Totxanes, totxos i maons

Fa molt pocs dies parlava aquí mateix de l’Estatut Rita i, mira, ara que ja l’han aprovat i es comencen a conèixer les irades reaccions de la caverna espanyola (passeu-me, si us plau, la quasi redundància) em ve a la memòria aquella frase del meu malaguanyat amic Tom i que més d’una vegada he reproduït aquí: “Si alguna cosa emprenya els espanyols segur que, dolenta per a nosaltres, no ho és”. Dit altrament, que potser sí que s’ha fet un Estatut arregladet i que ens esperen encara uns quants mesos de gresca de la bona. Parlant de reaccions -i sense voler establir més paral·lelismes dels estrictament necessaris- ja són dues les persones que m’han comentat una cosa que jo també vaig detectar cap a les 10 de la nit de dijous passat quan TV3 va connectar amb el Parlament de Catalunya tan bon punt es va saber que ja hi havia acord sobre el finançament i la laïcitat de l’ensenyament.  (n’hi ha més)

Si podeu recuperar el vídeo d’aquells minuts -més concretament el retorn dels parlamentaris a l’hemicicle, els aplaudiments, les salutacions i abraçades dels uns als altres- no perdeu de vista la cara de la senyora Manuela de Madre. Un veritable poema. Són dos o tres minuts en el transcurs dels quals està al costat del President Maragall -és la presidenta del Grup Parlamentari Socialista- i, doncs, xupa càmara a tot gas. Una càmara inclement que ens ofereix el rostre d’algú que es troba bastant lluny de compartir l’ambient de felicitat que l’envolta i que, a més a més, no s’esforça gaire a dissimular-ho. Només li canvia la cara, a la senyora de Madre, quan se li acosta el senyor Iceta i es fonen en una llarga abraçada.

(Ep, no se m’escapa que la senyora Manuela de Madre va haver de deixar el seu càrrec d’alcaldessa de Santa Coloma fa uns anys per culpa d’una malaltia -la fibromiàlgia- que priva de fer les accions quotidianes més elementals. Una malaltia que, per entendre’ns, no convida gaire a fer carona d’alegria quan t’ataca. I parlo amb coneixement de causa perquè tinc una persona a la família en la mateixa situació. Per això preguntava dies enrere i ara ho reitero: ¿Ja està bona, aquesta senyora? ¿Com s’ho ha fet? I si resulta que la resposta és negativa continuo preguntant: ¿No és demanar-li un sacrifici massa cruel que s’encarregui de la presidència del Grup Parlamentari del seu partit?)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!