Totxanes, totxos i maons

Quan ahir vaig veure en les portades d’El Punt i l’Avui la fotografia de Josep Espar encadenat com a senyal de protesta pel pas del TGV pel centre de Barcelona em vaig sentir molt a prop d’aquell personatge del poema de Bertolt Brecht que espera assegut al marge de la carretera mentre el conductor canvia la roda del cotxe.

No li agrada el lloc d’on ve, escriu Brecht. Tampoc li agrada el lloc on va. I, tanmateix, el poeta es pregunta per què observa amb impaciència el canvi de la roda.

Conec poc en Josep Espar. Ben mirat, no em puc considerar, ni de bon tros, membre del seu cercle d’amics o coneguts més propers. De fet, si faig memòria crec que no deu baixar de cinc o sis anys el temps que fa que no coincideixo en cap acte amb ell.  (n’hi ha més)

Tot i això conec la seva trajectòria personal, respecto moltíssim tota la feina que ha anat fent des de l’època heroica de la resistència antifranquista i em sembla digna d’admiració la seva irreductible tenacitat a l’hora de defensar la causa nacional de Catalunya.

Puc dir, per tant, que comparteixo moltes de les idees d’en Josep Espar.

I tanmateix…

… i tanmateix em pregunto per què em desagrada tant veure’l exhibint d’aquesta manera -d’aquesta manera, precisament- el seu desacord?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!