Totxanes, totxos i maons

La setmana que estem vivint s’ha revelat rica i generosa en notícies pedagògiques.
 
Per una banda sembla que els cervells pensants del Departament d’Educació ja han entès que a la canalla no li passa res si per comptes de qualificacions aproximades i eufemístiques es va més al gra i que si un vailet no passa del 3 més val que se li faci saber a ell i al seu entorn al més aviat millor i amb els mínims embuts possibles. Solen ser soferts i aguanten més del que ens pensem.

D’altra banda ahir em va semblar sentir que en algun dels Parlaments que surten al TeleNotícies s’havien aprovat unes reformes legals en el sentit que ara a la canalla se la podrà renyar però sense surres ni "cachetes", com deien alguns ciutadans preguntats sobre el tema.

(Per cert, em sembla d’allò més simptomàtic de com anem el fet que, a la vista de la notícia, no tingui clar si l’origen és l’hemicicle del Parc de la Ciutadella o de la Carrera de San Jerónimo).  (n’hi ha més)

Potser m’agafa amb les defenses baixes i contaminades de paracetamol però crec que davant d’això torna a tenir vigència l’apunt que vaig escriure el 8 de juliol de l’any passat amb motiu de la mort de la pedagoga Marta Mata.

El vaig titular "Generació Plastilina" i deia això:

"De vegades la vida propicia coincidències cruels. Aquests dies en tenim un bon exemple: per una banda hi ha hagut la mort de la pedagoga Marta Mata i, per l’altra, mestres, alumnes, pares i administració no paren de fer alegrois perquè aquest any la prova de català de la Selectivitat sí que ha estat fàcil i no com altres anys. Així doncs, l’índex d’alumnes aprovats -dit altrament, la carretada d’indocumentats que se’n va cap a les aules universitàries- es manté en el llindar del noranta per cent. I aquí pau, després glòria i amèn. Que la vida ja els suspendrà. 

Els nombrosos panegírics emesos des dels mitjans de comunicació glossant la figura de la pedagoga desapareguda no treu que, tot valorant el seu paper de pionera en la renovació pedagògica del nostre país, en el seu retrat no hi trobi alguns contorns agredolços que potser serien més atribuïbles als seus deixebles que no pas a ella mateixa. Més als papistes que a la papessa, com si diguéssim.

El cert, però, és que entre els uns i els altres s’està fabricant una generació d’individus que a mi -persona amb tendència a veure sempre l’ampolla mig plena- no em porta a cap exultació optimista.

Els mestres i professors han millorat notablement les seves condicions laborals i, de retruc, la seva autoestima. Dues coses importants en qualsevol col·lectiu. Dubto, però, que llur consideració social hagi anat cap amunt en la mateixa proporció.

Els alumnes -els grans protagonistes del fet educatiu- havien de ser, segons el catecisme martamatià, persones lliures, solidàries i felices. I en aquest lot es considerava proscrita -o quasi- qualsevol tendència a afavorir l’aprenentatge per la via de la memorització.

La trista realitat, però, és que al conjur d’aquest triple paraigua conceptual -lliures, solidaris, feliços- s’ha capgirat la situació convertint en categoria allò que hauria hagut de quedar únicament en el pla de l’anècdota. Em refereixo a la tonteria per la cosa lúdica -tallers, plastilina, gomets, murals, herbaris…- escampada en detriment de valors no tan amables de vendre com l’esforç, el respecte i el treball.

Els membres del que jo en dic Generació Plastilina conviuen al llarg del dia amb una infinitat de missatges, estímuls i informacions que, en aparença, els té prou atabalats com per fer-los creure que viuen una existència plena. Tinc, però, també seriosos dubtes que siguin més feliços i que sàpiguen més coses que els de la meva generació quan anàvem a escola. Potser sí que es pretenia que fossin lliures, solidaris i feliços però molt em temo que una bona part d’aquesta colla d’ara són gent que va a la seva, acrítics i amb un vague sentit del que és bo i del que no ho és que acostumen a associar, simplement, amb el que els convé o el que no.

Els pares -categoria que inclou pares, mares, mansos, manses, sobrevinguts i sobrevingudes, que el catàleg és ampli i acolorit i no ajuda gaire a que la gent tingui clar en cada moment on és, d’on ve i cap on va- són els altres grans protagonistes del desgavell. Ja fa temps que algú va decidir que l’autoritat calia guardar-la en l’armari sense tenir gens clar, en canvi, quin havia de ser el repertori alternatiu de criteris i valors per educar els fills. Què n’ha quedat? Doncs allò tan patètic del "a mi que no m’emprenyi gaire, l’escola; que el nano passi curs i avall, que la vida ja l’espavilarà".

L’administració educativa, per la seva banda, ha prioritzat per damunt de qualsevol altra consideració menys amable la pau social; és a dir, la desaparició de qualsevol cosa que tingui traces de conflicte a costa, és clar, d’anar baixant nivells d’exigència sota el camuflatge de lleis i plans d’estudis propiciadors cada vegada més de l’estultícia i la indocumentació general que ja comença a envoltar-nos.

Ja sé que sóc injust -un flamíger pamfletari, si voleu- i que no és correcte fer taula rasa quan hi ha nombroses excepcions. És veritat, però crec que quan es parla del món de l’educació es percep que és aquí on ha arrelat més profundament aquella variant de la hipocresia que hem convingut a denominar "políticament correcte". I avui, mira, m’he proposat de no ser-ho gens, de políticament correcte.

Parlo, ho reconec, des d’una perspectiva absolutament egoista perquè si una cosa és evident és que, a l’edat que tinc, no passaran molts anys sense que algun d’aquests individus que ara van cap a la Universitat sigui l’encarregat d’estovar-me la pròstata, d’esteranyinar-me les cataractes o d’instal·lar-me a la pitrera un parell o tres de vàlvules quan el motoret comenci a fer figa. Habitualment no hi penso però confesso que, segons quins dies, quan ho faig començaria a córrer i no pararia…

PD:
Mentre preparava aquest apunt s’ha produït una d’aquelles coincidències cruels de què parlava al principi. Per iCatFM un periodista ha explicat unes experiències d’un viatge que va fer a Bolívia i en un moment determinat ha dit: "el nom de la ciutat -Cochabamba- segurament no us dirà res…".
Alto les seques, nano, i parla per tu que la gent de la meva edat vàrem aprendre a l’escola -més concretament a quart de batxillerat; és a dir, als catorze anys- que Oruro, Cochabamba, La Paz i Potosí (llegiu-los en veu alta i veureu que fan cantarella) eren les ciutats més importants de Bolívia i encara avui ho recordem.
I que Orizaba, Pichincha, Chimborazo i Cotopaxi eren els volcans d’Amèrica.
I…"