Totxanes, totxos i maons

No recordo amb exactitud com va ser que l’A. i jo vàrem descobrir el restaurant Semproniana. No m’estranyaria, però, que el primer contacte el féssim per influència d’algun dels nois de casa ja que des del primer dia -i parlo ja d’una colla d’anys- ells han aconseguit que en l’àmbit de la nostra família els àpats que fem en aquest restaurant siguin sempre sinònim de festa grossa.  (n’hi ha més)

Així doncs, quan em vaig plantejar de celebrar d’una manera més íntima la meva jubilació amb el grup de col·laboradors amb els quals he treballat més directament aquests darrers anys -ho recordeu?: “al meu costat i fent-me costat”– vaig veure molt clar que el format ideal havia de ser un sopar al restaurant de la meva estimada’Ada Parellada.

De seguida que vaig comentar la idea a l’A. -que també ens va acompanyar- i que em va dir que li semblava molt bé em va faltar temps per anar a veure l’Ada, reservar el menjador per la data adient i lligar els aspectes gastronòmics i logístics de la cosa.

Així doncs, aquella nit em varen acompanyar la Victòria J., l’Oriol B., el Santi P., la Joana R., la Maria Àngels L., l’Esteve G., el Joan Carles M., l’Anna B. C., el Ramon M., la Lourdes L., la Dolors L., el Josep Maria M. i l’A. Només ens va fallar la Isabel S. que no va poder acompanyar-nos per raons de força major. Tots plegats gent de gran categoria humana i nivell professional.

Gràcies als bons oficis de dissenyador del Santi P. -col·laborador meu i jubilat exactament dos mesos abans que jo- vaig poder repartir a cada comensal un menú de recordatori especialment creat per l’ocasió i amb una dedicatòria personalitzada que, naturalment, vaig fer amb ploma i a mà.

El talent de l’Ada Parellada als fogons i com a mestra de cerimònies va donar el toc just per convertir aquella amistosa trobada nocturna al voltant d’unes estovalles en una festa pels nostres paladars. Aquell corball amb romesco, aquell macarró de butifarra negra…

En acabar, em vaig acomiadar de cada company amb la certesa -ara ja sí- que quan ens tornéssim a trobar ja no seria ni en els despatxos ni per motius de feina. Era gairebé mitjanit, la frontera que donava pas al divendres 20 de desembre. El que seria el primer dia de la meva pertinença a les denominades “classes passives”. Aquest grup de gent que, teòricament, la veu popular diu que tenim més temps que feina.

I precisament el temps i la feina seran els dos conceptes al voltant dels quals giraran les elucubracions del meu proper apunt. El que farà el número onze d’aquesta crònica que vaig trenant pausadament al voltant de la meva jubilació.

Espero que també us agradi. 

(Continua aquí)