Totxanes, totxos i maons

Mira que me’ls arribo a estimar, a aquesta colla de valents que intenta tirar endavant el carro del nou diari en català Ara. I precisament per això, perquè me’ls estimo i crec en el seu projecte, no estic disposat a deixar-los passar ni una.

Vaig al gra i m’entendreu de seguida: llegeixo a l’apartat de cultura de la seva pàgina web (vegeu aquí) que els crítics de la revista Time Out Barcelona -que pertany al mateix grup que el diari- han triat la llista del 15 millors llibres publicats a casa nostra l’any 2010. Més exactament, la fòrmula diu que són llibres que per aquests senyors han estat mereixedors de cinc estrelles…  (n’hi ha més)

Doncs bé, si mireu amb detall la llisteta del trons veureu que dels quinze títols només un correspon a un autor d’aquí. Els altres catorze són estrangers.

L’obra salvada per aquests crítics –“El mar de la tranquil·litat”, de David Castillo (Proa)- és una novel·la remarcable, sens dubte, però em sembla estrambòtic que això ho hàgim de llegir precisament l’any que ens ha donat llibres tan notables com “Maletes perdudes”, de Jordi Puntí (vegeu aquí), “Octubre” de Miquel Pairolí, “Un país de butxaca”, de Joan Daniel Bezsonoff, “Bulevard dels Francesos”, de Ferran Torrent, o “La bicicleta estàtica”, de Sergi Pàmies, per esmentar els cinc primers que em vénen a la memòria (que n’hi ha més).

Confegir i difondre sense un mínim sentit del pudor una llista com aquesta entra de ple en l’àmbit de l’esperpent. Ras i curt. I, francament, crec que no atempta contra el nivell i el prestigi de la feina que fan els nostres escriptors ni contra la salut de la literatura catalana.

Simplement, crec que estem davant d’un d’aquells casos -molt freqüents, ai las, darrerament- de veredictes i sentències que el que posen en evidència és el nivell dels jutges. No pas el dels jutjats.

——————————————————————————————–

PD. Si fa no fa he de dir el mateix de la llista “El millor pop del 2010”, que encara no han penjat a la pàgina web del diari però que ahir -dia dels Innocents, però no- va aparèixer en la versió de paper.

Aquí sembla que els cervellets de la llista volen rivalitzar amb cosmopolitisme i surrealisme amb els del suplement “Cultura/s” de La Vanguardia, que en la seva secció de crítica de música la majoria de les vegades parlen de discos que a casa seva els coneixen.

També per abreujar: dels deu discos triats només un -el desè, precisament- correspon a un autor d’aquí: “Escapistes”, d’Inspira.

Estimats (i no és retòrica) amics del diari Ara: jo, de vosaltres, m’ho faria mirar, això…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!