Totxanes, totxos i maons

Mentre el diari de paper tingui carta d’existència sempre serà un dilema pels seus redactors decidir què dimonis es destaca en la portada, aquest espai sempre delicat i conflictiu que té com a missió cridar l’atenció del possible lector tot anunciant de manera esquemàtica, però al més seductora possible (i coherent amb l’ideari del mitjà), les meravelles que trobarà en les pàgines interiors.

Són, m’imagino, uns centímetres quadrats força cars, els de la portada i, per tant, la seva utilització hauria d’estar molt ben meditada i dosificada.

Ve a tomb tot aquest preàmbul perquè veig que en la portada de l’AVUI d’avui es dedica un espai força considerable -amb fotografia inclosa- al senyor Jordi Montull, implicat en l’espoli del Palau de la Música.  (n’hi ha més)

Un espai en el qual es denuncia públicament el fet que aquest senyor va estacionar ahir el seu vehicle particular en un espai reservat a discapacitats que hi ha en l’aparcament de la Ciutat de la Justícia on, pel que llegeixo, cada dia 1 s’ha de presentar davant del jutge que porta la seva causa per demostrar que no ha guillat del país.

A més a més, sembla que va fer servir una targeta de disminuït per justificar la presència del cotxe en aquell espai quan, pel que diu el diari, el senyor Montull -que és un pinta- no pateix cap mena de disminució.

Tot això, no cal dir-ho, és molt lamentable i dóna mesura de la dimensió moral de tota aquesta colla però, ¿de debò té entitat suficient com per convertir-ho en matèria de portada?

¿No va passar res que fos més important a casa nostra o al món, ahir?

I el cert és que no s’acaba aquí el seguiment de la notícia. A la pàgina 2, en la secció “Les cares de les notícies”, trobem novament el rostre de Jordi Montull qualificat amb un signe menys -que vol dir condemnatori- i a la pàgina 31 -secció “Ciutats”- se li torna a dedicar més de mitja pàgina amb una altra fotografia presa quatre o cinc segons després de la de la portada i des del mateix angle (vegeu aquí).

Potser en faig un gra massa i no em faig el càrrec que a la gent, morbosa de mena, l’interessa tot allò que es relaciona amb l’escàndol de Fèlix Millet i el seu equip. I com més tèrbol i patètic, millor.

En fi…, perquè no em digueu que sóc un rondinaire perepunyetes, acabaré l’apunt d’avui amb un enllaç a You Tube que m’ha passat un amic molt estimat.

No us en vull dir gaire cosa més per no estroncar-vos el plaer de la descoberta: vegeu el grup texà Calexico i la cantant Françoiz Breut interpretant -amb acompanyament de mariachis- un tema del qual vaig parlar fa un parell d’anys (vegeu aquí també aquí i aquí) a propòsit de “Dies d’agost”, aquella meravellosa pel·lícula de Marc Recha.

Paladegeu-ho, feu-me cas…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!