Totxanes, totxos i maons

No és la primera vegada que ho dic aquí: a casa som de mena matinera. Ho comento sense posar-hi cap èmfasi, constatant una realitat. La majoria dels dies -estiu i hivern, feiners i festius- a les sis del matí ja estem alçats i ja hem fet el ritual de les tres galetes Maria sucades en el cafè amb llet (amb l’obligat complement, ai, de les pastilles que toquen en començar la jornada).

Generalment, l’A. és la primera que engega l’ordinador del despatx. Repassa el correu, mira les notícies acabades de penjar als digitals que segueix, tafaneja per la xarxa, escriu missatges, etc.

M’apresso a dir que tot això no té cap mèrit. Els herois de debò són els que han de matinar per agafar el metro -o, pitjor, Rodalies– i anar a treballar. Cap mèrit, doncs. Ni cap secret: matinem força, sí; però també anem a dormir d’hora. Bàsicament perquè en acabar de sopar (gairebé mai després de les 9 de la nit) no se’ns acut aclofar-nos al sofà per veure televisió. No ho fem ara que estem jubilats ni ho fèiem quan treballàvem. Al llit, tu; que demà serà un altre dia. Perquè us feu una idea aproximada diré que em poso al llit escoltant El búnquer… i la majoria de les vegades quan el programa s’acaba -a les 10- ja dormo.

Així doncs, no és gens estrany que l’endemà em llevi ben d’hora ben d’hora i en plena forma. Ni un bri de son a les orelles i, sobretot, amb les antenes dels sentits ben sintonitzades. Aleshores, mentre al despatx l’A. navega jo surto a la terrassa i m’assec per contemplar com el món es va despertant a poc a poc.

M’apresso també a dir que, a més a més de matiner, no soc fredolic (una característica diametralment oposada a l’A., per cert) i, per tant, aquesta contemplació del dia que comença la faig durant una llarga temporada cada any. Posem que des de maig fins a novembre. I més ara que la climatologia va com vol.

Segons l’època, quan surto és encara negra nit o ja comença a clarejar cap a la meva esquerra, cap a la banda de Sant Andreu i Badalona, per entendre’ns. La lluna (quan toca) i les estrelles són presències que sempre fascinen. I veure-hi, entremig, punts de llum blanca i vermella que es desplacen enmig de la nit completa el quadre. Són els avions que surten del Prat o que hi volen aterrar. Pel que fa als que se’n van constato dues rutes majoritàries: els que van en paral·lel per la costa -que suposo que van cap a Franca i Itàlia– i els que travessen la ciutat i passen gairebé damunt meu que deuen entrar al Vallès i més enllà per anar cap al centre de la península o creuar els Pirineus en direcció a l’interior del continent. Hi ha altres rutes de sortida, com, per exemple, la que va Garraf amunt, però des del meu observatori aquests avions no es veuen.

També, si tinc sort, per les dues llenques de mar que veiem des de casa destaca algun llum que identifico amb un vaixell que passa per davant de Barcelona des d’alta mar. A aquella hora hi ha altres llums (ho sé perquè les he vist quan vàrem passar una nit a l’Hotel Vela, o com es digui ara) que corresponen a les barques dels pescadors que van tornant a port. Però el meu carrer amb pretensions d’avinguda i nom de seny ordenador de la llengua cau massa lluny de la línia litoral per poder veure-les.

Deixo el cel i miro cap avall. Cap a les dues voreres per les quals cada dia desfilen milers de turistes -en fila índia i tots amorrats al mateix mapa del mòbil- en tongades de vint-i-cinc o trenta que baixen del Bus Turístic a la parada de l’avinguda de la Mare de Deu de Montserrat i s’encaminen cap al Parc Güell. Ara, però, el carrer està desert. Descansa. Com la majoria dels veïns. O quasi perquè de vegades la calma es trenca quan arriba un taxi que deixa o recull a algú, o una ambulància que -amb un inquietant silenci de llums blaus intermitents que em recorda el sinistre ascensor que l’Estellés descriu en els últims versos de ‘Coral romput’– espera algú que s’ha posat malalt. O el motorista que cap a les set porta els diaris. Alguna vegada el plor d’un nadó trenca, insòlit, el silenci d’un carrer que amb els anys ens ha vist envellir i com passàvem de ser fills amb pares a avis amb nets. Per la carretera del Carmel -batejada ara amb nom d’escriptora- sí que passen cotxes i els primers autobusos de la jornada.

Però el que predomina quan faig de vigia a la terrassa és el silenci. Un silenci gràcies al qual puc sentir amb nitidesa el so insistent dels grills i la piuladissa dels ocells que em recorden que, encara que a primer cop d’ull no ens ho sembli, estem vivint a la muntanya. Que els intrusos som nosaltres, no ells.

I les llums. A part de les del cel, fixes o en moviment, hi ha també un mostrari de llums desplegat davant meu. Des d’on sec es destaquen els llums vermells intermitents del cim de l’edifici Agbar (o com es digui ara; a la punta del supositori, com si diguéssim) i el de l’altíssima grua de les obres a la Sagrada Família. I de tant en tant, atzar d’aquelles hores, algun llum que s’encén un parell de minuts a la banda de les finestres dels lavabos. O de les cuines.

Assegut a la terrassa i contemplant l’espectacle penso en les coses que hem de fer en les properes hores mentre els engranatges de la imaginació van girant ben greixats per inventar una explicació a les coses inesperades. Com quan algú del veïnat treu a passejar el gos en aquella hora de carrers deserts i penso que aquell dia deu agafar un avió a quarts de deu, o té una reunió de treball important a primera hora i cal enllestir fora d’hores les servituds amb el bestiar domèstic.

I la massa fosca del Parc Güell, a dos-cents metres de l’edifici on visc. Una massa de natura que l’orientació del meu observatori matiner em priva de veure però que intueixo plena de vida en estat de letargia temporal en aquelles hores que el recinte encara està tancat. Mai oblidaré la visió del Parc durant els mesos de confinament a casa per la Covid. Els veïns de l’escala ens vàrem repartir uns torns per estirar les cames caminant amunt i avall del terrat i quan em tocava a mi m’encantava contemplar la factoria de vida -vegetal i animal- en plena ebullició que s’intuïa allí dintre.

Bon dia!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!