Totxanes, totxos i maons

(Tenia un altre títol però era massa llarg: "¿Quantes meravelles més puc esperar d’un dia com el d’avui que comença amb una audició triada aleatòriament pel senyor iPod de la cançó del pont del carrer 59 -"feelin’ grooovyyy…"-, de Simon & Garfunkel?")
Ja ho he dit moltes vegades: és savi, el senyor iPod. No sé com s’ho fa però el paio cada matí sap enviar-me les cançons que necessito per carregar piles mentre em despren de calories a cop de pedal.  (n’hi ha més)

Aquest matí, però, ha arribat a límits sublims (*). Ha començat amb Simon & Garfunkel al Central Park i ha continuat amb Obrint Pas, Pixies, Kate Bush, La Troba Kung-Fú, el "Jigsaw Puzzle" de "Beggars Banquet" un dels discos dels Stones que més m’agraden, "Terrabastall" de l’últim Sisa, "Tres trens", un tema amb claríssimes influències dels Canned Heat pertanyent a aquell disc que Quimi Portet va fer el 1995 -"Persones estranyes" es deia- i que només deuríem comprar mitja dotzena de persones rarotes com jo.

I per acabar la sessió dues perles: el "C’est si bon" cantat per Louis Armstrong en l’històric concert que va fer al Windsor Palace de Barcelona l’any 1955 i "L’estudiant de Vic", cantat per Joan Manuel serrat.

Feia molt temps que no escoltava res d’aquell disc que un Serrat primerenc -és de 1968- va dedicar a les cançons tradicionals catalanes. És un Serrat jove, fresc, encara insegur però magníficament aconsellat per gent com Antoni Ros Marbà, responsable dels esplèndids arranjaments musicals, Jaume i Salvador Gratacós, a càrrec dels aspectes tècnics i artístics de la producció, i Oriol Martorell, gran inspirador del projecte.

Totes les cançons són excel·lents (**) però, precisament, "L’estudiant de Vic", la que avui m’ha triat el senyor iPod per tancar la meva sessió de bicilceta estàtica, ha estat sempre la meva preferida. Per la història que explica -impossible dir més en menys paraules- i per la solemnitat amb què Serrat la canta i l’orquestra l’acompanya:

"Nines que veniu al món / no us fieu de gent de llibres / tenint-ne quatre raons / ja se’n van a cantar missa."
—————————————————————————

(*) Amb un començament com aquest estic segur que el dia serà rodó i que els senyors Schumacher, Massa i Ferrari ens donaran una alegria  a Hongria.
(**) Curiosament per aquella mateixa època el duet Pau & Jordi -format per Pau Riba i Jordi Pujol- es dedicaven a treure la pols al nostre repertori tradicional des d’uns altres plantejaments molt més trencadors però igualment remarcables pel que fa als resultats. Una bona prova que la música tradicional catalana és potent i aguanta amb èxit qualsevol aproximació. Ja sigui en clau clàssica o bé innovadora.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!