Totxanes, totxos i maons

(“… he anat a seure al jardinet dels lliris / en espera del bon temps.”)

Passa força estona de la mitjanit. El concert d’homenatge a “Dioptria” ja és història i val a dir que surto de l’Auditori amb sentiments contradictoris. Emoció per una banda. Per l’altra, però, també una certa decepció.

L’emoció perquè sé que acabo de presenciar un esdeveniment únic i irrepetible. D’aquells que es queden en el record durant temps i temps.

I el punt de decepció perquè m’esperava molta, moltíssima més irreverència de la que aquesta nit m’ha semblat veure -i escoltar- damunt del magne escenari de la Sala Simfònica de l’Auditori de Barcelona.

Suposo que no cal que dediqui gaires energies a proclamar “Dioptria” (els dos àlbums) com una obra mestra. Les cançons són perfectes i els acompanyaments musicals (especialment els del primer) tot un festival d’inspiració i talent. Aquesta és la raó per la qual, malgrat el pas del temps, cada audició de l’obra de Pau Riba i Om em deixa tan fascinat com el primer dia.

És un clàssic, “Dioptria”. Ras i curt. I precisament per això, perquè és un clàssic totalment consolidat, crec que pot resistir sense cap problema lectures i interpretacions molt variades. I de manera molt especial (perquè en origen “Dioptria” és una obra irreverent) també les més irreverents. Aquelles que a partir del reconeixement del valor de les seves cançons (i per això, precisament: pel gran potencial expressiu que atresoren) les reinterpreten amb la sensibilitat d’avui, quasi quaranta anys després d’haver estat escrites.

I és aquí, en aquesta manca d’irreverència, on jo, modestament, crec que el concert d’aquesta nit ha tingut més mancances.

Perquè tot i que en el “dossier” de presentació a la premsa es proclamava que “l’espectacle vol ser una revisió des del segle XXI a l’obra fundacional del rock en català” crec que, de revisió, n’hem vist i sentit molt poca.

Ara potser semblaré un crític d’El País (amb perdó, eh?) però, francament, els únics que em sembla que han entès com calia enfocar aquest homenatge, els únics que han sabut portar els temes d’aleshores cap al seus respectius territoris expressius d’ara han estat Albert Pla, amb la “Cançó 7a en colors”, i Santiago Auserón, amb “Taxista”.

Potser a continuació de la llista, però a distància, hi posaria les versions de “Conxita Casas” dels Pastora, la de la “Simfonia núm. 1”, de Marc Parrot, i la de “Rosa d’abril”, de Roger Mas (esplèndida veu!). Però, ho repeteixo, a mooolta distància.

Un altre que ha fet la seva lectura particular ha estat Jordi Sabatés -l’únic membre d’Om present en l’escenari- que ha tocat al piano en clau pseudojazzística una “Suite Dioptria” que incloïa tots els temes del primer disc. Tanmateix, tot i l’immens respecte que des de fa una pila d’anys sento pel treball de Sabatés crec que ha estat un error començar l’espectacle amb els vint-i-cinc minuts de la seva Suite. Una mica més de concisió -o, potser, fragmentada (Suite sincopada, vaja) en dues o tres parts al llarg del programa- hauria lluït molt més i no hauria fet que l’espectacle comencés carregat amb el llast d’una notable dosi de fatiga ja instal·lada entre els espectadors.

Els Sidonie, Gerard Quintana, Eduard Canimas o Guillamino no han fet res més que posar les seves veus al model inicial sense cap més aportació. I el model era massa potent com per comparar-s’hi. Pel que fa a Pascal Comelade només diré que la seva prometedora (sobre el paper) “Noia de porcellana” s’ha fet miques per culpa de la nit poc inspirada del guitarrista que l’acompanyava en els punteigs.

Un altre que em sembla que s’ha equivocat en els seus plantejaments ha estat el Titot. La seva recitació de la “Simfonia núm. 2 (Pugeu a la barca, que naufragarem)” no ha travessat en cap moment la barrera de l’escenari cosa que ha donat una tonalitat força patètica a les evidents ínfules de transcendència que l’antic líder dels Brams ha exhibit durant la seva (llarga) intervenció.

Pel que fa a “El matí de Sant Esteve”, reservada per al duet Sisa + Oriol Tramvia, crec que han fet el que en el seu cas -la vella guàrdia- els pertocava: anar de clàssic a clàssic. És a dir, llegir un clàssic en clau més clàssica encara, si pot ser. Per això durant els brevíssims quatre o cinc minuts que han estat damunt de l’escenari (sols, sense l’omnipresent grup instrumental d’acompanyament) l’aire de l’Auditori s’ha omplert de reminiscències de l’època de les guitarres de dotze cordes i les cintes de flors als cabells.

Pel que fa a la direcció musical de Llibert Fortuny i David Soler em sembla que, per tot el que he escrit fins aquí, es dedueix que la meva crítica general del concert prové de la manera com l’han enfocat. No s’han atrevit a fer una relectura en clau actual -no oblidem que l’experiment es deia “Dioptria versió 2.1”, en clara al·lusió al numeral del segle que vivim- i el resultat ha estat un espectacle emotiu pels carrosses, sí, però curiós, summament curiós pels (molts) que acaben de descobrir que fa trenta-set anys un paio molt estrany en un país encara més estrany va fer un disc insòlit -tan venerat com poc comprat, tot s’ha de dir- al qual ara se li ret homenatge.

Al final, tot i fer-se de pregar bastant Pau Riba va pujar a l’escenari. Va estar ocurrent i no va deixar anar cap exabrupte. Ja és molt. Al final de tot, quan abandonava l’escenari es va posar a cantar “a capella” la Simfonia número 3 (*). De seguida els quatre carrosses que ens la sabíem -vaja, dues dotzenes  a tot estirar en tota la sala- la vàrem entonar plens de fe, com quan anàvem a missa.

Durant tot el trajecte de tornada amb la moto no me la vaig treure del cap i encara ara, si us hi fixeu, mentre escric això me la sentireu entonar…

“… he anat a seure al jardinet dels lliris / en espera del bon temps.”

————————————————————————————

(*) Per cert, ara que hi penso. En el summament recomanable quadern “RockCol·lecció” dedicat a Pau Riba que es ven conjuntament amb la revista Enderrock d’aquest setembre m’he assabentat d’una cosa que desconeixia i que em sembla significativa, sobretot pels qui segueixen aquest Bloc: la “Simfonia número 3 (d’un temps, d’uns botons)” la va compondre Pau Riba a la terrassa de l’àtic del cineasta Joaquim Jordà, recentment traspassat. De fet, més que terrassa era un balcó amb uns quants testos amb lliris. El ja mític “jardinet dels lliris”, vaja…

————————————————————————————-

Pels qui tinguin curiositat sapigueu que la sèrie d’apunts sobre Pau Riba i “Dioptria” comença aquí

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!