Totxanes, totxos i maons

Després d’una segona sessió de "No Direction Home" insisteixo a destacar el seu valor d’obra excepcional en dos sentits: pel seu valor documental (impagables les imatges dels grups de folk, blues, country o música melòdica americana dels anys 50) i perquè ens permet conèixer de primera mà el pas a l’electrificació de Dylan a partir de 1965 i les reaccions que aquesta decisió va provocar en el seu entorn (no menys impagables les entrevistes fetes ara a Pete Seeger i Joan Baez; i les paraules del mateix Dylan, és clar, que van marcant la pauta del guió durant les quasi quatre hores que dura la pel·lícula).  (n’hi ha més)

De fet, el que en la pel·lícula queda clar és que darrere de la decisió de Dylan hi ha tres arguments dignes de ser tinguts en compte: el seu rebuig a ser utilitzat com a gran esperança jove dels moviments polítics de l’esquerra americana, el seu ego que anava d’aquí al Pol Nord, i una permanent actitud d’insatisfacció amb la seva pròpia obra que el portava a la recerca de noves vies d’expressió.

Curiosament, en contemplar aquestes imatges m’ha vingut a la memòria una situació força similar que -salvant tootes les distàncies i els decalatges temporals- vàrem viure a casa nostra amb la creació del Grup de Folk el 1967 (el seu mític recital de deu hores al Parc de la Ciutadella va ser el 23 de maig del 68) i la posterior escissió en dues tendències ben diferenciades: la línia folk (Seeger-Guthrie, vaja) dels Falsterbo, Arnella, Xesc (després Xesco) Boix o Casajoana i la línia rock (amb tots els matisos que s’hi vulguin afegir) dels Pau Riba, Batiste, Jaraba, Sisa o Oriol Tramvia que va adquirir carta de naturalesa l’estiu de 1969 amb la publicació del primer single de Màquina! i que va donar pas al que es va denominar com "Música Progressiva".

L’any següent, 1970, vindrien els festivals al Saló Iris, el primer Dioptria, etc. I a poc a poc la situació evolucionaria fins a la creació de Zeleste (la sala el 1973, el segell discogràfic l’any següent) que va ser el detonant, amb la incorporació d’una nova lleva de músics, del que es va conèixer com "Música Laietana".

I, ara que hi penso, em sembla que una situació de rebuig similar a la que Dylan va manifestar en el seu moment la podríem trobar en la reacció de Terenci Moix el 1969 contra els intents d’alguns organismes de la resistència cultural a convertir-lo, també, en un símbol. En la gran esperança del país en el seu "jovent".

Déu meu, si n’arribem a venir de lluny…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!