Totxanes, totxos i maons

“Com diria el clàssic, “Catalunya serà una postal, o no serà”. I Woody Allen -ep, i Jaume Roures- ens acaben de regalar una postal potser només comparable a la que sol vendre el Barça a tot el món. Jo estic encantat.” Així acaba l’article “Postal de Barcelona” que publica avui Salvador Cardús en el diari Avui tot oferint una interessant manera de valorar la pel·lícula “Vicky Cristina Barcelona”, de Woody Allen (vegeu-ne el text íntegre al final d’aquest apunt).

“Amb el concert de la Mercè va culminar el que ja es veia: que els artistes més innovadors el tenen en un altar. Ell és el déu del surrealisme, de l’autenticitat…; L’home que mai ha seguit a ningú més que a ell mateix, que ha fugit de l’ideari oficial de qualsevol de les Catalunyes possibles i que no s’ha deixat identificar per cap més etiqueta que la que s’ha creat ell mateix: el cantautor galàctic.” I aquí un fragment d’un altre article notable: el que Pep Blay dedica a la figura de Jaume Sisa. També el publica l’Avui d’avui i el podeu llegir íntegre al final d’aquest apunt.  (n’hi ha més)

Postal de Barcelona
Salvador Cardús
(Avui, 26 de setembre)

“No sóc qui per fer una crítica cinematogràfica experta de Vicky Cristina Barcelona. Sóc, això sí, un habitual seguidor de les pel·lícules de Woody Allen, que m’agraden de manera tan desigual com desigual és la seva obra. I des del meu modest punt de vista,Vicky Cristina Barcelona potser no és la pel·lícula que farà passar Woody Allen a la història del cinema, però narra una típica història del senyor Allen. No m’ha decebut en cap sentit i, certament, n’he vist que m’han deixat més indiferent. Hi ha bons actors i, fins i tot, per primera vegada la Cruz m’ha semblat convincent. I sobretot, d’Allen m’interessa aquesta confusió emocional i ètica dels seus personatges, tan ben teixida en els seus diàlegs, retrat irònic del nostre món, en el qual la realitat sol ser menys humorística i molt més dramàtica. Però vet aquí que al Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen li surten crítiques negatives de sota les pedres. Una explicació plausible és que fins ara la filmografia d’Allen era tan apreciada com poc coneguda. Allen és d’aquells directors que només cal citar-los per sentir-te a l’elit dels exclusius. En canvi, aquesta vegada, quan els catalans hem decidit a anar-lo a veure massivament, molts han descobert que, en realitat, no els agradava. Res a dir.

Una altra cosa són determinades crítiques especialitzades. La majoria han discutit la versemblança de la pel·lícula, com la del que s’atrevia a dir que la història era poc creïble perquè hi surt un català nascut a Oviedo, just quan és un encert que el guionsta s’hagi adonat que aquí, com als EUA, no confonem lloc de naixement amb condició de català. Tanmateix, cap de les històries contades per Allen es proposa la versemblança. Allen inventa metàfores d’un determinat tipus de personalitat tan impossibles i alhora tan suggerents com la d’aquell personatge que es torna borrós a Deconstructing Harry. Ara bé, darrere d’aquesta crítica a la versemblança, crec que hi ha allò que en podríem dir el “cosmopolitisme provincià” que mai no ha deixat d’assetjar-nos com a nació. El cosmopolitisme provincià és aquella actitud a la defensiva de qui s’avergonyeix de la seva condició local i la dissimula amb una exagerada sobrevaloració de tot allò que és foraster i que considera universal. Paradoxalment, els veritables cosmopolites solen exhibir un localisme absolutament desacomplexat, sense cap temor de fer el ridícul. No és estrany, perquè a la pràctica, el cosmopolitisme porta implícita una condició de força -econòmica, política o moral- que fa que s’imposi sense escrúpols arraconant els localismes modestos i sense capacitat ni instruments per a universalitzar-se. Com el nostre.

En el cas de Vicky Cristina Barcelona, tanmateix, ens trobem amb una interessantíssima situació contradictòria que posa en tensió les nostres ambigüitats identitàries. Per una vegada, per no dir per primera vegada, la ciutat de Barcelona apareix en una producció cultural veritablement cosmopolita i es mostra, tal com calia esperar, desacomplexadament localista. Sí: a Vicky Cristina Barcelona no hi surt la Barcelona suposadament “autèntica”, complexa i multiculti que ens havíem fet a mida per emmascarar els nostres complexos identitaris, sinó que hi surt la Barcelona dels turistes, la de postal, la que mostra no el que tenim en comú amb Nova York o Londres, sinó el que tenim de particular, el que la fa atractiva a un nord-americà i a un japonès, i en el fons, també a un català.

