i cada vegada tinc menys cintura per driblar les adversitats ("El que ets és un inconscient, que no vas al metge quan toca", em renya l’A.) A més a més per motius de feina he hagut de passar tots els dies pel despatx, cosa que no ha contribuït gaire a endreçar la meva situació.

Quan sóc a casa em trobo en aquella idil·lica -en teoria- situació que jo identifico amb el dia que m’hauré jubilat: disposo de tot el temps per jeure, llegir, escoltar música, veure DVD’s endarrerits… i la veritat és que ni una cosa ni l’altra perquè no tinc esma per a res.  (n’hi ha més)

Només un detall per il·lustrar la meva estranya situació: l’únic llibre que em ve de gust de llegir aquests dies és "Democràcia a sang freda", de l’inefable David Madí. Certament, jo en circumstàncies normals no sóc així.

Una altra cosa que m’ajuda a passar l’estona és repassar fotografies. Sobretot les dels viatges que hem fet l’A. i jo. L’any que ara s’acaba ha estat ric en experiències. El vàrem començar a València, visitant el centre Octubre amb l’estimat Eliseu fent-nos de guia de luxe. Després vàrem anar a Roma, a Sant Jaume de Galícia, a la Toscana, als USA, Frankfurt (en aquest cas sense l’A.)…

Posat a triar, de totes les imatges que he anat aplegant aquest any em quedo amb la que il·lustra l’apunt d’avui: un anònim pirulí d’una avinguda de Frankfurt amb el cartell d’en Barceló i el lema "Cultura catalana: singular i universal". Que sigui per molts anys.

I de cara a l’any vinent una certesa i un desig. La certesa: començar el primer dels nostres quatre estius temàtics per Itàlia. El desig: viure el Bloomsday a Dublin. L’any que ve es presenta favorable ja que cau en dilluns. Ja ho veurem…