Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Quan Pau Riba va editar la primera part de Dioptria, l’any 1970, va presentar el disc (de vinil, no cal dir-ho) dintre d’una carpeta en la qual ja hi havia lloc per desar-hi un segon disc.

Un disc que el Pau ja tenia definit perquè les lletres de les cançons figuraven dintre de l’àlbum a continuació de les de Dioptria 1. L’únic que faltava, però, era entrar en un estudi i gravar. O, més exactament, triar els músics d’acompanyament –que finalment varen ser Albert Batista, Jaume Sisa i Toti Soler– i posar-s’hi.

Dioptria 2 és un disc extraordinari que no desentona gens del seu germà primer i que en el seu interior amaga una petita meravella en forma de cançó de quasi deu minuts que es titula “Simfonia núm. 3 (d’un temps, d’uns botons)” i que protagonitza amb tots els honors l’apunt d’avui.

L’estiu de 2006, fa dotze anys, vaig parlar llargament sobre Pau Riba i Dioptria en una sèrie de cinc apunts que començava aquí i que us recomano que llegiu amb calma perquè hi ha molta teca. Poc després, el setembre del mateix any, de resultes d’un homenatge (no del tot reeixit, per cert) a Dioptria que va organitzar la revista Enderrock vaig escriure aquest apunt en el qual la Simfonia número 3 té un paper molt important (i, de passada, s’explica què i on era “el jardinet dels lliris” a què fa referència la cançó).

Us deixo amb un visor que he incrustat des del qual podeu sentir íntegrament aquesta cançó llarga i magnífica del mestre Riba. I, com tinc costum de fer, a continuació trobareu la lletra… i una sorpresa final a baix de tot:

Simfonia núm. 3 (d’un temps, d’uns botons)

Pau Riba, “Dioptria 2” (1971)

Amb les sabates descordades
sense mitjons als peus
amb un barret de palla al cap
ple de botons
he anat a seure al jardinet dels lliris
en espera del bon temps.

Anava per la regadora de zenc
que es mor de set des de l’estiu
però en decantar el cos de la cadira
se n’han anat tots els botons
i m’he posat a riure
de tan babau com sóc.

El terra ple de botons blancs
el sol encara fresc i l’aire fi
com una mandra i com una son
m’han fet posar malalt de poesia
us pensareu que és tot mentida
i jo no us diré ni sí ni no.
Només m’he tret una sabata
perquè se m’ha adormit un peu
i ha vingut una mosca
segurament la del bon temps
i m’ha semblat significatiu
i m’he posat content.

Diria que ja som a la primavera
perquè sento l’olor que fa
i és l’hòstia de bonic el terra ple de
botons
els cucs de Sant Antoni
el peu adormit al sol
la regadora i les herbes del jardí.

Però quina por si vingués algú
i em trobés adormit el peu
i tots els botons per terra
i la sabata i la regadora de zenc
i sense mitjons
el barret al cap tot ple de botons.

I si voleu aprofitar encara més el dia, incrusto aquí sota un altre visor des del qual podreu seguir el contingut íntegre de “Dioptria 2”.

Feu-ho: estic segur que no us en penedireu.

(La sèrie continua aquí amb més cançons llargues)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!