Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

El 1979, tres anys després de l’aparició de l’Avui, va sortir El Punt, un diari que centrava la seva influència en l’àrea de Girona i que, per tant, a casa -insisteixo que aquesta és una crònica personal i sense cap voluntat de sentar càtedra sobre res- no vàrem seguir de prop fins a finals de 2003, quan va posar-se en marxa l’edició de Barcelona i el Barcelonès d’El Punt.

(n’hi ha més)  

A partir d’aquell moment el meu despatx es va subscriure a l’edició barcelonina cosa que em va permetre seguir la seva trajectòria. Resumiré dient que llegia amb interès alguns col·laboradors –Merino, Berga, Cuyàs, Pairolí…- i el suplement dominical Presència però que en cap moment em vaig sentir empès a canviar les nostres fidelitats: El Punt de Barcelona estava bé, però el diari de casa continuava sent l’Avui.

* El mes de novembre de 2009 el Grup Hermes, propietari d’El Punt, va anunciar que comprava el diari Avui amb la intenció de reflotar-lo i fer-lo viable des del punt de vista econòmic. Una decisió que, d’entrada, garantia que el diari passava a mans catalanes. O, en tot cas, a unes mans “més catalanes” que algunes en les quals estava en l’etapa immediatament anterior (se m’entèn, oi?).

* En el moment de la compra l’escala de retribucions de l’Avui era més alta que la d’El Punt. Això va obligar a la nova propietat a plantejar mesures impopulars la discussió de les quals va ocupar els primers mesos de 2010 (fins i tot amb amenaça d’una vaga pels volts de Sant Jordi que finalment no es va produir).

* Els primers símptomes de la nova situació es varen començar a veure amb la supressió de la secció d’Esports de l’Avui i del suplement dominical “Plaers”, substituïts per El Nou i Presència. Era, de fet, només el començament d’una situació que, com diu Josep Gifreu en el seu article, es va complicar encara més amb l’agudització de la crisi econòmica.

* En aquest context és quan poc abans de l’estiu va començar el procés de clonació entre l’Avui i l’edició barcelonina d’El Punt, tant pel que fa als continguts com a les respectives maquetes. Un procés que no m’he estat de qualificar de lamentable i que crec que va ser molt mal explicat pels nous propietaris.

* Per aquesta mateixa època és quan comença el degoteig de baixes de periodistes i de col·laboradors de l’Avui i la seva substitució per gent procedent en bona part de la casa mare gironina (vegeu aquí). En aquest punt precisament va ser quan a casa se’ns van començar a disparar les alarmes ja que vàrem tenir la mala pata que la majoria dels col·laboradors que seguïem a l’Avui des de molt abans de l’entrada en escena de la nova propietat varen marxar del diari.

* Dit tot això sí que voldria deixar clar que estic plenament convençut que quan el Grup Hermes va comprar l’Avui ho va fer amb la intenció de salvar-ne la capçalera. Ja fos perquè creia en el futur del producte o, senzillament, perquè no volia passar a la història com el promotor de la seva desaparició. I, de fet, tot indica que la solució final adoptada -la nova criatura engendrada a partir de la unificació dels dos diaris- era la que, vist el panorama, oferia més garanties de viabilitat. Mirem-nos-ho d’aquesta manera: la marca de l’Avui continua estant present cada dia en els quioscos catalans i això és bo. Cal, doncs, reconèixer-li al Grup Hermes l’esforç.

* Sobre la viabilitat futura del nou diari el temps i la feina del dia a dia de tota la gent que hi està implicada tenen la paraula. També la sort, és clar. I, evidentment, suposo que no cal dir que faig vots perquè en el context actual -difícil i complicat per a la premsa convencional- la presència d’El Punt Avui sigui cada vegada més sòlida. Jo, però, tal com vaig escriure dies enrere (vegeu aquí), em mantindré en silenci expectant fins a mitjans de setembre, un cop el diari estigui en plena velocitat de creuer.

* Fins ara no he parlat de dos diaris que en els darrers mesos han protagonitzat també novetats. Ho faig ara. Començo per La Vanguardia, que acaba de treure una edició en català. Opino que a la llarga li passarà el mateix que va passar-li també a El Periódico: esgarraparà molt poca parcel·la als altres diaris i, si fa no fa, vendrà els mateixos exemplars que abans del canvi, però repartits en dues edicions.