¿Que no és cert que quan en un film de Woody Allen, o de qualsevol altre director, hi surten París, Roma, Londres, Venècia o Nova York, hi apareixen les localitzacions més tòpiques, les postals més previsibles? ¿Que no és cert que són els tòpics i els tipismes els que universalitzen aquestes ciutats i les fan internacionalment reconeixibles? Per què hauríem d’haver estat diferents? Què hem d’amagar, doncs? ¿Potser la Sagrada Família perquè no agrada als moderns del país? Tampoc no els deu agradar la Torre Eiffel als moderns de París ni la deuen considerar “el París real”. Però els veritables cosmopolites parisencs no van acomplexats i ja ho tenen superat, com tenen superat els novaiorquesos que Central Park o el Bronx siguin els espais tòpics dels assassinats a les sèries famoses.

La universalització de qualsevol producció cultural implica la pèrdua del seu context original i, per tant, la seva simplificació, la seva reducció. Sí: Barcelona, a la pel·lícula de Woody Allen, es converteix en postal, com de fet ho són els seus personatges. És la condició necessària per ser reconeguts fora de context. Com també convertim en postals els immigrants que arriben en pasteres o el Raval mitificat per allò que Ivan Mambrillas, tan encertadament, ha qualificat com la xenofília -l’entusiasme per la diversitat ètnica- dels catalans. Potser exagero, però en algunes reaccions davant Vicky Cristina Barcelona m’hi ha semblat veure l’expressió d’aquells pobles que, per primera vegada, es veuen a la fotografia de l’antropòleg que els ha retratat i s’espanten de la seva pròpia pinta. Com diria el clàssic, “Catalunya serà una postal, o no serà”. I Woody Allen -ep, i Jaume Roures- ens acaben de regalar una postal potser només comparable a la que sol vendre el Barça a tot el món. Jo estic encantat.

—————————————————————————————–
Sisa, un model a venerar
Pep Blay
(Avui, 26 de setembre de 2008)

“Un dels grans encerts de la Mercè va ser l’espectacle que Sisa va celebrar dimarts, acompanyat de la flor i nata de la generació alternativa de músics catalans, com Roger Mas, Antònia Font i Refree. Un esdeveniment així em fa reflexionar sobre com es pot reciclar un cantautor cap a les joves generacions, cosa que no és gens fàcil. Raimon no ha pogut fer aquest pas, a la Bonet li costa, i al Serrat més del que sembla, encara que a nivell estatal li hagin tributat homenatges. Llach, en canvi, ho ha aconseguit. La clau està en tres factors: d’una banda, renovar el seu so i no encarcarar-se en una fórmula. En segon lloc, unir el seu nom a projectes de Gossos, Pedro Guerra i Feliu Ventura, i proclamar la seva simpatia per Els Pets i Manu Chao, per exemple. I en tercer lloc, per l’empatia ideològica: Llach és més que un cantant, representa la figura de l’etern rebel, el crític català brillant que mai ha perdut els principis ni la coherència. Tot un idealista, i no hi ha edat més idealista que la primera joventut.

Amb Sisa ha passat si fa no fa el mateix, però seguint la via alternativa. Amb el concert de la Mercè va culminar el que ja es veia: que els artistes més innovadors el tenen en un altar. Ell és el déu del surrealisme, de l’autenticitat…; L’home que mai ha seguit a ningú més que a ell mateix, que ha fugit de l’ideari oficial de qualsevol de les Catalunyes possibles i que no s’ha deixat identificar per cap més etiqueta que la que s’ha creat ell mateix: el cantautor galàctic. El que la nova generació d’alternatius adora de Sisa no és només que sigui un gran compositor: és tot el que significa el seu personatge. Sisa és, ara mateix, un model atractiu a venerar per la joventut underground.”

——————————————————————————————

(La il·lustració de l’apunt -de Cristina Losantos- està afusellada vilment del diari i es la que acompanya l’article de Salvador Cardús. Una vegada més m’emparo en l’amistat de la Cristina. I en la seva comprensió i generositat)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!