Totxanes, totxos i maons

No només hi era, Josep Pla, en aquella històrica nit del 22 de desembre de 1973 contra l’Atlético de Madrid al Nou Camp sinó que, impressionat per tot el que li havia vist fer a Johan Cruyff va escriure un article que va aparèixer a la revista “Destino” poques setmanes després. Més concretament en el número del 2 de febrer de 1974.

Que consti que la troballa no l’he fet en aquesta revista sinó que ha estat fruit d’una feliç casualitat: estava buscant en el volum 45 de l’Obra Completa un article de Pla sobre Maquiavel (pàgina 360) i, mentre fullejava el llibre se m’ha plantat davant dels ulls un article titulat “Els gols del jugador Cruyff” (pàgina 424) del qual no tenia cap referència anterior i que, com és lògic, ha captat immediatament la meva atenció.

Les referències per trobar l’article, tant a “Destino”, on va sortir publicat (en castellà, és clar), com a l’Obra Completa (en català), ja us les he donat. Ara parlaré del contingut en un resum que ja us avanço que ocuparà el que queda d’aquest apunt i tot el següent.

El primer que sorprèn a Pla quan arriba a l’estadi és l’espectacle “literalment fabulós” de la presència a les grades de més de 96.000 persones. “Jo no havia vist mai una cosa semblant”, confessa, i tot seguit, en el més pur estil “planià” s’excusa perquè segurament les persones que llegeixin el seu paper “hi trobaran moltes coses passades de moda, passatistes, anacròniques”. I justifica la seva actitud “tenint en compte que jo visc en despoblat, en una casa de camp a quatre vents, en una solitud total i amb un sistema col·loquial molt escàs”.

Una altra cosa que li estranya és que el partit es jugui de nit, amb llum artificial: “Això, tenint en compte la meva edat, em va pertorbar bastant, perquè, en definitiva, jo em trobava en aquell camp per veure el jugador Cruyff, i això mateix passava sens dubte a molta gent que ocupava les grades.”

Mantenint-se en el seu estil habitual Josep Pla ens avisa que “jo no sé pràcticament res del futbol peninsular”, cosa que no li priva de formular algunes anàlisis francament assenyades. Comença dient: “… els últims anys, el campionat peninsular havia estat molt mediocre, avorrit, pesat i monòton (…) El fitxatge dels jugadors era escandalós, perquè, malgrat els esforços propagandístics, com més cara era la fitxa d’un jugador menys eficiència demostrava.” Un desastre, no cal dir-ho, de dimensions colossals perquè “la moneda, com a factor de valoració d’homes i coses, havia deixat de tenir importància, i això em dolia, perquè jo sóc partidari de donar al signe monetari la importància que té en la realitat social.”

Després passa revista als protagonistes de l’espectacle. Vegeu, per exemple, què pensa dels jugadors: “… quan en no sé quin país es va establir que un jugador de futbol era un treballador com els altres es va veure clar que el que es pretenia era arribar a tenir-ho tot pagat, comptant-hi l’enterrament i els funerals. “ I continua: “Semblava com si els jugadors no admetessin sobre ells cap mena d’autoritat, ni la dels entrenadors (generalment pèssims i cars), ni de la junta, ni de ningú. El que comptava era no fer res, guanyar molts diners i, a través dels diaris i dels periodistes (molts beneficiaris del sistema), ésser aclamats constantment.” i acaba el repartiment d’estopa amb una frase marca de la fàbrica: “En aquest país la vanitat ha tingut una importància immensa.”

Les conclusions a què arriba el nostre home són clares: “En fi: el resultat d’aquesta enorme quantitat de notícies era que sempre guanyava el Madrid i que el campionat era avorridíssim i d’una monotonia indescriptible.” Pel que fa al Barça la seva anàlisi és igual de crua: “Sempre perd. A què es deu el fet? Es deu simplement a això: que els jugadors peninsulars no saben fer gols.” ¿I per què guanyen, doncs, els equips que tenen forasters? “Perquè posseeixen jugadors que saben fer gols: Kubala, Puskas, Di Stéfano. Posi davant del Barcelona un home que mani i sàpiga fer gols i tot plegat es transformarà a l’acte. I, si no, el temps ho dirà.”

L’article entra definitivament en matèria aquí: “Passà una quantitat determinada de temps i es va entrar pel bon camí: el camí de posar al davant d’un equip que no feia gols, probablement perquè no en sabia fer, un home que en sabés fer. No fou pas fàcil. Calgué decidir, i això és complex. Es va fer. Van trobar el senyor Cruyff. I fou possible per tres raons decisives: per la presidència del senyor Montal, perquè la junta que presideix és positiva i perquè per a la negociació que anomenarem holandesa es va trobar l’home més precís: el senyor Carabén. En els partits que ha jugat fins ara el senyor Cruyff els gols han estat un fet. De moment, tot és brillantíssim. No desitjo sinó una cosa: que aquesta situació duri amb la més gran de les normalitats possibles.”

Déu n’hi do, per no entendre de futbol… I tot seguit aborda la part final de l’article dedicada a parlar amb detall del partit amb l’Atlético de Madrid… i del gol històric d’un Johan Cruyff que aquella nit de finals de desembre de 1973 va volar com un àngel davant del porter Reina.

(Continua  –i acaba–  aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!