Totxanes, totxos i maons

Fa més de nou-cents anys una colla de pintors que venien de terres italianes va començar a decorar l’església dedicada a Sant Joan que hi havia en un poble que es deia Boí. Avui encara el coneixem amb el mateix nom.

L’encàrrec que els va fer el senyor de la contrada consistia a pintar totes les parets, tant les de dintre com les de fora, amb escenes amb els colors més vius que fossin capaços de preparar perquè així els vilatans, en entrar a l’església, a la llum vacil·lant de les espelmes que no acabaven d’amagar la foscor de tot el conjunt, es quedessin atemorits i sorpresos davant de tot aquell estol d’imatges.

Una part de l’encàrrec consistia a decorar la part interior dels arcs amb figures d’animals. L’home que passava als pintors les ordres del senyor de la contrada els va donar una llista d’animals que hi havien de representar: un gall, un lleó, un dromedari, un ase… i un animal que cap d’ells sabien com era. Ni tan sols el seu nom els sonava: es deia ‘olifant’.

El cap de la colla dels pintors va voler parlar amb els monjos d’un monestir proper perquè li expliquessin com era aquell estrany animal del qual mai fins aleshores havien sentit a parlar.

El monjo que el va atendre recordava que en algun bestiari que havien tingut a la biblioteca del monestir anys enrere es parlava d’aquell estrany animal. Només sabia que vivia en terres molt allunyades del Pirineu i per això mai ningú n’havia vist un.

‘És una bèstia molt gran, l’olifant’, li va dir. ‘Té quatre potes, una cua no gaire llarga, una gran trompa en el lloc del nas i un parell d’ullals de color blanc molt llargs’. El pintor va memoritzar tot el que li deia sobre aquella estranya criatura el monjo i va tornar cap a Boí on havia deixat la seva gent preparant les parets i els colors per començar la decoració.

Quan va ser el moment de pintar aquell animal que ningú no havia vist, el mestre no va dubtar gens a l’hora de pintar la trompa però aquells dos apèndixs tan estranys que el monjo li va explicar va dubtar d’on els havia de posar. Al final va pensar que totes les bèsties tenen banyes per defensar-se i atacar i va decidir de posar-li dues banyes ben visibles damunt del cap -de color blanc, això sí- i escriure-hi al damunt el nom que més o menys recordava que el seu informador li havia dit: ‘lifan’.

I avui, si encara us acosteu a aquella església -l’àvia Anna i jo ho vàrem fer fa quinze dies-, el trobareu esperant-vos a la part de sota del quart arc del costat esquerre, el més proper a l’altar.

Amb el temps la part de la pintura corresponent a la trompa s’ha perdut però encara se li veu la cua, les quatre potes, un ull i, sobretot, el parell de banyes en forma d’ullals que aquell mestre pintor de fa quasi mil anys va imaginar quan li varen encarregar de representar una bèstia que mai no havia vist. I sort va tenir d’un monjo per preparar una imatge que encara avui ens fa somiar… i somriure.

————————————————————————-

Si entreu aquí veureu per dintre i per fora en format 3D l’església romànica de Sant Joan de Boí tal com és ara.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!