Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

21 de desembre de 2020
0 comentaris

Nadal de 1976: una felicitació de Joan B. Cendrós ben actual.

El dimecres passat en X., un bon amic del qual ja he parlat més d’una vegada i més de dues en aquest Bloc, em va enviar per WhatzApp aquest missatge:

“Hola J. J. Com saps, conservo algun dels Cristmes que en J.B. Cendros -El cavaller Floïd- enviava cada any a amics i familiars per Nadal. Repassant el de 1976 he trobat un fragment, el final, que trobo que quaranta-quatre anys més tard resulta de total actualitat.

Deia en Cendros:

Que la unitat sigui el signe sota el qual tots els catalans demòcrates i lliures, tant els vells com els nous, afrontem i aprofitem fins al màxim les possibilitats que un futur immediat sembla oferir-nos i que la sort ens acompanyi en aquesta greu i crítica singlada del nostre llarg i sempre entravessat viatge cap a la llibertat i la dignitat. Heus aquí els meus averanys per l’any que ara emprenem.

I vist que, avui més que mai, totes les llibertats són solidàries i que resulta aflictiu i gairebé impossible que un poble visqui feliçment en un món on tants milions d’infants agonitzen en la més extrema misèria, encara goso de formular un altre vot, no per difícil i ambiciós, menys necessari i urgent: que totes els homes de consciència, amb veu i amb vot, alcin un clam unànime per la justícia, per la Pau, per la fraternitat universals. Per tal que els poderosos de la terra s’adonin finalment de la necessitat inajornable de salvar l’espècie de la catàstrofe que amenaça la seva supervivència.”

El missatge de l’amic X. s’acabava amb aquesta reflexió personal: “Un any després de la mort del Dictador tot era esperança en el que pensàvem que el futur ens duria. Passats els anys aquells desitjos són encara els nostres.”

Tan bon punt em va arribar el seu missatge -i coneixedor que les felicitacions d’en Cendrós eren generoses en el nombre de pàgines- li vaig demanar que, quan pogués, em passés imatges de la nadala on hi havia impreses aquelles paraules ja que, si no hi tenia cap inconvenient, m’agradaria reproduir-les al més fidelment possible en aquest Bloc. Com que en X. em coneix molt ja s’esperava la meva reacció i no va tardar ni mig minut -ja les tenia preparades!- a enviar-me les imatges que podeu veure més amunt i unes quantes més que reproduïen una bona part del text.

La nadala (que, de fet, el que felicitava era el nou any) feia referència al rei Jaume I el Conqueridor -mort el 1276; és a dir, exactament set segles abans- i reproduia fragments del ‘Llibre dels Feyts’, la primera de les quatre grans cròniques catalanes. Novament Joan B. Cendrós aprofita l’avinentesa per escriure les idees que anava barrinant (el destacat en vermell és meu):

“Parlant de ‘conquestes’, podeu veure com aquest cop la meva consueta felicitació d’Any Nou, és dedicada a la commemoració del més gloriós conqueridor que ha tingut el nostre país, Jaume I, del qual acabem de recordar el set-centè aniversari. Sota el seu magnífic comandament, sota la seva ‘cristiana’ inspiració, aqueix formidable guerrer guanyà per a Catalunya les terres de les Illes i de València i així configurà i arrodoní la Catalunya Gran, denominació que jo sempre he preferit a la moderna de Països Catalans, amb la qual el nom de Catalunya resta sovint substituït pel de Principat, que em sembla francament pobre i anacrònic. Permeteu-me una breu disquisició sobre aquest particular.

A parer meu, el nom de Catalunya hauria de designar tots els països que Jaume el Conqueridor reuní sota la seva corona dins el primer terç del segle tretzè -cedides lamentablement Múrcia i les terres transpirinenques. Algun exemple ens podrà aclarir aquesta predilecció  ¿No veiem com el nom de Suïssa ha prevalgut sobre el de Confederació Helvètica, tot i que el primer correspon a un dels cantons més petits del país i malgrat que Suïssa és un poble plurilingüe?  (Voldria afegir que el cantó anomenat Suïssa fou un dels primers a rebel·lar-se contra la dominació de l’Imperi que el tenia sota peu, i després constituï un dels nuclis fonamentals de la Confederació. La qual cosa permet d’establir una certa analogia en el cas de Catalunya, que ha estat el país català que al llarg dels segles de desnacionalització s’ha resistit amb més punya i més constància a la dominació castellana).

¿Podem, doncs, els catalans de tots els Països renunciar un nom tan apropiat i escaient, per la història, per la llengua i per l’esforç, i resignar-nos a esdevenir “una pàtria sense nom” com els Estats Units? Per raons respectables, però no pas convincents ¿abandonarem l’ideal d’una futura Confederació dels països catalans sota el nom únic de Catalunya, tot respectant, no caldria pas dir-ho, els noms específics de València i de les diverses Illes, com a membres iguals de la confederació?

Sóc conscient del caràcter polèmic i delicat d’una qüestió, fruit al capdavall de la prolongada hegemonia borbònica tan absorbent i centralitzadora, i, per als catalans, divisionista. Una qüestió que aconsellà els autors del Diccionari Moll a donar un títol tripartit, sense justificació científica, a llur monumental obra. Tanmateix pensem que una nació és molt més important que el més important dels nostres diccionaris.”

Fins aquí una bona part -no tot- del que Cendrós explicava sobre la manera de denominar, al seu parer, la terra comuna tot just un any després de la mort del dictador i catorze després de la publicació de ‘Qüestió de noms’, de Joan Fuster (Edicions d’Aportació Catalana, 1962). Un text que, per cert, juntament altres tres ‘escrits de combat’, acaba de reeditar Tres i Quatre.

Mentre preparava l’apunt que vaig dedicar al parlament del poeta Miquel Desclot en la Nit de Santa Llúcia (aquest) vaig veure que hi havia una línia directa entre l’apel·lació a la unitat que Joan B. Cendrós feia el 1976 i les paraules de Desclot. Una vegada més el meu amic X. va aclarir els meus dubtes amb un altre missatge enviat per WhatzApp:

“Les paraules d’en Desclot van ser a l’origen de la cerca de la felicitació d’en Cendrós que recordava anaven en el mateix sentit. Sempre he cregut que o anem tots junts com a les eleccions dels primers anys del segle XX o no ens en sortirem.
Dit per un poeta emociona.”

De Cendrós a Desclot, doncs, el cercle es tanca.

Punt.

(Però, dissortadament, no final).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!