* L’altra novetat és el diari Ara. Un producte nou de trinca que està al carrer des de finals de l’any passat i que de moment sembla que està defensant la seva posició amb ungles i dents demostrant que el mercat no el teníem tan saturat com deia el tòpic. Sobre l’Ara l’únic que diré és que és el mitjà on escriu el noranta per cent d’aquells periodistes i col·laboradors que fins fa un any eren a les pàgines de l’Avui i que a casa seguíem.

* Per acabar llanço al Grup Hermes una pregunta que em sembla que, després de vint anys com a col·laborador de l’Avui, m’he guanyat el dret a formular-la públicament: ¿Quin futur li espera al suplement de cultura que fins ara sortia els dijous a l’Avui?  

*I ara, perquè us recupereu de tot aquest rollo que us he etzibat, us deixo amb el professor Gifreu i el seu magnífic article del diumenge passat:

Avui, la refundació
Josep Gifreu (El Punt Avui, 31 de juliol)

La història del diari Avui condensa una bona síntesi de la transició catalana des del final de la dictadura fins a les portes de la plena emancipació nacional. Avui, la capçalera degana de la premsa en català clou la seva crònica dels trenta-cinc anys d’aquesta transició i proposa una refundació del seu itinerari gràcies a la fusió amb una altra capçalera de trajectòria semblant, El Punt.

L’Avui va gaudir de bona premsa durant els anys posteriors al Sant Jordi del 1976, data de la fundació, i sempre ha exercit una certa influència entre les elits catalanes de la política i la cultura. De fet, la història d’aquests 35 anys a Catalunya no es pot escriure sense acudir a les pàgines del diari, i en part per haver estat l’únic diari d’abast nacional en català. Aquest és un mèrit que posa més en evidència la manca de compromís de les classes dirigents del país, fet que explicaria també perquè l’Avui no ha arribat a ser allò a què podia aspirar des de la fundació: el diari transversal del catalanisme polític i el diari nacional català de referència.

Les operacions de salvació del diari Avui mereixerien una crònica particular, des que Convergència es cregué que tenia el deure d’assegurar la continuïtat del diari, a finals dels anys setanta, fins a la recent compra per part d’Hermes Comunicacions. Durant els 23 anys de govern de Jordi Pujol, el diari no pogué desprendre’s de la tutela convergent. Això no treu que alguns dels seus diversos directors i molts dels seus periodistes i col·laboradors no maldessin per fer de l’Avui un diari nacional català independent. El primer tripartit hagué d’afrontar el gran dilema: liquidar l’Avui o trobar nou empresari. En trobà dos de solvents, sí, però sense interès objectiu en un projecte periodístic catalanista: ni el grup Godó ni el grup Lara podien sintonitzar per raons òbvies amb la trajectòria del diari. L’acord de salvament in extremis només podia augurar la desnaturalització del diari i la desaparició. Gairebé ho aconseguiren.

La compra de l’Avui, el novembre del 2009, per part del grup gironí Hermes Comunicacions, editora d’El Punt, era una de les poques sortides honorables de supervivència. El grup periodístic de Girona havia demostrat durant trenta anys una gran solvència empresarial junt amb una idea de país i de periodisme molt pròxima a la que havia inspirat l’Avui. Allò que potser no van calcular prou bé els seus directius va ser la magnitud de la doble crisi que ja experimentava la premsa: la derivada de la digitalització i dels nous mitjans en xarxa, que amenaça la supervivència del paper; i la crisi econòmica mundial que s’abraona també sobre la premsa en forma de pèrdua de publicitat i de compradors. En aquestes circumstàncies, la compra de l’Avui era un gest meritori, però temerari. Com han manifestat reiteradament els directius d’Hermes al llarg d’aquests vint mesos, la crisi ha estat molt més severa del que podien sospitar, cosa que els ha obligat a reduccions dràstiques de plantilla i d’activitats fins a la decisió de fusió de les dues capçaleres. Mentrestant, i afortunadament per al català, la competència en el mercat s’aguditzava amb l’aparició del nou diari Ara, i després amb la versió en català de La Vanguardia.

Estem, per tant, davant d’una etapa nova en molts sentits per a la premsa en català. Els reptes per a un projecte de refundació conjunta de l’Avui i El Punt són arriscats però potser inevitables i, certament, apassionants. Si pot resultar per a molts de nosaltres dolorós posar fi a una capçalera com la de l’Avui, volem esperar que això sigui en benefici d’un nou i ambiciós projecte de diari unificat, local i global, en paper i digital. I en definitiva, un projecte de diari capaç de competir al mercat i d’arribar a ser diari català de referència, mantenint el seu compromís inequívoc amb els valors d’un periodisme independent i de qualitat al servei de la llengua, de la nació i de les llibertats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!