Totxanes, totxos i maons

Torno d’uns dies per la Toscana. Cinc, concretament. I una vegada més puc dir (aquí mon pare afegiria ‘en bona hora ho digui’) que tot ha anat com la seda. La Val de Chianti, la Val d’Orcia, Florència, Prato són indrets que mai et deixen indiferent per molt que els visitis sovint.

Si més no, això és el que sentim l’A. i jo cada vegada que ens enfilem a un avió cap aquelles contrades.

I ja que parlo d’avions he de dir que l’única taca negra que hem hagut d’afrontar han estat les dues hores i mitja de retard amb què ahir a la tarda la companyia Vueling ens va obsequiar. Dues hores i mitja de fatiga i mala llet creixent en un aeroport —Peretola-Amerigo Vespucci, que és com es diu el camp d’aviació de Florència— petit i molt incòmode. Gens a l’alçada de la qualitat que caracteritza la ciutat i dels milions de visitants que cada any passen pels indrets dels Medici i de Savonarola.

Però el que a mi m’indigna més és tot el repertori de missatges de benvinguda i de comiat enllaunats prèviament en els quals una senyoreta, amb veu de dir-se Mari Paz, agraeix als viatgers que hàgim triat la companyia Vueling per desplaçar-nos.

És superior a mi. Sento la mel·líflua cantarella i se’m disparen les ganes de contestar-li: ‘I una merda, Mari Paz! Si volem en Vueling no és per cap tria prèvia. És, senzillament, perquè ara com ara entre la meva ciutat i el lloc on vull anar no hi ha cap altra manera de volar directament que no sigui amb vosaltres. Si no, de què, morena!’

Uf! Perdoneu, però ja m’he quedat descansat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!