Totxanes, totxos i maons

“Té veu de regadora, però una regadora pot fer florir tot un jardí“. Aquesta era la frase promocional -atribuïda a Àngel Casas- que un bon dia de finals de 1967 vaig veure en l’aparador d’una botiga de discos i instruments musicals del carrer Pelai que avui ja no existeix.

Al seu costat, artísticament escampats, hi havia mitja dotzena d’exemplars d’un disc de format EP a la portada del qual s’hi veia un paio ajagut a terra que ensenyava les llesques. Més exactament el que ocupava el primer pla de la fotografia eren les soles de les seves sabates. Unes soles fetes amb goma de pneumàtic que fins uns quants anys després el comú dels mortals no vàrem identificar com les tradicionals avarques menorquines.

Avarques com les que porto posades aquesta plàcida i xafogosa tarda de diumenge en què, sense presses perquè les vacances són a tocar, començo a escriure tot això.

El disc, com el personatge de la fotografia, també era peculiar. Tot i ser dels de quatre cançons aquell vinil només en contenia tres (*): “El matí de Sant Esteve”, “Aquest carrer m’és prohibit” i “Taxista!” (així, amb un signe d’admiració), el tema que mereixia els honors de la portada.

El responsable de tot allò es deia Pau Riba, un xicot que va venir al món a la Clínica de Santa Madrona del barri de Son Armadans de Palma de Mallorca el 7 d’agost de 1948 i que era nét dels poetes Carles Riba i Clementi Arderiu i del fundador d’Unió Democràtica de Catalunya Pau Romeva.

Val a dir que jo ja tenia alguna notícia seva ja que, per una banda, pocs mesos abans s’havia emportat el primer premi del Festival de la Cançó Universitària i, per l’altra, se’l començava a veure en els primers festivals que organitzava l’aleshores incipient Grup de Folk.

Sense pensar-m’hi dues vegades, de Pelai estant vaig baixar una travessia i em vaig plantar a l’entrada d’escala del carrer Tallers on els meus amics Castelló es dedicaven a vendre discos per veure si ja el tenien. Lògicament el patriarca Castelló no em va fallar -una virtut que, pel que fa a mi, puc dir amb alegria que la resta de la família manté intacta encara avui- i aquella mateixa tarda em vaig emportar tot cofoi el disc a casa.

Va ser l’inici d’una llarga relació amb la música i les paraules de Pau Riba.

(*) Gairebé vint anys després Pau Riba faria una cosa similar amb “Transnarcís”, un àlbum que contenia  dos LP’s de vinil de color blanc i només tres cares amb música. Per cert que en aquest àlbum hi ha “Els gegants d’Europa”, una de les millors i menys conegudes cançons del nostre home.

(continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!